Aquesta és la història de dues amigues. Dues amigues que comparteixen la mateixa presó. Estan empresonades en el mateix barri, el mateix rol com a dones, en la mateixa condició social, en la mateixa manca d’oportunitats. I encara que aquesta sigui una presó intangible, la llibertat hi és tan absent com en una presó amb barrots a les finestres. Descobrir-se empresonades és el procés que explica la sèrie La amiga estupenda, basada en les novel·les de l’escriptora Elena Ferrante i que aquí es pot veure a través de l’HBO. Es tracta d’un procés que va començar des que eren unes nenes, quan van començar a fer-se visibles les jerarquies del seu barri, barrejades amb un imaginari de malson propi del món infantil (els escarabats corrent pels carrers). La violència soterrada va sortir a la superfície i, a mesura que es van fer grans, van anar entenent qui eren i què s’esperava d’elles, i ho van afrontar de maneres diferents com a conseqüència de les possibilitats, també diferents, que tenien per poder escapar d’un destí que semblava inexorable. Tant la Lila com la Lenù van intentar triar la millor escletxa disponible al final de la primera temporada, que va ser una de les revelacions del 2018.
La amiga estupenda
Creadors: Elena Ferrante, Francesco Piccolo, Laura Paolucci i Saverio Costanzo
Repartiment: Margherita Mazzucco, Gaia Girace
Temporades: 2
Plataforma: HBO
Ara la sèrie ha tornat amb una segona temporada en què les protagonistes, encara més adultes, s’adonen que hi ha més portes tancades que obertes i que és possible que, facin el que facin, no sigui possible no acabar sent víctimes del context social propi. És difícil, si t’has involucrat en la història, que no se’t trenqui el cor quan veus que la condemna comença a fer-se efectiva. Hi ha una escena en concret al primer episodi (dels dos que he pogut veure per escriure aquesta crítica) que col·loca l’espectador en una posició en la qual se sent tan atrapat com una de les protagonistes i l’omple d’impotència i ràbia, particularment quan les persones que té al seu voltant veuen el que ha passat amb total normalitat. Fent que l’espectador adopti els ulls de les protagonistes, la sèrie aconsegueix fer evidents moltes coses: els murs econòmics que segreguen existències, la fúria implacable del patriarcat quan se sap poderós, la toxicitat de l’obsessió per enriquir-se i les condemnes que s’hereten de generació en generació. Perquè es retrata a les protagonistes, però també a la generació anterior i també a la generació actual. I, en el fons, és una història sobre els pesos que cauen d’unes espatlles a les següents. I, especialment, d’unes dones a les filles d’aquestes dones.
En una altra escena de la segona temporada aquesta idea se subratlla en un monòleg interior magnífic en què una de les protagonistes observa les mares del barri en una reflexió tan punyent com ben escrita. I és que el mèrit principal de La amiga estupenda el té, és clar, la font original: les novel·les d’Elena Ferrante (pseudònim d’una autora que vol mantenir l’anonimat), que aconsegueixen explicar moltes coses a partir de la idea de relatar la història d’una amistat i d’un grup de famílies italianes en la postguerra. Les novel·les ja tenen milions de lectors arreu del món. Però això no li resta mèrits a la sèrie, d’un estil molt clàssic, però impecable. És un d’aquells casos, molt poc habituals, en què tots els elements excel·leixen per separat i encaixen entre ells: les interpretacions, el guió, la direcció, la reconstrucció dels escenaris, la banda sonora (un dels millors treballs de Max Richter). Totes les peces encaixen, confabulades per donar com a resultat una de les millors sèries que hi ha actualment en emissió.