Les fletxes de la Falange Española de las JONS amb les inscripcions “saludo a Franco” i “¡arriba España!” a banda i banda del logotip. Les inicials V. E., referides a “vuestra excelencia”. La tinta blava escopida per una màquina d’escriure Olivetti sobre un paper tan feble com l’esperança de vida de l’encausat. El llenguatge burocràtic militar, ric en gerundis i expressions recargolades. El Glorioso Alzamiento Nacional. Els valuosíssims testimonis acusadors i els testimonis inservibles aportats per la defensa. I la condemna final, sense opcions de recurs, amb la presó com a destinació probable i la pena de mort com a alternativa fatídica. Delicte: “Adhesión a la rebelión”. Un judici fugaç i sever. Un judici sumaríssim.
El patrimoni que representaven els més de 80.000 consells de guerra incoats per la justícia militar al País Valencià durant la Guerra Civil, la postguerra i la resta del règim franquista van emigrar a Madrid ara fa 11 anys. Els procediments que custodiava la Sotsdelegació de Defensa de Castelló van ser-ne els primers, el 14 de gener de 2009. Els que hi havia al soterrani de l’edifici del Govern militar i a l’edifici de Capitania de València van ser traslladats una mica després, el dia 27, mentre que l’endemà, 28 de gener, partien els que es trobaven emmagatzemats a la Sotsdelegació de Defensa d’Alacant. La decisió del Ministeri, aleshores comandat per la socialista Carme Chacón, ni tan sols no va ser comunicada a la Generalitat Valenciana. Es tractava d’una mesura unilateral.
L’adeu de la documentació relativa a la repressió franquista va indignar els quatre grups polítics amb presència a les Corts valencianes. El PPCV, que hi percebia un nou “menyspreu” del gabinet presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, s’hi va irritar especialment, i el PSPV, situat entre l’espasa i la paret, especialment poc. Populars, socialistes, Compromís i Esquerra Unida, però, van coincidir a sol·licitar-ne el retorn en el menor temps possible.
Tant a l’etapa de Joan Lerma com a les d’Eduardo Zaplana i Francisco Camps, els responsables del Tribunal Militar Togat de València havien transmès a diversos alts càrrecs de la Generalitat la necessitat de dignificar aquell volum ingent de material. En el cas concret de València, el desbordament del riu Túria de l’any 1957 n’havia inundat els baixos, i havia fet malbé un de cada cinc expedients. D’altres eren enfangats, i tenien la tinta mig esborrada o estaven plagats de fongs per la humitat. No obstant, la reacció sempre va ser idèntica: el silenci. La Generalitat no estava interessada a restaurar els sumaríssims deteriorats ni oferien cap instal·lació on es podrien conservar en condicions òptimes.
Malgrat l’estat d’abandonament de la paperassa, investigadors i familiars de víctimes s’hi apropaven sovint a les dependències castrenses d’Alacant, Castelló i València, que també albergava els expedients oberts a la província veïna d’Albacete. En unes fitxes individuals escrites a mà figuraven els noms i cognoms de les persones processades per l’estament militar. No resultaven del tot fidedignes, però, si més no, permetien intuir si el sumari anhelat hi era o no. Molts valencians havien estat jutjats a uns altres territoris, de la mateixa manera que bastants forans ho havien estat al País Valencià. El lloc de detenció o el de comissió del presumpte delicte determinaven quin tribunal obria el consell de guerra i celebrava la vista exprés en què, ipso facto, s’imposava la pena a l’acusat.
Destinació: Madrid
El 30 de maig de 2007, el net d’un represaliat va adreçar-se per correu certificat al Tribunal Militar Togat valencià a fi d’obtenir una còpia de l’expedient del seu avi matern. La manca de resposta va dur-lo a reiterar la petició vuit mesos després, novament sense èxit. Fart d’aquesta situació, va acabar denunciant el cas davant el Defensor del Poble, que de seguida va posar-hi fil a l’agulla.
Gràcies a la mediació de la Fiscalia General de l’Estat, el Tribunal Militar Togat de València va contactar amb el sol·licitant i va fer-li saber que l’expedient requerit no apareixia enlloc. Hi al·legaven raons com ara la “complexitat en la localització dels documents”, el “volum de peticions amplíssim” a què havien de fer front i, sobretot, l’“escassetat de mitjans materials i personals”.
Aquelles justificacions van provocar que el Defensor del Poble amonestara la Secretaria d’Estat de Defensa per la conservació deficient i la dispersió en diversos edificis dels procediments valencians. Al capdavall, el mateix panorama caòtic que els membres del Tribunal Militar Togat ja havien descrit a les altes instàncies de la Conselleria de Cultura, incloent-hi els successius directors generals del Llibre.
Ateses les circumstàncies, el Ministeri va iniciar els tràmits per tal d’endur-se els documents a Madrid. El 30 de juny de 2008, en una compareixença parlamentària, Chacón anunciava un “pla de digitalització” que havia de garantir “la conservació de tots els documents d’interès històric”, a més de “facilitar-ne l’accés als nostres investigadors”. Un semestre després, el gener de 2009, els sumaríssims valencians eren transportats a Madrid, i el novembre d’aquell any, el Reial decret 1816/2009 aprovava el Reglament dels arxius judicials militars, que a la disposició transitòria única indicava: “Els procediments judicials militars conclosos abans del 22 de novembre de 1980 i actualment arxivats sota la custòdia dels tribunals militars territorials es transferiran progressivament a l’arxiu històric militar corresponent”.
El ben cert és que, d’aleshores ençà, els únics sumaríssims que han estat traslladats són els valencians, pertanyents al Tribunal Militar Territorial Primer, amb seu a Madrid i del qual també formen part Extremadura, Castella-la Manxa i Múrcia. Els extremenys i els manxecs ja hi eren, però els murcians, en canvi, encara es mantenen dipositats a l’Arsenal de Cartagena. Tot i que la ministra Margarita Robles va comunicar l’any 2018 la intenció de centralitzar-los igualment a l’Arxiu General Històric de la Defensa, aquest procés no s’ha materialitzat. No sols se n’ha oposat la Federació d’Associacions de Memòria Històrica de la Regió de Múrcia, sinó que fins i tot un diputat de Ciutadans al Congrés, José Luis Martínez, va demanar que la necessària digitalització s’efectue a Cartagena i que els papers originals romanguen a Cartagena. “L’arxivística internacional recomana que els documents històrics estiguen guardats el més a prop possible del lloc on van generar-se per facilitar la tasca de recerca”, assenyala el memorialista i investigador Floren Dimas.
No debades, la unitat arxivística tampoc no impera al Tribunal Militar Territorial Segon, que només engloba Andalusia i té els seus sumaríssims repartits entre Sevilla i Almeria. O al Quart, en què la descentralització és total, ja que Catalunya, les Illes Balears, Aragó i Navarra els tenen ubicats, respectivament, a Barcelona, Palma, Saragossa i Pamplona.
Els grans damnificats
Salvador Fernández Cava viu envoltat d’arxius des de fa dècades. Aquest professor de llengua castellana a l’Institut Benlliure de València, originari de Conca, ha dedicat moltes hores a l’estudi i la investigació de la guerrilla antifranquista. En són bona mostra els volums La lucha armada 1945-1948 i El cambio de estrategia 1949-1952, de Tomebamba Ediciones. Ha accedit a centenars de sumaríssims, alguns dels quals eren un totxo compacte illegible, mentre que d’altres, per contra, li han fet tocar la història amb els dits i assaborir-ne l’aroma: “La sensació de consultar documents amb tant de pòsit resulta colpidora”, explica, “empatitzes molt amb la persona condemnada, en ocasions fins i tot observes les fotografies que van fer-li per certificar-ne la mort”.
El trasllat dels procediments a l’Arxiu General Històric de Madrid li ha repercutit bastant. “Des de 2009 hi he anat prop 200 vegades i m’he gastat més de 30.000 euros”, assegura. Quan gira la mirada enrere, lamenta que la Generalitat i les universitats valencianes no demostraren interès real a mantenir els documents.
“Venien a dir que no disposaven de cap arxiu en què es pogueren conservar tots aquells documents”, afirma, “no semblava importar-los gaire que es tractara d’una informació substantiva a l’hora de conèixer la duríssima repressió dels anys 40 i 50”. Fernández Cava considera que “la història d’un país no són els seus paisatges, sinó la seua gent”.
I la seua gent, en efecte, desfila de manera descarnada en uns papers que es remunten a l’etapa més tràgica de la història contemporània. Els sumaris uninominals poden arribar a tenir 200 pàgines, mentre que les causes múltiples, amb diversos acusats, ocupen diversos fardells. Fins fa no gaire, es consultaven sense les mesures de protecció necessàries, però ara calen guants, i la supervisió és molt més gran. Temps enrere no era difícil sostreure’n algun full, ara ja és impossible.
Amb tot, el principal hàndicap és l’estat en què es troben els sumaríssims de la província de València malmesos per la riuada. Hi ha fulls enganxats els uns amb els altres, d’altres tacats de fang, alguns en què el paper es trenca així que es toca... “Al rastre de Madrid se n’han arribat a vendre!”, exclama Fernández Cava.
Les seues visites freqüents a les instal·lacions del Ministeri de Defensa que acullen el material valencià han estat un camí d’obstacles permanent. Només li podien facilitar 30 còpies per dia —a un preu de 0,30 euros cadascuna—, raó per la qual es veia obligat a acudir-hi repetidament per tal d’aconseguir bona part de l’expedient. No era permès l’ús de càmeres digitals, incloses les dels telèfons mòbils. Una successió d’impediments que a poc a poc han remès.
Els investigadors o interessats a títol particular sí que poden capturar imatges amb els seus dispositius mòbils. Margarita Robles ha atès la petició d’un dels investigadors habituals amb què va coincidir el proppassat 29 d’agost, mentre la ministra efectuava una visita protocol·lària. Fonts de l’Arxiu General Històric apunten que ja feia temps que maduraven aquesta possibilitat.
L’afluència constant de ciutadans valencians interessats a consultar expedients no incomoda els funcionaris que vetllen l’Arxiu. Ans al contrari. Se’n senten satisfets de custodiar —en condicions òptimes— una documentació que abans es trobava dispersa i mal emmagatzemada. Si algun investigador ha comentat la conveniència de tenir els sumaríssims a València, el funcionari de torn no ha dubtat a contestar que és més normal que estiguen centralitzats a Madrid.
A banda d’expedients tan famosos com els de Joan Baptista Peset, exrector de la Universitat de València, o Joan Peiró, ministre català de la Segona República que també va patir el seu consell de guerra en territori valencià, hi ha milers i milers de petites històries personals, anònimes, i d’altres que són molt populars a escala local o provincial. És el cas del maqui Basiliso Serrano, conegut amb el malnom de Manco de la Pesquera, del qual Salvador Fernández Cava ha escrit moltes pàgines. O La Pastora, un maqui arxiconegut a l’interior de les comarques castellonenques que va rebre els noms de Teresa i Florencio Pla Meseguer. La seua vida ha penetrat a l’àmbit de la literatura i Fernández Cava també se n’ha fet ressò. De fet, va ser el primer a accedir-ne al sumari. “No he vist un text més emotiu que la seua declaració judicial, en què afirma que, després de dos anys fugit a la muntanya, se li havia oblidat parlar. Aquell testimoni és molt impactant, cap novel·la no supera la intensitat de les 60 pàgines de què consta”.
Un altre investigador damnificat és Alberto Gómez Roda, que desenvolupa la seua activitat al sindicat CCOO. “L’accessibilitat dels arxius és un dret fonamental”, sosté, “si la centralització representa un estalvi, no importa que siguen a Madrid, però cal que hi haja còpies digitals”. La llunyania dels sumaríssims i el cost del desplaçament li semblen una “injustícia”, sobretot en el cas dels descendents dels represaliats. “Poder consultar aquests documents prop de casa significa, d’alguna manera, una reparació moral”, rebla. Ara bé, un hipotètic retorn dels procediments hauria de fer-se “si se’n garantixen els recursos i les instal·lacions necessàries perquè es conserven a la perfecció”.
Gómez Roda opina que el trasllat dels papers valencians a l’Arxiu General Històric —on van arribar-hi el 2011, després de dos anys en unes altres dependències de Defensa— va ser “una decisió tècnica, més que no política”. Amb tot, troba a faltar més voluntat de l’Administració estatal a l’hora de digitalitzar els arxius: “No hi ha un pla establert, tan sols fan còpies digitals dels sumaris que reclama la gent”, es plany. El termini de lliurament varia en funció de l’estat material del procediment; si es troba en condicions aptes, pot enllestir-se en tres o quatre setmanes, però si la restauració és procel·losa, tot plegat s’endarrereix força. El cost econòmic, el sufraga el demandant. Un cop digitalitzat, però, la seua consulta és a l’abast de tothom, ja que, en haver transcorregut més de 50 anys, es tracta d’informació pública.
“M’agradaria que les institucions valencianes s’involucraren de debò per afavorir-ne el trasllat o, si més no, la consulta digital a distància”, afegeix Gómez Roda, “aquests documents contenen la història de la repressió franquista al País Valencià”. Al seu parer, és fins i tot més important que el desenterrament de les fosses: “Malauradament, en els processos d’exhumació dels cadàvers amb prou feines se n’identifiquen el 10%, mentre que la lectura de les condemnes ens descriu els motius de l’afusellament, les raons aportades pels uns i pels altres... Està molt bé que dediquen diners a l’obertura de les fosses, però també n’haurien d’invertir ací, és una qüestió elemental, de drets humans”.
“L’obertura de les fosses permet tancar el dol de moltes persones que han arrossegat aquest llast durant la seua vida, però la preservació dels fons arxivístics que relaten el perquè de la seua mort és tan o més important”, coincideix a dir Vicenta Verdugo des de la Càtedra Interuniversitària de Memòria Democràtica. “Ningú va consultar els investigadors i les investigadores sobre la conveniència o no del trasllat”, censura.
Efectivament, els documents són propietat de l’estament militar, que els custodia als diversos arxius històrics, arxius intermedis o dependències alternatives de què disposa. En el cas català, la col·laboració amb l’Arxiu Nacional de Catalunya va servir per elaborar un llistat detallat dels encausats. En el cas valencià, per contra, el Ministeri s’ha limitat a transcriure els noms dels processats que apareixien a les fitxes originàries, les quals presenten multitud d’errades. Aquesta llista, això sí, es pot veure a través d’Internet.
Verdugo, com Gómez Roda, insta la Generalitat a treballar colze a colze amb el Ministeri. “De fonts orals, gairebé no en queden, l’únic testimoni que resta d’aquella època terrible són els sumaríssims”, anota, “era lògic que al PP no li’n preocupara gens, però no és tan normal que l’esquerra se’n desentenga”. I tot seguit sentencia: “La situació dels arxius d’un país defineix la seua qualitat democràtica”.
Amb governs progressistes —i plurals— a l’Estat, la Generalitat i dues de les tres diputacions, el context sembla favorable com mai. “Ni sabem la xifra exacta de procediments que hi ha emmagatzemats!”, s’escandalitza Verdugo onze anys després del comiat als documents. Fonts de l’Arxiu estimen que al País Valencià van obrir-se 83.000 sumaríssims; el càlcul prové de la divisió de les causes castellonenques pel nombre d’encausats. La ràtio, aplicada a la xifra de processats que figuraven a les fitxes de paper de València i Alacant, dona com a resultat aquesta quantitat aproximada.
I és que, a banda del manteniment òptim en termes d’humitat, control de plagues i més, el 90% dels sumaríssims valencians continuen aturats en el temps. Els únics que han estat convenientment digitalitzats i que es troben classificats de manera fiable són els de la demarcació de Castelló. El mèrit és de la Universitat Jaume I, que va preocupar-se per signar un conveni amb Defensa i procedir-ne a la digitalització en un temps rècord. A diferència dels arxius de València, els de la capital de la Plana gaudien d’un estat saludable.
Un camí de no retorn?
Un mes abans de procedir-ne al trasllat, les autoritats ministerials van comunicar-ho al Tribunal Militar Togat número 13, el de València. Els investigadors que cada matí acudien a la petita sala on consultaven els expedients requerits no van ser informats de la marxa de la preuada documentació que constituïa l’eix de les seues recerques. Atès que les converses passades amb la Generalitat i les universitats tampoc no havien servit de res, els responsables del Tribunal no van parlar-hi de nou. “Quan vam desclassificar el sumaríssim de [Joan Baptista] Peset Aleixandre, la Universitat de València va prendre consciència de l’estat tan lamentable en què es trobava tota aquella paperassa”, comenta una persona que va seguir de ben a prop el canvi d’ubicació dels sumaríssims. “Els fulls s’esgarraven així que els tocaven amb la mà”, evoca. “L’empresa especialitzada contractada per la Universitat va completar una restauració meravellosa, però com aquell procediment, i de molt pitjors, n’hi havia a cabassos”. Digitalitzar-los tots era una tasca descomunal. La UV no podia assumir, ni de bon tros, una despesa com aquella.
En qualsevol cas, la universitat degana del país no s’ha quedat creuada de braços. Hi ha alçat la veu. El juliol de 2016, quan el Govern del Botànic ja acumulava un any de vida, l’Aula d’Història i Memòria Democràtica de la UV va elaborar un informe anomenat Estat de la investigació i de les fonts documentals per a l’estudi de la repressió de postguerra i propostes de primeres actuacions. Aquest compendi precisava quin era, en aquell moment, l’estat de les fonts documentals. En referència als sumaríssims, apuntava que “un nombre indeterminat es troben greument o gravíssimament danyats pels efectes de la riuada de 1957”. L’estudi reconeixia que una quantitat significativa dels expedients es trobaven “sense restaurar i, en molts casos, cal admetre que segurament seran irreparables”. L’estat de conservació era només un dels inconvenients, atès que els redactors de l’informe també criticaven l’horari de consulta –circumscrit als dies laborables, de 9 a 14 hores– i la manca de personal, un factor que “impossibilita o alenteix extraordinàriament la consulta”.
“Encara que la titularitat d’aquests fons documentals no és de la Generalitat Valenciana, sinó del Ministeri de Defensa”, continuava l’informe, “considerem fonamental que des de les conselleries corresponents se sol·licite oficialment la correcta conservació, catalogació, digitalització i devolució d’aquestes fons a València”. Fet i fet, els experts de l’Aula urgien a “mantenir els contactes necessaris amb l’Administració central per a interessar-se per l’estat actual d’aquesta documentació, incidir en una conservació que evite una deterioració més gran, sol·licitar la catalogació sistemàtica dels fons i demanar la digitalització, com s’ha fet en altres províncies, o bé el trasllat a València”.
Siga com siga, el cabal d’informació relatiu a la repressió inserit als sumaríssims resulta valuosíssim. “Tot està documentat: la filiació de l’acusat, les persones que van testimoniar en contra seu, fotografies aportades a la causa...”, observa la font anònima abans esmentada. No són pocs els militars republicans o els seus familiars que han sol·licitat l’expedient que els afectava per tal que els reconegueren l’antiguitat i les indemnitzacions corresponents.
Guillermo Pastor, un valencià amb experiència en diversos arxius de Sevilla i Barcelona, és director tècnic de l’Arxiu General Històric de Defensa des del setembre passat. Quan se li pregunta per les actuacions dutes a terme amb els sumaríssims valencians, n’enumera les següents: “La transferència; la instal·lació correcta en caixes i carpetes de cartró amb PH neutre, individualitzant els documents per aïllar-los dels possibles contagis d’humitat; col·locar-los en dipòsits que reunisquen les condicions d’humitat i de temperatura escaient... Hem millorat la descripció preexistent, i hem esmenat algunes errades que contenien les bases de dades, per bé que encara no estan depurades del tot”.
A Madrid s’acumulen aproximadament 450.000 expedients. Els procedents de València presentaven un deteriorament notable producte de la riuada de 1957, però els incoats a Madrid, abans d’arribar a la ubicació actual, tampoc no reunien la conservació adequada. Més enllà de l’emmagatzemament, però, com avança el procés de digitalització dels documents que va adduir-se a l’hora de justificar-ne el trasllat?
Pastor admet que “no hi ha un ritme constant”, sinó que els processos es digitalitzen en funció de la demanda. “A diferència dels expedients judicials de Castelló o Albacete, que van fer-se gràcies a sengles convenis, els procediments de la resta de províncies no segueixen un ritme constant”, assenyala. “Nosaltres no disposem dels recursos humans suficients, aprofitem les demandes de reprografia dels usuaris per tal de digitalitzar, de manera molt casolana, els expedients complets”, continua.
Una vegada culminada la fase d’instal·lació, el repte passa per incidir més en la descripció del material i la seua digitalització: “Ho estem fent a poc a poc, en funció dels convenis que signem amb fundacions o universitats, no hi ha una mitjana anual estable”.
Sobre la unitat arxivística inacabada, ja que els sumaríssims murcians romanen a Cartagena, el responsable tècnic de l’Arxiu General precisa que “el procés de concentració no ha conclòs encara” i que, en principi, seguiran el mateix trajecte que els del País Valencià. Als arxivers no els agrada de referir-se als expedients valencians, murcians o extremenys, perquè en cadascun dels territoris van resultar encausades persones que no hi eren nascudes. “A Alacant i València van anar a parar molts que fugien de l’avanç de les tropes nacionals i que no hi eren naturals; a la gent la jutjaven on la detenien, com passa amb molts valencians que van ser jutjats a Catalunya i que tenen allà dipositats els seus procediments”, puntualitza Pastor.
La descentralització dels sumaríssims que hi ha al territori militar andalús, o al territori militar tercer, que aixopluga Catalunya, Balears, Aragó i Navarra, contrasta amb la unitat que s’esforça a implantar el territori primer, en què s’emmarca el País Valencià. Aquesta dispersió no és motivada per la manca de voluntat, sinó, “potser”, per “l’absència d’unes instal·lacions aptes”.
Malgrat que els interlocutors ministerials van provar de calmar els ànims dels polítics valencians afirmant que els sumaríssims podrien retornar al seu lloc d’origen així que foren digitalitzats, aquesta previsió no consta als plans de l’arxiu receptor. “La intenció és que els procediments es queden sota la jurisdicció del Tribunal Militar Primer”, reconeix Pastor, “la titularitat dels fons és del Ministeri de Defensa i és el Ministeri el que en determina la distribució”. Per tant, tal com remarca el director tècnic, “aquest és el lloc que els pertoca”.
L’entorpiment de la recerca als investigadors no és un element prou consistent per dipositar-los de nou a Castelló, València i Alacant. “És obvi que la concentració de documents afavoreix els uns i perjudica uns altres, però calia traslladar aquesta documentació, com ha succeït en milers de casos a uns altres arxius de l’Estat”, argumenta Pastor. L’Arxiu General tampoc no s’ha adreçat a les institucions valencianes per agilitar-ne el ritme de digitalització. “Haurien de fer-ho ells, si de cas”.
A pas de tortuga, si els darrers onze anys s’han aconseguit digitalitzar 11.000 procediments valencians dels més de 83.000 que es calcula que hi ha, la recuperació i digitalització de tots ells podria durar un segle. Una eternitat. L’ordre de la ministra Chacón de transportar els procediments a Madrid pot haver significat l’adeu definitiu a un volum d’informació cabdal per tal d’entendre la guerra, la postguerra i les dècades més fosques de la dictadura. L’adscripció administrativa a l’àrea de Defensa per la seua condició d’arxius militars no fa sinó enterbolir les coses. Els tràmits burocràtics són lents i pesats.
Per recollir les dades referents a cada territori militar, EL TEMPS ha hagut de contactar repetidament amb tots ells. En algun cas, com ara el territori militar cinquè, el de Canàries, ha estat impossible de reflectir, ni que fora de manera aproximada, el nombre de procediments o d’encausats. S’han limitat a comunicar que els papers en qüestió estan en un estat de semiabandonament i que no se’n podia concretar cap xifra. Defensa no proporciona la quantitat aproximada d’expedients que té guardats a la dotzena de dependències que n’acullen arreu de l’Estat.
La reacció en bloc dels partits polítics valencians amb motiu del trasllat només va ser això, una reacció puntual. No hi va anar més enllà. Des de 2010 no hi ha notícies de l’evolució del teòric procés de digitalització. El diàleg entre el Ministeri i la Generalitat no va tenir continuïtat. I, mentrestant, centenars d’investigadors i de familiars dels represaliats es veuen obligats a desplaçar-se 350 quilòmetres per poder accedir, en horari matinal, als sumaris desitjats. Un altre càstig, una altra condemna, per a tots aquells que es preocupen per l’oprobi de la repressió franquista i que batallen per mantenir viu el record dels centenars de milers de víctimes que va comportar.
Ricardo Costa: «Volen apropiar-se del que és nostre»
Els populars van reaccionar irats davant la decisió de Defensa d’endur-se els sumaríssims a Madrid. Les Corts valencianes, per unanimitat, van demanar-ne la “devolució immediata”.
“Aquests arxius pertanyen al patrimoni històric de la Comunitat Valenciana i han d’estar al servei dels habitants de cada província”, va afirmar visiblement enutjat Ricardo Costa, qui era secretari general del PPCV i síndic parlamentari del grup a les Corts. “Volen apropiar-se del que és nostre”, poclamava Costa, tot ofès. I és que, en efecte, la marxa dels sumaríssims a Madrid va trobar l’oposició frontal dels populars, que governaven la Generalitat amb una majoria absolutíssima. El trasllat d’aquells papers —sense comunicació prèvia a les autoritats valencianes— va esdevenir un altre element de conflicte amb l’Executiu de José Luis Rodríguez Zapatero, que venia a ser l’anticrist.
El 26 de gener de 2009, el mateix matí en què els custodiats a la seu del Govern Militar situada a València eixien cap a Madrid, Costa presentava una proposició de llei en què es requeria a la Generalitat que sol·licitara al Govern estatal la “devolució immediata” dels que onze dies abans havien eixit des de Castelló. La iniciativa explicitava que “la documentació traslladada a Madrid forma part de la història dels últims 70 anys i és patrimoni dels habitants de Castelló”. Costa subratllava que aquest compendi juridicomilitar era “vital”, en trobar-se al bell mig d’un “gran nombre d’investigacions” i que, per això, havia de “tornar a tenir la seua ubicació en les seus arxivístiques valencianes”. En concret, el diputat popular proposava com a destinació la nova seu de l’Arxiu Històric Provincial de Castelló “que ha de construir el Ministeri de Cultura”.
El 3 de març d’aquell any, en una resposta parlamentària a la diputada de Compromís Mireia Mollà, la consellera de Cultura, Trini Miró, remetia a la declaració institucional redactada per la Generalitat Valenciana el 28 de gener, en què recordava que “aquests expedients formen part indubtable de la nostra història i ens informen de les vivències de les nostres generacions anteriors”, raó per la qual “els familiars de les víctimes, amb aquest allunyament, es veuen privats de la consulta i la reparació de la seua dignitat, com proposa la Llei de memòria històrica”. Miró explicava que havia remès sengles cartes a la ministra del ram, Carme Chacón, i al titular de Cultura, César Antonio Molina, perquè procediren a la “devolució immediata” dels documents.
Prop de dos mesos més tard, el 27 d’abril, en una sessió de la comissió de coordinació, organització i règim de les institucions de la Generalitat, Compromís defensava una altra proposició no de llei que exigia el retorn dels sumaríssims extrets de Castelló. Mollà, portaveu del grup a la comissió, demanava que el procés de recuperació d’“aquest patrimoni tan important per tot el País Valencià” es produïra de manera “ràpida i urgent”. L’avui consellera d’Emergència Climàtica, sol·licitava que “tots junts reclamem el que és nostre” i que el material quedara, per sempre, “disponible per a tothom que vulga investigar-lo”.
Una postura compartida pels populars i per Esquerra Unida. De fet, qui exercia com a portaveu del PPCV a la comissió, Rafael Ferraro, va censurar que el trasllat, al seu parer, s’havia fet “amb nocturnitat i traïdoria”, a més d’assegurar que “la conservació correcta d’aquesta documentació i la seua digitalització podria haver-se fet perfectament a la nostra comunitat, sense necessitat de cap trasllat; així quedarien aquí els originals, i les còpies es remetrien digitalitzades a l’arxiu estatal corresponent”. Una documentació “de gran valor històric” que “no sols serveix per conservar la nostra memòria històrica, sinó que és objecte dels projectes científics d’un gran nombre d’investigadors”. “No s’hi val que el Govern de l’Estat diga ara que retornaran els arxius un cop estiguen digitalitzats”, rematava Ferraro, “aquesta és una forma de dilatar la devolució durant diversos anys”.
Glòria Marcos, en nom d’Esquerra Unida, també es posicionava a favor del retorn: “Hem manifestat sempre que, com diuen els experts, tot el que fa referència a patrimoni, tant artístic com en este cas documental i arxivístic, ha d’estar a prop de la unitat administrativa on es va generar”. En aquest sentit, demanava “la implicació del Govern valencià” per tal d’arribar a un acord amb els ministeris de Cultura i de Defensa “perquè tots aquests documents tornen ràpidament al País Valencià”. “Els documents no haurien d’anar, tornar, anar, tornar... Han d’estar, tal com diuen els especialistes en documentació i arxivística, el més a prop possible de la unitat administrativa que va donar-ne origen, a l’abast dels historiadors i els investigadors”, sentenciava.
En canvi, la socialista Sol Sorribes, oriünda de la capital de la Plana, exposava que la decisió del trasllat havia estat motivada per l’absència d’un arxiu en condicions a Castelló. “Per preservar la memòria de les víctimes, per justícia política, per imperatiu legal i per responsabilitat patrimonial”, deia, “un govern socialista no podia consentir que aquests documents estigueren en condicions inadequades, ni que patiren la mateixa indignitat que van sofrir les víctimes dels sumaríssims”. “Republicans, socialistes, persones d’esquerres que van desaparèixer de la mateixa manera que hagueren desaparegut eixos papers, sobretot els que es conservaven a València”, afegia, “morts i soterrats com alguns voldrien que hagueren estat els expedients per sempre més, soterrats a les delegacions de Defensa fins que s’hagueren podrit, i segurament no ja per les víctimes, sinó perquè al seu costat apareixien també els noms dels acusadors.”
Malgrat la incomoditat que els generava, els socialistes van adherir-se a la resta de grups i van votar a favor d’una resolució parlamentària que instava el Consell a adreçar-se al Govern espanyol per tal que procedira “a la restitució dels documents originals dels arxius de la Comunitat Valenciana que ha traslladat a l’arxiu central del Ministeri de Defensa a Madrid”. Les Corts donaven el seu “suport” al Govern valencià perquè en reclamara la “immediata devolució”, agilitara els tràmits de la construcció del nou Arxiu Provincial de Castelló i que informara sobre l’estat de les negociacions amb l’Executiu estatal en un termini de tres mesos.
Al cap d’un any, el 24 de maig de 2010, la comissió se sumava a les declaracions institucionals aprovades per les tres diputacions valencianes, que exigien al Govern espanyol que posara a l’abast de cada província la seua documentació. La proposta va tornar a caure en sac foradat i mai més no se’n va parlar.