Rosa Pérez Garijo és, des del mes de juny, la consellera valenciana de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica. A més, és la coordinadora general d’Esquerra Unida, una formació que sempre ha demostrat un interès especial per la necessitat de preservar la memòria dels represaliats. L’arxiu del PCE conté, en aquest sentit, informació molt rellevant sobre la llarga nit franquista. Com a diputada provincial de València que va ser entre 2015 i 2019, Pérez Garijo va destacar per la seua tasca en favor de l’obertura de fosses comunes. En aquesta entrevista aporta el seu punt de vista, i les seues esperances, sobre la destinació que han de tenir els sumaríssims valencians que l’any 2009 van emigrar a l’Arxiu General Històric de Defensa.
—Els sumaríssims valencians, haurien de retornar al País Valencià? Què n’opina la consellera?
—Sí. Pensem que els sumaríssims haurien de tornar al nostre territori. Tal com assenyala l’arxivística internacional, els arxius han d’estar sempre el més prop possible del lloc on van ocórrer els fets que se’n descriuen. Aquests arxius formen part del nostre patrimoni i la nostra història, mai no haurien d’haver eixit del País Valencià. Si la voluntat era restaurar-los, ja fa molt de temps que s’hauria d’haver començat a fer aquesta tasca, i s’haurien d’haver posat a disposició de les persones expertes tots els recursos que necessiten. I, una vegada digitalitzats, els arxius haurien d’haver retornat.
—Les autoritats de Defensa asseguren que l’estat dels procediments era deplorable i que urgia una actuació per garantir-ne la conservació òptima. No obstant, tots els partits, liderats pel PP, van respondre enèrgicament exigint-ne la “devolució immediata”.
—Per la informació de què disposem, no tots els procediments estaven en unes condicions tan precàries. Ni de bon tros. Hi havia expedients que es conservaven en bon estat i, no obstant, també se’ls endugueren. I, d’altra banda, ja han transcorregut onze anys i ens consta que molts dels que estaven malmesos tampoc no s’han rehabilitat. Dit això, resulta curiós, si més no, que el PP s’erigira en el seu moment en el gran defensor del manteniment dels expedients dels judicis sumaríssims al País Valencià. En realitat, mai no han demostrat la més mínima sensibilitat per les polítiques de memòria i reparació. Tampoc no s’acaba d’entendre que si anhelaven tant el retorn dels expedients, no actuaren de manera decidida durant tots els anys que van governar l’Estat espanyol i la Generalitat Valenciana. És evident que el PP, més que una voluntat de conservar els expedients en bon estat i al nostre territori, simplement pretenia criticar la gestió de Rodríguez Zapatero i de qui era la seua ministra de Defensa, Carme Chacón.
—Fa l’efecte que el silenci dels últims deu anys significa una renúncia. És normal que les autoritats valencians no hi hagen insistit, que no se n’hagen preocupat per l’evolució d’aquests arxius?
—És obvi que el PP, com ja us he dit, no tenia cap voluntat, cap interès, per tots aquests expedients. Ni quan estaven ací ni després, quan van anar-se’n. Si hi hagueren tingut una voluntat real, ja fa anys que els expedients estarien en procés de restauració i fins i tot podríem haver-los recuperat. Pel que fa a la passada legislatura, la primera del Govern del Botànic, l’actitud de l’executiu estatal del PP va ser d’un menyspreu enorme, envers les polítiques memorialístiques. Només una dada: la partida dels pressupostos estatals dedicada a aquesta matèria va ser nul·la, zero euros. Això impedia qualsevol possible petició de retorn i de restauració dels nostres arxius. El Consell hauria rebut el silenci com a resposta. Tanmateix, hem de recordar que els arxius són a Madrid en règim de dipòsit, no hi ha una renúncia tàcita ni explícita perquè tornen on han d’estar.
—Veu lògic que els investigadors valencians i els familiars de les víctimes de la dictadura hagen d’acudir a Madrid per consultar els expedients?
—És innegable que la ubicació dels expedients a Madrid complica la tasca dels investigadors, però, sobretot, fa molt difícil que els familiars puguen accedir a aquesta documentació. De fet, els investigadors sí que acostumen a traslladar-se malgrat els impediments sobrevinguts, però bastants dels familiars que voldrien llegir el procediment del seu ésser estimat desisteixen així que se n’assabenten que han d’anar a Madrid. Quan els diuen que cal anar-hi allà, ho deixen estar. En un moment en què estem fer valer la memòria democràtica i treballant perquè hi haja un coneixement més aprofundit de tot el que va succeir en la nostra història més recent i més fosca, és importantíssim que tots ells puguen disposar de totes les facilitats per accedir als expedients. No oblidem que la repressió franquista impregnava tantíssima por que moltes famílies amagaven a les generacions següents què havia passat amb els seus familiars represaliats. D’uns anys ençà, en canvi, les noves generacions han començat a interessar-se pel patiment dels seus avantpassats directes. Hem de posar-los a l’abast totes les facilitats possibles.
—La coincidència de color polític de les diverses administracions implicades, permet albergar esperances sobre el retorn dels papers valencians?
—Allò que veritablement ens pot fer tenir esperances és la sensibilitat i l’aposta clara que tenim des de la Conselleria per les polítiques de memòria democràtica i per la recuperació dels nostres arxius. Esperem que el nou Govern de l’Estat mostre la mateixa sensibilitat i siga receptiu a les nostres peticions. Si volem avançar, la coordinació entre les diferents administracions resulta imprescindible; no sols amb el tema dels arxius, sinó també amb qüestions com ara les exhumacions de les fosses —incloses les de les víctimes soterrades al Valle de los Caídos—, la retirada de vestigis franquistes, la creació d’espais de memòria... Des de la nostra arribada a la Conselleria hem esperat la constitució d’un executiu estable per saber la persona responsable de l’àrea de memòria democràtica. Finalment, serà la vicepresidenta Carmen Calvo, a qui ja li hem traslladat la nostra voluntat de treballar coordinadament per avançar en totes aquestes qüestions.
—Hi hauria la possibilitat d’oferir una ubicació digna per aconseguir la tornada de tota aquesta documentació? En cas que poguera consumar-se el retorn, seria positiu que el material estiguera dipositat en un lloc únic, convenientment dignificat, o seria més partidària de recuperar la situació prèvia, en què cada demarcació provincial tenia els arxius que havia generat?
—Insistim que els arxius han d’estar el més a prop possible d’allà on van incoar-se els expedients; en aquest sentit, considerem que haurien de tornar a les seues respectives demarcacions. S’ha de buscar una ubicació adient en cadascun dels casos i tenir cura de l’estat en què es troben els expedients, els quals han d’estar rehabilitats. Aquesta va ser, de fet, la causa que va motivar la seua marxa. Confiem que es treballe en aquesta direcció. La conservació i l’accessibilitat dels arxius és una qüestió fonamental. Els arxius són la constatació de la repressió franquista, d’uns crims de lesa humanitat. Han d’estar disponibles i en bon estat i, per tant, caldrà desenvolupar una tasca important en què s’han d’involucrar altres àrees de govern, com ara Cultura, Educació o Patrimoni. Amb aquest objectiu, la nostra Conselleria ha activat la Comissió Interdepartamental per a la Recuperació de la Memòria Democràtica, que volem que actue de manera transversal en les polítiques del Consell. En un moment com l’actual, en què alguns gosen qüestionar les atrocitats comeses pel règim feixista del general Franco, ens cal, més que mai, que les proves d’aquella època estiguen ben conservades i protegides, així com que les persones que necessiten o desitgen consultar-les.