La lectura de Donetes (Little women) ha estat, històricament, un d’aquells plaers culpables que es cultivaven amb discreció, fent poca justícia al llibre i a la seva autora, Louisa May Alcott. El temps, però, li ha donat el mèrit de ser una ploma revolucionària per a l’època (ser dona i escriptora, contravenint el cànon), amb una obra vivaç, capaç d’emocionar i que encara ressona avui en dia per la gosadia de tenir un personatge com Jo March, tan carismàtica, perspicaç, segura de tenir el control de tot (“Déu encara no coneix la meva voluntat: serà el que Jo ordeni”, diu en la malaltia de Beth), brusca, llenguda, independent, trencadora amb la norma establerta per una societat que encara —malgrat les passes fetes— és de concepció patriarcal. La lliçó que desprèn cada acció empresa per ella (esplèndida Saoirse Ronan, sense estridències, ponderadament emocional en cada gest) és ben viva a dia d’avui, i crea un diàleg entre el passat (l’obra va ser escrita el 1868) i un present on emergeix com a far indiscutible per a una generació de dones lliures, agosarades i desacomplexades. Dones que no necessiten cap home.
Títol original: Little Women
Títol d'estrena: Mujercitas
Direcció: Greta Gerwig
Estats Units, 2019
Durada: 135 minuts
Guió: Greta Gerwig, sobre la novel·la de Louisa May Alcott
Fotografia: Yorick Le Saux
Música: Alexandre Desplat
Repartiment: Saoirse Ronan, Timothée Chalamet, Emma Watson, Florence Pugh, Eliza Scanlen, Laura Dern, Meryl Streep, James Norton, Louis Garrel
Gènere: Drama literari
L’obra original, que va patir mutilacions i retallades en pro de l’estàndard políticament correcte, brilla i convenç en l’adaptació de Greta Gerwig, que n’eleva l’esperit emancipador i resulta emocionant sense pretensions lacrimògenes; alhora s’atura en el detall de la creació literària en si mateixa, com a vehicle de disrupció social per a una Jo —com la mateixa Alcott— que vol perseverar en aquesta dèria que l’establert és només per als homes. “Les dones tenen ments i ànimes, a més de cors. I tenen ambició i talent, a més de bellesa”, afirma, en una proclama incendiària per una època on la dona es limitava a ser comparsa, personatge secundari, organitzadora de la llar, sense possibilitat de ser capdavantera de pràcticament res.
És només una de les moltes petites proclames que són dites com per ser-hi, que la fan avançar, que ens interpel·len i que tan bé rellegeix Gerwig en un context com el de l’any 2020, amb la precisió estètica i contingent de qui té coses a dir i de qui domina perfectament l’escena, el símbol, la mesura de la sensibilitat que tot ho sacseja. La directora mostra una execució que s’ajusta a la concepció narrativa: enquadra cada època en una tonalitat, encadena les escenes a mode d’un diàleg entre accions de passat i futur —com díptics de la mateixa cosa— i proposa una ruptura de la linealitat cronològica de la novel·la. I amb actuacions a l’alçada dels personatges, on destaquen la contenció racional d’Emma Watson (Meg), els equilibris de Laura Dern (Marmee), la fragilitat sensible d’Eliza Scanlen (Beth), el carisma totpoderós de Timothée Chalamet (Laurie) i una Florence Pugh que, per fi!, fa una Amy que no és odiosa.
En mans de Gerwig —incomprensiblement no nominada a la millor direcció als Oscar, com sí que ho va ser per Lady Bird (2017)— Little women sona més moderna i fidel que mai. També bellíssima i vivaç, sense que puguem evitar la plorera per tot allò que enyorem i sentim, de nosaltres mateixos, del temps que s’escapa, de les possibilitats de ser que han acabat en un no res que fa mal, sense manipulacions efectistes, rotundament feminista. Tan i tan oportuna.