El xoc no triga gaire a produir-se. Al darrere, a la penúltima fila, un jove amb arracades al nas ha arrambat el micròfon. Avança nerviós, un peu darrere l’altre. Durant els vint minuts en què Pete Buttigieg ha estat parlant, ell amb prou feines s’ha pogut estar quiet a la cadira.
Buttigieg s’havia enfilat d’un salt a l’escenari del centre comunitari de Winterset; va amb les mànigues arromangades, cosa que pot indicar que té una feinada per fer. Darrere seu hi ha una enorme bandera dels EUA.
El candidat parla de l’amor a la pàtria i de la missió a l’Afganistan, on va aprendre a confiar en els seus companys. Diu que els EUA han de tornar a unir-se després de l’odi dels últims anys. “Imagineu-vos el dia en què el sol sortirà sobre Winterset i Donald Trump ja no serà president”, diu Buttigieg. La multitud crida d’alegria.
Per un moment, sembla factible que aquest home prim pugui ser la salvació del Partit Demòcrata, que busca desesperadament un oponent per a Trump: un eloqüent graduat de Harvard, de tan sols 38 anys, que es va allistar voluntàriament al servei militar i que, anys més tard, va deixar una feina ben pagada d’assessorament d’empreses per dedicar-se a la política. Durant uns vuit anys, Buttigieg va ser alcalde de la seva castigada ciutat natal, South Bend.
L’al·licient d’una campanya electoral presidencial sempre ha estat que l’impossible podia fer-se realitat. Bill Clinton, fillastre d’un alcohòlic, va aconseguir arribar a la Casa Blanca procedent d’un poblet d’Arkansas deixat de la mà de Déu. Durant dècades, es va dir que els nord-americans no votarien mai un president negre, fins que Barack Obama, un extreballador social de Chicago, es va presentar al càrrec. No podria ser que ara Buttigieg unís els demòcrates, un home que des de fa uns dos anys està casat amb un altre home i que, tot i així, té una vida tan tradicional que el diumenge va a missa?
Però, aleshores pren la paraula el noi de les arracades al nas. No és seguidor de Trump, ni és homòfob; és un home indignat que es diu Albin Mehmedovic, a qui exaspera que Buttigieg rebi diners d’empreses. El noi parla amb la ràbia de molts simpatitzants demòcrates d’esquerres que no volen que un candidat moderat com Buttigieg torni a encapçalar la batalla contra Trump.
Com pot sentir entusiasme per un home —diu Mehmedovic amb veu tremolosa— que entre bastidors fa tractes amb multimilionaris? Bernie Sanders, diu, no rep diners de grans companyies. “M’agrada Bernie: tinc la sensació que és autèntic i que s’ha mantingut ferm en la seva actitud al llarg dels anys”.
Aquesta setmana, els demòcrates votaren a Iowa qui serà el candidat que s’enfrontarà a Trump. És el primer gran test abans de les presidencials del novembre. Actualment quatre candidats es disputen el lideratge a les enquestes per a Iowa: a més de Buttigieg i l’exvicepresident Joe Biden, hi ha els senadors d’esquerres Bernie Sanders i Elizabeth Warren. Tots quatre tenen opcions de guanyar. Però, de moment, sembla que els demòcrates s’esforcen per donar a Trump una segona legislatura.
El partit està sacsejat per lluites entre ales del partit i per enveges, intrigues i teories de la conspiració. Els demòcrates encara estan atrapats en el trauma del 2016, quan es van unir rere la figura de Hillary Clinton després d’uns mesos espantosos; una decisió, però, que el sector més d’esquerres entorn de Sanders va acceptar a contracor. Ara, just abans de la fase calenta de la nominació, ressorgeixen els vells conflictes.
En un documental televisiu, Clinton va criticar el seu arxienemic Sanders: “No agrada a ningú, ningú vol col·laborar amb ell”, va afirmar. “El que diu no són més que bajanades, i em posa malalta que la gent hi caigui”. Sanders, al seu torn, va buscar brega amb Warren. Els seus van escampar un document que deia que, malauradament, l’exprofessora de Harvard no era capaç d’arribar als obrers que havien fet Trump president.
La senadora es va venjar reprenent una vella història: en una conversa privada del 2018, Sanders suposadament li havia dit que no creia que una dona pogués ser escollida presidenta. De cop i volt,a Sanders apareixia com un vell masclista, probablement l’objectiu de la maniobra.
El conflicte va explotar quan, a mitjan setmana passada, Sanders va negar en un debat televisat a Des Moines que hagués posat mai en dubte la idoneïtat de Warren. Aleshores, la senadora es va dirigir encesa a Sanders i va vociferar: “M’acabes de tractar de mentidera davant de tots els espectadors!”.
Allò va ser una festa per a Trump. Els demòcrates, que tan sovint s’havien indignat per les mentides i les tergiversacions del president, de sobte empraven en campanya electoral uns mètodes igual d’infames. Però contra ells mateixos. Semblava que el partit hagi entrat en mode autodestrucció.
En canvi, però, totes les enquestes posen de manifest la vulnerabilitat de Trump i la facilitat amb què un polític mitjanament capaç hauria de fer-lo fora del Despatx Oval. Cap president de la història recent dels EUA havia tingut uns índexs d’aprovació tan baixos, que des de fa gairebé tres anys són de mitjana d’un míser 40%.
La feblesa de Trump escalfa el conflicte en el si dels demòcrates. Per primer cop des de fa molts anys, sembla possible que un candidat d’esquerres, potser inclús un socialista declarat com Sanders, pugui ser el candidat demòcrata. Això fa que la batalla sigui tan aferrissada. “No hem de deixar que ens adormin altre cop amb la droga de mesures insignificants”, diu la congressista Pramila Jayapal, que dilluns en un museu de Des Moines anima la multitud abans de sortir Sanders. “No hem de deixar que ens endormisquin amb propostes que al final no resolen problemes”. “Sí!”, brama la multitud. “Això mateix!”.
Després apareix el candidat a l’escenari, amb la cara seriosa d’un home que està convençut de la seva missió. “Bernie, Bernie!”, criden els seus seguidors. Són sobretot votants joves, nois amb bigoti i samarretes de colors i camisa de franel·la, i dones que porten gorres de llana i pantalons que els arriben fins al melic. Sembla com si els haguessin teletransportat d’un bar de Brooklyn a la capital d’Iowa.
“Tenim —i aquesta és la bona notícia— la generació de primers votants més progressista de la història dels EUA”, diu Sanders, que aquest any en farà 79 i que seria amb diferència el president més vell de la història del país. En el seu discurs Bernie parla del sentiment edificant que va tenir quan el 28 d’agost del 1963, davant el Lincoln Memorial a Washington, va escoltar el discurs de Martin Luther King “I have a dream”.
Aquest dia gèlid d’hivern, Sanders sembla com l’antiquíssim mamut exposat en un racó del museu. Però als seus fans no els molesta la seva inclinació dinosàurica, al contrari: precisament per això Sanders aconsegueix ser modern. Fa poc va explicar en una entrevista que no li agradava felicitar la gent per l’aniversari; que s’estimava més centrar-se en les coses importants.
A l’octubre, semblava que Sanders estava acabat políticament. Després d’un acte de campanya a Las Vegas el van haver d’ingressar d’urgència. Al cap de tres dies d’hospital i d’especulacions cada cop més esbojarrades, Sanders va dir finalment que havia patit un infart. Als EUA, un país fanàtic per la forma física, un diagnòstic com aquest sol significar la fi. Però, quan no havien passat ni tres setmanes, la diputada Alexandria Ocasio-Cortez va dir que donava suport a la candidatura de Sanders. AOC, com tothom l’anomena al partit, té 30 anys i és la superestrella de l’ala d’esquerres del partit. Després del seu anunci, les xifres de Sanders a l’enquestes, que estaven sota mínims, es van disparar. No fa gaire, fins i tot un sondeig donava Sanders com a guanyador a Iowa. Semblava que AOC havia fet un miracle.
“L’statu quo ja no funciona”, diu Sanders a Des Moines. Després explica el seu programa punt per punt. La primera setmana de legislatura posarà en marxa una llei que obligarà tots els nord-americans a tenir una assegurança mèdica pública. Sanders també promet que eximirà de pagar totes les despeses de matrícula universitària acumulades, aproximadament 1.500 milions de dòlars. A més, vol retirar les tropes de l’Afganistan i de l’Orient Mitjà, i vol legalitzar la marihuana a tots els estats.
Un home així, pot ser president dels EUA? Només un cop en la història recent els demòcrates s’han presentat amb un representant de l’ala esquerra del partit. El 1972, el partit va nominar George McGovern, que defensava una renda bàsica incondicional i la retirada immediata de les tropes del Vietnam. El president Richard Nixon el va caricaturitzar com un socialista sonat, fet que va ser una estratègia summament exitosa. El demòcrata va patir una de les derrotes més dures de la història de les presidencials nord-americanes. A partir de llavors s’ha donat per fet que només els candidats moderats tenien opcions d’arribar a la Casa Blanca.
La derrota de Hillary Clinton, però, va trastocar les antigues normes. Des del començament, l’ala esquerra veia en Clinton una traïdora que estava ben enfonsada en el fang de Washington i que es deixava omplir les butxaques per Wall Street. Ara els d’esquerres del partit creuen que ha arribat la seva hora. De tota manera, la base del partit amb prou feines ha variat des del 2016. El 38% dels votants demòcrates es consideren moderats, i un 14% fins i tot conservadors o ultraconservadors. El nombre de membres d’esquerres només ha pujat una mica. És totalment desencertat suposar que els votants nord-americans volen un president que lideri una revolució d’esquerres. El 76% dels nord-americans diuen que mai no votarien un president socialista.
“Dono suport a Joe Biden perquè és qui té més opcions de derrotar Donald Trump”, diu Sandy Opstvedt, responsable sindical, que ha d’entretenir el públic abans no arribi l’exvicepresident. Opstvedt és en una sala de conferències a Ames, una petita ciutat cinquanta quilòmetres al nord de Des Moines. Al públic hi ha sobretot pensionistes que porten jerseis calents i sabates amb sola de goma per no relliscar. Les diferències amb l’acte de Sanders del dia anterior no podrien ser més grans.
Biden no molesta el seu públic amb idees ni plans grandiloqüents. La seva promesa és que a ell, que ha estat gairebé quaranta anys al Senat i vuit anys de vicepresident, se li pot confiar el país sense tenir mala consciència. “El president ha de ser un sanador”, diu Biden a Ames. Però com més l’escoltes, més dubtes que tingui la força per plantar cara a un oponent sense escrúpols com Trump. Els seus discursos són tan prolixos com toscos, i basculen enormement d’una cosa a una altra: a Ames aconsegueix incloure en una sola resposta l’Iran, les estacions de càrrega per a cotxes elèctrics i la revolució industrial a Anglaterra. “Bé potser no hauria de parlar de temes tan complicats”, acaba dient Biden.
Malgrat totes les relliscades, Biden lidera la cursa dels candidats: gairebé un 30% dels simpatitzants demòcrates el votarien a ell. I en les enquestes per a Iowa també va al capdavant. No fa gaire va declarar desafiant: “Tots els mitjans i periodistes ja m’han donat per mort altres vegades. Però, sabeu què? Ni estic mort ni tinc pensat morir-me”.
A primer cop d’ull, el problema dels demòcrates és que els falta un candidat que tingui l’autoritat natural per unir el partit. Però el problema és més profund. La fragmentació del partit ha augmentat tant els últims anys que caldria que sorgís un prodigi polític per reconciliar les faccions enfrontades. Ocasio-Cortez ho va admetre fa un parell de setmanes: “En qualsevol altre país Joe Biden i jo no seríem del mateix partit”.
Res no ha posat al descobert la falta de lideratge dels liberals nord-americans com la recomanació electoral de The New York Times. Des de fa 160 anys, el rotatiu té la tradició de recomanar un candidat als seus lectors. Però, en aquest any tan decisiu, els redactors d’opinió no s’han pogut posar d’acord. Diumenge passat, van decidir transmetre als lectors la seva desorientació mostrant el seu suport per dues candidates: Warren i Amy Klobuchar, una senadora per Minnesota amb uns índexs d’aprovació pràcticament inquantificables.
Klobuchar i Warren estan gairebé igual d’allunyades que Biden i Sanders en les seves posicions, són la variant femenina d’una guerra de credos que gira entorn d’un qüestió central: després de Trump és possible tornar a la normalitat? O el país necessita un trencament radical?
“Gent, això és el que vull! Aquest és el meu pla d’acció! Per això lluitaré!”, crida Warren mentre gesticula abrandadament amb les mans. Està asseguda en un saló firal a Des Moines, davant de dos reporters de Vice, una revista digital molt de moda. Volen saber si Warren, quan sigui presidenta, complirà la promesa de potenciar les universitats de majoria afroamericana amb 50.000 milions de dòlars.
És una pregunta delicada. Warren no s’hi vol comprometre, ja fa massa temps que corre per aquest món. D’altra banda, sap que els seus seguidors de base no valoren que dubti. És una contradicció que no es pot resoldre.
Warren no té l’afany quasireligiós de Sanders. Vol reformar el capitalisme nord-americà; Sanders no hi ha cregut mai. Ella va créixer a Oklahoma i va veure, en l’exemple dels seus pares, amb quina rapidesa les famílies de classe mitjana poden acabar arruïnades. Warren pot descriure amb relats impressionants la bretxa perversa entre pobres i rics als EUA. I té un pla ideat per reduir aquesta bretxa.
Però, al llarg dels últims mesos, s’ha adonat que la imatge del candidat que vol fer un món millor sense concessions ja l’encarna Sanders. Ella ha deixat entreveure que potser tampoc té tanta pressa per fer realitat el seu pla d’impulsar una assistència sanitària pública, cosa que es deu al fet d’haver observat que milions de nord-americans estan ben satisfets amb la seva pòlissa privada. Aquest canvi de rumb, però, ha fet que els demòcrates més d’esquerres li hagin girat l’esquena. Ara està quedant triturada entre Biden i Sanders.
Qui pot vèncer Trump, doncs? Pete Buttigieg, a l’aula magna de la Universitat Estatal d’Iowa, diu que tots els candidats presidencials demòcrates que han tingut èxit els últims cinquanta anys tenien tres característiques: “Eren nous en l’escena nacional, apel·laven als nostres valors suprems i representaven una nova generació de líders”. Per un moment, aquesta regla sembla esperançadora i consoladora alhora. La llàstima és que és una regla d’una època passada en què semblava impossible que un magnat immobiliari poc de fiar arribés a ser president dels Estats Units d’Amèrica.
Traducció d’Arnau Figueras