-En termes generals, com valora aquesta legislatura?
-Se’m fa molt difícil. Crec que ha estat extraordinàriament incòmoda per al Govern i per als diputats catalans. Han estat permanentment governats per qui no tocava: pels jutges. Sabien que serien perseguits per fer qualsevol cosa. Penso que ha embogit la justícia espanyola. I allò de la inhabilitació de la JEC, avalada pel Suprem, n’és l’enèsim exemple. És de bojos, però ho fan. Han perdut el nord i la vergonya. I mentrestant, el Govern de l’Estat, el nou, manté encara denúncies que havia fet el Tribunal Constitucional amb Mariano Rajoy com a president contra el Parlament de Catalunya, que ha pogut fer molt poques lleis, si és que n’ha pogut fer alguna. Això ha fet que el Govern català tingui un marge d’actuació petitíssim en termes econòmics, en termes d’internacionalització, en termes policials -la persecució contra els Mossos és evident-... Ha estat d’una incomoditat absolutament extraordinària. I han aconseguit fer impossible una acció de govern i una acció parlamentària normal, amb la qual cosa s’ha desacreditat tant el Parlament com el Govern de Catalunya, que és el que es buscava. Alhora, el president Torra ha patit l’actuació dels grups hooligans -Partit Popular, Vox i Ciutadans-, que l’han tractat com l’han tractat. I quan en vingui un altre faran el mateix, perquè el que ells volen és que Catalunya no tingui cap president ni cap autonomia. Que la tingui Múrcia o la Rioja sí, però no Catalunya. Per tant, la incomoditat ha hagut de ser absolutament terrible. Fins ara, això s’havia plasmat molt al Congrés espanyol. Ara s’ha exacerbat també al Parlament de Catalunya i el Govern s’ha vist dèbil. Han fet el que han pogut i el que els han deixat fer, que és molt poqueta cosa.
-Però no responsabilitzaria de cap error als partits que estan al Govern de Catalunya?
-Doncs miri, molt poc. Perquè, amb franquesa, tinc una comprensió enorme davant les dificultats, que n’hi ha moltes. N’he viscut moltes al Parlament Europeu, i al meu grup érem molts poquets. Però hi havia gent que no ens saludava i que ens difamava, tot i que a Europa la gent sol ser més civilitzada. Per tant, tinc una gran compensió per les dificultats que han patit. Ara, potser sí que hi ha una cosa que explicaria amb una expressió que es fa servir molt a Girona: «s’ha de ser més puta que bonic». Per tant, traduït a llenguatge evangèlic, han de ser càndids com coloms i astuts com serpents. Em sembla que hi ha hagut molt colomar, una mica d’innocència. Hi ha moltíssimes coses que no s’han d’explicar, sinó que s’han de fer. També tinc la impressió que els membres del Govern català, entre ells, no han enraonat com calia. Sospito que es parlaven poc, que dissimulaven les accions entre un partit i un altre. Que hi ha un clima de desconfiança entre els principals socis de Govern és clar. I és de fa molt de temps. I que això els ha perjudicat és segur. I que al Parlament l’actitud de la CUP ha estat negligent, també s’ha de dir. Un grup que ha estat triat per ajudar i que incomprensiblement no votès Jordi Turull el dia que el podien fer president de la Generalitat és incomprensible. No té forma d’explicar-se. Perquè hauria ingressat a la presó com a president, i les coses haurien estat distintes. Per tant, n’hi ha un cúmul de coses. Però tot això s’ha viscut sota uns focus horrorosos, malèvols, embogits absolutament, de la judicatura i dels governs de l’Estat. I també, és clar, dels mitjans de comunicació i d’alguns partits.
-Deia vostè que s’han de fer coses i no tant explicar-les. A què es refereix?
-Em refereixo, per exemple, als Pressupostos. Com s’han preparat? Durant una temporada amb molta discreció perquè arribessin a ser aprovats. En canvi, no s’ha tingut prou en compte, i se n’hauria d’haver tingut des del començament, a Junts per Catalunya. Perquè si no, els Pressupostos no serien possibles. Altre exemple és quan un partit la vol fer grossa i surt l’altre grup per criticar-ho. Escolti’m, dissimuli, no posi més llenya al foc. Cada matí, a primera hora, s’haurien d’haver telefonat entre ells per parlar. Que hi hagués proximitat més enllà del debat polític. No dic que no discrepis, però hi ha d’haver una proximitat pel que fa a la confiança i a la informació per facilitar les coses. En canvi, això no hi és. I llavors la gent dona la seva opinió en públic. «Farem tal cosa». Home, com que la fareu? Que no n’heu parlat? Si no n’heu parlat, no ho diguis!
-Amb l’expressió «més puta que bonic» es referia a Esquerra Republicana?
-A vegades també, sí. Però no només, no de forma exclusiva. En absolut. També podria relacionar l’expressió, amb tot el meu respecte i simpatia, amb el president Torra, per exemple quan fa uns mesos va fer una proposta al Parlament per exercir l’autodeterminació i que no la coneixien ni el PDeCAT ni Esquerra Republicana. Aquest explicar les coses abans de parlar-les... Tot i que ell s’ha comportat molt bé, tot i no tenir tot el suport necessari del Govern. I aquí em refereixo, també, al PDeCAT. La de Torra ha estat una figura arribada de manera accidental i a l’hora de la veritat se li ha donat un suport escàs. Penso, també, que algunes de les seves propostes i declaracions les hauria d’haver consensuat prèviament. I que els dos grups del Govern haurien d’haver tingut més sintonia.
-Vostè coneixia Quim Torra, abans que fora investit president?
-Sí.
-I ha canviat la seua opinió sobre ell, després d’un any i mig com a president de la Generalitat?
-No. Abans de ser president tenia una perspectiva diferent que evidentment canvia un cop assumeix un càrrec com aquest. Però a mi sempre m’ha semblat un home honest, treballador, que s’ha trobat amb una responsabilitat immensa que li ha caigut a sobre. Per tant, la meva idea personal és de suport total cap a Quim Torra. Que li doni suport no vol dir que ho aprovi absolutament tot, però jo recolzo el president de la Generalitat pel simple fet de ser-ho. Tinc un sentit institucional fortíssim, i això m’ha obligat a ajudar-lo sempre que ha calgut.
-De tota manera, pensa vostè que l’independentisme té motius per estar decebut amb el Govern català?
-Penso que sí. Jo no soc partidari d’una unitat cega, per dir-ho així, de la unitat per la unitat. Els dos grups, ERC i JxCat, tenen posicions ideològiques diferents i és bo que hi siguin. Un país normal té aquestes diferències i, per tant, té lectures diferents que poden influir en grups diferents. Si van de bracet ERC i JxCat a l’Hospitalet de Llobregat els anirà més malament que si van per separat. Això també passaria a determinats barris de Barcelona o a determinats pobles de la pagesia. Per tant, no soc partidari de la unitat incondicionada. Però en canvi, sí que soc partidari de deixar clar quina és la unitat estratègica i que cadascú, des del seu àmbit, treballi en una determinada direcció. Perquè si no, acaba semblant que les diferències són tan importants que no comparteixen el punt d’arribada. I això no és veritat. Això crea confusió, una confusió fantàstica pels enemics polítics. Hi ha un problema important: penso que és més còmode en aquests moments estar en contra de qualsevol col·laboració amb l’Estat, que et fabrica un perfil d’idealista pur, que no pas voler iniciar diàlegs i anar a favor de parlar i de tot plegat. Això és més arriscat que còmode, però és un projecte per mirar fins on arribem. Encara que després no arribin massa lluny, ja ho veurem. L’altra alternativa es converteix en un negador d’aquestes possibilitats que atreu molt la simpatia dels romàntics i dels més ardents. Com si el romanticisme ens pogués portar a alguna banda. Alhora, tots,, vam cometre un error compartit, que era el de la innocència. Ningú esperava que l’Estat actués com va actuar i sobretot pensàvem que la Unió Europea reaccionaria d’alguna manera. Aquí sí que vam pecar d’innocents. Ara, que diguin que els qui estan a la presó i a l’exili ens van enganyar... Escolti, hi ha algú que hagi enganyat mai per anar a la presó o a l’exili? Escolti, si algú enganya és en benefici propi. Però a alguns ja els va bé dir que van enganyar al poble. Com si el poble no hagués participat voluntàriament en tot això! Aquest desori intel·lectual i mental m’espanta molt. Però els independentistes honestos, que hi ha milions a Catalunya, em sembla que continuaran lluitant, tot i que tenen un punt de desencís perquè els partits han quedat massa desorientats, cosa que es pot comprendre, i tampoc no han sigut capaços de dissimular els problemes ni de traçar el camí a seguir que hauria animat i estimulat la gent.
-Pensa que aquest desencís es podria traduir en una pèrdua de vots en les pròximes eleccions?
-Podria ser. Fins i tot el PSC podria recollir vots no només de Ciutadans, sinó d’alguns altres. Unes eleccions a Catalunya poden ser complicades i fins i tot arriscades. N’estic segur, d’això. Perquè la gent pot reaccionar de maneres molt diverses. Això sí, amb una mínima obra de Govern feta, amb els Pressupostos aprovats, amb el president Torra apostant pel diàleg amb Pedro Sánchez,etc., penso que els partits independentistes ho tindran més de cara.
-Vostè mateix, precisament, va discrepar públicament amb Esquerra Republicana quan aquest partit va desencallar la investidura de Pedro Sánchez.
-La veritat és que ho vaig fer com una reacció rabiosa i enèrgica, perquè aquell mateix dia la JEC va prendre la decisió contra Quim Torra i em va semblar impresentable. Després, en canvi, com que un ha de veure les coses segons evolucionen, el fet que hi pugui haver una taula de negociació em sembla bé. Perquè almenys trenquem el romanticisme i valorem la possibilitat de diàleg. Dit això, he de dir també que no em refio gens dels socialistes. Zero. Però l’intent em sembla bé. Tot i que ja veurem.
-Hi ha hagut molts episodis determinants durant la legislatura: el dia en què Roger Torrent va evitar la investidura de Carles Puigdemont, el de la pancarta al Palau de la Generalitat, el pacte de JxCat i PSC a la Diputació de Barcelona, la decisió recent de Torrent d’impedir el vot al president Torra com a diputat acatant la decisió de la Junta Electoral Central... Quin pensa que ha estat el més nociu?
-És complicat de dir, francament. Tots aquests moments han deixat la gent molt astorada. Però pel que fa a les relacions entre ERC i JxCat, em sembla que la qüestió de la Diputació de Barcelona i la no investidura del president Puigdemont han estat els que més han afectat. I el que va passar amb la retirada del vot al president Torra com a diputat ha estat l’última gota. Allò de la pancarta, alhora, ha tingut un efecte judicial extraordinari. Com deia abans, els jutges han embogit. És cert que el president també sabia que això podia tenir conseqüències i que ell mateix podria haver evitat aquella declaració en què va dir haver desobeït. El seu acte és potent, però ha fet una mica de genet solitari. I això ha estat utilitzat pels enemics per treure-se’l de sobre.
-Per les pròximes eleccions, veu més probable un govern format per ERC i JxCat o pensa que un dels dos partits podrien aliar-se amb el PSC per pactar l’Executiu?
-[Pensa]. És molt difícil que un dels dos partits independentistes pacti amb el PSC. Ho dic amb franquesa. Més encara després de l’últim comunicat del PSC avalant el 155 el dia en què van comparèixer els presos polítics al Parlament.
-Cal tenir present que en condicions similars es va pactar la Diputació de Barcelona entre JxCat i PSC o que ERC, recentment, s’ha entès millor que JxCat amb els socialistes a nivell estatal.
-Sí, és clar. N’estic al cas. Però permeti’m que faci la traducció de Marx i Engels, que en el Manifest Comunista deien que la història de la humanitat és la història de la lluita de classes. Jo això de classes ho canviaria per interessos. Això és segur. I per tant, també hi ha interessos individuals i de partit. I alguna d’aquestes coses que s’han produït també tenen aquest component. Que en el futur aquest component pugui ser més decisiu que altres qüestions ideològiques per part d’ERC o JxCat? En política, com en la vida, no hi ha res d’impossible.
-Si la manca d’enteniment entre ERC i JxCat es prolonga, podrem dir que el procés independentista haurà mort?
-No, però podria ser una ferida molt, molt important. Perquè si aquells que comparteixen presó i exili, i per tant també un projecte, no aparenten compartir-lo, seria desastrós. Jo crec que el compartim, però trobo que es veu poc, que s’explica poc i que es concreta poc. A Europa, els membres de la llista d’Esquerra Republicana que ara encapçala la Diana Riba, van estar molt contents d’acceptar el Carles Puigdemont i el Toni Comín. Ara són els Verds els qui no ho volen fer. Hi ha d’haver coses que demostrin que anem junts en qüestions de gran abast, de defensa dels drets i les llibertats. Si no potenciem això, ens anirà molt malament.
-Per últim, i pel que fa a Europa, vostè que té experiència al Parlament Europeu, per què pensa que no s’ha produït l’entesa entre el Grup Verd i els eurodiputats Carles Puigdemont i Toni Comín?
-Em sap molt greu que no s’hagi produït. Penso que ha passat, en bona part, per qüestions personals. Els dos copresidents del Grup Verd són els mateixos que hi havia durant la meva legislatura: Philippe Lamberts i Ska Keller. Lamberts és molt bona persona i d’esquerres, no en tinc cap dubte, però és belga i té un odi important a l’N-VA, el grup flamenc que ha recolzat molt Carles Puigdemont. Lamberts, amb les seves lluites internes a Bèlgica, es vol distanciar totalment de l’N-VA i per tant també ho vol fer de Carles Puigemont i de Toni Comín. Alhora, Ska Keller és alemanya i els alemanys són inflexibles i sempre han tingut moltes dificultats de comprensió amb l’independentisme català, igual que Philippe Lamberts com a belga. Això fa que figures com les de Puigdemont i Comín els semblin incòmodes. En la nova composició del grup parlamentari dels Verds i ALE s’ha passat de 51 a 75 eurodiputats. Hi ha molta gent nova i m’ha arribat que bona part d’aquesta gent estaria més disposada a acceptar l’entrada de tots dos, molt més del que ho estan els copresidents. Però Lamberts i Keller, com també Ernest Urtasun, han apostat per no intervenir. Urtasun té molta influència en Keller. I això ha provocat més rezel envers aquests eurodiputats. M’estranya, també, que tinguin discrepàncies ideològiques amb Puigdemont i Comín i no tant amb uns altres. Aquí hi ha pel mig, clarament, una qüestió nacional.