Ja han passat vint anys des que Vladímir Putin va arribar al poder a Rússia: va ser el 31 de desembre del 1999, quan inesperadament va recaure en ell el càrrec de president perquè el seu predecessor, Borís Ieltsin, va dimitir. Molts russos ja no es poden imaginar el president fora de la política, de tant temps que fa que és present en tots els canals de televisió. Tota una generació de joves russos ha nascut, crescut i ha entrat al món laboral sense haver vist cap altre governant.
Sobretot, però, a un rus li costa concebre la política sense Putin: al mateix Putin. Per això va sobtar quan aquesta setmana, de manera sorprenent, va presentar els plans per al període que vindrà quan deixi el Kremlin. Ell no ho ha anomenat així: ell només ha parlat de modificar la constitució, però el missatge ha arribat.
Cal saber, a més, que el funcionariat rus es comporta com un grapat de llimadures de ferro. Igual que les llimadures es dirigeixen cap a un imant, els aparàtxiks s’orienten cap a l’imant anomenat poder sense que calgui indicar-los-ho. Endevinen el que s’espera d’ells. Els funcionaris alemanys segueixen normes; els russos segueixen picades d’ullet. Això dona com a resultat una imatge impressionant d’unitat; mentre hi ha tan sols un imant. Però què passa si n’hi ha més d’un?
Aquest és justament, de manera simplificada, el problema del “traspàs de poder” sobre el qual es parla actualment a Moscou. Perquè en el moment en què l’home més poderós de l’Estat anunciï la seva retirada, apareixeran camps magnètics en competència. No és el primer cop que apareix aquest problema. El 2008 Putin ja va deixar quatre anys el Kremlin per complir al peu de la lletra la constitució, que exclou més de dues legislatures seguides. I, encara que aleshores va cedir la seu presidencial al més lleial entre els seus lleials, es va formar una gran inquietud entre el funcionariat. En comptes d’un imant, de cop i volta n’hi havia dos. Cap a on s’havien d’orientar? Al Kremlin hi havia Dmitri Medvédev, un home feble, amb uns poders enormes. En canvi, l’home fort, Putin, tenia el càrrec, menor, de primer ministre i, com a garantia addicional, el de president del partit del Kremlin, Rússia Unida, del qual no formava part. Va ser un temps de nerviosisme, també per al mateix Putin. Amb el temps va anar concebent sospites que Medvédev havia desenvolupat massa ambició o obstinació, i el 2012 va tornar al Kremlin.
Des d’aleshores Putin intenta evitar que es repeteixi el problema. Va aconseguir ampliar el mandat presidencial de quatre a sis anys, amb la qual cosa va comprar temps fins al 2024. Però aquests anys aviat també s’hauran acabat. Rússia és més poderosa i ha crescut una mica a costa de la veïna Ucraïna, Putin té més confiança en ell mateix, el seu rostre és més rígid i el seu sistema més repressiu. El dilema bàsic, però, persisteix: Putin no es pot imaginar una Rússia sense Putin. Es considera una figura irrenunciable, un baluard de Rússia contra un món exterior hostil.
De tornar a passar al càrrec de primer ministre, com el 2008, probablement no en té ganes. Ara pensa en el context de la política internacional i en períodes històrics. Interrompre el període al càrrec tampoc no entra en els seus plans, ja no és prou jove per a això. És inversemblant que torni al Kremlin l’any 2030, quan tindria 77 anys.
De fet, ara hauria de reformar la constitució de Rússia de tal manera que pogués tirar endavant sense un Putin al capdavant. I justament això és el que segons les seves pretensions va anunciar dimecres passat. Ha promès modificacions dràstiques i fins i tot es va plantejar en veu alta redactar una nova constitució, però ho va descartar immediatament.
En un futur el parlament, per exemple, podrà confirmar el nomenament del primer ministre i de la majoria de ministres (fins ara el primer ministre el nomena el president amb la “conformitat” de la Duma”). Rússia –segons les pretensions de Putin– continuarà sent una república presidencialista, però es pot tornar una mica més parlamentària.
Les altres propostes de Putin –per exemple, la revalorització de l’obscur Consell d’Estat, que fins ara ha estat una mena de club de governadors regionals– posen de manifest que el que a ell li importa són altres coses. En comptes d’esbossar una constitució que funcioni sense ell, n’ha projectat una que li ofereixi diverses llacunes per continuar-se aferrant al poder, sigui com a president del Consell d’Estat o del Consell de Seguretat, per dir tan sols dues variants debatudes sovint.
I igual que el 2008 va deixar oberta fins a l’últim moment la decisió de qui nomenaria com a successor, aquest cop també esperarà fins al final per fer públic quina és la seva llacuna preferida i qui serà el seu successor. No es pot descartar ni tan sols que torni a ser Medvédev. El primer ministre, no gaire estimat, va dimitir just després del discurs de Putin, que el va elogiar moderadament, i podria passar a un càrrec de nova creació al Consell de Seguretat, amb unes competències no gaire clares.
Tanmateix, fins que el camp magnètic de Putin no s’afebleixi, el funcionariat rus encara haurà de tremolar força durant un temps i haurà de parar atenció als senyals que arriben des de dalt.
Traducció d'Arnau Figueras