—Deia vostè que no faria mai una novel·la sobre la Guerra Civil. Què li ha fet repensar-se?
—Sí... Ja havia vist la Guerra Civil reflectida en els llibres d’en [Joan] Sales, Ángel María de Lera, Ramón J. Sénder, Arturo Barea, Tísner... Tots aquests novel·lots fets pels seus protagonistes, tantes obres de memorialistes... Tenia una certa recança perquè s’havia convertit pràcticament en un gènere. Inconscientment, tenia una prevenció per enfrontar-me a una història així. Una història que té 300 pàgines, però podria tenir-ne 2.000, perquè tenia material. Amb en Pep Quevedo vam reunir setze volums de documentació dels arxius de Salamanca, Alcalà d’Henares, Amsterdam i molts de França. Me n’havia anat a França a buscar gent que havia publicat un petit opuscle de les vivències de l’avi. Després de deu anys de redacció, de parar-la, de tornar-hi, finalment ha sortit.
—És conscient que dona moltíssima informació al lector, més que alguns llibres d’història?
—Sí, hauria pogut ser un llibre d’història, però jo no soc historiador i la novel·la em donava una llibertat per poder explicar la història.
—Els fragments de la vida personal de Cajal, són per respirar entre batalla i batalla?
—Sí, això és una invenció per recuperar el personatge de les dues novel·les que havien tingut èxit: No miris enrere, que va guanyar el Sant Jordi i de la qual es van fer nou edicions fa vint anys, i El cel de l’infern, que explicava una mica l’època de la Transició i la reconstrucció de la CNT. La guerra és una història de la qual sentim parlar contínuament: ara perquè surt una bomba; l’altre dia perquè es van trobar les cartes de dos anarquistes entre el Brasil i França...
—Contínuament. De seguida va decidir que era una novel·la amb en Cajal de protagonista?
—No, soc molt supersticiós. Vaig pensar en Cajal perquè m’havia donat sort. I perquè el meu avi, el que surt a la portada del llibre, es deia Cajal de segon cognom.
—La novel·la és plena de testimonis de republicans. Quins són reals i quins inventats? Per exemple, un dels protagonistes: Pantaleó Ribot.
—El Pantaleó va existir, però no recordava el seu cognom. Em vaig inventar que es deia Ribot. Per exemple, quan faig que parlin ell i el meu avi al restaurant de Roses m’ho invento. En realitat, aquella va ser una conversa entre Pantaleó i un altre amic del meu avi, que va tenir lloc quan el meu avi ja era mort. En Pantaleó era un home que es va quedar a França després de l’exili i tornava com a comercial de pastís Ricard. Vaig estar parlant amb ell moltes tardes.
—Els personatges creats, són en Cajal, la seva amant i...?
—Cajal és l’investigador, que soc jo. I la resta, tots són reals. No n’hi ha, d’inventats. De vegades, per no crear tants personatges, en fusiono dos en un. Però tots són reals. Volia anar seguint les meves pròpies passes.
—Això sí que ho aconsegueix. Fins i tot explica que tanta informació li aclapara i com se sobreposa.
—Sí. Fins i tot hi ha converses que són reproduïdes, o transcrites de cintes de casset, i d’altres reconstruïdes...
—Les converses amb Eduard Pons Prades, per exemple?
—Sí, sí. Jo hi era a l’acte sobre el Moviment Ibèric d’Alliberament que va fer a la universitat i que explico a la novel·la. Amb ell i la seva dona, l’Antonina Rodrigo... Diria que un 80 o 85 per cent és real. Per això, dic que és una novel·la de no ficció.
—És paradoxal que un republicà com Jesús Menero acabi lluitant a Dien Bien Phu al costat dels francesos contra els comunistes vietnamites.
—Sí, eren comunistes lights i el Menero també venia del Partit Sindicalista, que era de l’ala moderada de la CNT, de l’Ángel Pestaña. Però això és la guerra i les seves circumstàncies.
—I acaba lluitant al costat de soldats de la División Azul per defensar la colonització francesa del Vietnam.
—Aquella gent eren anarquistes perquè eren el poble, que s’hi havia implicat perquè no tenia res a perdre. Es fotia de gana. El personatge de Menero és un miner de Fígols que ha perdut el seu germà i la seva família.
—Però, finalment continuen la guerra fins al Vietnam. Pensaven que no tenien cap altre lloc al món?
—Eren llibertaris que havien entrat en una dinàmica del que sabies fer, el que podies fer, on et paguen o on et planten el plat de sopa. Quan està desmobilitzat després de la II Guerra Mundial, al bosc de Boulogne, als afores de París, té diners, va a Pigalle, les putes no li cobren, i es pregunta què ha de fer? Tornar a Espanya? De fet, té una oferta per tornar amb els grups del Quico Sabaté o el Ramon Vila? Però ja ha estat molt de temps lluitant allà i veu com els maquis van caient. I llavors decideix continuar a l’exèrcit perquè tampoc té on anar.
—És una demostració que la guerra contínua només crea mercenaris?
—Sí... Però els mercenaris ho fan per diners i, en aquest cas, a Menero això no li importa. Ell sent un horror vacui, i així com altres tenen una vida professional o una relació sentimental, ell és una persona més tímida, més traumatitzada per les ferides de la guerra i continua allà. El fusell s’acaba convertint en la seva núvia.