Si t’has perdut seguint l’argument de The Witcher, sàpigues que no és cosa teva. El principal problema que ha tingut la sèrie en la seva primera temporada ha estat la pèssima gestió de les línies temporals, que desorienten l’espectador. No és que la sèrie sigui complicada en aquest sentit (una sèrie realment complexa amb les seves línies temporals és Dark), sinó que estan mal explicades, i donen poques eines a l’espectador per connectar els diferents personatges, al qual li exigeix que estigui molt atent per adonar-se del temps en què es troba: sovint es comunica a través del diàleg, amb personatges que mencionen el context històric (i a partir d’aquí ja has de deduir en quin moment de la cronologia et trobes), i, en un cas molt extrem, amb un personatge anunciant verbalment el pas del temps (Yennefer menciona que han passat tres dècades en un episodi, com a única pista de l’el·lipsi de la trama, ja que ella no mostra signes físics d’haver envellit).
Com que les trames estan en moments diferents i cobreixen extensions de temps diferents (70 anys, 20 anys i dues setmanes), és normal que l’espectador es perdi. A menys, és clar, que estigui molt atent a aquest aspecte, o que parteixi d’un coneixement previ de l’univers de The Witcher, que és segurament el que té la showrunnerLauren Schmidt Hissrich, que sembla haver pensat més en els lectors de les novel·les d’Andrej Sapkowski que en els nouvinguts a aquest món.
Però la pitjor part és que, en cas de fer l’esforç, no t’espera una gran recompensa. La història amb què arrenca el primer episodi es perd després amb un seguit de trames autoconclusives més o menys reeixides que pretenen explicar el passat del protagonista, Geralt de Rivia, i que acaben frenant el ritme de la sèrie, traient-li l’èpica inicial i endarrerint l’autèntic detonant de The Witcher, que és la trobada d’ell amb la princesa Ciri. Aquí la comparació amb The Mandalorian és particularment dolorosa. Totes dues sèries són semblants: individu solitari que es mou per diners acaba a càrrec d’un altre personatge que el farà canviar progressivament. Però, mentre The Mandalorian col·loca el detonant al primer episodi, i explica de forma sintètica però funcional el passat del protagonista, The Witcher triga tota una temporada a arribar-hi i no avança en el retrat de Geralt, reincidint en la mateixa idea del personatge una vegada i una altra. Mentre The Mandalorian fa un bon ús dels silencis, a The Witcher no paren de parlar gratuïtament. Els diàlegs són impostats i rígids, i dificulten la feina dels actors, particularment d’un Henry Cavill que ja té tendència a la interpretació robòtica.
Malgrat tot, l’actor compleix amb el paper, almenys des d’un punt de vista físic, i exceptuant les escenes còmiques (un registre on realment no hi té traça: vegeu les escenes amb el cavall), és una bona representació del Geralt dels videojocs. Quan li donen escenes de lluita, està especialment lluït. És una llàstima que n’hi hagi tan poques, i sobretot és una llàstima que el coreògraf Wolfgang Stegemann, autor de l’única escena de lluita realment espectacular, la del primer episodi, no participés en la resta d’episodis de la sèrie. En l’aspecte visual, queda molt lluny del nivell de Game of Thrones (només cal comparar dracs) i, de fet, aconsegueix que apreciem encara més el llistó cinematogràfic que va assolir la sèrie de l’HBO. L’únic punt a favor de The Witcher, especialment en comparació amb aquesta última, és la manera desacomplexada amb què s’apropa a la fantasia heroica. En comptes d’avergonyir-se’n, la reivindica. Com a mínim, als fans d’aquest gènere segur que The Witcher els tindrà contents.
The Witcher
Creadora: Lauren Schmidt Hissrich (basada en les novel·les d’Andrej Sapkowski)
Repartiment: Henry Cavill, Anya Chalotra
Temporades: 1
Plataforma: Netflix