Com ens hem d’apropar al nazisme? Quin to hem de mantenir amb un horror de dimensions tan colossals? Podem riure’n, banalitzar, aprimar-ne totes les dosis de crueltat extrema? És un dels debats interessants, sens dubte, a banda de ser, encara avui, un debat viu i necessari, que passa per repensar-se a un mateix i per revisar, també, el teu entorn: per què reneix el feixisme, a escala global? Per què el discurs de l’odi torna a tenir tants –i perillosos– adeptes? Per què hi ha, encara avui, temes tan tabú com per despertar opinions enceses i plenes d’apriorismes?
Títol original: Jojo Rabbit
Estats Units, 2019
Durada: 108 minuts
Direcció: Taika Waititi
Guió: Taika Waititi, sobre la novel·la de Christine Leunens
Fotografia: Mihai Malaimare Jr.
Música: Michael Giacchino.
Repartiment: Roman Griffin Davis, Taika Waititi, Scarlett Johansson, Sam Rockwell.
Comèdia.
Just en aquesta diatriba és on trobem la molt notable Jojo Rabbit–compta amb 6 nominacions als Oscar, incloent-hi millor pel·lícula, guió adaptat i actriu secundària–, arribada a les pantalles en l’apogeu de l’era global de la imatge acrítica –transmesa viralment a través del totpoderós imperi de les xarxes socials–, just quan s’ha estès la vergonyosa moda de fer-se selfies al Memorial de l'Holocaust de Berlín, per dir un exemple de frivolització delirant. Just ara, que repunta de nou la ultradreta i que ja fa prou temps com per haver paït propostes cinematogràfiques de banalització naïf com La vida és bella (Roberto Benigni, 1997) i, també, prou com per rememorar sàtires magistralment compostes, com la d’Ernst Lubitsch. L’aposta passa, en aquest cas, per un humor irreverent i ridiculitzador, a mig camí de passar-se de voltes i de l’infantilisme malintencionat, fins a acabar amb una pulsió emocional –excessiva, i això en llasta el resultat final– que remou l’extravagància d’un film que es vol agosarat, sense evitar el sacseig.
Dirigida per Taika Waititi i basada en la novel·la de Christine Leunens, Jojo Rabbit narra les vivències d’un nen alemany obsessionat amb Adolf Hitler –a qui té com a vehement amic imaginari i que interpreta el mateix Waititi– i que viu enderiat per les tesis del nazisme més exacerbat. Tot comença a anar malament quan el nen, Jojo Betzler (Roman Griffin Davis), va a uns campaments de les Joventuts Hitlerianes i es descobreix sapastre i incompetent: incapaç de matar un conill, per la qual cosa és ridiculitzat per sempre, i això li causa més d’un maldecap. L’inici és intens i reeixit, amb punts de desconcert molt agraïts –i que reprenen en part l’esperit d’aquella meravella indie anomenada What We Do in the Shadows(2014), codirigida amb Jemaine Clement–, però es va tornant, escena a escena –i en l’evolució del nen protagonista– en una faula de reinserció, d’apamament del món real, de perillosa exposició moralitzadora.
En el viratge, cuinat a foc lent, anem perdent bous i esquelles. De la magnífica idea inicial passem a la descoberta de les parts troncals de l’home que Jojo serà en el futur: l’amor –encarnat en la nena que viu amagada a casa seva–, la mare –una figura captivadora, lliure i forta que també amaga secrets (interpretada per Scarlett Johansson)– i la presa de consciència, el desencant amb allò que era el món de l’adultesa i amb la idea formada del bé i el mal. Una dosi més previnguda de sucre i de desmesura pop (amb escenes que, malgrat l’excés, funcionen, com el ball final "a la Bowie") li hauria fet bé, almenys per evitar l’enèsima diatriba entre humor i sentimentalisme, nazisme i vulgarització. Més que res perquè Jojo Rabbit té prou elements com per ser considerada un film molt respectable.