—Vostè és periodista, tot i que sempre ha estat lligada a l’activisme a la Catalunya del Nord. De quina manera?
—D’adolescent vaig començar a participar en la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada. Allà vaig contactar amb joves de Catalunya Nord que van muntar un grup de joves del Casal Jaume I de Perpinyà. És així com comenci a formar part d’aquest grup de joves i comencem a organitzar concerts, activitats, participem en manifestacions... Després, quan comenci a la Universitat a Perpinyà, entri a l’Associació Catalana d’Estudiants, en soc presidenta, i és llavors quan canviem l’Associació per la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans (CEPC), que després seria Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. En vaig ser portaveu durant un any, quan vaig fer l’Erasmus a Barcelona.
—Quin és el seu origen familiar?
—Jo soc del Conflent. Som família de classe baixa-mitjana, amb família militant, però no precisament per la causa catalana. El meu pare ha estat militant de l’esquerra francesa, ens portava a manifestacions a París... Quan jo faig el pas i comenci a militar en coses catalanes són ells els qui em van seguir, a fer coses al Casal Jaume I, a recuperar la llengua —no parlàvem el català a casa... I després, a poc a poc, tota la família ho va anar fent, ho va anar seguint.
—I com ha anat vostè a parar a presidir la delegació nord-catalana del Consell per la República?
—La iniciativa de formar la delegació surt d’un grup d’antics periodistes d’El Punt a Perpinyà que treballaven amb el Carles Puigdemont quan ell era cap de redacció del diari a Girona. Aquests periodistes van decidir visitar el president a Waterloo. D’allà surt la idea de fer una delegació a Catalunya Nord. Jo en aquell moment no hi era: hi eren el periodista Carles Serrat, l’escriptor Joan-Lluís Lluís i el professor Josep Bonet. Els tres van anar a veure el president i van completar el grup. Més tard, em van demanar si en volia participar. Es van adonar que no hi havia dones i que tampoc no hi havia massa gent jove. En teoria anava a ser una associació prou discreta, però va agafar importància.
—Quina és la seua relació amb el president Carles Puigdemont?
—No el conec. Ni jo ni cap de nosaltres som de cap partit. Som independentistes, però no militem —bé, jo vaig militar a la CUP durant sis mesos ja fa molts anys. Jo no tenia cap relació amb ell i el vaig conèixer molt ràpidament el dia que vam anar a Waterloo per firmar el protocol de col·laboració. Abans, la primera vegada que l’havia vist havia estat l’1 d’octubre de 2019, perquè vam anar a Waterloo amb un grup del Comitè de Solidaritat Catalana de Perpinyà. Ens vam conèixer, però molt per sobre. Em fa molta gràcia quan la gent es pensa que soc molt propera a ell, però no en tinc cap relació.
—Quin és el paper d’aquesta delegació?
—És com una mena d’ambaixada del Govern a l’exili. El primer és treballar en la internacionalització, que és un dels eixos principals del Consell. Després, teixir complicitats amb actors del món social, econòmic i polític de Catalunya Nord. Ja s’ha vist que hi ha batlles i càrrecs electes que s’han posicionat a favor dels presos i exiliats, i llavors cal anar ampliant aquesta xarxa de solidaritat per fer-la més sòlida, transversal i àmplia. També hem format un grup de suport que compta amb una trentena de personalitats nord-catalanes i a dintre hi ha representants de partits, des de l’esquerra més radical de la França Insubmisa a la dreta més seriosa d’Els Republicans, passant pel Partit Socialista. Tots els partits francesos amb representants a Catalunya Nord han enviat representants a aquest grup de suport. Per tant, parlem d’una cosa molt transversal. Hi ha, fins i tot, partidaris d’Emmanuel Macron. Hi ha tothom llevat de l’Agrupació Nacional [antic Front Nacional].
—Per tant, hi ha pràcticament consens a la Catalunya del Nord pel que fa al reconeixement del Consell per la República?
—Exacte. Són persones que han vingut a títol individual, però que militen en aquests partits. Hi ha una gran unanimitat a Catalunya Nord pel que fa a aquesta idea: és qüestió de democràcia. I per això els únics que no ens donen suport, i ens va molt bé que sigui així, són els de l’Agrupació Nacional. Són els únics que s’oposen a aquesta solidaritat, i encara ho fan de manera molt tímida.
—Quin és l’element que aglutina aquesta solidaritat? El reconeixement del dret a l’autodeterminació? La fi de la repressió?
—Hi ha de tot, ben bé. Jo crec que la primera cosa és la qüestió democràtica, el fet que els drets fonamentals no siguin respectats. Però, si hi ha una reacció a Catalunya Nord, és perquè la gent se sent catalana, i quan s’ataca un català se senten també atacats. Per això reaccionen més fort que gent d’altres territoris. No hi ha consens pel que fa a la independència. En això la majoria de Catalunya Nord no s’hi vol posar. Però sí que ho fan amb el tema dels drets fonamentals i de la democràcia. I també de la solidaritat.
—Al Principat hi ha la sensació que el Consell per la República potser no ha acabat sumant tanta gent com en un principi s’esperava. Per què ha passat això?
—Crec que s’ha explicat molt malament el Consell per la República i encara no s’està explicant prou bé. Crec que hi ha hagut un problema de comunicació: va sortir al mateix temps que la Crida Nacional per la República, tot era molt confús. I li està costant arrancar, és una evidència. Però a Catalunya Nord aquesta percepció no hi és. Quan fem presentacions de la delegació, i ja n’hem fet tres, té molt d’èxit: ve molta gent, ens pregunten, tothom vol saber què és... Per a nosaltres és una manera de col·laborar. Per una vegada podem participar en una institució catalana. Hi ha molt poques eines perquè hi intervinguin els ciutadans dels Països Catalans. I per això, potser, la gent en té tant d’interès: volen ser actors, ajudar, implicar-se. I, a més, aquesta percepció, com també la figura de Carles Puigdemont, a Catalunya Nord no molesta tant. A nosaltres ens queda bastant lluny la divisió entre partits. Hi ha unanimitat i consens amb el Carles Puigdemont. El Consell representa molt bé aquesta idea de transversalitat. A més, cal dir que a Catalunya Nord hi ha un sentiment molt gran pel que fa a la importància que pot tenir l’exili. N’hem viscut diversos, d’exilis. Hi ha una gran proporció de la població de Catalunya Nord, fins a una quarta part, que té algun lligam amb l’exili de 1939. A més, l’Estat francès també va tenir un Govern a l’exili, el de Charles de Gaulle, que va tenir un pes molt important en la història francesa. La gent, d’alguna manera, identifica el Carles Puigdemont amb el Charles de Gaulle.
—En quin sentit?
—En el sentit que l’exili és la resistència a l’exterior. Després de la Segona Guerra Mundial, De Gaulle va poder tornar gràcies a haver mantingut el govern a l’exili a Londres, i va recuperar la democràcia a l’Estat francès. Per això, si el Consell per la República arriba a sumar la legitimitat suficient, podrà prendre les decisions necessàries en cas que el Govern a l’interior no pugui actuar. El fet d’estar fora d’una jurisdicció repressora et permet tenir molta més llibertat i molt més camp d’acció.
—Hi ha prevista l’obertura de noves delegacions del Consell per la República arreu dels Països Catalans?
—No n’estic al cas, però vaig entendre que hi havia aquesta voluntat si la gent del País Valencià, de les Illes, etc. mostra el suficient interès. Això ha de venir de la base. De la mateixa manera que ho vam fer nosaltres a Catalunya Nord, també ho poden fer des d’altres territoris. Ara, s’han de moure.
—Tornant a la Catalunya del Nord, des de l’operació urnes de l’1 d’octubre sembla com si aquest territori haguera guanyat pes al conjunt del país.
—Sí. Ens hem tornat a col·locar al mapa, tot i que ja hi érem. Per a molta gent no existíem. Està molt bé que ara ens coneguin, perquè ens permet estar un poc de moda i explicar qui som, què fem, d’on venim... I trencar aquesta frontera a còpia de treure tòpics i desconeixements. És una excel·lent ocasió per a nosaltres, com també serà un moment important l’arribada de Carles Puigdemont i Toni Comín per trencar aquestes fronteres mentals. Al Principat s’ha anat oblidant força aquest tros de país i ara el tornen a descobrir. I n’estem encantats.
—A la Catalunya del Nord s’ha pres consciència del moment polític. Per a vostè, quina és l’anècdota que més evidencia aquesta realitat?
—Com per a tothom, crec que l’1 d’octubre va ser fonamental per moltes coses. Molta gent va ajudar a amagar urnes i paperetes abans d’aquell dia, però l’1 d’octubre és el moment en què sortim d’aquests cercles militants tradicionals de Catalunya Nord i ens obrim a molta més gent d’aquí. La gent veu que està vivint la història, que no pot mostrar-se passiva davant el que està passant i veiem que a les concentracions hi ha moltes cares noves. Això és molt positiu. El moviment independentista nord-català és molt reduït i aquí ha augmentat força a còpia de denunciar la repressió, que també és una manera d’evidenciar com funciona l’Estat espanyol.
—Com es va viure el tall de la Jonquera impulsat pel Tsunami Democràtic? Va ser rebut amb simpatia o va molestar?
—A Catalunya Nord i a l’Estat francès estem acostumats a les mobilitzacions de tot tipus. Fa més d’un mes que la gent hi fa vaga. Vam passar un any i mig de mobilització amb les armilles grogues, amb talls de carretera inclosos. La gent accepta que hi hagi mobilitzacions per defensar els drets. Això sorprèn molt a Catalunya Nord: que no hi hagi més mobilitzacions al sud, perquè aquí són molt normals. Crec que el franquisme i el postfranquisme han deteriorat aquesta cultura de la mobilització que aquí tenim molt present. El tall del Tsunami va interessar la gent, volien saber què havia passat, i no hi va haver cap problema ni cap hostilitat.
—I ara, amb la immunitat del president Carles Puigdemont, sembla que Perpinyà i la Catalunya del Nord podrien guanyar, encara, més pes.
—Sí. Ens adonem que som un lloc estratègic, i això també és positiu. De fet, al llarg de la història ja ho érem. Els regnes d’Espanya i França ens van separar al segle XVII. S’ha vist com la frontera encara s’utilitza de forma estratègica, i és un lloc de rereguarda, en el sentit del suport logístic; i d’avantguarda, perquè som la primera porta cap a Europa. Som els primers interlocutors quan algú vol saber què passa a Catalunya. I, a més, tenim una altra llengua, el francès, que també ens permet comunicar-nos amb altra gent. Això fa que Catalunya Nord sigui un lloc important, tal com ja ha passat al llarg de la història.
—Com pensa vostè que serà rebut Carles Puigdemont a Perpinyà?
—Molt bé. Tothom ens pregunta, la gent està contenta i expectant. L’únic que s’ha mostrat hostil a la seva arribada és el candidat de l’Agrupació Nacional a la batllia de Perpinyà, Louis Aliot. És l’únic que ha gosat dir en públic que no li semblaria massa bé i que podria generar problemes. Però els altres estan contents, perquè s’adonen que aquest serà un focus important per a Catalunya Nord. I també perquè s’ho creuen: a nivell de convicció són conscients que acolliran una persona que està perseguida per la justícia espanyola tot i tenir la immunitat. La gent espera el president i serà un moment molt important per Catalunya Nord.
—Parlava ara de Louis Aliot, candidat d’extrema dreta a l’alcaldia de Perpinyà. Les eleccions locals se celebraran durant la segona quinzena de març. Quin escenari es preveu?
—És possible que Aliot sigui batlle. Si no, ho serà Jean-Marc Pujol, també de dreta [d’Els Republicans]. Com veu, Perpinyà no és una ciutat massa d’esquerres. Hi ha un pes molt fort de l’extrema dreta. El que passa és que hi ha una segona volta electoral i és possible que Aliot guanyi els primers comicis i que en els segons sigui derrotat. És l’escenari més probable i ja ha passat en altres ocasions.
—Si l’extrema dreta té tantes possibilitats de ser l’opció més votada a les eleccions municipals, això no contradiu una mica el discurs que Perpinyà és una ciutat oberta al catalanisme i a Carles Puigdemont?
—No, perquè ho critica molt poc. Aquest no és cap argument de campanya, l’extrema dreta la basa en els seus clàssics: seguretat, immigració... Si un mitjà espanyol no pregunta el candidat per aquest tema, el tema no surt en cap cas. I evita parlar-ne, perquè no vol que el perjudiqui. Fins i tot, a més, el candidat Aliot ha criticat que a Espanya hi hagi presos polítics. De tota manera, el tema català no afecta la campanya electoral.
—L’alcalde actual de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, va rebre el president Quim Torra amb un llaç groc a la jaqueta. Aquest gest té algun significat més enllà del mateix gest?
—El batlle Pujol va anar avançant molt en aquest tema. En un principi no es volia posar el llaç groc. Després se’l va posar. Crec que ho ha entès bé o potser està en campanya. Pensa que això li pot donar vots, i això és molt bon senyal. Però Pujol no és dels polítics que s’hi va implicar des del principi. A l’inici ho va fer més aviat la gent d’esquerres, com el Nicolas Garcia, del Partit Comunista; o el Consell Departamental, governat pels socialistes. Són ells els qui van denunciar la situació i la dreta era més discreta. O bé el batlle de Perpinyà ha anat canviant ell de posició, que és possible, o bé l’interessa electoralment, i això seria positiu.
—Una última pregunta: el catalanisme polític, a Espanya, ha combatut i combat l’Estat, cosa que a França no ocorre tant, malgrat que la situació del català a la Catalunya del Nord és bastant pobra i el territori no compta amb institucions pròpies. Per què?
—Perquè el catalanisme polític a Catalunya Nord és molt residual. Tot el que he explicat, la unanimitat envers Carles Puigdemont i contra la repressió no s’ha transformat en una resposta política. Hi ha partits catalanistes, però són molt minoritaris.
—Però què ha fet bé l’Estat francès per contenir el catalanisme i que no esdevinga una opció majoritària i rupturista?
—L’Estat francès és molt més intel·ligent que l’espanyol: ha aconseguit eliminar les minories nacionals. L’Estat espanyol ho intenta arreglar tot amb repressió i el francès intenta seduir, convèncer i ho fa d’una manera molt més subtil.