Revitalitzar clàssics de la literatura és, hauria de ser, una de les principals ocupacions de la televisió pública. Carregar-los d’energia, allargar-ne la vida a través d’una nova lectura i acostar-los a les noves generacions. La BBC és el canal públic més compromès amb la protecció del patrimoni cultural, i per això, a banda d’adaptacions clàssiques, també encarrega altres adaptacions que juguen a reformular textos coneguts, fugint de l’ortodòxia. Jugar és aquí la paraula clau. O almenys, una paraula que els guionistes Steven Moffat i Mark Gatiss han entès perfectament. El tàndem és conegut per haver revitalitzat el personatge de Sherlock, traslladant-lo a l’època moderna i connectant la nova versió amb les anteriors, en un joc amb les diferents adaptacions que havia tingut l’obra d’Arthur Conan Doyle. L’adaptació que el tàndem ha fet de Drácula manté el mateix esperit i, en aquest sentit, podem dir que és definitivament sherlockiana. La sèrie, estrenada primer a la BBC i després a Netflix, presenta una versió lliure de la novel·la de Bram Stoker, que injecta al personatge del vampir d’una excitant energia dessacralitzadora i entretinguda. La sèrie és plena de girs, amb diàlegs intel·ligents; té sentit de l’humor i la dosi de justa de sang i moments de terror.
Drácula
Creadors: Steven Moffat i Mark Gatiss
Repartiment: Claes Bang, Dolly Wells
Temporades: 1
Plataforma: Netflix
Està estructurada en tres episodis, que, malgrat ser una sèrie, podrien ser independents entre ells, tres queixalades que busquen que l’espectador s’entregui totalment al personatge. La primera mossegada és la que et sedueix: un episodi brillant en què s’introdueix l’audiència a la història des d’un territori que li és familiar, amb Jonathan Harker arribant al castell del comte Dràcula. A mesura que l’episodi avança i ens acostumem al danès Claes Bang interpretant el personatge (hi ha un procés mental perquè deixem de tenir al cap altres versions del personatge), comença la diversió en forma de girs, situacions inesperades i moments terrorífics. Hi ha un moment clau de l’episodi (a partir d’ara espòilers de la sèrie): quan es descobreix que el manuscrit que ha estat redactant Harker sobre què ha passat no té sentit. És un moment que l’episodi avisa que aparta la novel·la de Bram Stoker. En comptes d’això agafa com a referent les pel·lícules de Dràcula de la Hammer i presenta un tram final d’episodi que, entre el carisma de Dolly Wells interpretant la germana Agatha, i les escenes més gore, acaba sent un festival de sorpreses, acció i terror de sèrie B. Tot plegat regat amb referències visuals com el castell de Nosferatu o el vestit del Dràcula de Bela Lugosi.
La segona mossegada endinsa més els ullals, ja que reinventa l’escenari del primer i torna a sorprendre amb una trama de misteri i assassinat situada dins d’un vaixell, que podria haver estat escrita per Agatha Christie. Aquest és l’episodi on Claes Bang gaudeix més amb el paper i, com l’anterior, té un molt bon ritme, en part per les dues línies temporals que alterna (en tots dos hi ha una conversa entre dos personatges paral·lela a l’acció principal). Aquesta alternança desapareix al tercer episodi, i el llasta. La darrera mossegada és la que ens hauria de matar i, en canvi, no funciona. Recorre al recurs d’ambientar l’acció en l’actualitat, com a Sherlock, o com a Jekyll (l’adaptació d’Steven Moffat de la novel·la de Robert Louis Stevenson). Però els nous personatges no tenen el mateix interès i el duel entre Dràcula i la seva nèmesi acaba desembocant en un final que busca la via de la redempció de forma forçada i fa una lectura psicològica massa simple del personatge al qual, fins ara, havia estat homenatjant amb encert.