500 anys -1520
El febrer de 1520, la Universitat de Lovaina (Flandes) —on fins al 1559 estan matriculats estudiants de Barcelona, Girona, València i altres catalans sense adscripció territorial precisa— publica la primera obra de censura de les posicions de Martí Luter i les obres del monjo agustí són cremades a la plaça pública, fins i tot abans de la condemna papal explícita. El text va precedit per una carta introductòria a càrrec del seu antic degà, Adrià Floriszoon, llavors bisbe de Tortosa.
El 1522 va ser papa, amb el nom d’Adrià VI.
475 anys - 1545
Carles V comenta al seu ambaixador a Roma que les Corts d’Aragó i Catalunya han vexat el Tribunal del Sant Ofici, pel qual no tenen el respecte d’abans i que hi treballen per a la seva derogació i perjudici. A la pràctica, el tribunal serà vist sempre com la ingerència d’una institució forastera que, en les seves actuacions, imposarà l’ús de la llengua de Castella, desconeguda per la majoria de la població, i actuarà al marge de les institucions catalanes. Els inquisidors procuren no anar destinats a Catalunya i, com confessarà un d’ells, “el que sirve entre catalanes sirve a Dios más que entre otras naciones”.
S’inicia el Concili de Trento, que tindrà una durada de divuit anys, en el qual s’adoptaran les bases de la Contrareforma catòlica romana davant la doctrina protestant, sobre la consolidació dogmàtica del catolicisme. Els pares conciliars hauran de llegir, forçosament, llibres luterans, per tal de poder combatre’n les tesis. La participació catalana hi és reduïda, ja que hi participen tan sols vint-i-sis persones procedents dels Països Catalans (dotze del País Valencià, onze de Catalunya i tres de Mallorca), incloent-hi bisbes, superiors d’ordes religiosos, teòlegs, consellers, diplomàtics, etc., el més rellevant dels quals és l’arquebisbe de Tarragona, Antoni Agustí, però cap d’ells no hi té un paper destacat.
450 anys - 1570
El virrei Hurtado de Mendoza retira la llicència per dur pedrenyal, característica arma de foc de canó llarg, a tots els ciutadans francesos residents a Catalunya, que tinguin la condició de fadrins. Els francesos, sospitosos de ser protestants, representen entre el 10% i el 20% de la població masculina del Principat fins a les primeres dècades del XVII i seran, majoritàriament, occitans de les regions properes als Pirineus, en molts casos comerciants, artesans i pagesos. A causa de l’elevat nombre de residents originaris de França, el 1578 té lloc el nomenament d’un cònsol d’aquest país a Barcelona i, a València, el cònsol francès hi arriba el 1593, vista la importància dels seus compatriotes en el creixement urbà de la ciutat on representaran gairebé una quarta part de la població. L’acte de fe, el darrer del virregnat d’Hurtado de Mendoza, és celebrat a Barcelona, i hi compareixen una quarantena de processats, vint-i-sis de luterans. Dos d’ells seran condemnats a la pena capital: l’un és francès, i es nega a rebre els sagraments, i l’altre és el frare Lluís Robert, veí de Barcelona, aquest cremat en efígie, ja que era a França, acusat d’adoctrinar-hi sobre Luter. Durant l’any, hi haurà encara cinc acusats més de luterans i entre els quatre condemnats a abjurar de levi —la pena menor—, hi ha un canonge d’Elna (Rosselló), acusat de tenir tractes amb luterans, i un altre condemnat per tenir dos fills a casa d’uns luterans. Continua l’onada repressiva amb la detenció del mariner savoià Joanot Sais, en relació amb la presència d’una trentena de mercaders hugonots al port de Barcelona, i la condemna —en acte de fe per la inquisició de Múrcia— de Ginés Cerdán, pagès de Villena, a limitació de residència al seu poble per un any, així com a penitències espirituals, a causa d’haver-se autoinculpat per manifestacions contra els sants i els religiosos. El tribunal de Toledo condemna per luterà Pere Regnier, impressor francès de Rouen —nom destacat en la història de la impremta a la capital—, que haurà de dur hàbit perpetu i patirà el càstig de galeres durant sis anys. Tenia una llibreria al barceloní carrer del Call i edità en llatí, català i espanyol.
En una visita del castellà doctor Ramírez a la llibreria barcelonina de Manescal, sota ordres de la Inquisició, hi troba diverses obres amb anotacions i referències a Philipp Melanchthon, mà dreta de Luter. El Sant Ofici ha de comptar amb priors portuguesos i castellans per fer inspeccions a llibreries, davant la distància que el clergat i els juristes del país mantenen amb aquesta institució. Els dos únics juristes catalans, qualificats per a aquesta funció, són contraris al tribunal. Els inquisidors de Barcelona asseguren que els llibres entrats al Principat per la frontera de Perpinyà fins a Tarragona han estat inspeccionats i reconeguts, circumstància poc creïble atesa l’extensió de la frontera i l’intercanvi comercial constant en ambdues direccions.
El bisbe d’Urgell, a petició del Consell de la Terra, autoritza la provisió d’armes a Andorra, per tal de respondre a les amenaces dels hugonots, generals a la zona pirinenca, mentre un tal Joan Xiralt, detingut a Tolosa de Llenguadoc, declara als inquisidors haver sentit dir que, a Perpinyà, hi viuen 200 luterans i, a tot el Rosselló, més de 1.200, xifra demostrativa de la permeabilitat religiosa de les fronteres al nord del país, des d’on fan incursions per proveir-se de queviures i municions. Els cònsols de Puigcerdà alerten la gent de Bagà, Berga i altres pobles veïns, davant la notícia de l’entrada dels hugonots al Rosselló. El senyor de Nyer informa que els heretges han cremat algunes cases i el molí d’Estagell (Rosselló), així com el lloc de Monner. Les viles fortificades d’Elna, Illa de Tet, Millars i Vinçà resisteixen l’ofensiva de les tropes d’hugonots i Perpinyà, com a capital, esdevé la ciutat refugi per excel·lència, al nord del país, davant les incursions dels “heretges”.
La ciutat de Barcelona envia Francesc Benet i Codina com a ambaixador davant fra Bernardo de Fresneda, bisbe de Conca (Castella), per aclarir la falsa acusació d’heretgia dels catalans presentada a Roma, i també Lluís Gibert, amb la mateixa comesa, davant la Santa Seu. La negativa de la Generalitat a pagar l’impost conegut com a excusat és atribuïda per Felip II a una certa proclivitat del Principat cap al protestantisme.
La Inquisició valenciana té notícies que Pere Lluís Berga (Sant Mateu, 1537- ?) —condemnat per luterà (com eren anomenats sempre els protestants per aquesta institució repressiva) a no sortir del país— ha aconseguit d’arribar a Ginebra, on es declara calvinista i sosté opinions considerades herètiques pel Tribunal. Aquest any, processa Joan de Baus, resident a Gandesa i d’origen francès, i la tortosina coneguda com Maria la Gitana, tots dos per luteranisme. Fins al 1574, el tribunal valencià processarà cinquanta-sis protestants.
425 anys - 1595
Mor Pere Galés i Reiner, al palau de l’Aljaferia, seu de la presó de la Inquisició a Saragossa, després de refusar de renunciar a la seva fe reformada, en el llit de mort, greument malalt, i rebutjar l’assistència religiosa que li presenten dos qualificadors del Sant Ofici. La mort es produeix abans d’haver-se’n enllestit el procés, dos anys després de ser detingut a França per les seves posicions tingudes per herètiques i confiscada la seva biblioteca pel Tribunal del Sant Ofici, part de la qual acabarà al col·legi de jesuïtes d’Agen. Ja mort, el 7 d’abril de 1595, la Inquisició ordena que les despulles siguin desenterrades i cremades, un cop considerat culpable d’heretgia. Pere Galès i Reiner, fill de Joan i Isabel, havia nascut a Ulldecona el 1537. Filòsof i hel·lenista de prestigi, també epigrafista i llatinista notable, és el nom més destacat del protestantisme als Països Catalans, al llarg de la història. Als disset anys comença a formar-se amb el valencià Pere Joan Nunyes a Saragossa i als vint-i-sis es trasllada a Itàlia i França a estudiar-hi lleis, i hi coneix alguns dels grans erudits de l’època: a Torí entra en contacte amb el jurisconsult occità Jacme Cujàs, que ja el qualifica d’“acutissimus” i “doctissimus”. A Roma, les tortures de la Inquisició, després de defensar que es podia menjar carn qualsevol dia de l’any, li comporten la pèrdua d’un ull. El 1580, torna ja borni a Catalunya i amb idees reformades després de disset anys fora del país.
Els prelats locals s’hi relacionen i hi mantenen amistat, com també humanistes destacats com l’universitari i conseller en cap de Barcelona, Francesc Calça, però, segurament, ignoren les seves posicions herètiques. El 1581, Joan Baptista Cardona, bisbe de Tortosa i anteriorment d’Elna i de Vic, conscient de la seva vàlua intel·lectual, escriu una carta de recomanació per a Pere Galès, a fi de retenir-lo a València. Coneixedor de la seva amistat amb el bisbe de Tarragona, Antoni Agustí, li recomana que no el deixi anar perquè és un gran personatge i que el país no se l’ha merescut. La relació entre l’arquebisbe i l’heterodox serà intensa, fins al punt que Galès, quan és a Tarragona, s’instal·larà en més d’una ocasió al mateix palau arquebisbal. Però, finalment, acabarà abandonant una terra on no hi ha les condicions culturals i socials com perquè hi pugui florir un pensament lliure i favorable a les idees de la Reforma i, el 1582, després de passar per Marsella i Pàdua, s’estableix a Ginebra, convertida en ciutat refugi de protestants procedents de diferents països. Per aquest motiu, la capital suïssa francòfona augmenta la població i acull diferents esglésies d’orígens lingüístics i nacionals diversos, com ara una església italiana, una d’espanyola i una d’anglesa. Galès, amb el nom de Pietro Galasio, i altres protestants catalans formen part de l’església calvinista italiana. El 18 de febrer de 1583, Teodor de Beza proposa al consell de la universitat de Ginebra, en substitució de l’humanista i jurista italià Jules Pacius, el nomenament de Galès com a professor de filosofia, el qual es fa efectiu just una setmana després quan serà presentat com a nou professor per Antoine de la Faye, doctor en teologia, i futur successor de Beza. El protestant català serveix l’Acadèmia ginebrina fins al 8 d’octubre de 1586, amb una retribució de 200 florins, 20 copes de blat i una petita aportació suplementària com a formador. Aquí es relacionarà amb l’influent hel·lenista protestant Isaac Casaubon, gendre del prestigiós impressor Henri Estienne, i es casa amb Lavínia Busi, italiana natural de Vicenza, amb qui tindrà dues filles i amb la qual sembla que tingué una relació difícil. La seva docència a Ginebra, on esdevé membre de la Companyia de pastors, es produeix a plena satisfacció de la universitat; però, en un any de grans dificultats econòmiques per al centre docent, no hi pot continuar per qüestions pressupostàries, que també afecten l’erudit calvinista Isaac Casaubon i l’orientalista Corneille Bertram.
El 1587, inicia un periple com a professor per Nimes (1587-1588), Aurenya (1588-1591) i Castres (1591-1593). L’agost de 1593, acompanyat només per la seva famosa biblioteca traginada per bestiar de càrrega, de camí a Bordeu, on pensava establir-se per a ensenyar-hi, és detingut a Marmanda (Aquitània) i dut davant el capità espanyol Pedro Saravia, després d’observar que no reverenciava imatges ni creus. Un cop arrestat, l’espanyol queda admirat del seu poliglotisme i considera que és “el més docte heretge que ha viscut a França de molts anys ençà”. En aquell moment, Galès ha començat a marcar distàncies amb algunes posicions calvinistes i a formular la seva pròpia visió de determinats temes religiosos, sempre, però, dins el marc ampli de la Reforma i allunyat del dogma romà. Fou amic d’humanistes i erudits, com ara E. Ciofano, professor de grec a Ginebra; col·lega d’Isaac Casaubon, el qual en els seus llibres esmenta sovint les crítiques fetes per ell, o el jurista Jacme Cujas, amb tots els quals mantingué correspondència. Amb la recuperació del seu nom com a figura més rellevant del protestantisme català, a partir dels anys seixanta del segle XX, es crearen una escola, un fòrum i un premi d’assaig sobre el protestantisme als Països Catalans que van dur el seu nom. La mort de Pere Galès i la d’altres humanistes com el valencià Gaspar de Centelles, i l’exili forçós d’erudits destacadíssims, frustra la creació d’una església reformada d’expressió catalana, el mateix segle en què neix la Reforma protestant a Europa. Josep Trueta, en el seu famós The Spirit of Catalonia (1940), estudia la contribució catalana a la civilització occidental i, significativament, un dels noms que hi esmenta i tracta és Pere Galès, així com també el valencià Frederic Furió i Ceriol, defensor de la versió de la Bíblia a totes les llengües.
El bretó Alonso Colet, resident a Alacant, processat pel tribunal de Múrcia després d’elogiar la reina d’Anglaterra i els protestants francesos, no és torturat mercès al fet d’estar malalt, però ha de pagar una multa de 30 ducats i complir dos mesos de reclusió amb instrucció de la fe catòlica. Entre les causes de la Inquisició de Mallorca, celebrades entre aquest setembre i fins al 7 de novembre de l’any següent, figura Magdalena Baxona, probablement occitana, acusada de luterana, com també el clergue mallorquí Joan Antoni Seguí. El tribunal barceloní veurà comparèixer-hi quatre presumptes protestants.
400 anys - 1620
El moliner flamenc Jacob de la Ribera, resident al districte de Tortosa, és processat pel Tribunal de la Inquisició de València, acusat de luteranisme, i un pagès de Biosca (Segarra) qüestiona en públic el poder miraculós de les imatges dels sants per atreure la pluja en temps de sequera.
375 anys - 1645
En plena Guerra dels Segadors, França nomena un militar protestant com a comandant de la plaça de Perpinyà, fet que provoca la intervenció del mateix cardenal Mazzarino, el qual se n’excusa tot comunicant la seva substitució immediata per un comandament de religió catòlica. En l’acte de fe celebrat a Mallorca contra jueus, hi és cremat en efígie l’holandès Joan Anhelont, capità del vaixell Jupiter, condemnat a mort per no voler convertir-se al catolicisme, acusat de luterà. El procés dura més de dos anys i el pres aconsegueix fugar-se de la presó. Quatre holandesos més, també veïns de Palma, acusats d’heretges luterans, hi són reconciliats amb l’església de Roma.
200 anys - 1820
El 9 de març, el rei Ferran VII torna a suprimir la Inquisició i ordena la llibertat dels empresonats per motius de caràcter religiós o polític. Les dependències de la Inquisició a València, Palma i Barcelona són assaltades per una multitud de tots els estaments socials, un cop declarada incompatible amb el nou marc constitucional, tot i mantenir-se el caràcter confessional de l’Estat espanyol. Entre els assaltants barcelonins hi ha Antoni Bergnes de las Casas, futur rector de la universitat i sospitós de filoprotestantisme. El cap superior polític de Barcelona exigeix al bisbe la retirada d’edictes i ordres inquisitorials, penjats a les portes de les esglésies. Amb l’assalt popular i el llançament de mobles i documentació per les finestres, és fet malbé molt de material valuosíssim per conèixer millor aquesta institució, part de la qual, a Barcelona, és recuperada per Andrew Thorndike, que publicarà fragments del material salvat, als Estats Units. Poc després, els fets es reprodueixen a Girona, Mataró i Tarragona. El bisbe de Lleida, Simón Antonio Rentería y Reyes, insta els fidels a delatar els lectors i propietaris de llibres prohibits per la Inquisició, i en garanteix el secret de la delació, malgrat la supressió del Tribunal.
Coincidint amb el trienni liberal (1820-1823), la Societat Bíblica Britànica i Estrangera (SBBE) publica, a Barcelona, l’edició espanyola del Nou Testament de l’escolapi Felipe Scío, sense notes, la qual s’exhaureix ràpidament malgrat el tiratge de deu mil exemplars. A Montpeller, on es troba exiliat, el liberal Manuel Pérez Hervàs escriu al secretari de la SBBE, Rönnenberg, sobre la necessitat d’editar dos o tres mil exemplars de la Bíblia en català. Abans havia proposat el clergue liberal valencià Antoni Guillén de Mazón per a la promoció bíblica a l’Estat espanyol. El suís Abraham Louis Lissignol, pastor a Montpeller, informa la SBBE que, segons M.Pérez Hervàs, els catalans estan molt orgullosos de la seva llengua i tenen una gran influència a Espanya, de manera que cal pensar-hi tant com en els castellans, per a les accions de difusió bíblica, en un informe favorable a l’edició catalana del Nou Testament. Més avall, en el cens oficial del departament dels Pirineus Orientals, que abasta Catalunya Nord, només apareixen nou protestants residents a la ciutat de Perpinyà, cap dels quals no és d’origen català.
175 anys - 1845
El 3 de gener, Ramon Montsalvatge, el primer protestant català contemporani, arriba a la costa nord-americana i acaba establint-se a Nova York, al davant d’una comunitat hispanoparlant, entre la qual distribuirà bíblies i literatura protestant. Aquí hi apareix The life of Ramon Monsalvatge, a converted Spanish monk, of the order of the Capuchins, autobiografia redactada per l’autor en francès, amb introducció del reverend Robert Baird. L’excaputxí olotí també va fer activitat religiosa a Costa Rica i a Jamaica, aquí treballant amb la comunitat d’emigrants cubans residents a l’illa, per a la qual obrí una escola el 1873.
S’aprova la constitució espanyola a l’article 11 de la qual s’afirma: “La religió de la nació espanyola és la catòlica, apostòlica i romana. L’estat s’obliga a mantenir-ne el culte i els seus ministres”.
150 anys - 1870
Neix Antoni Estruch i Simó (Monistrol de Montserrat 1870-Sabadell 1954), figura destacada de l’església reformada episcopal. Gendre del valencià J. B. Cabrera, primer bisbe reformat autòcton, es formà a Madrid, i fou ordenat diaca el 1895 i prevere el 1897. Serà pastor a Monistrol de Montserrat (1897-1903), població on fou el primer nen batejat de la seva església, i a Sabadell, on fou molt respectat, de manera que, el 1923, l’Ajuntament de Sabadell en reconegué la tasca social duta a terme a la ciutat. Assistí també l’església de Barcelona i Terrassa, i presidí l’entitat juvenil Esforç Cristià a escala estatal. El 1903, Estruch crea l’església de Crist de Sabadell; l’escola dominical s’hi inicia el 14 de febrer i el 29 de juny té lloc la inauguració del primer local, al xamfrà de Mendizábal amb Sant Pau, amb capacitat per a un centenar de fidels. Superats alguns entrebancs, l’escola és autoritzada a funcionar el 16 de novembre de 1906, amb una orientació liberal i moderna, i deixa la formació religiosa per a l’escola dominical al temple. En aquest moment, l’església és integrada ja per vuitanta-tres persones. El setembre de 1908, s’hi constitueix el grup juvenil de l’Esforç Cristià. L’església sabadellenca esdevindrà el referent bàsic dels reformats episcopalians a Catalunya i serà visitada sovint pels bisbes Cabrera i Dr. Gregg, de Dublín, els quals administraran la confirmació a alguns fidels, aprofitant les diferents vingudes. El 29 de juny de 1923, es disposarà ja, finalment, d’un temple propi, amb capacitat per a 500 persones, a la cantonada entre els carrers Sol i Duran. L’acte va comptar amb la presència de cinc consellers municipals i guàrdies municipals amb uniforme de gala, per acompanyar els més de 400 assistents que hi havien acudit. Els episcopalians disposaran també d’un punt de missió a Castellvell i el Vilar i, el 1906, l’església de Monistrol serà la primera del país en nombre de fidels, cent vint-i-dos, que representaran el 5,38% de la població local, per davant de les vuitanta-tres de Sabadell i les quaranta-sis de València. Acabada la Guerra Civil, el governador civil de Barcelona intentà exiliar-lo, primer a la Guinea Equatorial i després a 100 quilòmetres, a ell i al seu gendre J. F. Torollo, també pastor, però l’alcalde Marcet els protegí i ajudà. Fou vicepresident, en funcions de president, del sínode de la seva confessió i president de la Unión Española de Esfuerzo Cristiano.
El missioner gal·lès George Lawrence, establert a Barcelona i vinculat a les Assemblees de Germans, obre una cantina pública al carrer de Ferlandina, 47, on assegura diàriament esmorzar per a prop d’un centenar d’infants i sopa calenta per a més de 300 persones. Lawrence desplega un programa d’assistència material i espiritual a les víctimes de la plaga de febre groga que assola la capital i la resta a la ciutat, abocat a tasques de solidaritat, en ple èxode de la població que en fuig amb tota mena de vehicles, carregant llits i pertinences. El missioner paga les despeses d’enterrament de les persones sense recursos i cap indigent no se’n va de casa seva sense haver-hi rebut algun tipus d’ajut. També vesteix més de tres centenars de nens pobres, amb roba confeccionada expressament per les alumnes de les escoles protestants vinculades a la seva obra, per als assistents a les quals posa en funcionament una mena de caixa d’estalvis.
El missioner presbiterià suís Alexandre Louis Empaytaz, enviat a Barcelona per un comitè suís d’ajuda a l’obra evangèlica de Lausana, treballa al carrer de Sant Domènec del Call, amb els protestants francòfons (suïssos i francesos). Hi funda el Col·legi Evangèlic de la Santa Creu, per a noies, i compta amb el suport com a mestre del colportor Armentí, resident durant anys a Marsella, on pertanyia a l’església reformada. S’estarà durant quasi quaranta anys a Catalunya.
El 7 d’agost de 1870, José Pierrad, un obrer baptista, pronuncia la primera conferència pública de proselitisme protestant, a Alacant, a la seu del Club Federal, i aviat es constitueix un grup que es reuneix en un local del carrer de Bailèn. Un any després s’hi crea, formalment, la primera església baptista dels Països Catalans, promoguda pel lingüista nord-americà W. I. Knapp. El 26 de març, el senat francès aprova per unanimitat en sessió plenària la creació d’una plaça oficial de pastor resident a Perpinyà, i rebutja la instal·lació d’una capellania militar que doni també servei religiós a la població civil.
Antoni Vallespinosa visita Reus i hi estableix un dipòsit estable de venda de bíblies i material religiós protestant, mentre George Lawrence, acompanyat per l’occità August Denuch i Francesc Sendra, cosí de Vallespinosa, recorre els pobles del Camp de Tarragona amb el carro bíblic per fer propaganda de l’evangeli. Lawrence encarrega a Francisco Jordán García, antic sergent d’enginyers, la tasca de difusió evangèlica arreu del Principat. Apareix el periòdic evangèlic El Obrero, a Barcelona, amb làmines del gravador anglès Smithies, destinat al proletariat local. I es publica al carrer de Petritxol, 6, de Barcelona, una edició de l’Evangeli de Sant Joan, promoguda per G. Lawrence, que duu incorporat l’alfabet, l’explicació del sistema mètric decimal i la taula de multiplicar; amb aquest text i amb altres tres de semblants farà un tiratge de 37 mil exemplars. La Societat Americana de Tractats de Nova York informa que G. Lawrence porta distribuïts, a preu de cost, al voltant de 300 mil exemplars de bíblies, porcions de textos bíblics i altres publicacions de literatura protestant, dels quals 60 mil de venuts, amb els seus sis ajudants, a la parada instal·lada davant de l’ajuntament barceloní. I la Societat Evangèlica crea un dipòsit de llibres i bíblies, al carrer del Castell, 52, de Maó, els quals són repartits pels pobles, amb la denúncia permanent del periòdic conservador La Crónica de Menorca i el suport del republicà El Menorquín. Després d’un any de campanya d’evangelització per Mallorca, desplegada sobretot per Alcúdia, Pollença i Sóller, on distribueix prop de sis mil llibres religiosos, amb el suport de protestants de Suïssa i Holanda, canalitzat per W. Greene, Pere Lliteres Marcel abandona l’illa per les adversitats del context social. Traslladat a Barcelona, hi morirà a l’Hospital Evangèlic. Al seu torn, el basc Cecili Garcia, conegut com el ceguet, comença la tasca de difusió de literatura protestant pels carrers del centre de Barcelona, activitat que durà a terme durant una dècada, amb altres col·laboradors i que li donarà una certa popularitat.
D’acord amb els nous aires polítics, l’ajuntament de Reus acorda la construcció d’un cementiri general, sense distinció de creences, el primer en tot el país, en els terrenys cedits a l’efecte pel filantrop Josep Sardà i Cailà. El codi penal espanyol és substituït per un de nou que no diferencia entre catòlics i protestants, i protegeix els creients de les diferents confessions religioses. S’estableix també el matrimoni civil i el registre civil a tot l’Estat, mentre Joan B. Cabrera publica, a Sevilla, El celibato forzoso del clero, i el Concili Vaticà I declara la infal·libilitat del summe pontífex o papa de Roma. Des de llavors, molts protestants anomenaran papistes els catòlics.
Víctima de la pesta, mor a Tortosa, on havia nascut el 1825, Mateu Cosidó, agent bíblic i autor de diversos himnes per al culte, algun dels quals és encara cantat avui. Convertit el 1857, treballà com a colportor per al Comitè de París a Bordeus i altres indrets del sud de l’hexàgon, i arribà fins a l’Aran. A Barcelona agafà la pesta groga, i quan es dirigia a València per obrir-hi obra evangèlica, s’atura a la seva Tortosa natal on els símptomes de la malaltia el posaren en quarantena i, finalment, hi morí. La seva muller, la mestra Dolor Rollan, s’establí a Barcelona amb el fill i treballà a l’escola del carrer de Ferlandina, amb G. Lawrence. El 1870, aparegué La lira sagrada, antologia dels himnes religiosos de Cosidó.
125 anys - 1895
El pastor de Perpinyà Achille Araud presenta, a l’Associació Politècnica, l’Assistance pour le travail, obra filantròpica no confessional creada a França l’any anterior, per als sectors socialment més necessitats. També hi exposa el seu projecte de creació d’un asil nocturn i una assistència específica per al treball femení. La primera festa de l’entitat se celebra a l’ajuntament, a la sala Aragó, amb els càrrecs electes, representants institucionals, música militar, corals, discursos i loteria, en una jornada en què el prefecte, protestant, lliura al pastor la medalla d’argent de l’assistència pública. I l’ajuntament dels Banys i Palaldà (Vallespir) acorda de destinar una suma anual de 750 francs, durant vint-i-cinc anys, per a la construcció d’un temple protestant, amb l’objectiu d’atreure la clientela protestant estrangera que visita els banys termals locals, propietat de l’alcalde radicalsocialista Paul Pujade, futur president del consell general i diputat, enmig d’una gran polèmica, amb acusacions d’irregularitats del batlle i favoritisme del prefecte per part dels periòdics catòlics L’Éclair i Le Roussillon. El pastor Araud, tanmateix, hi compra un immoble al carrer de les Termes i hi assegura el culte.
A Figueres se celebra la quarta conferència anual de les esglésies baptistes, amb assistents valencians i del Principat, i a Sant Antoni de Portmany (Eivissa), un grup de joves esbronca un home, d’aparença estrangera, amb els crits amenaçadors de “Fora el protestant!”, “Mori el jueu!”, crits que, tot i el seu significat contradictori evident, acostumaven a ser habituals en altres indrets, com a manera de deixar clar el caràcter no catòlic de la persona a qui anaven dirigides les imprecacions. A Sant Antoni, la cridòria va acompanyada també de cops de pedra contra el foraster, el qual es refugia a casa d’un pescador que, anys a venir, emigrarà a Algèria i es convertirà al protestantisme. L’apedregada, els crits i els insults contra les persones que anaven a predicar l’Evangeli, però fora de l’Església catòlica, van ser una pràctica comuna fins gairebé els anys trenta del segle passat, arreu de l’Estat espanyol, Països Catalans inclosos, amb nombrosos exemples documentats, plens de mostres diverses de fanatisme i d’intransigència.
El creixement de les diferents confessions protestants va estenent-se arreu i així es funda l’església de Cotlliure, amb el pastor Jacques Chapal, i el desig expressat de procedir a la construcció d’un temple per al culte regular a la localitat, cosa que s’aconsegueix el 1906. A Sant Feliu de Guíxols, al carrer del Sol, Francesc Bardolet hi obre un local de culte, fet que es produeix també a Palafrugell, a Santa Perpètua de Mogoda i a Burjassot, amb una capella al carrer Major, sota el ministeri pastoral de Vicent Mateu. La congregació baptista de València instal·la una parada de venda i difusió de literatura evangèlica i material bíblic, en el marc de la fira de la ciutat i l’ajuntament valencià de Poble Nou del Mar agraeix oficialment al pastor K. A. Haglund la seva implicació en els treballs de sufocació d’un gran incendi ocorregut a la població, alhora que el governador civil de Girona autoritza la sol·licitud de construir un cementiri no catòlic a L’Estartit, presentada per Genís Audivert i Joan Borrat, entre altres. Francesc Agustí, un dels primers membres de la congregació baptista de Sant Joan de Palamós, trenca el gel que cobreix les aigües on ha de submergir-se per rebre el baptisme, malgrat les baixes temperatures i com a gest simbòlic de la força de la seva fe, mentre el pastor de Reus A. Martínez de Castilla emprèn un nou viatge per Europa a la recerca de suports econòmics, i imparteix conferències a Ginebra, Neuchâtel, Zuric i Chezard (Suïssa), i a Estrasburg, Waldersbach, Neuviler, Wildersbach i Wasselone (Alsàcia).
Es pordueix un intent de represàlia integrista contra la comunitat protestant de Capdepera, però és avortada per la reacció dels republicans locals armats, que en defensen el temple ubicat al carrer de Sant Pere, 3. El sacerdot catòlic Andreu Bascós i Font, de Sant Feliu de Guíxols, ordenat sacerdot sis anys abans, abjura del catolicisme a la capella evangèlica de Figueres i abraça el protestantisme, fet que tindrà una gran repercussió. El juliol del 1897, retornarà al si de l’Església catòlica. Karl A. Haglund, promotor de l’església baptista de València, mor als 41 anys a València, al segon pis de l’habitatge que acull la capella del Portal de Valldigna, 22. Uns dies després, n’és escollit pastor E. Lund, càrrec que ocupa provisionalment durant dos mesos, fins al seu retorn a Barcelona.
El missioner suec Johan Uhr, oficialment pastor de València, no s’hi estableix fins a la tornada d’una estada de cinc mesos al seu país, després de la mort de la seva filla. Es fa càrrec de l’església baptista local, amb trenta-dos membres, després de la mort de Haglund i el pastoratge temporal de Lund. La capella baptista s’ha traslladat al carrer del Pilar, 45, pral.; han habilitat el pis alt per al culte i el primer per a l’escola, que dirigeix Feliciana Armengol. A l’Empordà té lloc una campanya de proselitisme religiós, amb la difusió d’un fulletó redactat en català pel missioner suec Olaf Duren, sobre l’origen i significat del mot protestantisme. A Barcelona, l’increment de residents britànics de religió anglicana duu a constituir un comitè per estudiar la viabilitat de construir-hi un temple d’aquesta confessió, de la qual formen part alguns futurs directius i jugadors del Barça. I, a Madrid, el protestant vigatà Pere Sala i Villaret publica El ateismo ante el sentido común.
100 anys-1920
Amb el suport econòmic del Comitè Metodista Episcopal d’Amèrica del Nord, es construeix un modern pavelló annex a l’Escola Model d’Alacant, per celebrar-hi tant el culte religiós com l’activitat docent, i sobretot l’escola dominical, en condicions millors. Però l’Escola Moderna d’Alacant, dirigida per Baldomero López Arias, ha de tancar per la pressió dels sectors integristes catòlics locals que han aconseguit anar-hi reduint el nombre d’alumnes, fins a fer-la inviable.
Arriba a Catalunya el missioner anglès Joseph Harvey, de les Assemblees de Germans, i es fa càrrec de l’església de Caldes de Montbui, fundada per les filles de G. Lawrence. Harvey es casarà amb Eliza Payne i s’estarà a la Península en dues etapes: 1920-1940 i 1946-1964.
El missioner G. T. Vickman, procedent de Madrid, s’estableix a Alacant per motius de salut, on revifa l’obra baptista, i enllaça amb el treball previ començat per W. I. Knapp. També inaugura un lloc de culte públic a Dénia, a l’antic Teatre Principal, local llogat amb l’ajut de Vicent Francès i Ramon Lòpez. El castellà Francisco Fernàndez Moya, enviat com a obrer baptista, en serà el primer pastor amb només vint-i-dos anys i arribarà a reunir, al llarg dels dos anys del seu pastoratge, fins a 300 persones en els cultes. Vickman també hi recluta el colportor de la Societat Bíblica escocesa Ramon López, resident a València on col·labora amb N. Bengston, i l’envia a Monòver (Vinalopó Mitjà), d’on és originari i on adquireix un local per al culte al Barri Nou. A la mateixa comarca promourà també l’obra baptista a Elda, Novelda i El Pinós, així com a Elx i Santa Pola (Baix Vinalopó), Calp (Marina Alta), la Vila Joiosa (Marina Baixa) i Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí).
Comença a haver-hi una certa mobilitat en l’activitat dels pastors, de manera que aquest any Antoni Esteve deixa Carlet per traslladar-se a Navarrès (la Canal de Navarrès) a impulsar-hi l’obra baptista, si bé aviat passa a residir a Xàtiva (la Costera). Després de quinze anys de dirigir-hi la comunitat protestant, el pastor C. Leenhardt abandona la seva responsabilitat pastoral a Perpinyà, i Rafael Miguel torna a Barcelona i deixa la responsabilitat de l’obra metodista a Palma, on és substituït per l’antic colportor Joan Bibiloni. La condició de mestre de R. Miquel força al tancament de l’escola en deixar-la sense docent i Lluís Hombre Ponzoa és instal·lat com a pastor baptista a Alacant, on resideix i on sempre exercirà el seu ministeri pastoral. Teresa Francès, arran d’una intervenció quirúrgica a València, i més tard el marit, Vicent Argente, i els fills, són els primers creients baptistes d’Alcàntera de Xúquer (Ribera Alta). Seran visitats pel pastor Vicent Francès i incorporats a l’església de Carlet.
El colportor valencià Josep Francès és apedregat per vendre bíblies i distribuir literatura protestant a Preixens (Noguera), en una acció instigada pel jutge i el capellà locals. Ha de refugiar-se en secret, durant uns dies, a casa de Joan Solà i Ferrando, a qui ha venut una bíblia i que acabarà convertint-se. Neix a Alacant, a la plaça de Santa Teresa, 14, Isidre Amat i Llopis, futur pastor protestant, condemnat a presó a la postguerra, per la seva posició antifranquista. El 25 de març, a Vallfogona de Balaguer (Noguera), la inhumació d’un protestant convoca més de cinc-centes persones dels nou-cents quinze veïns que hi resideixen, els quals acompanyen el fèretre dut per vuit sometents armats i uniformats, en presència de l’alcalde. El pastor F. Tornadijo dirigeix els cultes al cementiri i és requerit perquè torni a parlar, i ha de sortir a fer-ho per la finestra del domicili del difunt. Mor Miguel Barroso Guillén, pastor de l’església de Sant Pau de Barcelona, format a Lausana. Havia nascut a Jerez de la Frontera (Andalusia), el 1857. El succeeix el pastor Luis de Vargas, format a Suïssa, on va conèixer el mític protestant andalús Manuel Matamoros i on va ser ordenat pastor el 1878. Establert a Barcelona, tot i ser un agent itinerant de la Societat Bíblica, ja es feia càrrec ocasionalment de l’acció pastoral d’Empaytaz.
75 anys – 1945
Amb el final de la Segona Guerra Mundial, del tot advers per als règims nazi i feixista, aliats de Franco, arriba també el període de disminució de la repressió directa sobre el cristianisme protestant i la persecució d’aquesta dissidència es veurà obligada a adoptar formes un xic menys estridents i dràstiques. D’aquesta manera, per la pressió de la victòria aliada a la guerra mundial just dos mesos abans, l’article 6 del Fuero de los Españoles, aprovat el 17 de juliol, permet l’exercici privat dels cultes religiosos; declara, però, la religió catòlica com a oficial de l’Estat i li atorga protecció oficial. Moltes esglésies n’aprofitaran l’escletxa i començaran a obrir-ne els temples arreu del país. Però aquest respir no és ni absolut, ni general, ja que coexisteix amb la continuïtat de certes mesures repressives, com ara la confiscació dels edificis de capelles evangèliques a Badalona i Reus, per l’autoritat franquista, la mateixa que, el 22 de juliol, prohibeix qualsevol manifestació de dol, incloent-hi cap cerimònia religiosa al cementiri, com és normal entre protestants, en l’enterrament de Francesca Bertran i Duran, vídua del pastor figuerenc Gabriel Anglada. Aquests i altres abusos tornaran a ser denunciats per Samuel Vila, al llarg d’aquests anys negres, en cartes adreçades al general Franco, a Cicognani, nunci del Vaticà, al governador civil de Barcelona i a alguns bisbes catòlics.
Coincidint amb el dilluns de Pasqua, popular dia de la mona, prop d’un miler de protestants s’apleguen a la Font de la Mina, en el paratge conegut com les Planes, a la Floresta, entre Barcelona i Terrassa, en una celebració festiva i religiosa que anirà produint-se durant anys en ple franquisme. I els diumenges, només a la capital catalana, al voltant d’un centenar de llars es converteixen en centres de culte clandestins i improvisats. En un pis del carrer de Sant Gil, propietat de B. Angurell, arribaran a aplegar-s’hi més d’un centenar de persones en el culte dominical. És aquest any quan un nazisme moribund penja de la forca Dietrich Bonhoeffer, l’antic vicari luterà de Barcelona, pastor ajudant de la comunitat de residents de llengua alemanya, acusat de participar en una conspiració contra Hitler. El crim té lloc al camp de concentració de Flossenbürg (Baviera), el 9 d’abril. Luterans i anglicans el consideren sant.
A Granollers, els baptistes es reuneixen en un local cèntric, a Tarragona es fan cultes en un domicili particular amb el suport de correligionaris de Reus i de Josep Francès, mentre que alguns joves soldats destinats a Puigcerdà hi celebren cultes quinzenals, assistits per protestants barcelonins. Les esglésies de les diferents denominacions de la capital catalana obren les seves portes el 12 d’agost per a la represa regular dels cultes el mateix diumenge. A Vilafranca, tret el precinte de l’habitació familiar dels Santacana que feia de capella, se celebra un acte públic de tolerància amb el casament de Benjamí Santacana i Josefina Mata, el 5 de novembre, i a Menorca, el 16 de desembre, reobren les capelles de Maó i Es Castell. El mateix ocorre a les comarques de Girona, on les úniques esglésies protestants són baptistes. A l’Empordà, Figueres, l’Escala, l’Estartit i Palamós, totes es troben sense pastor, llevat de la darrera, amb Manuel Zapater, que agrupa només dotze famílies. A Barcelona, els baptistes celebren el seu culte, de forma rotatòria, a l’església metodista del carrer de Ripoll, al temple presbiterià del carrer d’Aragó o a l’església dels germans del carrer de Terol. L’obra baptista a Girona és atesa per Vicent Francès, predicador voluntari resident a Figueres i format al Seminari Baptista, juntament amb la seva germana Maria i el seu cunyat Lluís Pardo, en el domicili dels quals tenen lloc algunes activitats, entre les quals l’Escola Dominical per a nens. El 29 d’agost, el mateix V. Francès comunica a l’alcalde de Xàtiva l’obertura al culte de l’església baptista local, situada al carrer Roca, 15, a partir del diumenge 2 de setembre, i apel·la a l’obertura de temples a Barcelona i València, entre altres indrets. No serà fins set mesos després que el governador civil n’autoritzi l’obertura.
En una reunió celebrada al domicili d’Antonio Pérez i Elisa Muñoz, a València, el juliol de 1945, sota la direcció del pastor J. Nogal, s’acorda no continuar per cases particulars i reobrir el temple baptista, tot i no tenir-ne autorització. En el primer servei de baptismes que s’hi celebra, ja al desembre, entre els deu catecúmens hi ha Manolita Balaguer Gargallo, destacada dirigent local en el futur. El dia 9 d’aquest mes, a Alacant, els baptistes treuen els envans de la casa particular on es feien els cultes de quatre anys ençà i habiliten una sala per a cent cinquanta persones que, un cop condicionada, és inaugurada oficialment. El propietari del local l’havia cedit per a aquest ús i hagué, fins i tot, de canviar de domicili per a fer-ho possible. Segons estimacions de les Assemblees de Germans, probablement un xic optimistes, el nombre de creients d’aquesta denominació a Barcelona, aquest any, podria oscil·lar entre els quatre-cents i els cinc-cents membres. El 7 de maig, es produïa la rendició d’Alemanya i el final a Europa de la Segona Guerra Mundial, però, l’endemà, era detingut a la Universitat de Barcelona Àngel Cortès, futur líder evangèlic vinculat a les Assemblees de Germans, com a responsable de la publicació política clandestina Torxa, portaveu d’acció universitària d’Estat Català, de caire independentista. A l’església de Sant Pau, al carrer d’Aragó, lloc habitual de culte per als residents suïssos, només hi és permesa l’entrada a la població estrangera, requisit que és vigilat per policies de paisà, i el rètol indicatiu d’església evangèlica és retirat forçosament.
A Barcelona, la revista Perseverancia es transforma en Constancia, i manté el seu caràcter mensual fins a la seva desaparició el desembre de 1953. Apareixen El Camino, portaveu de les Assemblees de Germans, fins al 1955 i també el Boletín del Esforzador, òrgan del moviment juvenil interdenominacional Esforç Cristià, dirigit per Joan Vallès. A la primera assemblea de l’Església Evangèlica Espanyola, celebrada després de la guerra, hi assisteix Josep Capó, com a representant dels metodistes de Catalunya i les Balears, al costat d’altres esglésies protestants convidades. El 17 d’abril, a València, neix Robert Velert i Chisbert, futur pastor baptista i periodista, mort a Barcelona el 2019.
50 anys – 1970
El 1970, l’organització Àgape s’estableix a Barcelona i inicia les seves activitats al país. Sota l’impuls de Josep Monells, prepara audiovisuals i distribueix el film Jesús. També l’Aliança Pro Evangelització del Nen (APEN) hi comença la realització d’il·lustracions per a franel·lògraf i altres mostres de suport visual, amb Pau Reig i Pilar Lòpez i, a la mateixa ciutat, es posa en funcionament un servei de Mensàfon Telefònic, que fa les funcions de telèfon de l’esperança. Més extensament que en un llibre anterior, Joan Gonzàlez i Pastor historia Un segle de protestantisme a Catalunya a les Edicions Evangèliques Europees, nou document de referència obligada; l’editorial labor edita La Reforma, de l’historiador francès Jean Delumeau; Sopena treu Historia del mundo moderno: La reforma, de G. R. Elton, i Enric Capó crea l’Escola d’Estudis Bíblics Superiors, vinculada al Seminari Teològic Unit de Madrid per a la validació de títols. I, a l’estiu, ja hi ha tres centres de colònies protestants, a Aiguaviva (Solsonès), Capdepera (Mallorca) i a Alcossebre (Baix Maestrat).
El creixement de les Assemblees de Germans continua de forma incessant de manera que aquest any en neixen quatre congregacions noves. Un grup de membres de l’assemblea del Guinardó en crea una al carrer de la Bisbal, 17; en neix una altra al carrer Santapau, 102, del barri de Sant Andreu, una tercera al carrer d’Antoninus Pius, 41, a Terrassa i la darrera a Argentona (Maresme), on s’apleguen creients fins llavors sense pastor. L’església baptista de Lleida compta ja amb dos.cents nou membres i sosté els punts de missió de Viella (Aran), Igualada (Anoia) i Benavarri (Ribagorça), i el matrimoni format per Tomàs Aloy i Maria Fonoll, membres de l’església Bona Nova, s’estableixen al Prat de Llobregat, on organitzen reunions periòdiques al seu domicili, per rebre les visites del pastor baptista de la seva església originària. Però els locals dels punts de missió d’aquesta església, als barris barcelonins de Sants i el Carmel, són clausurats per ordre governativa i només tornen a obrir amb la inscripció al registre del Ministeri de Justícia. J. Gonzàlez Pastor, pastor a Sant Boi, funda l’església de Viladecans, el dia de Nadal. I a Pollença inicien les seves activitats les Assemblees de Déu.
Sota la presidència de Benjamí Planes i Capuz té lloc la celebració de la XIV Conferència Regional de les Esglésies Baptistes de Catalunya i el pastor valencià Josep Borràs i Cerveró és escollit president de la Convenció Baptista Espanyola, per a un període de sis anys. El 29 de desembre, un grup de creients es reuneix a l’església del Clot, per motius de consciència, per pregar i llegir les escriptures i demanar clemència i commutació de les condemnes a mort contra membres d’ETA, jutjats en consell de guerra a Burgos (Castella). La Fundació Bíblica Evangèlica edita L’Evangeli segons Sant Marc, amb un tiratge de cinc mil exemplars en versió directa del grec feta per Enric Capó, amb la col·laboració de Joan Vallès, Àngel Cortès, Pere Bonet i Bernat Vinyes, a la impremta de Salvador Salvadó. A Barcelona, membres de les Assemblees de Germans funden Ediciones Alturas, sota la direcció de Daniel González i també hi apareix el Boletín del Esforzador, periòdic multicopiat, òrgan del moviment juvenil interdenominacional Esforç Cristià, dirigit per Guillem Correa.