La boira cobreix gentilment la ciutat de Prijedor, al nord de Bòsnia, i tapa el rastre de les atrocitats que van succeir anys enrere. 3.176 persones sense nacionalitat sèrbia mai no van arribar a tornar dels camps de concentració que es van establir als voltants de Prijedor al principi de la guerra.
Sembla que els supervivents fan un gran esforç per tornar a la normalitat. Els treballadors corren i passen pel costat de monuments construïts en honor als serbis caiguts. Al migdia podem trobar Ćevapčići i sopa de vedella en abundància al restaurant Bei Jerkan. Uns metres més endavant, hi ha un cartell que anuncia el torneig Prijedor Open, organitzat per la Federació Internacional de Tenis.
És veritat que allà, a l’aparcament situat davant les pistes de tenis, a principis d’estiu de 1992 s’hi apilaven els cossos dels ciutadans —majoritàriament musulmans—, acumulats temporalment fins que els transportaven a una fossa comuna? És veritat que tot això va passar al mateix al prat verd situat davant de l’edifici més alt de la ciutat, on es troba actualment aquest restaurant? Cap placa ni memorial no en diu res, d’això. D’això, només en parla en Darko Cvijetić.
Aquest escriptor, actor i director tan prim viu en un gratacel de maons de color vermell indi, el qual s’eleva sobre la ciutat com un dit índex de pedra que vol llançar una advertència. Cvijetić és un cronista implacable. Posa el dit a les llagues d’aquesta ciutat, el nom de la qual ha quedat per sempre més lligat als camps d’extermini d’Omarska, Trnopolje i Keraterm.
Tot i haver estat traduït a deu llengües, Cvijetić era poc conegut fora de l’exrepública iugoslava de Bòsnia i Hercegovina. Actualment, però, està nominat al Premi Poeta Europeu per la Llibertat, que serà entregat al març per un jurat que comptarà amb Olga Tokarczuk, guanyadora del Premi Nobel de Literatura. A més a més, la seva novel·la serà publicada en alemany i fins i tot es portarà a la pantalla gran. El títol, Schindlers Lift (‘L’ascensor de Schindler’), fa al·lusió a un fabricant d’ascensors suïs.
L’ascensor que es menciona al llibre existeix realment. Ara està vell, malmès i ple de grafitis. Connecta tots els residents de l’ala dreta del gratacel, repartits en tretze pisos en els quals hi ha quatre apartaments. Allà viu Cvijetić, fill d’un serbi i d’una croata, des que es va acabar l’edifici l’any 1975.
A l’ascensor, el poeta ens comenta que aquesta torre residencial es va construir durant “l’era daurada de Iugoslàvia”. Fou el reflex arquitectònic de la creença titoista, de bratsvo i en jedinstvo (‘la fraternitat’ i ‘la unitat’). Allà vivien professors, metges i treballadors de les mines dels voltants, els uns al costat dels altres. Fins que no va començar la guerra, mai ningú no s’havia preocupat perquè fossin serbis, croats o bosnians.
La novel·la que Steven Spielberg va portar al cinema, La llista de Schindler, tracta sobre el rescat de més de mil jueus. Schindlers Lift, en canvi, gira entorn l’extradició d’incomptables innocents i el desastrós fracàs d’una utopia deliberadament antitètica. Utilitzant casa seva com a exemple, Cvijetić ofereix una visió interior de la tragèdia bosniana. Més ben dit, de tota la destrucció causada per les guerres iugoslaves. Segons l’escriptor, “Aquest gratacel és una petita Iugoslàvia, construïda i concebuda com un poble vertical. Alhora, però, també és un fèretre vertical”.
Com és possible que de sobte aquestes persones comencessin a barallar-se i a disparar-se les unes a les altres, quan feia poc havien celebrat el Dia del Treball amb una banda de música? El partit de l’expresident Tito fins i tot havia commemorat l’aniversari de la república poc temps abans. Al novè pis de l’edifici, on les parets dels corredors foscos estan decorades amb grafitis i les finestres estan tapades per excrements de coloms, Cvijetić vessa rakia, un licor de fruita, a la saleta d’estar i explica: “Quan la guerra va començar l’any 1992, jo tenia 24 anys. Tenia una edat més que suficient per recordar Iugoslàvia sota una llum d’allò més bella. Però també tenia l’edat suficient per entendre que aquest país se m’havia esmunyit de les mans”.
El llibre comença poques setmanes després de la declaració d’independència de Bòsnia, el maig de 1992. Els serbis radicals prenen posicions davant el gratacel i al sostre. Després arriba la selecció, que els serbis anomenen “neteja ètnica”. “No va ser difícil distingir els bosnians i els croats d’entre nosaltres; de sobte, eren els únics de l’edifici que no duien uniforme”. A partir de finals de maig, tots aquells que no eren serbis havien de dur una cinta blanca al braç, una versió bosniana de l’estrella groga que distingia els jueus durant l’holocaust.
Al principi, el pare de Cvijetić encara hauria pogut salvar el seu veí musulmà Fadil. Però en poc temps, l’home va desaparèixer en un camp i mai no en va tornar. Dos amics, un serbi i un musulmà que havien conviscut des de petits al gratacel, van formar part d’exèrcits diferents i més tard es van retrobar de nou al front, just quan recollien els camarades caiguts. I que en fou de Crnčević i Borić, uns amics inseparables que també vivien al gratacel? L’un va ser enviat a un camp d’extermini i l’altre lluïa uniforme en aquell mateix camp.
El poeta del novè pis intenta plasmar amb paraules com els ciutadans es van convertir en bèsties i com de fàcilment pot sorgir el mal. “Mentrestant, a penes passa un dia en què la víctima i el seu antic botxí a Prijedor no es trobin pel carrer. Dins el gratacel, la dona del veí assassinat, Fadil, seu a mirar la televisió mentre pren un cafè amb pastes amb la mare de Goran, un serbi bel·licista. Juntes miren Midsomer Murders, una sèrie de la BBC sobre crims.
En la seva novel·la, Cvijetić forma un mosaic que fa tremolar a partir de les històries que recull a l’edifici més alt d’aquesta capital de província destrossada. El crític Djordje Krajišnik escriu que té una manera d’indagar i arribar cada cop més lluny i més profund, “un fenomen estrany en la literatura bosniana i en tota la literatura postiugoslava”.
El pànic que va sentir perquè la seva mare croata anés al camp i totes les coses que va experimentar l’autor convergeixen a la novel·la Schindlers Lift. Cvijetić va servir temporalment al front a Gradaćac, on va veure moltíssims morts i, més endavant, es va unir a un grup d’actors que feien una gira per enfortir la moral de les tropes. Li va resultar impossible continuar la seva formació com a enginyer elèctric a la mina d’Omarska.
Des del moment en què les fotografies dels presoners morint-se de gana al camp de concentració d’Omarska van fer la volta al món, se l’ha considerat una referència dels horrors gairebé indescriptibles d’aquesta guerra. Els testimonis oculars parlen de tortures, assassinats i mutilacions.
Avui dia encara no s’hi ha construït ni un sol monument en commemoració de les víctimes, a Omarska. L’empresa siderúrgica Arcelor-Mittal continua extraient-ne mineral de ferro, malgrat la sospita d’una alta presència de cadàvers. La tortura es duia a terme a la “Casa Blanca” i l’assassinat en la “Casa Vermella”. Si algú vol visitar aquests llocs impregnats d’horror, necessita un permís especial dels operadors de la planta.
“A les escoles no es menciona ni una paraula sobre Omarska”, diu Darko Cvijetić. “Aleshores, cada persona tenia una explicació diferent del motiu pel qual existien els camps. Ara, la resposta és «Jo només hi treballava de cuiner». La majoria de la gent no vol saber-ne res, de la nostra història. La seva pròpia història. Això és vital per evitar catàstrofes”.
Dels dotze criminals de guerra de Prijedor i dels voltants de la ciutat que van ser condemnats a La Haia com a criminals de guerra, onze ja han estat alliberats. Aquells qui van ser incriminats amb penes menors, es passegen tranquil·lament per la ciutat, es reuneixen a la cafeteria del pont, s’inscriuen als serveis d’intel·ligència i a clubs d’arts marcials. Els familiars de les víctimes es troben amb els autors d’aquests crims a l’ajuntament, on presenten sol·licituds com a treballadors socials. “Això és un senyal que hem de marxar”, diu un d’aquests familiars. “Segueix sent una neteja ètnica, però ara fan servir uns altres mitjans”.
“És impossible expressar aquesta bogeria amb paraules”, diu Darko Cvijetić davant el seu gratacel. “Si quan ets aquí no et tornes boig, no ets una persona normal”. Aleshores entra a l’ull de l’escala. Gairebé tothom saluda a l’escriptor; allà, la novel·la Schindlers Lift ha sortit en molts titulars. “Fantàstic!”, crida un jubilat i aixeca els dos polzes. “Per què no surto al teu llibre?”, es queixa un altre veí. “He intentat sostenir un mirall davant els seus rostres, però no s’hi reconeixen”, diu Cvijetić.
A continuació, obre la porta de l’ascensor, prem un botó i deté l’ascensor entre el primer i el segon pis. “Volia mostrar-vos una cosa. Ho veieu?”. A les parets grises s’hi veuen unes línies de color vermell indi. “La majoria d’aquells qui acaben d’arribar a l’edifici pensen que és pintura”, diu Cvijetić. “No coneixen la vertadera història”.
Un dia de setembre, durant el primer any de la guerra, Stojanka Kobas, una nena de sis anys, jugava i corria pel passadís. La nena, una refugiada, mai no havia vist un ascensor. Va ficar el cap pel vidre trencat de l’ascensor just en el moment en què els llums es tornaven a encendre després d’hores sense electricitat. L’ascensor començà a moure’s. Només el tors de la nena va arribar a la planta baixa.
27 anys després d’aquesta tragèdia, es pot veure el dolor que sent Cvijetić quan recorda aquest episodi. Amb el seu llibre, ha fet un petit monument a la petita Stojanka i després no es va sentir en pau fins que no va trobar a la mare en un suburbi de Prijedor i la tomba de la nena. Almenys, Cvijetić vol canviar les coses, ja que fins avui no s’hi ha col·locat ni tan sols una làpida per manca de diners.
La seva pròxima novel·la, que es troba en procés, parlarà un altre cop sobre la guerra. Malgrat que la majoria de gent vol marxar de Prijedor perquè “ningú no es veu aquí en un futur”, Cvijetić vol quedar-se a la seva ciutat i a la seva torre residencial, aferrat als seus records.
Traducció de Judith Gracia Castells