Decideixes que t’agrada el cinema quan ja ets gran, amb 18 anys. Com te’n vas adonar?
Ho vaig decidir en el moment en què em tocava triar carrera i anar a estudiar a algun lloc, probablement Barcelona. Aleshores, encara no sabia massa què fer, però sí que havia pensat moltes coses: ser escriptora, periodista, etc. Curiosament, en el llibre que em van donar d’informació sobre possibles estudis, hi apareixia l’ESCAC, però no em veia capaç de superar la prova.
I tries Comunicació audiovisual, a Vic.
Sí, però mai no vaig deixar de tenir a dins del cap que volia estudiar cinema a l’ESCAC. Vaig fer els quatre anys sencers, i va arribar un punt en què la gent anava acabant i fent pràctiques. I es preocupaven de què treballarien. I jo pensant que volia fer cinema, tot i que no ho deia gaire a la gent… Va ser, en aquell moment, quan vaig prendre la decisió en ferm i ho vaig dir als meus pares.
Com s’ho van prendre?
Em van dir que endavant, que em pagaven la carrera. I vaig entrar a l’ESCAC, per fi. Va ser a tercer quan vaig saber, en concret, quin tipus cinema era el que m’agradava: actors no professionals, interpretacions molt realistes. El que més em preocupava era com aconseguir captar la realitat de la manera més fidel possible. Això era el que em flipava! No m’agradava gens quan mirava pel·lícules on veia més a l’actor que al personatge. Vaig veure-ho clar en una classe de la Roser Aguilar [també realitzadora], on ens va posar un curt que es diu WASP, d’Andrea Arnold. Pel que he vist, és una classe i un curt que ens va deixar força marcats a molts de nosaltres.
I llavors arriba el teu projecte final de carrera.
Em van seleccionar –només en trien 10 de cada curs final– i el vaig fer, però quan estava ja acabat, no els va agradar. No ho vaig tenir fàcil. Vaig ser molt pesada i al final em van tornar els drets i vaig acabar el curt pel meu compte, cosa que va ser força traumàtica. Després, vaig estar tres anys des que acabo l’ESCAC i venen a rodar El olivo (Iciar Bollaín, 2016) al meu poble, on vaig fer de meritòria de producció. Un dia, portava el productor Juan Gordon al cotxe i li vaig dir que havia estudiat direcció i que tenia un curt –aleshores no estrenat– i també escrit un guió de llarg, que era mentida. Li vaig passar el curt i li va agradar molt, tant que es va prendre molt seriosament el tema del llarg i em va dir que volia fer una pel·lícula meva. I així vaig començar a escriure el guió de La innocència.
Veies molt cinema, de petita?
No! La meva primera pel·lícula al cinema jo tenia 14 anys i va ser Titanic. I va ser perquè l’escola va organitzar una sortida al cinema de Vinaròs, que era el poble gran. Per no veure, a casa no veia ni la tele, sempre estàvem jugant pel carrer. És més, a la meva mare no li feia gens de gràcia que mirés la televisió! Però sí que tenia una capacitat d’inventiva molt gran, que havia de canalitzar. Tenia molt fracàs escolar perquè no aconseguia concentrar-me, empre estava en un món a part. Sí que era molt social, però sempre tenia un munt d’idees que em rondaven. Era una cosa totalment desbordant.
Una creativitat que també deixes lliure en el rodatge, on demanaves molta improvisació.
Tenia clar que volia unes normes molt clares i fixades, en el rodatge. I poder-les imposar als productors també va ser una lluita. En alguns àmbits vaig haver de cedir, com per exemple que no es rodés cronològicament, però sí que vam aconseguir rodar a dues càmeres sempre, que no hi haguessin marques de focus, que es rodés tot de principi a final, que no hi hagués talls per pla. I, sobretot, que els actors havien de tenir llibertat total, que la càmera els havia de seguir i que tot havia d’estar atrezzat a 360 graus.
Carmen Arrufat [protagonista, en el paper de Lis] és el gran descobriment de la pel·lícula. De fet, en porta el pes, malgrat la inexperiència i joventut. Com vas treballar-ne l’emoció i les reaccions?
Feia servir alguns trucs, que anava inventant sobre la marxa, que consistia en enganyar-la amb algun espant o soroll inesperat [riu]. De fet, més d’una vegada li he dit que si vol dir en una entrevista que l’he maltractat, pot fer-ho! Ja al càsting li vaig preguntar fins on estava disposada a arribar, i em va dir que anava a totes. I així ha estat, molt valenta.
La Lis té un pare autoritari, patriarcal, i una mare que tota l’estona està pensant en què dirà la gent. Però té el somni de ser algú i de trencar amb això. Volies marcar molt aquest procés d’apoderament femení?
Sí, totalment. En aquest procés d’apoderament també s’han de fer coses que no estan ben vistes, però que són el que el fan realment interessant, com ara trencar vincles, o enfrontar-se a la seva col·lega i trencar-li la cara, o bé deixar un nòvio. No sempre val ser bo. En el cas de l’apoderament de la dona, penso el mateix. I aquí entren també tots els patrons que estem carregant, com la Lis. Per què ella aguanta les humiliacions del Néstor? Perquè el seu propi pare la humilia. Ella està acostumada a tolerar actituds intolerables.
La família té un punt histriònic, amb presència dels valors d’autoritat, de les aparences, de la religió.
En l’ambient familiar, el que es veu a la pel·lícula és una actitud una mica "garrula", que en determinats entorns no hauran vist mai. En ambients de baixa cultura i de baixa capacitat econòmica, que normalment van lligats, passen molt més sovint aquest tipus d’actituds de poca intel·ligència emocional.
Un factor que fa difícil la gestió i comprensió de l’avortament juvenil, un tema molt tabú, encara.
El que em venia de gust explicar és aquesta decisió de voler avortar sí o sí, de no tenir traumes, ni sentiment de culpa. En situacions així, sempre acabe tenint-lo, amb penediments i tot això. Al final, però, si ens desposseïm de la culpa i del càstig, en sentirem més lliures. Volia que el neguit de la Lis fos que els seus pares se n’assabentessin, no pas l’avortament en si. A Lis li és ben igual, només vol gestionar com ho dirà als pares.
La pel·lícula arriba amb un grup parlamentari d’extrema dreta i anti-avortista al Congrés. Anem cap enrere?
Mira, jo crec en l’impuls de vida, en les pulsions que donen força a les coses. El feixisme està destinat a morir, perquè hi ha un impuls de vida que sempre lluitarà contra això. El que està passant, crec jo, és l’últim ressorgir d’una cosa que està a punt de desaparèixer. Fixa’t que el votant majoritari de VOX és gent gran, una mena de nostàlgia del passat. Sí que hi ha neo-nazis, però vull pensar que per una ràbia interna i per poca formació.
Acabem amb l’escena final, la Lis amb la seva mare, esperant el tren camí de Barcelona. És l’únic moment de complicitat total entre elles.
La cosa apunta que el personatge de la mare pot evolucionar. Quan veu a Remedios Naturales rebel·lant-se, a ella, a la mare, se li desperta alguna cosa. Al llarg del film també veus que és una mare que no està ben bé a gust amb com és. I el final aporta esperança, intuïm que tindrà una evolució, però no l’explico, perquè cada espectador se l’haurà de fer al seu gust.
