Juganer amb el públic, sempre disposat a sorprendre, uns ulls vius i una rialla, una voluntat constant d’oferir-se, de seduir a través de la màxima complicitat lúdica. Així va ser Luciano Pavarotti (1935-2007), un dels tenors més famosos de tots els temps. I així el definia un fragment de la crítica titulada "Pavarotti? Mama Mia!" que va aparèixer al New York Times després de la memorable actuació de La fille du régiment al Metropolitan Opera House de Nova York: "Pavarotti és un híbrid, en molts aspectes un anacronisme i, en d’altres, un exemplar esplèndid del cantant modern".
Era el 17 de febrer de 1972 i la seva interpretació va suposar un esclat sense precedents. Com bé és sabut, l’òpera de Donizetti conté un dels passatges més famosos del bel canto, en què el tenor ha de fer nou Dos de pit consecutius a l’ària "Ah, mes amis". Cal tenir una veu superdotada, però no sempre s’havia cantat igual: durant molts anys, les notes es van interpretar fent falset. Hi ha un moment, clau en la lírica moderna, on tot canvia. Som als 70, amb un cantant italià desvergonyit i prodigiós a punt de fer història, amb la decisió de cantar aquells Dos de pit a veu completa, creant un model fins a dia d’avui. Aquella nit, al Met, gairebé per casualitat, el tenor assumia el lideratge internacional i deixava bocabadat el públic, amb una actuació, brillant i visceral, que el va consagrar entre els escollits.
La proesa de fer Dos de pit com si fos un joc. Una vida, un rialla, un matrimoni, un proïsme i una manera de cantar, com si fossin un joc i convertits ara en la matèria primera que sustenta el nou film del polivalent Ron Howard (Una ment meravellosa, El Grinch, El codi Da Vinci, Apolo XIII, Willow), una pel·lícula que arriba just després de la discutida incursió del realitzador a l’univers galàctic amb Han Solo: Una historia de Star Wars (2018). Lluny d’epopeies de falcons mil·lenaris i sabres làser, Howard signa Pavarotti, on agafa el pols a una història que tindria gruix per ser un biopic d’ingredients d’èxit (genialitat i declivi, magnetisme i vida personal agitada), però que el director converteix en un molt bon documental, de ritme incessant i vigor mesurat, on combina amb mestria fragments de material domèstic inèdit i un arxiu tan enorme com ho va ser una figura irrepetible i carismàtica, molt més enllà de l’òpera canònica.
El film aconsegueix relatar èxits i fracassos –obviant algunes foscors– i aconsegueix el propòsit de llegar-nos la mesura del geni a través de la seva veu, amb actuacions i insercions musicals que ens fan vibrar, amb confessions que encara ens emocionen, nu de tot maquillatge, amb les vicissituds d’un home humil –i eminentment bo, malgrat tot– que arriba al cim del món. Amb una primera part centrada en els orígens, la formació i l’ascens, el zenit arriba en la segona –més profusa– on Howard es recrea en la figura pública, aquell personatge de tabloide que el tenor va adoptar quan va anar desapareixent dels teatres per centrar-se en el show business –El tres tenors inclosos– i en una intensa activitat benèfica, fins a culminar en la seva sobtada desaparició. Un Pavarotti per recrear-nos. Com si la vida fos més que un joc: un escenari extraordinari.
Títol original: Pavarotti
Regne Unit, 2019
Durada: 114 minuts
Direcció: Ron Howard
Guió: Cassidy Hartmann i Mark Monroe
Fotografia: Michael Dwyer
Música: Ric Markmann, Matter Music, Dan Pinnella i Chris Wagner.
Documental