«N’hi ha que llegeixen llibres d’autoajuda perquè no han descobert encara la poesia»

Laura Borràs (Barcelona, 1970) és la directora de la Institució de les Lletres Catalanes des de 2013. Analitza el moment de la literatura catalana, dels seus escriptors i del Sant Jordi.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—La crisi ha afectat la literatura catalana?

—És molt diferent si parlem de crisi de la creació o crisi de la producció. Lògicament, les indústries s’han vist afectades per la crisi. En canvi, els creadors, els que necessiten crear literatura, la creen. És veritat que han disminuït els ajuts públics, els quals també beneficien molts escriptors. Però la realitat és que els temps de crisi acostumen a ser extraordinàriament productius des de la perspectiva artística. Ha estat així tradicionalment i jo no diria que, si miréssim enrere i veiéssim la creació dels últims tres o quatre anys, podríem pensar que la crisi ha acabat afectant la qualitat dels llibres. Possiblement se n’han publicat menys, però tampoc diria que això és un problema perquè estem en un context d’hiperpublicació −es publiquen molts més títols dels que nosaltres podrem llegir o digerir. De manera que potser també la crisi ha pogut tenir aquest efecte reorganitzador. L’aparició d’editorials més petites amb relació als grans grups editorials també fa que les polítiques de publicació siguin més ajustades a les necessitats reals −no de gran grup. Això crec que dóna un element de racionalització interessant. No obstant, la crisi com abans se’n vagi...

—... millor, és clar. La Institució dóna ajuts a escriptors. El percentatge d’escriptors que poden viure de la literatura és més petit?

—Això sí. Els nostres companys de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana van fer una enquesta en la qual analitzaven el percentatge d’escriptors que podien dedicar-s’hi i viure de la literatura i aquest tant per cent és menor del que havia estat. Perquè no es paguen els avançaments que es pagaven abans i també perquè han disminuït els ajuts públics a la creació. De tota manera no ha estat mai fàcil poder viure íntegrament de la literatura. Han estat sempre uns quants només els que ho han pogut fer. El que ens demanen sempre els escriptors és temps. Aquest temps es compra en forma d’ajuts, perquè no hagin de fer altres feines i es puguin dedicar a crear literatura.

—Com es vehiculen aquests ajuts?

—La ILC té un programa d’ajuts que abasta des dels creadors −i per tant obra nova− fins ajuts a les edicions d’obres d’especial interès cultural −aquelles obres que entenem que seria molt difícil que veiessin la llum sense ajuda de l’administració. Després hi ha els ajuts a obres de traducció −tant per a traductors com per a editorials−; ajuts de recerca sobre obres, autors o períodes de la literatura catalana; i activitats que fomentin la difusió del coneixement dels autors i les obres. Estrictament, en el cas dels escriptors, serien ajuts a obres de creació nova. És el cas d’Albert Forns, que, a més, ha guanyat el premi Anagrama... És interessant veure que, després d’haver donat un ajut a una obra, aquesta obra rep reconeixements en forma de premis.

—És a dir que, per exemple, en el cas d’aquests guanyadors del premi Anagrama, els ajuts els els van donar abans?

—Efectivament. Nosaltres veiem el text quan encara no és un llibre: quan encara és un projecte de novel·la o assaig o guió o projecte dramàtic. L’ajut els permetrà dedicar-s’hi i fer que el llibre sigui una realitat.

—Fa cinc anys EL TEMPS va fer una portada −“De gran vull ser novel·lista”−, amb tota una fornada d’autors grans, la majoria dels quals jubilats. Les noves lleis tributàries, que els obliguen a tornar una part de la pensió equivalent al premi que han guanyat, posaran fi a aquest fenomen?

—És un despropòsit. Sembla mentida que es pugui penalitzar un creador després d’haver cotitzat durant tota la seva vida laboral, pel fet que estigui escrivint llibres i que això encara pugui posar en joc la seva pensió −una pensió ja de per si esquàlida. Com a cultura, seria fer-nos un harakiri espectacular renunciar a la creació dels nostres grans (en doble sentit), per qüestions tributàries. Després de veure tots els casos d’enginyeria fiscal que tothom té organitzats, que vagin a fixar-se en aquest cas... És, com sempre, penalitzar la cultura i no entendre què representa d’aportació al capital d’un país el fet que els seus creadors puguin crear sense cap mena de greuge o gravamen. Cal treballar perquè aquestes mesures deixin de ser una realitat.

—Què farà la ILC?

—S’han fet assessoraments. Les associacions d’escriptors són les que més estan fent en aquest sentit. Nosaltres treballem més per la visibilitat dels autors, la presència pública, el foment de l’estudi, etc. I les associacions funcionen més per vetllar pels drets dels escriptors. Més com si fossin un sindicat. Tenen el nostre suport i la nostra cooperació. De fet ens vam trobar algun cas a la ILC: autors que havien fet conferències sobre la seva obra a escoles o a biblioteques i van ser penalitzats per temes d’IVA i IRPF. Vam demanar a un gabinet jurídic un primer informe per saber de quina manera podíem protegir els nostres autors preservant aquest dret a parlar de les seves obres i a fer un benefici cultural per tothom.

—Sense Sant Jordi les editorials i llibreries les passarien magres?

—Sant Jordi és aquest punt d’eclosió. És una festa cívica: la gent surt al carrer; els llibres són els protagonistes; els escriptors tenen davant cues de gent que, per un dia, els valora i els reconeix. Però tota la gent que treballem al sector −tots els implicats: administracions, escriptors, editors i llibreters− diríem que no ens conformem només amb un dia. Els índexs de lectura ens diuen que ens hem anat acostant als índexs europeus. En aquest moment Catalunya té un índex de lectura d’un 65% i l’índex europeu està en un 67,5%. Tenim un camí cap a la millora i estem treballant en aquesta direcció. De tota manera, tenir un 65 % de la població que sigui lectora no ens ha de satisfer prou, però a mi em preocupa més la gent que, sense ni tan sols ruboritzar-se, és capaç de dir −com diu un 35% de la població− que no llegeix mai cap llibre. Cal treballar per vèncer aquesta realitat.

—El protagonista de l’últim llibre de John Irving, L’avinguda dels Misteris, és un novel·lista convençut que “els escriptors no podríem viure sense les lectores”, perquè de lectors homes no n’hi ha tants. Què en pensa?

—Això ha anat així des de temps immemorials. Les lectores sempre han estat més dones. Sempre llegeixen més les dones que els homes.

—Hi ha més de deu punts de diferència.

—Sí, sí. És molt espectacular. Chretien de Troyes ja tenia de mecenes la comtessa de Xampanya. Ella té ganes de saber què passava amb aquells personatges medievals i l’impulsava a escriure llibres, oi? Això és perquè ha format part de l’oci i les dones, en altres èpoques històriques, han estat desvinculades del món del treball i això els permetia llegir més −si es tenia una determinada posició social que assegurava l’alfabetització; si no la tenies, òbviament no hi podies accedir. I contemporàniament les dones són les que demostren en les carreres les millors qualificacions acadèmiques; són les que més llegeixen; són les que més consumeixen cultura: sempre hi ha més espectadores. Als actes públics −nosaltres ho tenim comprovadíssim− sempre hi ha més dones que homes. Em congratulo però ens toca treballar perquè tothom llegeixi i també augmenti el nombre de lectors.

—Els Mazoni tenen una cançó, “Apocalipsi Now” que diu “Preocupats en fomentar la lectura i no pas perquè tothom llegeixi el mateix / autoajuda i tonteries ocultistes”. Efectivament, ahir, en una llibreria de Barcelona la llista de No Ficció estava encapçalat per quatre llibres d’autoajuda.

—Perquè encara no han descobert la poesia. Si la gent que llegeix autoajuda llegís poesia, segurament no hauria de consumir autoajuda −que és un producte que, en alguns casos, no té la consideració de literatura.

—També depèn de quina poesia...

—Penso en tants i tants poemaris que han servit per curar determinats dolors d’absències, d’amors, de malalties. Veritablement, la gran poesia és balsàmica. En aquest sentit, no caldria l’autoajuda. Hi ha un vers de Josep Palàcios que diu “Un poema no és per a recitar-lo, sinó per a incendiar el món”.

—I és preocupant que tothom llegeixi el mateix? És possible que les plataformes que estan vinculades al llibre electrònic fomentin el best-seller i no la literatura?

—Aquest és un debat etern. La separació entre best-sellers i clàssics, per exemple. Però Shakespeare és un clàssic i és un best-seller. Hi ha productes de consum immediat als quals segurament no  tornaràs i n’hi ha d’altres als quals tornes i tornes. Una cultura ha de tenir de tot? Sí. Ara: el món editor, les llibreries, els mitjans de comunicació han de posar només en el focus els best-sellers? Això és empobridor. D’entrada perquè deixes fora del focus una gran quantitat d’obres i sobretot d’una gran qualitat. Tampoc es pot negar que hi ha best-sellers que tenen qualitat. De vegades és un plantejament elitista pensar que el best-seller és mala literatura. Jo, quan va sortir l’Stieg Larsson i veies tota la gent amb un d’aquells tres volums de 600 o 700 pàgines, pensava “una mica de respecte per aquest producte literari que ha fet que moltíssima gent estigui llegint i potser sense aquests llibres no ho farien”. Hem de poder valorar quina és la riquesa de llibres molt venuts. Una altra cosa és que mediàticament només s’aposti per una part que justament no deixa veure un tot més ric o una ambició literària. Però això no m’ho miro amb elitisme. Voldria una cultura molt forta i, per tant, amb molta varietat.

—Polèmiques com la que s’ha aixecat al voltant del manifest Koiné fan mal a la literatura? I a dies com Sant Jordi?

—Sant Jordi està per sobre de polèmiques com aquesta. A més, són polèmiques més interessades que interessants. Però les xifres de vendes de Sant Jordi continuen sent les que són. La venda d’obres és encara molt més gran en castellà que en català. Precisament per això tots aquests debats tenen un punt d’estèril. La realitat es veu amb les xifres. Veus els percentatges de vendes i de seguida saps quina és la llengua que necessitaria ajuts institucionals i l’ajut d’un Estat. N’hi ha que no els cal, perquè ja el tenen, i això no deixarà de ser així. Molta gent et diu que són catalans i viuen en català però llegir, com que a l’escola els van escolaritzar en castellà, els resulta més còmode llegir en castellà. Doncs ja està: és el fruit del fet que, durant un període determinat, només es va donar formació en una determinada llengua. Això et marca i té conseqüències. Molta gent encara no és capaç de llegir en la seva pròpia llengua perquè li va ser sostreta la possibilitat de ser formats en aquesta llengua. A mi això em sembla un acte de violència.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.