Robert Eggers va deixar clar amb The witch (2015) que estava disposat a ser un dels grans noms a seguir de la cinematografia futura. Premiada a Canes i aplaudit a Sitges, The Lighthouse, la seva segona pel·lícula, confirma un talent que balla al so dels terrors fundacionals de Lovecraft i Poe, aglutinant les dosis justes d’horror còsmic i fantasia gòtica, sempre en una atmosfera pertorbadora i inquietant, amb l’exactitud de cada imatge, en un guió on res no falla, amb una cura concloent pels diàlegs —inspirats en la iconografia de Herman Melville i en relats canònics de la mitologia marina—, i amb una impecable concepció minimalista de la narració —mil·limètric cinema de cambra—. Però, sobretot, amb una direcció que desprèn gust pel risc i per una textura plena de porus, en una manera pròpia de fer-nos estremir amb allò impredictible i més inhòspit.
The Lighthouse
Direcció: Robert Eggers
Guió: Robert Eggers i Max Eggers
Fotografia: Jarin Blaschke
Música: Mark Korven
Repartiment: Willem Dafoe, Robert Pattinson
Gènere: Terror. Drama
L’acció transcorre en una illa que sembla ancorada en un oceà que atemoreix, sempre amenaçador i present, tant com ho són els éssers vius que malden per devorar el seny de tothom qui els desafia. A cavall del segle XIX i principis del XX, som en algun lloc remot de Maine, quan el veterà faroner Thomas Wake (Willem Dafoe) rep el seu nou ajudant, el jove Ephraim Winslow (Robert Pattinson). Tots dos (són, realment, dos?) hauran de conviure durant quatre setmanes, fins que arribi un nou relleu que els retorni a terra ferma, però aviat sorgiran els conflictes per la jerarquia de poder, amb les pors que els devoren, amb la identitat com a lluita, i amb el misteri com a gran ham, convertit en una temible força irradiadora que prové del far.
Tot gravita des d’allà, símbol fàl·lic a adorar, perdició de malànimes que van a la recerca d’una identitat fantasmagòrica que acaba en ofec. El far com un déu, i la història movent-se al voltant dels cercles concèntrics d’un ritual, dirigint-se amb avidesa a nosaltres, espectadors que som part d’una tribu plena de faltes i culpes.
Sabent-se hàbil en la creació de crescendos escruixidors, Eggers dobla l’aposta del seu primer film i rubrica una obra molt més ambiciosa, més segura de cada pla, d’eminent tall clàssic —rodat en 4:3 i en blanc i negre—, amb les portentoses actuacions deDafoe —quan se li farà per fi justícia amb l’Oscar?— i Pattinson. Dos actors que bussegen en la tenebra, al llindar del malson i tacats per la sensualitat del desig, i que protagonitzen un relat sinistre que parteix de la cautela i del recel, que es recrea en la suggestió, que passa per una tensió tossuda —també amb moments de gran complicitat, regada per l’alcohol, i amb una pertinent escatologia que tot ho amara d’efluvis, pets i rots— i que acaba en una brutalitat a l’estil Jack Torrance, destral en mà.
The Lighthouse és una distensió de la solemnitat a què podria haver arribat, una cabòria d’humanitat malaltissa, de tenebra desafiadora. I és un dels millors films d’aquest darrer 2019, que arriba el 10 de gener a la nostra cartellera per glorificar com cal el nou any cinèfil.