«No acabes de pair el dolor fins que no l’entens profundament»

Octavi Fontseca veu com ha passat el seu millor moment. És un escriptor sense idees a qui també se li esfondra el matrimoni i la vida. D’on surt el personatge?

—Parteix d’un cas real, del plagi que vaig patir jo mateixa amb la meva primera novel·la, Set dies de Gràcia. Havia escrit el llibre després d’una crisi on vaig replantejar-me què feia en aquest món: treballava a l’empresa, tenia una posició social molt bona i guanyava diners, però vaig sentir la necessitat de deixar-ho tot i escriure. Va ser un salt al buit. Només tenia un petit programa a Ràdio Estel, on guanyava 300€ al mes, en l’únic dia de la setmana que baixava a Barcelona per, després, tornar al meu hort, amb la meva gata i la meva novel·la.

—Publica la novel·la i arriba el plagi, cosa que la va fer replantejar l’aposta per l’escriptura.

—L’escriptura em seguia agradant, però pensava molt per què havia de seguir-ho fent. També pensava amb qui publicaria, després de la mala experiència i de les reticències que tenia per les editorials. Ara, per sort, ha canviat molt el panorama i hi ha moltes editorials petites que fan una grandíssima feina. I la solució va ser tornar a l’origen i tenir la necessitat d’escriure, sense pensar si m’ho publicaran. És d’aquí d’on neix L’abisme, i per això m’agrada tant, perquè és molt de veritat. Però, vull puntualitzar: més que el plagi i el que estava vivint, el que m’interessava era com un autor es presta a fer això.

—Com s’ho fas per empatitzar amb un personatge que encarna una cosa que li van fer a vostè, i que li va fer mal?

—No acabes de pair el dolor fins que no l’entens profundament. El procés d’escriure L’abisme ha estat aquesta necessitat d’entesa, de voler saber el perquè. Hi ha gent que em diu que odia l’Octavi, però també hi ha qui em diu que he estat massa bona amb ell. Penso que és un personatge agredolç, que es pot entendre, però que es pot perdonar.

—El llibre mostra part de l’entrellat del món literari. Escriure implica frustració?

—En aquest país, hi va haver un moment en què vam pensar que podríem viure de la cultura, que teníem unes bases i una força que la sostindria. Per això ara vivim una mica enfadats amb el record d’aquella idea. És la sensació d’haver participat molt poc d’una festa que ja ha acabat. I que no tornarà.

—Més enllà de l’escriptura, L’abisme ofereix moltes trames: la mort de la mare, el passat familiar, el manuscrit, la Sam, la Mercè. I l’abisme, tant el metafòric com el real. Com ho va construir?

—Malgrat el que pugui semblar a les novel·les, la vida no és gens lineal. Ara podem creuar-nos amb algú, resulta que el coneixem, i això et pot portar a recordar un fragment d’una cosa que et va passar. Després, pots explicar-ho a la teva mare, i el fil et fa recordar una altra cosa que no esperaves. La novel·la és com aquest patchwork que fem cadascú de nosaltres amb les diferents experiències viscudes al llarg del temps. Per això hi ha moltes trames i totes es van ajuntant, com una trena.

—O en forma circular: comença i acaba amb el corb marí, a l’abisme.

—Quan estava en el procés d’escriptura, va haver un moment en què vaig veure clar el corb i les roques. Després, quan ja estava acabant el llibre, vaig tenir la necessitat de tornar-hi, fent que la bèstia parlés en primera persona. La veu més propera al lector de tot el llibre acaba sent la d’un animal.

—Donar forma a l’estructura comporta molt de temps?

—Cada escriptor té les seves maneres de fer i d’aproximar-se a un llibre. A Set dies de Gràcia —que ara reedita Univers— vaig estructurar molt, però a L’abisme tot ha estat intuïtiu, no sabia res. Anava fent, sense un rumb concret. De fet, vaig començar a escriure diferents trossos de personatges molt antics, amb vivències molt diferents, fins que vaig adonar-me que tot allò formava part del llibre que està escrivint el protagonista. Al final no he posat moltes coses, però les necessitava escriure per entendre la totalitat de l’abisme.

—El llibre té un fort codi simbòlic, especialment en els espais, com ara la porteria.

—La porteria em permetia jugar amb la idea de sentir-se atrapat als pisos de baix, amb la humitat i la pudor. Jo vaig créixer en un pis molt petit. Després, la família va millorar econòmicament i vam anar a un pis de l’Eixample, on hi havia una porteria. Jo sempre m’hi colava, olorava, tafanejava els llibres que eren plens d’humitat. I també recordo aquell pati, on hi havia totes les coses que tirem o ens cauen, des de roba interior a menjar.

—On queda la pròpia experiència en allò escrit?

—A L’abisme hi ha moltes coses viscudes, però no hi ha directament la meva vida. L’important és que hi hagi dolor intern. Si tu no trobes la profunditat en tu mateix, com la pots transmetre? Per a mi això és fonamental. Mai saps com anirà un llibre. He estat cinc anys escrivint-lo, i només puc afirmar que, passat aquest temps i aquest procés, ara soc millor persona. I que hi ha molt treball d’estil i d’estructura.

—Tens el català com a llengua materna, però estàs escrivint la teva propera novel·la en anglès.

Al llarg del temps m’he adonat que escriure no és només la llengua: és l’imaginari, els personatges, el món, la profunditat, la immensitat, aspectes que no arriben encara al què seria la llengua. En el moment de posar-ho per escrit, ho penses diferent si ho fas en català, en anglès o en castellà. Aquesta novel·la que estic fent seria molt diferent en català. És una novel·la entre Goethe i Schiller. Per a mi, imaginar els personatges, les escenes i el que passarà és en un estadi molt previ a la llengua.