El 12 d’octubre de 1915 moria a Bohèmia —actual Txèquia, aleshores Imperi Austrohongarès— Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, arxiduc d’Àustria, l’aristòcrata que havia posat Mallorca i les Balears en el mapa dels viatgers de les corts reials i dels selectes —i molt escassos— grups socials que feien aleshores tourisme a Europa. D’alguna manera la seva desaparició suposava la fi de la primera època del tourisme a l’illa, la marcada per les dues dècades que enganxaren els segles XIX i XX, les de 1890 i 1900. Els grans viatgers que descobriren llavors les Illes, sobretot Mallorca, i que seguien en bona part els passos de s’Arxiduc —tal com és encara conegut a l’illa—, membres de l’aristocràcia i l’alta burgesia, van ser substituïts progressivament a partir de la Primera Guerra Mundial (1914–1918) per una nova classe de touristes, més amplia i que incloïa intel·lectuals i artistes il·lustres.
Entre aquell conflicte bèl·lic europeu i l’esclat de la Guerra Civil, Mallorca va atreure pintors i escriptors que, fascinats pel seu exotisme, clima, paisatge i llum, la feren en alguns casos la seva residència permanent, en d’altres hi passaven temporades més o menys llargues i un bon grapat la convertiren en objecte de la seva creació, fos com a escenari de novel·les o motiu pictòric.
En aquells anys, tal com va escriure Agatha Christie en una obra ambientada a l’illa, les fondes i els encara relativament pocs hotels mallorquins no donaven l’abast, tal era la demanda d’allotjament per part d’estrangers, sobretot americans i britànics. Fou l’època en què Mallorca va ser coneguda com el paradís que molts de creadors volien visitar almenys una vegada.
Els pintors
Un dels creadors que caigueren en la temptació de visitar el lloc de moda internacional fou el pintor valencià Joaquim Sorolla (1863-1923), que decidí passar una part de l’estiu de 1919 a Mallorca. Segons diverses fonts locals, ja el 1916 hauria visitat l’illa. Seguia el rastre dels pintors que a finals del segle XIX i just iniciat el XX havien descobert la lluminositat mallorquina. En concret el nord de l’illa encisava els artistes plàstics: els agrests paisatges de la serra de Tramuntana que baixen des de les màximes altures de l’illa —coronades pel puig Major, de més de 1.500 metres— fins a tocar la mar, els paratges naturals que s’estenen des de Puigpunyent i Banyalbufar –a l’est de la serra citada— fins a Pollença i l’espectacular cap de Formentor —a l’extrem oriental—, passant per Valldemossa, Deià i Sóller. És la zona que va recórrer anys abans el ja citat arxiduc austríac —i on, de fet, adquirí moltes propietats que avui puntegen la que és coneguda com la Ruta de s’Arxiduc— i que Sorolla volgué conèixer. Residí a Pollença durant aquell estiu, quan ja era una celebritat —el juny anterior havia acabat un mural de 70 per 3 metres encarregat per la Hispanic Society de Nova York— i buscava un lloc per descansar, allunyat de tot i tothom. La vila esmentada i en especial la cala de Sant Vicenç que està just a devora li agradaren tant que intentà plasmar la llum d’aquells indrets en mitja dotzena de quadres que va pintar durant la seva estada —per tant, no descansà gaire—. Però a pesar de culminar les obres d’art es confessà impotent: “Aquesta llum, aquesta llum és impossible captar-la!”, s’assegura que va expressar.
Justament era aquesta llum la que havia atret a finals del XIX i principis del XX un bon grapat de pintors que s’havien format en l’impressionisme, com era el cas del francès nacionalitzat belga Degouve de Nunques (1867-1934) o, entre d’altres, els modernistes catalans Joaquim Mir i Trinxet (1873-1940) i, en especial, Santiago Rusiñol (1861-1931), que va viure a l’illa entre 1901 i 1903 i que influí decisivament en alguns pintors mallorquins. Entre tots aquests i d’altres artistes forans —un bon grapat dels quals llatinoamericans, sobretot argentins— que descobriren també Mallorca i fixaren la residència a Pollença es forjà el que les enciclopèdies d’història de l’art en diuen l’Escola Pollencina, amb noms com el dels catalans Hermen Anglada-Camarasa (1871-1959), Eliseu Meifrén (1859-1940) o Martínez Tarrassó (1898-1980), dels argentins Tito Cittadini (1886-1960), Roberto Ramange (1892-1973) o López Naguil (1894-1953), dels valencians Joaquín Tudela (1891-1970) o Roch Minué (1899-1977), així com els d’un bon grapat de nadius entre els qual destacaren Llorenç Cerdà (1862-1956) i el més jove Dionís Bennàssar (1904-1967). Fou l’anomenat corrent impressionista de l’illa que, en el primer terç del segle XX, tingué un gran èxit i que, segons se sol considerar, ha estat un dels més importants de la història de la pintura mallorquina.
Tots aquests artistes es confessaven encisats per la llum mallorquina i el paisatge del nord de l’illa, focalitzat a Pollença i la seva badia. El crític d’art Gaspar Sabater escriví que “no cal oblidar la importància de la llum de l’illa de Mallorca i la importància del seu paisatge. La llum encegadora que regna a l’illa és, potser, una de les característiques més acusades que presenta l’observador. La llum ho envaeix tot”. Reflectia amb aquestes paraules el que pensaven els artistes del corrent citat. Anglada Camarasa va dir que “fora de Mallorca el cel no em sembla completament net, és com si fos necessari passar-li el plomall”.
Rere dels creadors artístics, també arribaren a Mallorca durant la dècada de 1920 importants noms del mecenatge i del col·leccionisme que ajudaren a intensificar l’ambient pictòric de l’illa així com el nom de Mallorca com a destinació paradisíaca. Potser la figura més destacada fou la de l’egipci Ioannes Saridakis (1877-1963) que fixà la residència a l’illa el 1923. Pintor aficionat i enamorat de l’art, s’havia fet milionari amb la feina d’enginyer del coure a Xile. A Mallorca adquirí una gran col·lecció pictòrica i creà una extensa biblioteca especialitzada en pintura a la fastuosa casa que es va fer erigir damunt les roques davant de la mar, a Cala Major (Palma), i que batejà amb el nom de Marivent; casa que, com és conegut, la seva viuda donà al poble de Balears el 1965 —a la Diputació— però els jerarques regionals de la dictadura —incomplint la voluntat citada— la cediren el 1973 a l’aleshores príncep franquista Joan Carles de Borbó i, després, l’Estat espanyol se la quedà com a residència monàrquica d’estiu. I encara ara.
Els grans escriptors
Alguns grans literats tengueren també una importància cabdal a l’hora de fixar la idea de l’illa com un paradís que calia conèixer. L’escriptora nord-americana d’avantguarda Gertrude Stein (1874-1946) va arribar a Mallorca per primer cop el 1914 i, més tard, el 1916, durant la Primera Guerra Mundial, s’hi traslladà —abandonant París, on vivia— per residir-hi durant més de mig any, en una casa senyorial de la distingida barriada d’El Terreno (Palma), juntament amb la seva parella, la també escriptora estatunidenca Alice B. Toklas (1887-1967).
Gertrude, una dona cosmopolita, acostumada a viatjar —era multimilionària per herència paterna i, com el seu germà, es dedicava a conèixer món— va quedar encisada per l’illa, tot i que els tranquils ritmes vitals mallorquins no casaven amb el seu caràcter inquiet. Quan el 1929 coincidí amb el seu conegut Robert Graves (1895-1985), l’escriptor britànic que creà posteriorment el famós Jo, Claudi, que en aquells moments pensava a anar-se’n de Londres —just acabava de rompre el seu matrimoni amb Nancy Nicholson i havia començat a conviure amb la poetessa nord-americana Laura Riding (1901-1991)—, li demanà, ja que ella havia corregut tant de món, si coneixia algun lloc especial, quasi màgic, assequible, per escriure-hi i viure-hi amb tranquil·litat. No ho dubtà: “Mallorca és el paradís, si el pots aguantar”. La ironia de l’estatunidenca no desanimà l’escriptor britànic que, juntament amb Riding, s’instal·là poc després a l’illa, en concret al petit poble de Deià, emmarcat entre la muntanya i la mar, a la costa nord.
Sense ironia recordava també l’illa “com un paradís” l’argentí Jorge Luis Borges (1899-1986), on va residir entre el març de 1920 i el gener de 1921, a més de fer-hi un bon grapat de posteriors visites curtes, l’última el 1980 per visitar Robert Graves. Talment ho explicava la seva viuda Maria Kodama en un acte públic a Palma el 1999: “Sempre recordà Mallorca com un paradís, en la seva estada quedà encisat i sempre recordà l’illa”, assegurà. Així que hi va haver arribat es va allotjar —amb els seus pares— a la casa d’Adan Diehl (1889-1953), un milionari argentí que, també enamorat de l’illa, adquirí més tard la finca de Formentor on va fer construir (1928-1929) el famós hotel que porta el mateix nom. Més tard, Borges es traslladà a un hotel, situat al carrer Sant Miquel, a Palma. Durant els mesos d’estada a la capital mallorquina signà el “Manifest de l’Ultra” (1921) amb l’escriptor i pintor mallorquí Jacob Sureda Montaner (1901-1935), el també mallorquí Fortunio Bonanova (1895-1969) —qui va fer més tard carrera com a actor secundari a Hollywood— i, entre d’altres, l’escriptor català Ernest Maria Dethorey (1901-1992). Igual que feien diferents manifestos que per l’estil s’editaren durant aquells anys, es tractava de rebutjar el tradicionalisme literari i plàstic, apostant per la innovació i l’avantguarda. A Mallorca Borges escriví el poema “Catedral”, dedicat a la Seu mallorquina, i la prosa titulada “Casa Elena”, subtitulada “Cap a una estètica del prostíbul”, una descripció d’una famosa casa de prostitutes que existia a la Palma d’aleshores, regentada per una elegant dona coneguda com Elena Palacios.
El 3 de desembre de 1926 l’escriptora britànica Agatha Christie (1890-1946) va desaparèixer. Al cap de tres setmanes tornà aparèixer en un hotel proper a la zona on havia desaparegut. Explicà que patia amnèsia i que no sabia on havia estat. Mai s’ha sabut. Molt propi de la “reina del misteri”, tal i com ja era coneguda. En alguns moments entre 1926 i 1935 la famosa novel·lista va passar diverses temporades a Mallorca, però no se sap —com tantes altres coses de la seva biografia— quantes varen ser exactament, si bé una, l’any 1932, es dona per segura. Tampoc es coneix on es va allotjar en cap ocasió: diversos establiments es disputaren després l’honor d’haver-la tinguda de clienta, entre ells el molt selecte Hotel Formentor, fundat el 1929. El 1939 va publicar a Nova York el seu llibre "Problema a Pollença" —vuit contes curts— en el qual dona dades molt concretes de la zona i descriu l’èxit internacional de Mallorca: “Parker Pyne desembarcà ben prest de la nau que l’havia portat des de Barcelona fins a Palma (...) Tots els hotels propers al port estaven plens i sols li oferiren una minúscula habitació sense ventilació al centre de la ciutat. ‘Què vol que li digui’, digué el propietari de l’hotel (...) Tots, anglesos, americans, anaven a Mallorca a l’hivern. Tot estava abarrotat. Dubtava molt que el cavaller anglès pogués trobar lloc a qualsevol banda. Tret que fos, per ventura, a Formentor, on els preus eren tan elevats que davant dels quals inclús els estrangers dubtaven”, s’hi llegeix.
El turisme dels anys vint
D’aquesta manera, Christie, a través de Pyne, es referia a l’èxit turístic mallorquí en aquells anys, que s’havia forjat en bona part gràcies a l’atracció que despertava l’illa entre els artistes i escriptors —els citats només són una petita part dels que passaren per l’illa aleshores— i que feren que Mallorca estigués tan de moda que, tal com feia dir també l’escriptora britànica a l’hoteler de Palma, els estrangers —sobretot anglosaxons— abarrotaven els encara escassos hotels que existien.
Justament aquest èxit turístic internacional va impulsar en aquells anys vint, segons explica el professor de la Universitat de les Illes Balears Pere Antoni Salvà a "Turisme i canvi a l’espai de les illes Balears", la construcció de nous establiments hotelers de luxe “com el mític Hotel Formentor” —ja citat— i també “el desaparegut Hotel Mediterráneo i la reforma del Victoria al passeig Marítim de Palma”. Era un temps en què l’afluència del turisme requeria infraestructures al seu nivell d’exigència, així que durant la dècada s’anaren construint hotels “tant a Palma com en altres llocs d’importància paisatgística com és el cas de Pollença, Port de Pollença, Cala Sant Vicenç, Port de Sóller, Port d’Alcúdia, costes d’Andratx, Calvià, Valldemossa i Deià”. Citant el també professor i geògraf Bartomeu Barceló, escriu Salvà que “el 1933 la capacitat hotelera de Mallorca ja era de 3.317 places i el turisme que ens visitava era de temporades llargues a xalets i cases o de temporada curta a hotels i pensions”.
Un desenvolupament turístic que es veié “frustrat amb l’inici de la Guerra Civil”. Acabava així abruptament, i dramàticament, la segona gran època del turisme a Mallorca.