“El puntal més ferm de la República, el seu suport principal, és València. Perquè la República s’afeblisca o perda l’energia i l’autoritat que li cal, hauran de passar per damunt de tots nosaltres”, va proclamar enèrgicament Vicent Alfaro a l’hemicicle consistorial durant la seua presa de possessió com a alcalde de la ciutat. Era el 23 de gener de 1932 i ja feia quatre mesos que aquest advocat de 30 anys oficiava com a alcalde interí en substitució d’Agustín Trigo, qui arrossegava problemes de salut relacionats amb la seua edat avançada.
Entre el 14 d’abril de 1931 i el 29 de març de 1939, el temps que la República es va mantenir amb vida a València, el cap i casal va veure passar vuit primers edils. Vicent Marco Miranda va ser-ne el primer i més fugaç —a penes tres dies— i Domingo Torres, l’últim i més longeu —dos anys i un mes— després de Vicent Lambies, un francmaçó que ostentaria la vara de comandament de maig de 1932 a novembre de 1934.
Una etapa convulsa que va resultar, no obstant això, revolucionària des del punt de vista de les arts i l’urbanisme. En dona fe el llibre Vicent Alfaro, alcalde de València (1931-1932), escrit per Néstor Morente i que l’Ajuntament acaba d’editar. Tot just fa dos anys, el seu retrat —elaborat pel pintor Adrià Pina— quedava penjat a la galeria consistorial on són presents tots els primers edils de la ciutat des de 1849. Aquell acte cobria un buit històric, una absència inexplicable... O potser no tant.
I és que Vicent Alfaro va ser el primer alcalde nítidament progressista de la Segona República. Militava al Partit d’Unió Republicana Autonomista (PURA), que encarnava la ideologia política de l’escriptor Vicent Blasco Ibáñez. No obstant això, tal com explica Morente, Alfaro fou “un blasquista que va trencar amb el blasquisme”, fins al punt de participar en la fundació d’un nou partit, Esquerra Valenciana, d’inspiració netament valencianista. Vicent Marco Miranda, alcalde fugaç del cap i casal —va ser-ho només tres dies— a partir de la promulgació de la República i que acabaria ocupant un escó al Congrés, va ser un altre dels quatre creadors del nou partit, que veuria la llum en 1934. Amics íntims de feia anys, Alfaro i Marco Miranda havien publicat articles a El Pueblo, el diari del blasquisme.
“Si fa no fa, Esquerra Valenciana ve a ser el precedent històric de l’actual Compromís”, assenyala Morente, doctor en Història de l’Art que va sentir-se captivat, de bon començament, per la trajectòria pública i privada d’Alfaro. L’origen d’aquesta atracció prové del coneixement personal d’Isolda, una de les dues filles de l’exalcalde —l’altra es deia Margarita— qui també va tenir un fill mascle, anomenat Vicente. Tots tres eren cosins germans de l’artista Andreu Alfaro, fill d’un germà de l’ex-primer edil.
Així com l’Alfaro escultor va executar alguna de les obres més modernes i trencadores de l’art valencià contemporani, l’alcalde Alfaro va imprimir un aire innovador a la ciutat. “És el motor de la modernitat republicana”, subratlla Morente. El llibre és el resultat de la seua tesi sobre la figura d’Alfaro, a què va dedicar cinc anys d’investigacions i que va llegir el 2017 a la Universitat de València.
En aquest temps, l’autor del llibre va consultar documentació familiar, informacions aparegudes a la premsa en aquella època, actes municipals conservades pel consistori... “He adoptat Vicent Alfaro com l’avi que mai no vaig arribar a tenir, és com si ell ja formara part de la meua família”, expressa Morente. No és cap ironia, perquè fins i tot té fotografies seues emmarcades i penjades al seu domicili particular.
D’Alfaro, sobretot en destaca “els valors personals i les conviccions ideològiques”. Tant a l’esfera política com a la judicial, com a alcalde i com a advocat, sempre va oposar-se amb fermesa a la pena de mort. I no amagava, ans al contrari, el seu esperit animalista: no trepitjava una plaça de bous si no era per fer-hi un míting. La seua estima pels animals, de fet, li va valer la presidència honorària de l’Associació Protectora d’Animals i Plantes.
L’amistat estreta que l’unia al pintor Lluís Dubon és un altre aspecte que ha encisat Morente. No debades, Dubon és l’autor de les dues al·legories republicanes —elaborades en 1932— que encara avui es contemplen a banda i banda de la taula presidencial del saló de plens consistorial. També va dissenyar el famós cartell d’Esquerra Valenciana encapçalat pel lema “¡Germans al front!”. Alfaro i Dubon compartien els orígens carnissers dels seus pares, propietaris de dues de les empreses més importants del sector.
Una nova època
El mandat de Vicent Alfaro va marcar un punt d’inflexió evident. Lluny del perfil conservador i catolicista del predecessor Trigo —qui no va donar suport al Front Popular i l’any 1936 mostraria les seues simpaties envers la insurrecció militar—, va esforçar-se a introduir canvis de volada al nomenclàtor dels carrers, a més d’impulsar monuments de caràcter referencial i obres públiques que marcarien un abans i un després en determinats barris de la ciutat.
Alfaro va rebatejar l’aleshores plaça de l’Estrela i actual plaça de la Porta de la Mar amb el nom de plaça de la República; el carrer de Maria Cristina va passar a ser el de Pablo Iglesias; el del Príncep Alfons va adoptar el nom d’Ausiàs March i la plaça de la Reina va esdevenir la plaça de la Regió Valenciana. Va retre homenatge al pintor Joaquim Sorolla mitjançant un monòlit a la platja de la Malva-rosa que temps a venir seria traslladat a la plaça de l’Armada Espanyola i va iniciar els tràmits pel retorn de les restes mortals de Blasco Ibáñez amb la complicitat del Govern espanyol. L’any 1933 aquest procés culminaria amb èxit.
A escala urbanística, sota el període d’Alfaro arranca la remodelació de la plaça d’Emilio Castelar —actual plaça de l’Ajuntament— i l’obertura de l’avinguda de l’Oest, que més tard, sota la dictadura franquista, es coneixeria amb el nom de Baró de Càrcer. Recentment, amb el Govern presidit per Joan Ribó, ha recuperat la denominació antiga.
Però, sobretot, el pas d’Alfaro per l’alcaldia va significar un intent de prestigiar la llengua pròpia, que fins aquell moment es mantenia reclosa a l’àmbit festívol. Ell, en canvi, va preocupar-se per introduir-la als bans municipals, ni que fora amb una normativa encara trontollosa, en què, per exemple, l’accentuació oberta del topònim “València” tan sols apareix correctament escrita de manera esporàdica. En aquests escrits no dubtava a traduir el seu nom de pila i anomenar-se Vicent.
Més enllà de reflectir el seu llegat, el llibre sobre l’alcalde Alfaro té l’objectiu indissimulat de “crear una il·lusió republicana”, segons explica el seu propi autor. “Al capdavall, l’única opció de fer Espanya viable com a país passa per una república federal que siga generosa envers el País Basc, Catalunya o el País Valencià”, opina Morente. Una mena de “reconciliació generosa” com la que va proposar al seu dia el president nordamericà Abraham Lincoln.
El llibre va presentar-se a l’ajuntament amb la presència d’Isolda Alfaro. “La cadira que ara ocupa Ribó és la mateixa que ocupà son pare i on van seure Marco Miranda i Manuel Azaña”, comenta Morente. El saló condensa una càrrega simbòlica innegable, atès que fou la seu de les Corts republicanes un cop València va esdevenir-ne la capital, així com la seu del Congrés Internacional d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura, que l’any 1937 va aplegar a la ciutat personalitats de la talla d’Antonio Machado, Pablo Neruda o León Felipe.
Alfaro, aquell jove advocat que va estrenar-se a l’alcaldia quan tot just entrava als 30, va deixar una petjada que el temps havia cobert de pols però que ara, gràcies a l’obra de Néstor Morente i el reconeixement de part de l’Ajuntament, cobra una rellevància especial. L’oratòria reeixida, la condició d’advocat prestigiós i la filiació progressista, sumats a l’amistat que son pare mantenia amb Blasco Ibáñez, van ser els factors decisius a l’hora de confiar-li l’alcaldia.
Condemnat a mort durant un any, van commutar-li la pena per cinc anys de reclusió a les presons Model i de Sant Miquel dels Reis (València), i la del Puerto de Santa María (Cadis), on fou alliberat l’abril de 1944. Van restituir-li el títol d’advocat i l’any 1974 va autoimposar-se un exili que evocava el de Blasco Ibáñez. Va morir aquell any a la ciutat suïssa de Lausana. •
CONTES ALS FILLS DES DE LA PRESÓ
La història amaga algunes semblances esfereïdores. Una d’elles és la que connecta Vicent Alfaro i Oriol Junqueras, autors de dos llibres de contes dedicats als seus fills durant la seua estada a la presó: es titulen, respectivament, El viaje de los Gorrionesi Cuentos desde la prisión, en la versió castellana publicada per Ara Llibres. L’exacalde de València va passar cinc anys enreixat, del 1939 al 1944. El primer any i mig de reclusió pesava sobre ell una pena de mort que més endavant va veure commutada.
Les cobertes d’ambdues obres guarden una certa similitud: són de color groguenc i reflecteixen al·legories inspirades en la llibertat —en el cas d’Alfaro, unes aus, i en el de Junqueras, un avió de paper— producte de la llunyania de la família estimada.
