Emily Maitlis és una de les periodistes televisives més conegudes de Gran Bretanya. Va parlar amb Donald Trump sobre les enquestes que ell titlla de falses i amb Bill Clinton sobre el seu matrimoni. Però aquesta entrevista és més difícil. És un tema molt més delicat.
Maitlis es troba en una de les sales de visites del Buckingham Palace. Més ben dit, al lavabo de dones, on s’ha refugiat pel nerviosisme, tal com explicaria uns dies després.
Intenta concentrar-se en coses òbvies. Tinc xocolata entre les dents? Un dia més que no ha tingut temps per dinar. Per aquests casos, sempre porta una barreta de xocolata negra a la bossa. Li va bé per als nervis. Es mira al mirall i es neteja les dents amb una tovallola, en la qual distingeix l’escut d’armes de la reina.
En pocs minuts ella, Emily Maitlis, presentadora de notícies i documentalista, preguntarà al fill preferit de la reina britànica, el duc de York, que és heroi de guerra i pare: “Your Royal Highness, va tenir relacions sexuals amb una menor?”.
I s’emetrà a Newsnight, el programa de notícies més important de la cadena televisiva BBC.
Finalment, l’entrevista que s’emetrà per televisió tindrà una durada de 49 minuts i 27 segons. Probablement serà una catàstrofe per a la família reial. Andreu haurà de disculpar-se públicament i Carles s’ocuparà que la reina Isabel el rellevi de les seves funcions i que es retiri de la vida pública.
Perdrà la posició d’enviat comercial de la casa reial i l’oficina que ocupava a l’últim pis del palau, al costat de la reina. Les empreses britàniques que havien donat suport a les seves iniciatives i havien fet gala de la relació que tenien amb ell la tallaran i s’emportaran les seves donacions, com si fos un leprós.
Quan Emily Maitlis torna a la sala, el duc de York ja és allà mostrant als tècnics de la BBC un projector de pel·lícules amagat darrere la porta d’un armari i una pantalla. En aquesta sala se solen projectar pel·lícules per a la cort. Fa tres dies van projectar Downton Abbey.
Andreu li pregunta si coneix David Frost. Emily Maitlis es queda glaçada. El presentador britànic David Frost va entrevistar a Richard Nixon l’any 1977. Es va convertir en un esdeveniment televisiu llegendari perquè l’expresident dels Estats Units es va disculpar de manera inesperada pel ‘cas Watergate’. El príncep l’estaria advertint?
Han acordat que se li permetrà fer qualsevol pregunta. No se censurarà res, ni abans ni després de l’entrevista.
Però Andreu no vol advertir-la de res, només vol xerrar una mica. Li explica que ell va conèixer David Frost en persona. Després, ajuda al tècnic de so a ocultar els cables del micròfon. Maitlis s’adona que la corbata li està molt ajustada i que el nus Windsor li ha quedat tort.
El motiu de l’entrevista és l’amistat que el príncep mantenia amb el multimilionari estatunidenc Jeffrey Epstein, qui va abusar de desenes de noies menors d’edat i fins i tot va violar a algunes d’elles.
Una de les víctimes d’Epstein és Virginia Roberts, qui actualment s’anomena Virginia Giuffre. Quan era una adolescent, va testificar que la van instar a tenir relacions sexuals amb el príncep bastants cops. Andreu ho nega. Mai no s’ha enfrontat a les preguntes dels periodistes sobre aquesta qüestió. Fins ara. “Al principi semblava un home que havia pres una decisió i que finalment volia deixar-ho tot enrere”, diria Emily Maitlis quan tot hagués acabat.
La càmera comença a gravar.
00:00:00 “Vostra Altesa Reial...”. Per a aquesta entrevista, Andreu ha esquivat la cort i ha demanat directament a la seva mare si podia utilitzar una de les sales del Buckingham Palace. La princesa Diana va haver de concedir l’entrevista a la BBC després de separar-se del príncep Carles al palau de Kensington.
Sempre s’ha dit que Andreu era el fill preferit de la reina. Potser per això li ha deixat utilitzar la South Drawing Room. És una de les sales de visita més grans de la planta baixa del palau i el lloc on la reina Victòria va celebrar el seu primer ball de gala. Això afegeix un to més solemne i oficial a la situació. Tanmateix, Andreu probablement no ha explicat a la seva mare de què parlaria l’entrevista.
Si ho hagués fet, potser ella no li ho hauria permès. Segons el publicista victorià Walter Bagehot, per a Isabel II, la distància i la impenetrabilitat formen part de la monarquia britànica. “La nostra monarquia ha de ser adorada i la seva essència són els secrets. We must not let in daylight upon magic”. L’encís no podria suportar la llum del dia.
La reina mai no oblidarà el dia en què el príncep Felip d’Edimburg va convidar la BBC a palau l’any 1969. La finalitat era mostrar els Windsor com una família normal. Durant el transcurs d’un any els van gravar mentre feien coses com anar a comprar, fer barbacoes o esmorzar. Havia de ser una manera de mostrar que eren una família oberta i moderna, però va ser un desastre. Semblaven distants amb la gent i uns elitistes. Després de la retransmissió d’aquest programa, la reina va ordenar que mai més no es tornés a retransmetre aquest material mentre ella visqués.
I ni tan sols anava sobre sexe.
00:00:14 Maitlis i el príncep Andreu s’asseuen en unes butaques daurades cobertes amb una tela vermella fetes a mà a França a finals del segle XVIII. Andreu encreua la cama esquerra sobre la dreta i els espectadors no el veuran canviar de postura en els pròxims quaranta-cinc minuts. Darrere d’ells, es troba una panoràmica de la ciutat de Copenhaguen, una pintura a l’oli feta per Heinrich Hansen. Un regal de noces per a Eduard VII, un gran amant del llibertinatge i de les actrius joves. A la sala hi ha sis càmeres, tècnics de la BBC, un maquillador i l’especialista en relacions públiques d’Andreu. Sobre els caps de Maitlis i del duc, pengen els focus. Maitlis vol saber per què el duc ha volgut obrir-se públicament precisament ara. “Mai no és un bon moment per parlar d’Epstein ni de qualsevol cosa relacionada amb ell”, diu el príncep. També agraeix que se li hagi donat aquesta oportunitat.
Maitlis confessaria després que es va sentir alleujada que ell fos el primer a esmentar Epstein. Ho va interpretar com un senyal que Andreu contestaria qualsevol de les seves preguntes. Hauria estat més senzill per a ell enviar un missatge que enumerés les bones accions de la seva iniciativa, Pitch@Palace, que ajuda empresaris britànics a trobar inversors. També hauria pogut ajuntar les celles amb un posat segur i atreure entitats visionàries com sempre que parlava de negocis. Però no. Andreu volia parlar sobre la seva amistat amb Jeffrey Epstein. Molt bé, doncs.
00:05:05 Ha arribat el moment. Aquí, en una sala del Buckingham Palace, potser a unes habitacions de distància d’on la reina està prenent el te en aquests moments, Maitlis ho farà. Li farà un comentari a Sa Altesa Reial i pronunciarà “la paraula”: “Ara sabem que ell (Jeffrey Epstein) facilitava noies joves amb qui tenir sexe”. Ja està, ja ho ha dit. Sexe. El príncep evitarà aquest mot, així com la paraula vergonya.
“Això ho sabem ara. En aquell moment, jo no vaig veure’n cap indici”. Andreu emfatitza la paraula jo, però al mateix temps sembla que el seu llenguatge corporal no concordi amb les seves paraules. Pestanyeja d’una manera estranya.
El príncep es va fer amic d’Epstein l’any 1999 gràcies a Ghislaine Maxwell, una amiga en comú a qui Andreu va conèixer a Oxford. Maxwell, filla de l’empresari mediàtic Robert Maxwell, en aquell moment estava embolicada amb Epstein i més tard es va convertir en la seva especialista en relacions públiques i assistent. Nombroses víctimes van declarar que Maxwell havia reclutat nenes i les havia portat fins a Epstein. També ha estat involucrada en alguns casos d’abús. Ghislaine Maxwell va negar aquestes acusacions i actualment es troba en parador desconegut.
El ‘cas Epstein’ s’estén durant dues dècades i mitja i abraça gairebé una desena de localitzacions més enllà dels Estats Units: Nova York, Nou Mèxic, Ohio, París, Londres i les Illes Verges Nord-americanes. Les primeres acusacions daten del 1996, quan una jove artista, Maria Farmer, va informar a la policia de Nova York que una nit Maxwell i Epstein la van toquejar.
Farmer va fugir per por de ser violada. La policia no va tornar a posar-se en contacte amb ella. Les vertaderes investigacions no van començar fins a l’any 2005 a Florida, degudes a la sospita que noies menors d’edat entraven i sortien de la propietat d’Epstein. Presumptament, segons els agents que van investigar el cas en aquella època, hi hauria desenes de víctimes.
Maitlis retreu al príncep Andreu que durant aquella època hagués visitat Epstein amb freqüència al seu jet privat, a Little St. James (l’illa privada que tenia al Carib) i a la seva casa de Palm Beach. Hi ha nombrosos testimonis de l’illa pedòfila d’Epstein, de la multitud de caixes de preservatius que es trobaven per tot arreu i de les adolescents que corrien per allà mig nues i oferien “massatges” als hostes. Podria ser que algú fos un convidat d’Epstein i no se n’hagués adonat?
En aquell moment, Andreu s’havia separat de la seva dona, Sarah “Fergie” Ferguson. El malnom que li van posar els mitjans era “Randy Andy” (‘Andy el calent’).
A més a més, se’l considerava el Windsor més accessible i més guapo. “No hauria de fanfarronejar. És molt ingenu, testarrut i una mica estúpid”, diu algú que el coneix des que era un adolescent. Una figura tràgica, també. El germà petit del futur rei, una persona de la reialesa sense influència que es va casar aviat i no va trigar gaire a divorciar-se. Un nen per sempre, algú que mai no va trobar el seu camí i viatja pel món com un globus aerostàtic.
Realment no se’n va adonar mai, de les aficions del seu “amic” Jeffrey? El juliol de 2006, el príncep va invitar el multimilionari al castell de Windsor, una propietat de la reina on la princesa Beatriu, la filla d’Andreu, va celebrar els divuit anys. Feia unes setmanes que s’havia emès una ordre d’arrest a Florida contra Epstein per ser sospitós d’assetjament sexual.
Andreu diu que ell no en sabia res. Va tallar qualsevol contacte amb ell quan va saber que l’estaven investigant.
L’any 2008, Jeffrey Epstein va ser condemnat a divuit mesos de presó per proxenetisme. Més endavant, el van condemnar a un règim obert en què havia de passar dotze hores reclús, però els advocats d’Epstein van negociar un tracte.
00:08:27 Emily Maitlis pregunta per què el príncep Andreu va quedar amb Epstein a Nova York el desembre de 2010 i fins i tot per què va estar-se a casa d’ell. Al cap i a la fi, era un criminal convicte i apareixia a totes les bases de dades de crims sexuals. “Només hi vaig anar per dir-li que seria inapropiat que ens veiessin junts en un moment com aquell, després d’haver-lo condemnat”.
Amanda Thirsk, la secretària personal d’Andreu, sembla una mica fora de lloc. Thirsk va estudiar a Cambridge i abans era banquera. “Inapropiat?”. Que un Windsor es quedés a casa d’una persona que ha estat condemnada per tràfic de blanques? Thirsk probablement s’acaba d’adonar que aquesta entrevista no arribarà a bon port, tot i haver estat idea seva.
Segons el diari Sunday Telegraph, algú va informar que inicialment Andreu havia refusat la idea de sortir a la televisió. Es posava a la defensiva amb tot allò que tingués res a veure amb el ‘cas Epstein’. Seria arriscat respondre les preguntes que li fessin. “S’exposaria d’una manera terrible”. Thirsk va ser qui el va fer canviar d’opinió. “Els detalls polèmics” sortirien a la llum igualment. Seria millor que l’entrevistés davant de la càmera algú com Maitlis, una dona dura però alhora justa.
El departament que s’encarrega de les visites de la premsa a palau no en sabia res, d’això. Probablement, ells tampoc no hi haurien accedit mai. A la reialesa no se li dona gaire bé sortir a la televisió. “Els atreu com si fossin mosques i, alhora, malmeten la seva imatge cada cop que hi van”, diu un encarregat de relacions públiques de la casa reial. Els membres de la reialesa no solen concedir entrevistes, però quan ho fan, els resultats tendeixen a ser desastrosos.
Maitlis: “Però vostè s’allotjava en una casa...”.
Príncep Andreu: “Sí...”.
Maitlis: “... que era propietat d’una persona condemnada per un delicte sexual”.
Príncep Andreu: “Era un allotjament convenient”.
Mou les celles de manera coqueta mentre li diu que la seva debilitat és ser “massa honorable”. Aleshores arriba el moment en què Maitlis treu el tema del massatge de peus que li va fer una menor russa.
Amanda Thirsk va haver d’abandonar el seu despatx del Buckingham Palace poques hores després d’emetre l’entrevista.
00:14:13 Maitlis: “Pot semblar una mica estrany el fet de trencar una amistat amb una festa de quatre dies...”.
Príncep Andreu: “És una manera difícil de... És una manera molt forta de dir-ho, però sí. Té tota la raó”.
Per poc no li fa pena. Maitlis li parla d’una foto que es va fer en secret el desembre de 2010 que mostra el príncep a Nova York mentre manté una conversa íntima amb Epstein. L’any anterior, Epstein havia sortit de la presó després de passar-hi tretze mesos en comptes de divuit.
Se sospita que Epstein hauria ordenat fer aquesta foto per tenir material en contra del príncep, per si de cas. Andreu se sent utilitzat? “La veritat és que no. Curiosament, no. Vull dir que si ell... si ell té... pot ser que ell ordenés que algú fes la foto amb aquesta intenció, però la imatge no reflecteix allò que va passar en realitat”.
S’ha especulat que Epstein podria haver manipulat el seu convidat anglès perquè encara tenien comptes pendents. Jeffrey Epstein havia deixat diners a Sarah Ferguson, la dona d’Andreu, quan ella els havia necessitat urgentment per als seus negocis fallits. Però aquesta xifra només va pujar fins als 15.000 dòlars. No era una suma que avergonyís terriblement al fill d’una reina, ja que Andreu rep 250.000 lliures esterlines cada any de sa mare.
00:16:43 El moment més impactant de l’entrevista arriba quan Maitlis pregunta a Andreu si es penedeix de la seva amistat amb Epstein. “Now, still not”, contesta el príncep. ‘Encara no’ es penedeix de la seva amistat. Hauria estat l’oportunitat perfecta per dir totes les frases que un relacions públiques recomana que s’aprenguin. Per exemple, sento profundament el sofriment que aquest home ha causat en la vida de tantes dones, encara que jo no hi tingui res a veure. En canvi: still not.
Maitlis diria més tard que el discurs del príncep li va semblar molt autèntic. “Quan va parlar sobre la seva amistat amb Epstein i com d’útil n’havia estat, vaig pensar: Vaja, així que no t’han ensenyat a parlar en un mitjà de comunicació. Sabia que en aquell moment era el duc autèntic qui parlava i que ell no tenia filtres”. Aquesta resposta, aquesta mostra d’impenitència gairebé impertinent, va fer que Maitlis s’adonés d’una cosa: aquesta entrevista influiria tot allò que passés al ‘cas Epstein’. De fet, els advocats de les víctimes d’Epstein als Estats Units esperaven que passés precisament això. O, tal com va dir una font de Londres, “Era com si fos Nadal, per a ells”.
00:19:20 Virginia Roberts afirma que ella va quedar amb el príncep tres cops. La primera vegada es van trobar a un club nocturn de Londres anomenat Tramp i van mantenir relacions sexuals a la casa que Ghislaine Maxwell té al barri de Belgravia.
Príncep Andreu: “Això no va passar”.
Maitlis: “Se’n recorda, d’ella?”.
Príncep Andreu: “No, no recordo haver-la conegut”.
Hauria estat fàcil dir: aquesta dona menteix. O bé: no menteix, vaig tenir sexe amb ella, però va ser un error i prou. Tanmateix, totes dues respostes el perjudicarien, probablement també legalment. Si una víctima de Jeffrey Epstein aparegués amb proves que es poguessin presentar davant d’un tribunal, el príncep seria titllat de mentider i, a més, s’exposaria al fet que va contractar una menor d’edat, cosa que encara és pitjor.
00:23:15 “No me’n recordo... De veritat, li dic que no tinc cap record de com es va fer aquesta foto”. En la foto es veu al príncep amb la mà al voltant dels malucs de la jove Virginia i a Ghislaine Maxwell somrient al fons.
A AnglaterraDarren Stanton, un psicòleg de la policia, és conegut com “el detector de mentides humà”. Ha participat en algunes investigacions criminals aquests darrers anys, com ara el cas de la desaparició de la petita Maddie McCann o les escoltes que involucraven al grup Murdoch. Stanton treu les conclusions a partir de petits gestos, canvis en el color de la pell i moviments dels ulls i dels llavis. Res de tot això és suficient per exposar una mentida com a tal. Cada detall només és un senyal d’advertència: “Per tant, busquem una acumulació d’aquests red flags”, diu Stanton. I en el cas del príncep Andreu? “Bullshit. No diu la veritat”.
Uns dies després, Stanton aniria a un pub de Kensington Park i analitzaria l’entrevista de la BBC, fotograma a fotograma. “És de manual. Tot encaixa. Aixeca l’espatlla dreta, mou la llengua per donar-se seguretat a ell mateix. La sorpresa i les protestes. El lleuger enrogiment just a sota de les conques dels ulls. Defuig les preguntes amb trivialitats. Tot encaixa”.
El cos es traeix a ell mateix, especialment quan ens volem controlar. “Cada cop que Andreu responia sí o no, aquests senyals apareixien. La foto amb Virginia és vertadera? Inclina el cap a l’esquerra, pestanyeja, aixeca la barbeta i comença a parlotejar sobre els seus costums a l’hora de vestir”.
Stanton va visionar bastants cops el passatge en què Maitlis insisteix i pregunta tres o quatre cops si Andreu va tenir sexe amb aquesta jove de disset anys. Andreu baixa la mirada breument i diu: “Això és difícil de respondre”. Segons Stanton, “inspira i tanca els ulls com si mantingués un diàleg interior sobre què revelar i què no. En aquest moment, se centra tant en la història que ja no controla tant la seva expressió facial”.
Naturalment, Stanton també ha vist l’entrevista que Virginia Roberts va concedir a la mateixa cadena britànica, en la qual explica que es va sentir fastiguejada pel fet que un home tan distingit la utilitzés d’aquesta manera. Segons Stanton: “A diferència d’Andreu, tot és coherent. No fa cap pausa. Una víctima no necessita presentar molt en els detalls perquè se sap la història. Virginia Roberts és completament creïble”.
En els dies següents, sortiria a la llum un correu electrònic del príncep Andreu a Ghislaine Maxwell que data de l’any 2015, en què volia fer-li algunes preguntes sobre Virginia Roberts i li demanava que li truqués. Un testimoni també testificaria més endavant que el va veure amb la jove al club nocturn Tramp.
00:42:04 Emily Maitlis s’apunta una pregunta a la llibreta que no vol oblidar. Però abans d’això, vol saber què comporta aquest episodi per a la família i especialment per a la reina. El príncep ha perdut el control de cada gest de la seva cara. Aixeca les celles, no troba les paraules adients i sembla que es vulgui amagar. “No crec que aquest assumpte hagi fet mal a la reina en absolut, però a mi sí”.
Emily Maitlis: “Mai no s’havia fet una entrevista com aquesta. Em pregunto què ens pot dir això sobre com està gestionant la família reial tota aquesta situació”.
Andreu: “Crec que el problema a què m’enfronto... a allò que ens enfrontem en ple segle XXI són les xarxes socials”.
Ja en l’època de Churchill, la reina va establir una norma per casos com aquest. Ella i la seva família l’han complert rigorosament durant el mandat dels catorze primers ministres que han governat des d’aleshores: no provocar cap titular durant una campanya electoral. Sembla que la reina els digui: “Calla, marxa a l’estranger, ves al castell de Balmoral i per mi com si vols disparar ànecs, però per l’amor de Déu, no surtis a les notícies!”.
Molt bé, doncs... El príncep Carles es trobava a Nova Zelanda quan s’assabentà de l’entrevista del seu germà petit.
Es diu que va perdre els papers. Que va cantar-li les quaranta i que es va assegurar que sa mare no li confies cap tasca en un futur. Però en el fons, Carles no deu estar tan enfadat perquè el seu germà hagi comès aquest error.
Ja fa un temps que Carles s’ha esforçat perquè la família es redueixi al cercle més intern; és a dir, la successió directa al tron. D’ara endavant, només la reina, ell mateix, la seva dona Camilla, el seu fill gran Guillem i la seva nora Kate sortiran al balcó de Buckingham Palace en ocasions importants. Les aparicions públiques ja no seran una processó de cosins i parents de qui mai ningú no ha sentit a parlar.
“Com a molt, Andreu podrà assistir a la desfilada de l’aniversari de la reina. Això sí, ja no té un lloc reservat a primera fila”, diu Michael Cole. L’antic Royalwatcher de la BBC, qui s’encarregava de cobrir les notícies sobre la família reial, coneix el príncep Andreu des que era jove.
Cole encara és amic íntim de la família de Sarah Ferguson, l’exesposa del príncep Andreu. Segons ell, l’assumpte del ‘cas Epstein’ és “segurament inclús pitjor que la mort de Lady Di, perquè no es pot preveure com acabarà. L’assumpte se’ls ha escapat de les mans, a la família reial i a Gran Bretanya”. Ja no es tracta de titulars, sinó de conseqüències legals. “No va passar a Gran Bretanya. No se li pot demanar a Scotland Yard que amagui tots els draps bruts”.
L’FBI pot fer que el príncep testifiqui sota jurament. Només la reina gaudeix d’immunitat diplomàtica, com a cap d’Estat. Aleshores, Andreu hauria d’admetre que va tenir sexe amb la jove Virginia Roberts, qui en aquell moment tenia disset anys.
“Per això no pot viatjar als Estats Units. Podrien extradir-lo, fins i tot. Per tant, el príncep no pot admetre-ho”, afirma Michael Cole.
00:43:18 Maitlis pregunta: “Què està fent per tornar a reconciliar-se amb el públic?”. És una pregunta senzilla. Andreu podria parlar sobre Pitch@Palace i els altres projectes de caritat en els quals s’ha involucrat.
En canvi, es perd parlant sobre l’opinió pública. “La resposta va ser com una cascada, a borbolls”, explica Maitlis. “Crec que estava tan content d’haver arribat finalment a aquest tipus de preguntes que no va saber controlar la situació i va parlar de moltes coses i alhora de res. Semblava ridícul”. Aquest és l’únic moment en què la BBC va tallar l’entrevista.
00:47:03 Com diria més tard, Emily Maitlis només pensava en què pensarien les víctimes de Jefrrey Epstein quan veiessin aquesta entrevista. És massa freda, massa objectiva? Pregunta al príncep: “M’agradaria saber si sent cap mena de culpa, penediment o vergonya pel seu comportament i per l’amistat que mantenia amb Jeffrey Epstein”. Aquesta és la pregunta que s’ha apuntat a correcuita fa cinc minuts.
El duc reconeix que visitar Epstein l’any 2010 va ser una mala idea, però que la seva amistat “va resultar realment útil”. A continuació, diu: “Lamento el fet que evidentment es comportés d’una manera tan indecorosa? Sí”.
Andreu diu indecorosa, una paraula poc comuna i complicada en comptes d’indeguda o indecent. Maitlis no s’ho pot creure. Li apareix una expressió d’horror a la cara: “Indecorosa? Era un delinqüent sexual”, diu ella en veu baixa. Andreu s’afanya a dir: “Sí, perdó. Només volia ser educat”.
Maitlis continua amb l’entrevista i li pregunta si, per acabar, voldria afegir alguna cosa més. Té al cap l’entrevista a Nixon del 1977 i l’escena en què admet inesperadament que va mentir al poble estatunidenc.
Però el moment Frost/Nixon s’ha esvaït. El príncep es limita a dir: “No, crec que no. Crec que probablement ja m’ha tret tot allò que necessitava”.
00:49:07 Les càmeres deixen de gravar i els focus s’apaguen d’un en un. Emily Maitlis espera que el príncep s’aixequi en silenci, s’acomiadi fredament i marxi de la sala traient fum per la boca.
Però això no passa, ben al contrari. El príncep sembla relaxat, li dona les gràcies i ofereix a la seva entrevistadora una visita guiada per palau. “Em va mostrar el saló, el vestíbul i també TheMinister’s Staircase, l’escala que utilitza el primer ministre per a la reunió setmanal amb la reina. Després vam parlar sobre la pel·lícula El discurs del rei i ell em va explicar d’on havia sorgit la idea de fer-la i on es va filmar”.
El discurs del rei explica com el rei Jordi VI va salvar la monarquia britànica després de l’escàndol que el seu germà Eduard VIII havia causat amb la seva relació amb Wallis Simpson. El rei era l’avi del príncep Andreu i alguns crítics comparen aquella crisi amb l’entrevista al duc de York.
És possible que Andreu no s’hagi adonat d’allò que ha passat en realitat. Que contrarestar unes acusacions molt fortes amb poc més que un tartamudeig no és suficient. Que no tenir ni una paraula de compassió per a les víctimes pot ser fatal.
Segons Emily Maitlis, el seu treball no consistia a descobrir si Andreu deia la veritat o no. “Encara no ho sé ni jo. Va ser una avaluació d’allò que va passar, una audiència sobre aquest assumpte”.
00:49:07 Les càmeres van gravar l’entrevista un dijous a la tarda i emetrien les imatges el dissabte següent. Ho veurien 1,7 milions de persones i, a més, milions de persones la veurien a través de YouTube. Els veredictes dels diaris del diumenge són devastadors. El titular del diari Mail On Sunday és “Ni una sola paraula de penediment”. El Daily Mirror diu “Ni suor ni remordiments”. Al Sun: “Jo no suo. Estava a un Pizza Express”. El Daily Telegraph: “No hauria pogut ficar-me al llit amb una adolescent perquè estava a un Pizza Express”. És com una car crash interview: l’entrevista és pertorbadora, però la gent no pot deixar de mirar-la.
El príncep s’ha vist obligat a renunciar als 230 patrocinis que tenia en universitats, escoles, fundacions, clubs de golf i institucions socials. La reina ha cancel·lat una festa que tenia planejada per al 60è aniversari d’Andreu. El grup comptable KPMG, el banc Standard Chartered i el banc Barclays han decidit retirar el seu suport a la iniciativa Pitch@Palace.
Si alguna cosa està clara, és que aquesta entrevista no estava dirigida a un home blanc, vell i imprudent, sinó al fill de la reina Isabel II. Andreu ha demostrat al món com d’impassibles, arrogants i indiferents són en el fons els membres de la família reial. Ha tirat per terra una careta i ha deixat que la llum del dia penetri a Buckingham Palace. La llum d’un mal dia, com quan arriben uns visitants inesperats i la roba interior està tirada per casa.
I ara, què? Andreu va tenir sexe amb una menor, o no? Emily Maitlis parla sobre la reacció dels britànics després de l’entrevista: “Va ser estrany. Malgrat tot, el veredicte de l’audiència va ser unànime. Van dir que hauria d’haver-se disculpat, que havia estat poc àgil, que s’havia exposat massa i que la seva quartada de la pizzeria era massa enrevessada. Però no van jutjar la principal acusació”.
Walter Bagehot va dir que l’encant de la monarquia no podria suportar la llum del dia. L’entrevista de la BBC va trencar aquest encís d’una manera desagradable i despietada. La resta serà cosa dels tribunals. És tracta d’una història trista sobre un home que va sobreestimar-se en un moment en què hauria d’haver anteposat la humilitat per damunt de tot.
En última instància, és la tragèdia d’un príncep que possiblement va confondre el seu paper amb la imatge que la noblesa havia format d’ell durant dècades: divertit, imperfecte i humà, però al cap i a la fi inexpugnable. O tal com hi apareix a l’escut dels Windsor: “Honi soit qui mal y pense”, ‘que la vergonya caigui sobre aquell qui pensi malament’. Sempre havia anat bé. Però aquest cop no. Aquest cop, és vergonyós no pensar res dolent al respecte.
Traducció de Judith Gracia Castells