“Mare meva!”, crida Trump enmig de l’eufòria de la multitud. Un pastor acaba d’anunciar l’entrada del president: “Senyor, us donem les gràcies perquè Donald Trump ha fet més per la fe, la família i la llibertat que cap altre president”. A Trump li encanten aquests actes, el xiulet dels rotors, la salva llançada per un marine, i després passar entremig de la massa que fa hores que espera en la remor que ressona dins l’estadi. De 20.000 goles en surt el crit: “USA, USA, USA”.
Aquí el procés de destitució (impeachment) que té lloc a Washington i que podria costar el càrrec al president queda molt lluny.
Trump ha passat una mala setmana: per culpa dels demòcrates, que celebren aquest “procés de cara a la galeria” al Congrés; de seguida en parlarà, però primer les coses importants: “El mercat borsari ha assolit un màxim històric, tothom s’està fent ric, i jo hi posaré el coll per vosaltres”.
“Homecoming” (‘Tornada a casa’), aquest és el lema de la tarda a Sunrise, Florida. Allà al nord, diu Trump, hi ha una caça de bruixes contra mi. Primer els demòcrates van gastar 45 milions de dòlars per aquell informe idiota sobre Rússia. “I ara aquella colla de bojos fan un impeachment. Però tothom diu: això són bajanades”.
“Bajanades! Bajanades! Bajanades!”, fa l’eco, i Trump s’aparta una mica del micròfon per gaudir del crescendo cru del seu discurs, de l’aprovació de la multitud. De moment res no fa pensar que el president nord-americà hagi de deixar el càrrec abans d’hora.
A vegades sembla com si Trump hagués drogat el país. Una vegada i una altra supera coses a què cap altre president hauria sobreviscut. Va subornar l’actriu porno Stormy Daniels per impedir que cantés poc abans de les eleccions del 2016: anys abans, quan la seva dona Melania estava embarassada, hi havia tingut una relació. Trump s’envolta d’assessors i advocats que farien honor a qualsevol cap de la màfia i que ara en part o bé són a la presó o estan condemnats judicialment. Hi ha una gravació en què Trump presumeix de poder grapejar dones a l’entrecuix sense demanar permís. I als serveis secrets nord-americans hi ha consens que Moscou va contribuir a fer entrar Donald Trump a la Casa Blanca.
Segons les normes tradicionals de la política, Trump ja fa temps que hauria hagut de dimitir. Però, tot i així, encara ocupa la Casa Blanca. Les seves opcions de ser reelegit el 3 de novembre del 2020 no són gens dolentes. Als demòcrates els costa trobar un candidat que pugui fer ombra a Trump. Les enquestes assenyalen que si bé una lleugera majoria dels nord-americans està a favor d’un procés de destitució contra ell, les xifres no augmenten. Prop d’un 42% dels nord-americans consideren que Trump, encara ara, és un bon president; el debat sobre l’impeachment no ha canviat gairebé gens la situació.
Com s’ho fa? Els mitjans han explicat desenes de vegades que Trump estava acabat. Res no acompanya aquest president tan incessantment com el pronòstic del seu adeu polític. I en canvi, ell sempre està de bon humor.
Ara la Cambra de Representants dels EUA, de majoria demòcrata, està a punt d’acusar-lo per abús de poder i obstrucció al Congrés; i, malgrat tot, el president probablement en sortirà indemne. Tot i així, les proves contra ell són concloents: durant les últimes setmanes més d’una desena de testimonis han explicat sota jurament que Trump va intentar fabricar injúries amb mètodes xantatgistes contra Joe Biden, el seu rival demòcrata probablement més ben situat per a les eleccions presidencials del 2020. Trump va forçar el president d’Ucraïna a investigar Biden.
L’any vinent, segons tots els indicis, el president haurà de fer front a un procés davant el Senat. Sota la presidència de John Roberts, cap del Tribunal Suprem, s’estan examinant les acusacions contra Trump. Però és més probable que Abraham Lincoln s’aixequi del monument de pedra que té a Washington que no pas que els republicans abandonin el seu president i alcin la mà al Senat per deposar-lo; i a la Cambra alta tenen majoria.
La democràcia nord-americana té més de 200 anys i ha superat moltes crisis: les atrocitats de la guerra civil, la histèria de l’era McCarthy, l’escàndol del Watergate. Els delictes de Trump estan tan ben demostrats com els de Richard Nixon, i possiblement encara són més greus: Nixon va intentar encobrir els delictes dels seus còmplices —cosa que ja és prou greu—, però Trump va imposar manifestament els seus mètodes mafiosos en un país de l’est d’Europa que està en procés de sortir del fang de la corrupció.
Tanmateix, sembla com si estigués embruixat: els interrogatoris al Congrés només han fet efecte en aquells nord-americans que ja tenien una visió crítica del president. Sembla gairebé que sigui certa la frase de Trump que podria matar un home a la Cinquena Avinguda i que l’acció no preocuparia a cap votant.
Per això molts europeus veuen en els EUA un país que ha perdut la raó. Més enllà, però, de les grans ciutats de les costes atlàntica i pacífica, hi ha uns altres EUA que es mantenen ferms al costat de Trump.
És fàcil burlar-se d’aquests EUA rurals i de ciutats petites on la gent té la camioneta davant la porta de casa i on es posen la mà al pit quan sona l’himne nacional. “Deplorables”, així va anomenar Hillary Clinton els votants de Trump. I probablement res no va perjudicar tant la seva campanya com aquelles paraules. Clinton els va donar la sensació que amb les seves opinions tosques feien avergonyir el partit demòcrata. Acompanyant Trump en les seves gires de campanya, es troben molts fans que porten gorres i samarretes amb la inscripció “deplorables” com una distinció.
A Trump el beneficia una conjuntura favorable, ha abaixat els impostos i ha col·locat jutges conservadors. Però el seu poder es basa sobretot en el fet que dona als seus votants la sensació que els respecta tal com són.
“No li vull fer por”, diu Jonathan Martin, i passeja la mirada pel bar d’esports The Lodge, on a l’entrada et saluda un os dissecat i darrere la barra retransmeten futbol americà, “però jo diria que una dotzena de la gent que hi ha aquí porta una arma a sobre”. Martin fa una petita pausa perquè faci efecte la seva revelació. Ha estat prou vegades a Alemanya per saber el terror que provoca als europeus l’amor dels nord-americans per les armes.
Martin és el president dels republicans al comtat de Lee, a Florida. No hi ha cap lloc millor per indagar sobre l’èxit i el poder de Trump que aquest districte. El comtat de Lee està situat al golf de Mèxic i és travessat per la interestatal 75, que comença a la frontera canadenca i creua l’Oest Mitjà fins al sud de Florida. Qui dona un tomb per aquí durant un dia entén més bé per què Trump supera tots els escàndols.
A les eleccions del 2016 Trump va guanyar al comtat de Lee amb una diferència de prop de vint punts percentuals. “Pot sorprendre que un multimilionari de Manhattan obtingui tants bons resultats aquí”, diu Jonathan Martin. “Però Trump ha dedicat tota la vida al negoci de la construcció. Parla un llenguatge que els votants d’aquí entenen”.
Com a arma de foc, diu Martin, té predilecció per un model del fabricant austríac Glock, que li agrada portar al panxell. “He ficat uns quants paios dolents a la presó”, diu l’exfiscal, i ja només per això Martin no pot entendre per què els demòcrates tenen la idea de limitar la venda d’armes. Ell té una esposa, un fill petit i no té ganes de trobar-se un bon dia desprotegit davant el canó d’un revòlver. “Si porto una arma, no soc una víctima fàcil”.
Martin és com un armari, un home de gairebé dos metres, ulleres de sol al cap, espatlles amples i americana grisa. Irradia aquell optimisme indestructible que només es troba als EUA. De camí al seu bufet d’advocats per dinar, a Fort Myers, ens explica la llegenda de la seva família, segons la qual la seva rebesàvia va tenir un idil·li amb un plançó de la família Hohenzollern. Quan va quedar embarassada, el noble la va enviar als EUA amb un feix de bitllets. “Així és com vam venir a parar aquí”, diu Martin rient.
El comtat de Lee és un paradís per als pensionistes que fugen dels hiverns glaçats d’Ohio i Michigan. “Són gent que provenen de ciutats petites i a qui els agrada que els deixin tranquils. Els agrada el temps càlid, però no els impostos alts”, diu Martin.
Quan a mitjan octubre el congressista local es va distanciar prudentment de Trump, al comtat de Lee va esclatar una revolta. Francis Rooney, un ric empresari de la construcció d’idees moderades, només havia declarat que en el procés d’impeachment s’havien de posar sobre la taula“tots els fets”. Però al comtat de Lee allò ja es va considerar una traïció. Martin va rebre una marea de correus d’indignació. No van passar ni 24 hores i Rooney ja va anunciar que no es presentaria a les eleccions al congrés del 2020. “Crec que va tenir la sensació que era un bon moment per passar el relleu”, diu Martin.
Fort Myers no té l’elegància de Miami Beach, on cases estil art déco omplen la platja i cada desembre l’escena cultural mundial envaeix la Miami Art Basel i es trenca les banyes per decidir si un ou d’acer de Jeff Koons val 9,5 milions de dòlars. A Fort Myers qui té diners es compra un terreny arran de platja i s’hi construeix una mansió amb columnes dòriques.
Trump va establir una aliança amb la base del partit que al comtat de Lee es pot observar clarament. Aquí els republicans són gent humil i amable, diu Martin. N’estan tips, que els demòcrates se’n burlin titllant-los de provincians curts de gambals. Per això, entre altres coses, Trump és tan venerat. “George Bush fill va ser president durant vuit anys, i en tot moment els demòcrates ens van tractar de racistes i sexistes. Nosaltres sabíem que allò passaria i pensàvem: d’acord, però al final la veritat s’acabarà imposant. Però els retrets no es van acabar. Després vam tenir John McCain, amabilíssim, i Mitt Romney, també molt i molt amable. Però tan bon punt van ser candidats presidencials, van dir que ells també eren racistes”.
Amb Trump finalment hi ha un republicà que no es deixa trepitjar, diu Martin. “Trump no abaixa la mirada. Parla clar i directe. Això no ho havíem tingut mai, i la gent encara s’hi ha d’acostumar. Però jo crec que això aquí ha impressionat un gran nombre de gent”.
Al comtat de Lee l’escàndol d’Ucraïna més aviat ha reforçat Trump. Ara a Washington el congressista Rooney és considerat un avís del que li pot passar a un republicà que s’atreveixi a girar l’esquena al president. Es balanceja com un cadàver a la forca. Fins ara ni un sol republicà de pes s’ha expressat en contra de Trump. Prop d’un 90% dels simpatitzants del partit es mantenen ferms al costat del president, és la seva assegurança de vida. Mentre no canviï dràsticament aquesta xifra, el president pot afrontar amb tranquil·litat el judici polític al Senat. Nixon tampoc no va patir fins que van desplomar-se els seus índexs d’aprovació. Va anticipar-se a la imminent condemna del Senat presentant la dimissió.
Per al successor de Rooney al comtat de Lee s’està escalfant un polític local de 36 anys que es diu Dane Eagle, que en un teatral vídeo de propaganda dispara un fusell i declara: “No em quedaré de braços plegats mentre el nostre país i el nostre president són atacats”.
Donald Trump és el tercer president de la història nord-americana contra el qual previsiblement s’iniciarà un procés de destitució. Però a diferència d’Andrew Johnson el 1868 i de Bill Clinton el 1998, Trump pot confiar completament en el seu partit. El demòcrata Johnson havia partit peres amb el Congrés perquè va rebutjar la política d’igualtat racial que havia iniciat el seu predecessor, Abraham Lincoln, amb l’abolició de l’esclavitud.
La relació de Clinton amb Monica Lewinsky va fer dubtar molts demòcrates del seu president. Clinton havia declarat davant les càmeres que no havia mantingut mai relacions sexuals amb la becària; una afirmació que pràcticament va deixar de ser creïble del tot quan va aparèixer un vestit de gala de Lewinsky amb una taca que clarament pertanyia al president després d’analitzar-ne l’ADN. A la Cambra de Representants cinc demòcrates van votar a favor de l’obertura d’un procés de destitució contra Clinton, però al final els nord-americans no van creure que un president hagués de plegar per una mamada.
Si es pot dir així, Richard Nixon va ser l’únic president al qual les normes constitucionals de l’impeachment el van fer fracassar. La dimissió de Nixon va precedir una llarga batalla política. Aleshores, igual que avui, els republicans van intentar negar els fets. Però a començament dels setanta ni existia Facebook amb els seus algoritmes d’opinió ni el canal de propaganda Fox News. Hi havia les cadenes CBS, NBC i ABC. Al vespre el periodista Walter Cronkite, que gaudia d’una confiança aclaparadora, narrava a la nació amb una veu sonora i tranquil·la el següent gir en l’escàndol del Watergate.
Trump és el primer president de l’època de la postveritat. La seva resistència als escàndols no s’explicaria sense el biòtop de les xarxes socials, en què les teories —cada cop més abstruses— es difonen milions de cops. Les xarxes socials són un motiu pel qual els ciutadans nord-americans ni tan sols es poden posar d’acord que la Terra és rodona i que dos i dos fan quatre.
Trump ni tan sols s’esforça per desbaratar les acusacions contra ell en l’escàndol ucraïnès. Sobre els interrogatoris a la Cambra de Representants va dir que eren un procés de cara a la galeria per fer caure un president escollit legalment, i va rebutjar l’oferta de defensar-se amb advocats propis. Trump ha après que només s’ha de repetir prou sovint una mentida perquè la gent se la cregui. Va reconèixer aviat la utilitat del fet que ja no es distingeixin els fets de les històries inventades. A la campanya presidencial del 2016 va ser convidat al programa d’internet InfoWars, impulsat pel boig d’Alex Jones, que entre altres coses va escampar la teoria que les autoritats nord-americanes estaven al darrere dels atacs de l’11 de setembre.
“Vostè té una reputació brillant”, va dir Trump amb tota seriositat a Jones. “No el deixaré a l’estacada”. Aleshores molts republicans moderats creien que Trump s’havia desacreditat definitivament. Però al final Trump va guanyar les eleccions, entre altres coses perquè va convèncer un nou electorat que mai no havia estat accessible als candidats seriosos.
En la seva aparició a Sunrise, Trump de seguida es refereix als mitjans en general i a la cadena CNN en concret, que en poca estona titlla de “ximple”, “corrupta” i “horrorosa”. Els seus accessos de ràbia contra la CNN s’han convertit en un component fix dels seus discursos de campanya. Sempre desferma riallades entre el públic quan diu que la cadena interromp la retransmissió en directe quan ell posa al descobert els seus trucs. “Ui, s’ha apagat el llumet vermell”, afirma Trump.
Les seves sortides de to contra els mitjans nord-americans seriosos ja fa temps que no serveixen només per desacreditar-los davant els seus seguidors. Això ja fa temps que ho va aconseguir. Quan malparla de la CNN a Sunrise, s’alça un cor de mil veus: “CNN de merda, CNN de merda”. Els fans de Trump que estan més a prop de la cabina aïllada de la premsa bramen “Mentiders” o senzillament “Que us donin pel sac!”.
Trump no tindria tanta força si només tingués els seus seguidors més acèrrims. L’establishment del Partit Republicà també li dona suport, repeteix les seves mentides i altera la realitat en la seva direcció. A Washington el protegeix una colla de poderosos membres del govern i senadors, entre ells Mike Pompeo, el ministre d’Exteriors, i Mitch McConnell, cap del grup majoritari al Senat. Sobretot en aquest últim haurà de confiar Trump en el procés que l’espera, ja que McConnell és el responsable d’alinear els senadors republicans més moderats.
No és pas que els líders del partit s’haguessin fet il·lusions amb el caràcter de Trump: Mick Mulvaney, cap del gabinet del president, durant la campanya va dir que Trump era una “persona horrorosa”. Mike Pompeo va alertar en un discurs del març del 2016 que, en cas de guanyar les eleccions, Trump seria un “president autoritari que no compliria la Constitució”. Actualment és el seu ministre d’Exteriors.
Que Trump no hagi perdut el càrrec per l’escàndol de Rússia ho ha d’agrair essencialment a William Barr, ministre de Justícia dels EUA. A partir de l’informe, de 400 pàgines, del fiscal Robert Mueller, Barr va elaborar una versió preliminar tan inofensiva que Trump va poder afirmar que quedava totalment exonerat. Tres setmanes més tard, quan l’informe real afirmava el contrari, ja no interessava a ningú.
Per què persones com Barr han canviat d’opinió? A Trump els seus adversaris polítics sovint l’acusen d’inactivitat, però el retret no és encertat, com a mínim en la justícia. El president ha nomenat més de 150 jutges conservadors, dos al Tribunal Suprem. Ara són els seus aliats més importants. El president pot confiar que, en general, el Suprem li serà propici; i per exemple el protegirà d’haver de publicar la declaració de renda, si bé altres tribunals ho han decretat.
Però Trump també és un beneficiari d’una metamorfosi que va començar molt abans que ell. Durant dècades els republicans van ser el partit de la gent benestant i dels blancs que creien en la institució del matrimoni i en la força del capitalisme. El partit va donar presidents populars com Dwight D. Eisenhower i Ronald Reagan, però mai no va caure del tot en el populisme.
Allò va canviar als anys vuitanta, quan Newt Gingrich va entrar a l’arena política i va revolucionar Washington. Gingrich, que va començar la seva carrera com a professor d’Història en una petita universitat de Geòrgia, és l’inventor de la polarització extrema que va portar Trump a la presidència.
Actualment la vida de Gingrich és més tranquil·la, però encara sap com treure de polleguera qui té al davant. A mitjan octubre ens trobem amb ell al National Press Club, la venerable associació de la premsa a la capital nord-americana. Diu Gingrich: “No hi pot haver cap dubte que als EUA els periodistes són molt més d’esquerres que els ciutadans i, naturalment, molt més d’esquerres que Trump”.
Quan era un jove congressista, Gingrich va introduir en el debat polític els termes de combat que avui formen part del repertori estàndard del president: “Vergonya”, “corrupte”, “buròcrata”, “malalt”, “decadència”. Són termes que es poden combinar aleatòriament quan es parla de l’adversari polític. En l’era Reagan al Congrés encara hi havia una col·laboració pròspera entre el president i Tip O’Neill, líder de la majoria demòcrata a la Cambra de Representants.
Gingrich, però, quan era un jove diputat, ja era del parer que només els idiotes i els idealistes empedreïts es ficaven en l’ardu negoci dels acords polítics. El talent de Gingrich és la provocació: va posar en dubte l’amor a la pàtria dels demòcrates i els va atribuir falsament una ideologia comunista. Amb les seves diatribes el jove Gingrich treia tant de polleguera O’Neill que, malgrat la seva formalitat, el maig del 1984 va cridar al Congrés amb la cara vermella: “Això és el més infame que he vist en els 32 anys que fa que soc aquí”. Aquell rampell va sortir a les notícies del vespre. Era exactament el que volia Gingrich: “Ara ja soc famós”, va dir.
El 1995, quan Gingrich va ser escollit president de la Cambra de Representants, va transformar el Congrés en un camp de batalla. Va ascendir joves conservadors impetuosos a càrrecs influents. Va posar pressió sobre republicans moderats dels quals aviat es va fer burla en el si del partit tractant-los de tous. En aquell temps va fer fortuna l’acrònim RINO, que vol dir: “Republican in name only” (‘Republicà només de nom’). Va ser l’inici d’una guerra cultural que gairebé va dividir el partit.
Gingrich no atacava només els adversaris polítics, sinó també els mitjans. L’any 2012, quan es va presentar per ser candidat republicà, va dir-li a la cara a un presentador de la CNN: “Ja en tinc prou, que els mitjans de l’elit protegeixin Obama abalançant-se sobre els republicans”.
Gingrich va ser un dels primers republicans destacats que va donar suport a Trump obertament. Va veure que la revolució populista que ell havia contribuït a desfermar ara finalment podria portar un president a la Casa Blanca: “El partit buscava un candidat de fora del partit”, recorda Gingrich. “Tothom que arribava i deia ‘Sé el que faig’ rebia per resposta ‘Precisament això és el que ens fa por!’”. Trump, les qualificacions del qual consistien sobretot en no haver tingut mai un càrrec a Washington, es va convertir de cop i volta en el candidat ideal.
A la capital, avui molts republicans lamenten en privat el llenguatge vulgar de Trump. Ja fa deu setmanes que el president va insultar el seu etern rival Mitt Romney per Twitter dient-li “cul inflat”. Gingrich ho veu d’una manera totalment diferent. Evidentment, les sortides de to de Trump són una espasa de doble tall, perquè més aviat espanten els votants burgesos, però Gingrich afirma: “Si Trump hagués parlat com un polític normal i culte, no hauria arribat a la presidència. Perquè no hauria arribat als obrers que detesten Washington i que no han estat mai republicans en un sentit tradicional”.
Actualment, Gingrich viu majoritàriament a Roma. Trump el tenia a la llista per al càrrec de vicepresident, però allò va acabar en no res, probablement perquè Gingrich, igual que Trump, s’ha casat tres vegades. I hauria estat demanar massa als votants conservadors.
El president li va demostrar l’agraïment d’una altra manera. Va nomenar la dona de Gingrich, Callista, ambaixadora a la Santa Seu. A vegades Gingrich penja fotos a Twitter sopant en una osteria italiana amb la seva esposa, 23 anys més jove que ell, menjant sopa de peix.
Quan li preguntem si després de Trump els EUA tornaran a la normalitat, Gingrich respon: “No. Quan Trump deixi la Casa Blanca, haurà canviat profundament el sistema polític”.
Trump ja ha canviat la cultura política dels EUA, això és segur. Al desembre, quan Trump va assistir a la cimera de l’OTAN a Londres, el president va dir: “Em penso que Adam Schiff és una persona mentalment desorientada. Em sembla que va créixer amb un complex, i els motius són obvis. Crec que està molt malalt. I menteix”.
Adam Schiff és el seriosíssim cap de la comissió d’intel·ligència de la Cambra de Representants i un dels investigadors més destacats dels demòcrates en l’escàndol d’Ucraïna. És un exfiscal, tan avorrit com reservat. Però, amb les seves preguntes precises, Schiff va posar de relleu l’ànim criminal amb què la Casa Blanca va intentar fer xantatge a Ucraïna perquè el país els donés munició de campanya contra el demòcrata Joe Biden.
Que un president nord-americà ataqui un líder demòcrata amb insults com aquests —sobretot a l’estranger— hauria estat impensable quatre anys enrere. Però ara aquestes paraules ofensives queden eclipsades enmig del soroll de les obscenitats que Trump profereix diàriament. Es podria dir que Trump ha completat la revolució de Newt Gingrich. Ha posat el segell del president dels EUA a les expressions vulgars i brutals.
Els demòcrates estan atrapats en el dilema que, si bé no poden tolerar eternament les mentides, els delictes i els passos en fals de Trump, amb el procés de destitució s’han arriscat a reforçar-lo. El perill és que, tot i tenir raó acusant el president, al final poden perdre. I cal afegir-hi que fins ara cap demòcrata de l’ampli camp dels candidats presidencials no sobresurt especialment. Joe Biden, que fins ara encapçalava les enquestes, ha quedat tocat pel procés de destitució perquè els negocis tèrbols del seu fill han sortit a primera plana.
En el fons, els demòcrates només podien actuar malament. Es van decidir per un impeachment per la via ràpida, una mena d’“impeachment light”, com l’anomena Trump en to de burla.
A molts demòcrates els hauria agradat fer un procés de destitució contra Trump des del dia que va ser escollit. Alhora, els demòcrates moderats sabien que seria molt perillós emprendre un procés com aquell. Enmig de l’escàndol rus, Nancy Pelosi, la presidenta demòcrata de la Cambra de Representants, es va mostrar contrària a un impeachment.
L’escàndol d’Ucraïna era molt diferent, molt més clar, per això la mateixa Pelosi s’hi va mostrar a favor. Però els demòcrates, que en les eleccions de fa un any van aconseguir la majoria a la Cambra de Representants, havien de témer que el procés es convertiria en un bumerang. No van ser escollits perquè la població dels seus districtes electorals estigués en contra de Trump, sinó perquè van argumentar d’una manera convincent que volien implantar una millor assegurança mèdica.
Per això els demòcrates només han establert dues imputacions, cosa que ha indignat molts diputats d’esquerres a qui els hauria agradat anar més lluny: abús de poder en el cas d’Ucraïna i obstrucció de la feina del Congrés. Han renunciat a testimonis importants perquè volen evitar enfrontaments jurídics durs davant el Tribunal Suprem. La fase formal del procés contra Trump serà força més curta que en els casos de Richard Nixon i Bill Clinton.
Com anirà Trump a la campanya electoral si supera el procés de destitució? Si la seva reacció a escàndols passats pot servir d’indicador, és probable que mostri una forta agressivitat per la humiliació soferta i que se senti envalentit per la sensació triomfal d’haver resistit una vegada més.
Un president nord-americà és un referent per al país, per a bé i per a mal. Trump fa dels EUA el seu còmplice. “Yes, we can”, feia l’eslògan optimista de campanya dels anys d’Obama: tots junts ho podem fer, ho aconseguirem. El lema dels anys de Trump podria ser: “Yes, he can”. Sí, ell pot fer-ho. Ell pot fer el que vulgui.
Una lliçó de la presidència de Trump és que en molts ciutadans la preocupació pels valors democràtics, la constitució, la divisió de poders i la llibertat de premsa és menor que l’anhel de tenir un líder que destrueixi l’statu quo i ofereixi una llar cultural als seus seguidors. Algú que representi tot allò que detesta la gent que el votant més detesta.
Trump no ha estat mai un republicà de cor, ell només coneix una lleialtat: envers ell mateix. Ja en les primàries del 2016 va amenaçar amb presentar-se com a candidat independent en cas que els republicans no l’escollissin. Ara han de veure com el president mina els seus principis: els republicans eren el partit de l’aprimament de l’Estat i de la disciplina pressupostària; amb Trump el deute ha augmentat tres bilions de dòlars. Els republicans eren el partit de l’aliança occidental; Trump diu que la UE és l’“enemic” dels EUA. Els republicans van ser durant dècades el partit del cos diplomàtic i de l’exèrcit; Trump ha provocat una revolta en aquests estaments.
Fa quatre setmanes Trump va rehabilitar contra la voluntat del Pentàgon tres soldats a qui s’havien imputat en part greus crims de guerra. “Sempre faré costat als nostres soldats”, exclama Trump a Sunrise enmig de l’alegria dels seus seguidors. “La gent dins els seus despatxos climatitzats es pot queixar, però sabeu què? A mi m’és absolutament igual”.
Quant de temps pot sobreviure un moviment polític la lògica del qual es basa en ser cada vegada més estrident? “Vivim en temps de tribalisme”, diu Karl Rove. Com més durament és atacat un president, més units estan els seus seguidors. Rove és un home amable i calb que porta jersei. Quan ens reunim amb ell per dinar en un hotel de Washington, costa que creure que temps enrere se’l considerés el Lord Voldemort de la política nord-americana. Rove va ser el cap pensant darrere les victòries electorals de George Bush fill i va ser sotscap de personal de la Casa Blanca.
Amb Rove Bush va iniciar la guerra de l’Iraq i va permetre la tortura en la lluita contra el terrorisme. Però Rove també va ser l’arquitecte de l’estratègia de campanya amb què els republicans van arribar a nous sectors de votants, sobretot negres i latinos. Bush va nomenar el primer ministre d’Exteriors afroamericà, Colin Powell. I no se li hauria acudit mai titllar els mexicans de criminals i violadors.
“Per a mi la pregunta interessant és què passarà els pròxims decennis”, diu Rove. “Trump ha transformat els republicans en un partit nacionalista que va contra els migrants i els musulmans? O els republicans es convertiran en un nou partit que serà una barreja entre l’antic conservadorisme de Reagan i el que avui estem vivint?”.
Rove es decanta per la segona opció. La política nord-americana, diu, sempre ha viscut fases de populisme. Amb el president Andrew Jackson, per exemple, els seguidors del qual van lliurar una batalla contra l’elit suposadament corrupta de Washington i que el març del 1829 va jurar el càrrec com a setè president dels EUA. El racista Jackson va guanyar també amb la promesa de confiscar les terres dels pobles indígenes.
En preguntar a Rove si un republicà moderat com ell pot desitjar que Trump torni a ser elegit, diu indignat: “I tant que sí”. És com al Regne Unit, diu. Allà també hi ha conservadors que no estan contents amb Boris Johnson. Però quan veuen Jeremy Corbyn, aquell vell d’esquerres, i les seves fantasies socialistes, saben on han de marcar la creu.
És un discurs de solidaritat més aviat tebi, sobretot perquè Rove té paraules elogioses per a Joe Biden, el candidat moderat dels demòcrates. Però Rove no vol deixar de banda Trump. Hi ha molt per perdre; ell també hi pot perdre molt. Rove es guanya la vida, entre altres coses, fent de comentarista a la cadena preferida de Trump, Fox News.
Trump perillarà si els votants cultes dels barris residencials li giren l’esquena, votants que no estan acostumats que el seu president s’expressi com si fos a la barra del bar. “Ho veig constantment”, diu Rove. “Hi ha gent que em veu a l’avió i em diu: ‘M’agrada la política de Trump. M’agraden els seus jutges, les rebaixes d’impostos, les inversions en l’exèrcit’. Però quan jo els pregunto: ‘I què me’n dieu, dels seus tuits?’, aleshores contesten: ‘Mare meva. Tant de bo que parés’”. Precisament els republicans van perdre les eleccions a Virgínia perquè els barris perifèrics residencials van optar novament pels demòcrates.
A final d’octubre el vicepresident Mike Pence fa un discurs a l’hotel Mariott de Washington al sopar de gala de la Heritage Foundation. Aquesta organització és la punta de llança intel·lectual del moviment conservador als EUA. Els senyors porten esmòquings i les dones vestits de nit, hi ha filet de vedella amb salsa de vi negre i a les parets s’hi projecten sentències de la unificació: “Creiem que la millor manera de garantir és la pau és amb un exèrcit fort”. Però quan Pence transmet les salutacions del president, l’aplaudiment és, a tot estirar, educat.
Trump és president sobretot perquè va convèncer els obrers blancs i els votants moderats dels barris residencials a qui no els agradava Hillary Clinton. La seva estratègia ja era arriscada aleshores, perquè des del començament no va donar mostres de preocupar-se pels votants negres o latinos. Tot i així, li van sortir els comptes, però també va ser per sort. Al capdavall, en el conjunt del país Hillary Clinton va obtenir gairebé tres milions de vots més que Trump. Només va guanyar perquè el sistema electoral nord-americà concedeix un pes especial a estats petits de l’Oest Mitjà.
Els nord-americans tenen tendència a donar una segona oportunitat al president que ocupa al càrrec, diu Rove. Per això Trump té opcions de ser reelegit. Però això també seria bo per al Partit Republicà?
Rove ha escrit un llibre sobre William McKinley, 25è president dels EUA. McKinley va ser un home que va portar els republicans a nous sectors de votants: negres, jueus i catòlics d’Itàlia contra els quals aleshores hi havia un ressentiment com a mínim tan fort com avui contra els immigrants sud-americans. Amb aquella estratègia McKinley va assegurar l’èxit dels republicans gairebé durant dècades.
Cap a quin futur conduirà Trump els republicans? Trump, això és segur, ha fet tot el possible per garantir el seu propi èxit. Té el suport d’una base que li fa costat incondicionalment. Ha col·locat servidors fidels als tribunals i al govern. Pràcticament cap altre polític té tant d’èxit en campanya electoral com ell. La seva estratègia de supervivència personal funciona.
Que l’estratègia també sigui vàlida per als republicans, ja és una altra cosa. La política, escriu Rove en el seu llibre, és l’art de la suma. Però Trump aposta només per la mobilització dels bancs, el percentatge dels quals dins l’electorat no para de disminuir. Aviat els latinos seran majoria a Texas, un estat que en els últims decennis sempre ha estat un bastió dels republicans. Si cau en mans dels demòcrates, aquests tindran un abonament per a la Casa Blanca. Des d’aquest punt de vista, a la llarga els republicans podrien ser víctimes de la revolució de Trump.
Trump és conscient del problema. A Sunrise, diu el president, la desocupació entre els negres mai no havia sigut tan baixa com durant la seva presidència. Això, excepcionalment, ni tan sols és mentida. Però la massa, generalment propensa a l’eufòria, en aquest cas està sorprenentment silenciosa. Actualment, només un 10% dels votants afroamericans donarien el seu vot a Trump.
En preguntar a Rove si el seu partit està condemnat a la decadència en cas que segueixi recorrent la via de Trump, l’analista dubta un moment. No vol quedar malament amb Trump i la seva gent, però tampoc no li agrada mentir. Conclou Rove: “No morirem pas. Perdrem eleccions. I després canviarem”.
Traducció d’Arnau Figueras