Aquesta tardor es va emetre la quarta i darrera temporada de The Man in the High Castle, produïda per Amazon, Frank Spotnitz i Ridley Scott. Inspirada per la novel·la homònima de Philip K. Dick de 1962, la sèrie explora les vides dels turmentats protagonistes en un món en el qual Alemanya i Japó van guanyar la Segona Guerra Mundial. Les dues superpotències s’han dividit el món —no pas en esferes d’influència com en la guerra freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica—, sinó que s’han repartit les diferents nacions i han creat zones neutrals que funcionen de barrera entre els dos imperis i que no disposen de cap govern organitzat. Els Estats Units, que en aquest univers paral·lel no va tenir el New Deal de Roosevelt i que va ser derrotat després que els nazis llancessin la bomba atòmica sobre Washington, ha quedat dividit en tres àrees: la costa est, el sud i el midwest controlats per Alemanya, una zona neutral a les muntanyes Rocalloses i la costa oest controlada pel Japó.
En aquest món alternatiu tots els habitants nadius d’Àfrica han estat exterminats per Reinhard Heydrich. La “solució final” per la destrucció de la jueria europea i americana es va concloure amb èxit. Els Estats Units, reanomenats el “reich americà”, són de puresa ària. Berlín és la capital mundial i ha vist materialitzada la gran transformació que l’arquitecte de Hitler, Albert Speer, va idear. Havent desenvolupat la bomba atòmica i amb Wernher von Braun treballant a ple rendiment, els nazis disposen de tecnologia punta, com trens de levitació magnètica i aviació civil supersònica. Per la seva banda, el règim nazi viu amb certa ansietat el declivi del Führer, d’edat avançada i reclòs al seu castell de Hohenwerfen. Dins la jerarquia nazi, hi ha una divisió sobre quina és la política que s’hauria d’adoptar amb el Japó. En aquesta guerra freda desigual, on el Japó es troba clarament endarrerit tecnològicament i empobrit, un sector del lideratge nazi voldria una guerra nuclear ràpida i victoriosa contra el Japó.
La trama geopolítica global construeix un interessant paral·lel amb la guerra freda. En les dues primeres temporades juga sobretot a redós de la crisi dels míssils de Cuba de 1962. No tindria gaire més interès que qualsevol altra distòpica història-ficció d’acció si no fos per l’acurada recreació d’una hipotètica vida quotidiana a l’imperi nazi.
El que defineix els nazis deThe Man in the High Castle és que són normals. Són gent absolutament normal que creuen que el que fan és absolutament normal. No solament això, la societat representada és una viva recreació de la pròspera i lliure societat americana de postguerra, mentre que l’Alemanya ficcionada reprodueix el que Alemanya hauria estat en la postguerra si hagués guanyat la guerra. Tot i que el “reich americà” és una colònia nazi, gaudeix d’un nivell de riquesa i benestar similars al de l’Amèrica d’Eisenhower i Kennedy. Les vides dels nazis que apareixen a la sèrie són humanitzades i calcades dels nostàlgics millors anys dels Estats Units.
Sempre que els nazis apareixen humanitzats, una bona part del discurs liberal i progressista es curtcircuita. Sembla que els nazis només es puguin categoritzar amb tres qualificatius: l’horror, els monstres i els psicòpates. Davant de tota la filosofia barata i lacrimògena que mena a l’absoluta incomprensió tant del nazisme com de la seva inevitable conseqüència de l’Holocaust, és important de recuperar la filòsofa alemanya (i jueva) Hannah Arendt i el seu Eichmanna Jerusalem de 1963.
D’ençà de 2015, la sèrie de The Man in the High Castle ha estat el meravellós preàmbul d’una societat, la nostra, l’occidental, que ha redescobert el nazisme humanitzat i amb encant. La sèrie va ser certament el preàmbul de la victòria de Donald Trump. Va ser també el preàmbul de Richard B. Spencer proclamant “Hail Trump, Hail Victory!” davant un auditori alçat en salutació romana. Va ser, encara, el preàmbul de la marxa de l’extrema dreta a Charlottesville, que va acabar amb morts. Va ser, finalment, el preàmbul d’una alt-right que ha capturat una gran part de la cultura pop del moment, des dels memes al synthwave —avui reanomenat fashwave per la força i popularitat de la dreta populista musical que no s’amaga de ser fash-ista. Tot plegat, ja es podia intuir que The Man in the High Castle no seria una altra sèrie de nazis i resistents, de dolentots molt dolents i de bons molt bons. En el llançament de la sèrie, el metro de Nova York va veure aparèixer una agressiva campanya publicitària en la qual els vagons dels trens van revestir-se de tota la simbologia i parafernàlia nazis —substituint l’esvàstica per la creu de ferro. Encara recordo d’entrar al shuttle de Times Square i trobar-me en un vagó nacionalsocialista on les cares de sorpresa, incredulitat i pànic dels viatgers ho explicaven tot. De sobte, una campanya publicitària enaltia estèticament el nazisme i el duia als racons de la més rabiosa normalitat quotidiana…
I després de la publicitat va venir la sèrie.
Els guionistes de The Man in the High Castle han realitzat una tasca massa bona i precisa en la documentació de la sèrie i la definició psicològica dels personatges. L’SS-obergruppenführer John Smith —el cap de les SS al “reich americà” meravellosament interpretat per Rufus Sewell— és Eichmann talment. John Smith és la banalitat del mal. Ni tan sols pot ser això, perquè John Smith et cau immediatament bé. És un pas més en la normalització del nazi. L’és perquè si hi ha algú que a la sèrie et cau malament, molt malament, és la resistència americana. Els guionistes s’asseguren que els membres de la resistència mostrin una notable manca d’humanitat, empatia i emocions. Contrasten amb la muller de l’obergruppenführer Smith, Helen Smith i els seus tres fills. Tot i que Smith és un membre de l’elit nazi a Amèrica, la família rep un tractament privilegiat en tant que família típica i tradicional americana. És, novament, un pas més per incidir en la banalitat del mal d’Arendt.
Els nazis de The Man in the High Castleno són ni monstres, ni psicòpates, ni l’horror —com tampoc ho van ser pròpiament els nazis del Tercer Reich—. Eichmann, un dels arquitectes de la “solució final” de la qüestió jueva a Europa és, segons Arendt, el cas més paradigmàtic. Eichmann era una persona més normal que les persones considerades arquetípicament normals. Durant el judici d’Eichmann a Jerusalem, sis psicòlegs el van examinar per encàrrec del Govern israelià. No hi van trobar cap anomalia ni desordre: al contrari, Eichmann representava una persona normal i altament agradable. D’aquest fet, Arendt conclou que, tot i que Eichmann havia estat responsable de la mort de centenars de milers de persones, Eichmann no era un monstre. No era un nazi fanàtic; no tenia una ideologia concreta i només volia fer carrera i guanyar-se bé la vida. No era un psicòpata ni un sociòpata; va complir la tasca encomanada amb mecànica, racional i precisa execució. Eichmann era la representació viva de la raó per la qual els alemanys tots eren i havien pogut ser nazis, i assumir banalment l’extermini de milions de persones.
D’una manera semblant, John Smith és un mal banal. Va deixar que el seu millor amic, jueu, fos gasejat. Va participar en l’arianització dels Estats Units en massacres a l’estil dels Einsatzgruppen que Reinhardt Heydrich va organitzar al front de l’est. L’estrès de matar —a la sèrie s’esmenta “el que va passar a Cincinnati”— és un peatge que passa factura als altrament normals John Smith i el seu col·lega Rudolph Wegener, també de les SS. Ambdós són pares de família, representats en la faceta que mai els monstres psicòpates de l’horror haurien de ser mostrats, teòricament: exercint la seva vida normal, sofrint, rient, plorant, sentint. Les seves accions són doblement incomprensibles.
Això és especialment remarcable en l’autoimmolació del fill de John Smith, Thomas Smith. Un adolescent amb una malaltia degenerativa, les lleis del Reich manen que se li apliqui l’eutanàsia per ser defectiu i impur. John Smith, que fins aleshores havia amagat la malaltia del fill i havia assassinat els qui podien delatar-la, es troba compel·lit pel deure d’haver d’acceptar públicament el sacrifici del seu fill i, a més, celebrar-lo. Aquesta és una qüestió que esberla el matrimoni i és el punt d’inflexió que transforma la seva muller Helen.
En aquesta història alhora tan humana i tan nazi de la sèrie, Arendt torna a aparèixer amb força.
A Eichmann a Jerusalem, Arendt hi exposa la resistència passiva dels danesos en el boicot contra la “solució final”. Davant aquesta situació, les forces d’ocupació alemanyes van haver de recórrer a personal alemany que, atesa la postura ètica dels danesos, van mostrar un dilema moral molt més gran que en altres països ocupats —com Polònia o Lituània, per exemple— i no van poder abstreure’s del que Arendt anomena l’“aversió humana” davant la mort de l’altre. Aquest argument és bellament presentat en la figura de Helen Smith. Helen i John van decidir de participar en la maquinària nazi poc després de la capitulació dels Estats Units el 1947. Va ser la seva decisió voluntària i conscient que s’unien a un règim totalitari que anava en contra de tot el que havien defensat i cregut fins aleshores. Arendt és també present en aquesta part de la història de The Man in the High Castle. Si no són ni monstres, ni psicòpates, ni l’horror, els nazis són gent normal que voluntàriament assumeixen de ser nazis —normalment i banalment—. La decisió ètica es manté intacta. Encara que siguin políticament insignificants i mancats de tot poder, són part d’una maquinària totalitària que han acceptat per la seva única i absoluta voluntat i discerniment ètics.
L’estultícia d’aquesta banalitat voluntàriament assumida es manifesta amb cruesa quan Nicole Dörmer, una jove artista al servei de la indústria cinematogràfica del Reich, és enviada a Nova York per liderar la “desamericanització” del “reich americà”. Tot i que a la sèrie es pot veure explícitament com Nicole abomina la jerarquia nazi, les seves obsessions racials i els seus valors ideològics, Nicole transforma els plans inicials de la “desamericanització” en una sàdica destrucció perversa i violenta de tots els símbols de la història americana. Això contrasta amb la prohibida relació lèsbica de Nicole, amb la seva passió per la música “degenerada” i amb el seu consum de la droga alliberadora del moment, l’“àcid lisèrgic del doctor Hofmann”—una referència a l’LSD popular al decenni de 1960—. Els paral·lels entre la joventut contracultural de l’Amèrica de Kennedy i Johnson i els fills de l’elit alemanya de l’univers paral·lel de l’imperi nazi solament accentuen la banalitat i normalitat del mal nazi.
A les acaballes de 2019 i del decenni, quatre anys de The Man in the High Castle han retornat la normalitat al nazisme en una interpretació idèntica però diferent de la de Hannah Arendt. Potser, perquè els guionistes es van adonar que estaven no solament normalitzant i humanitzant el nazisme, sinó que l’estaven fent atractiu mitjançant una simbiosi amb l’època gloriosa dels Estats Units, la sèrie ha acabat recorrent a tòpics i solucions suades pel boc gros. Ha deixat de ser sofisticada en la darrera temporada a fi de desfer l’encant nazi construït en les tres temporades anteriors. Amb tot, el pòsit del nazisme encantador queda allí i s’uneix a l’ascens de l’extrema dreta arreu—quan la normalitat de la vida quotidiana assumeix el feixisme—. Segurament, aquesta ja era una tendència que existia, però The Man in the High Castlela personifica a la perfecció.
La resposta al tot del nazisme no és ni l’horror, ni el monstre, ni el psicòpata, ni el progressisme esverat titllant de fatxa tota cuca viva; la resposta i la recepta són Hannah Arendt: la correcta tria ètica de l’home dempeus en tant que única normalitat i banalitat possibles que hagin d’excloure necessàriament el feixisme.