—Que una editorial arribi als quaranta anys, i amb la perspectiva de la bona feina feta, és digne de celebració. Com ho entoma?
—Em sento molt honorada, però també aclaparada, que sigui a mi a qui li toqui celebrar aquest aniversari tan important. També estic molt orgullosa de la tasca tan valenta, intel·ligent i ben feta de Jaume Vallcorba. I molt orgullosa d’haver pogut continuar aquesta feina, en aquesta professió. Em sento una gran privilegiada.
—Quaderns Crema té una personalitat molt marcada, convertida en referència per a moltes editorials independents que han anat sortint. Què creu que la fa tan singular?
—És un esperit, una manera de fer que combina moltes coses: criteri, seriositat, coneixement i fermesa, i també el més gamberro, sado, divertit i fresc. Això, que és un reflex de la personalitat de Jaume Vallcorba, va anar evolucionant amb ell al llarg dels anys sense perdre una engruna de l’essència primera.
—Han mantingut des del primer dia la mateixa línia i el mateix disseny, un fet pràcticament inèdit.
—Perquè estava tot molt ben pensat i perquè no tenia gens de voluntat de ser modern estèticament. Justament, per això ho és. No hi ha res millor que no enderiar-se en una cosa per acabar sent-ho. Quaderns Crema neix amb una idea molt clara de què vol ser, però mai és la idea de ser modern. Sí que vol ser diferent, amb molta força. La imatge dels dos segells està pensadíssima: i és ben diferenciable en l’expositor d’una llibreria on, immediatament, s’associa la imatge amb l’editorial.
—A banda del llegat heretat, Sandra Ollo voldrà deixar la seva petjada personal?
—Mantindré la manera de fer, no sabria fer-ho d’una altra manera. Em vaig fer editora amb el Jaume i d’ell vaig aprendre-ho tot, pel que fa a l’edició. No vull fer les coses d’una altra manera. Això implica la manera d’editar, l’aproximació al text i també aquesta concepció gairebé artesanal de l’ofici, del producte físic. Encara imprimim en rotativa, amb paper de gran qualitat i fem llibres que es cusen. Ho fem així perquè tenim voluntat de durabilitat i de voler donar la màxima qualitat possible, volem honorar el text i el llibre. I també el lector. Editar és una manera de mostrar respecte al lector. És el mínim que podem oferir a qui fa un esforç econòmic i de confiança respecte als nostres llibres.
—Quin és el compromís amb el lector?
—Que no se senti enganyat. Quan consolides un segell, això vol dir que el lector es refia del teu criteri. I això és molt fràgil i molt complex, perquè no pots enganyar mai aquest lector. Cal treballar molt i bé, amb molt de respecte i molta consciència del que tens entre mans. Això no vol dir que no et puguis equivocar! Però la meva feina és que el lector entengui les raons que ens han fet publicar aquell llibre que té entre mans, quin sentit té en el diàleg que s’estableix entre tots els títols, i com encaixa, encara que sigui subtilment, en el conjunt del catàleg.
—Amb la darrera eclosió d’editorials independents, quin paper ha de fer Quaderns Crema?
—A una banda tenim els dos grans grups que aglutinen segells i, a l’altra, els segells petits, les microeditorials, que fan un gran esforç per mantenir-se i per apostar per la qualitat. Nosaltres ens hem quedat al mig, cosa cada vegada més insòlita. El nostre paper ha de ser el de mantenir-nos en la qualitat i en la independència editorial, amb el mateix compromís de sempre vers l’ofici i la tasca cultural. Penso que la gosadia i l’audàcia rau a poder mantenir molts anys un segell de manera independent, amb una plantilla que cuides i que pagues amb dignitat, amb una oferta de llibres de qualitat que seran perdurables.
—Els inicis de l’editorial van anar lligats a l’esclat d’un cànon nou: Monzó, Pàmies, Solsona, Serés… Busca una nova generació?
—És complicat. Aquests autors són producte d’un temps molt concret, amb moltes ganes d’explorar. Intentarem mantenir les línies editorials de la casa. Quaderns Crema tenia moltes col·leccions i fa dos anys vaig decidir agrupar-les perquè el lector les visualitzés de manera més calara. El que fem és seguir publicant clàssics que no estaven traduïts al català, al costat de noves veus, que costen molt de trobar, però que van apareixent a poc a poc, com Pol Beckman, premi llibreter. Sense oblidar les traduccions de textos d’altres llengües que mereixen ser llegits en català.
—Què ha de passar perquè un nou nom aparegui al seu catàleg?
—Tenir un llibre ben escrit. Li asseguro que això és molt difícil! Si la gent que escriu tant, llegís una mica més, entendria com n’és de difícil, escriure.
—Creu que es publica massa?
—Els catàlegs editorials tenen la responsabilitat de conformar el gust de la gent. Contribueixes a la formació d’un gust i a una manera d’entendre la literatura, i també d’entendre la cultura. Si no aspires als millors, estàs abaixant el nivell. Que la gent escrigui molt està molt bé, però el problema és quan algú ho secunda i publica una obra que no s’ho val prou. En aquest sentit, sí que hi ha un excés d’edició.
—Com és que ha acabat passant això?
—Com en tots els àmbits, també en el mon del llibre, hi ha una part d’allure: la gent creu que el món editorial és molt glamurós, que això t’aproxima a la cultura. Però, al capdavall, tot és molt cosmètic. Una enorme part dels llibres que es publiquen no tenen la més mínima voluntat cultural, ni cap profunditat. És com el menjar ràpid: fàcil ingesta, ràpida digestió, total eliminació. No nodreix gens! Jo vull que els nostres llibres nodreixin el lector, que l’acompanyin.