La grandesa dels èxits acostuma a ser proporcional a la controvèrsia que generen. Ha passat en cada nova peça de l’engranatge deStar Wars, amb l’excepció de la trilogia fundacional. Des de llavors, tot són discussions sobre rumbs i girs melodramàtics, sobre personatges, tons i ocurrències (funestos midiclorians, denostat Jar Jar Binks, vols espacials de Leia) o sobre adequacions al fil original de la força. Després de la ira suscitada per Star Wars: Els últims Jedi (2017), la situació arriba al zenit amb la divisió entre defensors i detractors de la feina feta per J.J. Abrams a Star Wars: L’ascens de Skywalker, últim capítol del cànon.
Star Wars: The Rise of Skywalker
Direcció: J.J. Abrams
Títol estrena: Star Wars: L’ascens de Skywalker
Estats Units, 2019
Durada: 141 minuts
Guió: J.J. Abrams i Chris Terrio, sobre uns personatges de George Lucas i una història de Chris Terrio, J.J. Abrams, Colin Trevorrow i Derek Connolly
Fotografia: Daniel Mindel
Música: John Williams
Repartiment: Daisy Ridley, Adam Driver, John Boyega, Oscar Isaac, Kelly Marie Tran, Joonas Suotamo, Domhnall Gleeson, Ian McDiarmid, Carrie Fisher, Anthony Daniels, Keri Russell
Gènere: Aventures
No era fàcil. Abrams deixa a mitges a qui busca una resolució dels misteris plantejats a l’altura de les expectatives. És el quid de la qüestió: l’episodi IX ha estat dissenyat per enganxar-nos de principi a final, per tancar un cercle màgic, per vibrar amb la partitura (majestàtic John Williams), per fer que una generació s’emocioni amb el desenllaç, en una fi lligada a la nostra pròpia memòria emotiva. Objectivament, no falla res: ritme trepidant, tècnicament espectacular —delecteu-vos amb la millor lluita de sabres de llum mai vista, i amb escenaris de boca oberta—, es vesteix d’aventura d’Indiana Jones —a Poe només li falta el fuet per ser el clon de Harrison Ford—, i té dos personatges enormes —Rey, pal de paller, i, sobretot, Kylo Ren—. Però tot acaba desdibuixat en pro d’una pirotècnia erràticament evocadora: si has somiat i crescut amb la saga, l’efecte de plaer és immediat. Però el pas de les hores provoca un desencís fatal, perquè la “nova esperança” que George Lucas va escriure tenia l’atreviment d’estar afamada, de fer-se gegantina a través d’un conglomerat de mites que ens portava a llocs mai imaginats. Star Wars: L’ascens de Skywalkerfalla, justament, en això, en la capacitat de reconnectar el nou imaginari i l’espectre del viscut. En el fet de tenir l’agudesa de generar sorpresa.
Escriptura de guió a banda, Abrams comet alguns pecats (atenció, espòilers): desaprofitar el potencial d’un dels millors personatges de la saga, Kylo Ren, convertit en Líder Suprem després d’aniquilar Snoke, i ara una peça més en la submissió del capriciosament reaparegut Palpatine; el parentiu in medias res de Rey, sense substrat; la desafortunada inacció de Rose (Kelly Marie Tran), que no surt del camp base republicà i té només sis línies de diàleg; l’oblit al qual es desterra Finn, un dels nous més potents, enderiat a fer una pregunta que ningú vol que faci; la tromba final de nostàlgiaindiscriminada en la reunificació de forces i les aparicions comprimides com a homenatge (Ewoks, Wedge Antilles, Lando, l’X-Wing de Luke); o l’escena final, la del cognom de Rey (que ara sabem que sí, que era algú, enèsim enderroc a les idees proposades per Rian Johnson a l'episodi VIII).
Perquè la cosa va de llinatge, veritable motor fulletonesc d’una saga que acaba on va començar, Tatooine, enterrant el llegat d’una història irrepetible, malgrat alts i baixos, decepcions i guanys, camins tallats i grans, grandíssimes, esperances en el poder del cinema.