Verschueren: el Túria verd, blanc, gris

Articular una relació amb l’entorn, des que l’escultura va baixar del pedestal gràcies als primers creadors de la modernitat, ha anat configurant tot tipus d’aproximacions al context en el qual l’obra d’art s’exposa, instal·la, situa o, simplement, es mostra. En aquest sentit, i a través del protagonisme de la idea de naturalesa vinculada a les diferents belleses estètiques, l’art contemporani desenvoluparà fins a l’actualitat un itinerari d’eficaces poètiques reunides sota el paraigua conceptual d’allò ecoartístic.

L’ecoart i el seu radi d’acció, amb les seues variacions, els antecedents i propostes presents, amb certs equilibris impregnats de Land Art, i fins i tot amb la recuperació de la humilitat mitjançant l’esperit povera, pot concretar-se, didàcticament i per a tots els públics en l’expressió instal·lacions vegetals. Ací, les tres dimensions dels volums escultòrics són adoptades per un cada vegada més prolix nombre d’artistes. Les seues preocupacions, que es reuneixen en un estat d’alerta i denúncia constatant al voltant de la concepció general d’un planeta Terra degradat, objecte constant d’agressions civilitzadores de tot tipus i condició, reconfiguren treballs d’aproximació a demarcacions artístiques romàntiques, de regions bucòliques i comarques pastorals, però també de manifests vaticinis pessimistes i pronòstics sobre una humanitat extingible a causa del seu afany depredador.

Potser aquells siguen els límits, molt amplis per extensos, d’unes maneres de fer entre el lirisme vegà i les deixalles insostenibles. Distopies al marge, la veritat és que, en qualsevol cas, necessàriament, l’obra es pensa en un context quan assimila les virtuts o desavantatges de l’specific site. Es tracta llavors de percebre i tenir experiència estètica d’una peça en un lloc concret, naturalment viu en l’obra i fora d’ella.

Ara, dit tot això, que l’espectador passege pel llit del Túria –sí, aquell en què ja no corre l’aigua– i òbriga els ulls en el seu tram XIV, es trobarà amb les creacions que l’artista Bob Verschueren (Brussel·les, 1945), a través de la galeria Fondo Arte-AS, ha instal·lat ad hoc entre els espais enjardinats de l’antic llit fluvial convertit en parc ornamental i fons verd de les construccions del pelotazo calatràvic. En aquestes condicions, per  apreciar l’escultura, és legítim preguntar-se per la dissolució de la gran força creativa que les formes orgàniques de l’artista belga pateixen entre l’arbrat afrancesat? Cal simplificar l’estudi espacial i històric realitzat en el seu projecte verd si la blanca ombra megaconstructiva de les edificacions cau per sobre d’un cuc monstruós fet de branques que beu en l’estany artificial de la llera de les inversions financeres? Podem ometre gratuïtament l’explícit conflicte entre el neodesenrotllisme urbà popular i les subtils elaboracions efímeres lligades a l’estructura i la teixidura?

Interrogar-se sobre aquests contrastos, de segur que aconsegueix el plantejament simbòlic assentat en la poètica de Verschueren. Però aquesta suau transgressió juga en contra de l’esperit que el vent va pintar en peces anteriors, i potser està violant un pla creatiu de fortes conviccions ètiques. El record, la inspiració i les reflexions evocadores de l’obra de l’artista brussel·lès insinuen, certament, un marc de supervivència desitjable, però un context indesitjable anul·laria el requeriment que l’art ens fa. Els suggeridors emplaçaments en la naturalesa del Túria es conjuguen amb amonestacions, fructíferes, que adverteixen sobre la possibilitat que els “Ressons de la Memòria” siguen un atrezzo, un decorat des del camp i el conradís, o des de la finca i l’immoble, perquè el record de les ombres blanques té profundes ressonàncies de corrupció i reverberacions d’injustícia esgarrifosa.