«L’inventor de l’Erasmus va ser valencià i sant». És l'afirmació irònica és de Vicent Moreno, el comissari de l’exposició que el Museu d’Història de València dedica a Vicent Ferrer en el sisè centenari de la seua mort. Batejada amb el títol Sant Vicent Ferrer: entre la realitat i el mite, la mostra pretén divulgar el record popular que hi ha sobre el personatge universal més enllà del seu posicionament religiós. «L’exposició és transcendent, però profana», assegura Moreno. Tot i això, ha estat construïda «des del respecte a aquelles persones que encara avui l’admiren per la fe». Des del passat 12 de desembre i fins al 28 de juny de 2020, petits i grans podran descobrir el llegat d’una figura que, sis segles després, continua ben present en la memòria popular.
En un moment en què l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha nomenat Sant Vicent Ferrer Escriptor de l’Any 2019, l’homenatge se suma al reconeixement institucional. «No hi ha hagut mai un personatge valencià tan mediàtic ni conegut a tots els indrets d’Europa», afirma el comissari. El predicador divulgava la seua concepció del cristianisme en espectacles que assolien les sis hores de durada i que, de vegades, estaven amenitzats per interpretacions musicals. La seua presència paralitzava ciutats i, en algunes s'aconseguia reunir fins a 20.000 persones. Els sermons de Vicent Ferrer «incendiaven ànimes», confessa Moreno, però la seua demagògia apocalíptica «era un fenomen de masses» i ell, com ningú, n’era conscient.
El «caràcter subversiu» de Ferrer va convertir-lo, segons el comissari, en un dels primers a plantejar la distòpia dins de l’àmbit religiós. «Timete Deum» (Temeu a Déu), advertia, i es pensa que potser per això sempre ha estat representat amb el dit en alt. La valentia de dubtar era, al segle XV, un posicionament «molt modern per a l’època», subratlla Moreno. Aquest pronunciament escèptic el convertia, doncs, en una figura destacada també en el teixit cívic de València; en un mediador molt poderós dins d’una societat convulsa. Solia dirigir-se als seguidors en català, però es defensava en més d'un idioma, no perquè hagués rebut cap formació, sinó perquè no li faltava empenta. Amb l’afegit d’una «personalitat titànica», allò devia erigir-lo, en paraules de Moreno, en una mena de «superheroi».
Amb tot, el comissari assenyala que l’exposició del Museu d’Història de València incorpora elements d’allò més «kitsch». Abans d’entrar a la sala, un carro restaurat esdevé el rebedor del públic assistent. És un d’aquells amb què —als anys 50 i 60 del segle passat— els xiquets orfes acollits sota l’emblema de Vicent Ferrer repartien dolços i altres obsequis als qui col·laboraven amb la causa caritativa que ell va impulsar. L’altruisme del venerat s’estén fins l’actualitat, ara sota l’empara de la Fundació Sant Vicent Ferrer.
Al vehicle de fusta el segueix un audiovisual de cinc minuts sobre les preguntes i respostes que mai no es van fer sobre Sant Vicent. Després, la sala principal divideix la mostra en quatre mòduls temàtics: «El món de Vicent Ferrer», «El viatge del mestre Vicent», «La memòria urbana» i, per últim, «La festa». En els dos primers es representen la fusió de política i religió en la història del sant i les seues aventures pel continent europeu. En el tercer i el quart, els racons de València «que fan olor a sant Vicent» i la força dels miracles de Ferrer que, al llarg de moltes generacions, s’han traduït en representacions teatrals o en rondalles a la vora del foc.
L’última parada de la mostra porta per títol «Un univers sense fi». Segons el comissari, l’epígraf és un cant a la transversalitat temporal de l’homenatjat. Una referència explícita a les «memòries sincronitzades» que, encara avui, conviuen sobre ell. Vicent Ferrer va difondre la seua moral per mitja Europa i va inserir-la en l’imaginari de molts valencians i valencianes. És per això que la seua mort i posterior canonització no només feren sonar les campanes de València, sinó també les de la resta del continent.