El geni de les matemàtiques Alan Turing era un complet desconegut per al públic en general fins que el 1992 el també científic, i famós activista a favor dels drets dels homosexuals, Andrew Hodges, nascut el 1949 —actualment treballa al Wadham College de la Universitat d’Oxford— va publicar Alan Turing: The Enigma, una biografia de l’extraordinari matemàtic que tingué un gran èxit de crítica i que fou inclosa el 2002 per The Guardian a la llista dels llibres essencials de tots els temps.
En aquesta obra es basa la pel·lícula de 2014, dirigida per Morten Tyldum, The Imitation Game, sobre Turing, que protagonitzà l’excel·lent Benedict Cumberbatch —el millor Sherlock Holmes de la història audiovisual, amb permís, naturalment, del clàssic Peter Cushing— que serví per popularitzar un poc més la figura del matemàtic. Però, així i tot, l’insigne científic continua sense ser, encara ara, massa conegut. I és una llàstima perquè fou sense cap dubte una de les persones més importants de la història de la humanitat.
Després de la seva mort en estranyes circumstàncies, el 1954, les institucions britàniques feren el buit al seu nom i record. De res va valer que només nou anys abans el rei Jordi VI li hagués concedit l’Orde de l’Imperi Britànic per la seva essencial contribució a la victòria a la Segona Guerra Mundial. L’únic que importava era que havia estat condemnat per homosexual dos anys abans de morir i això bastava perquè caigués sobre ell un silenci molt espès.
Recentment les institucions del Regne Unit han recuperat la memòria d’aquest personatge únic, essencial per a la ciència de la computació i la intel·ligència artificial, a més de creador de l’enginy que permeté desxifrar la màquina de codis nazi Enigma, cosa que fou bàsica perquè els aliats guanyessin la Segona Guerra Mundial.
El 24 de desembre de 2013 el Govern de Sa Majestat anunciava que la sobirana del Regne Unit “ha concedit el perdó reial a Alan Turing per una sentència [judicial] que ara es consideraria injusta i discriminatòria”, en paraules del ministre de Justícia, Chris Grayling. “El perdó de la reina és un tribut a l’altura d’un home excepcional”, afegí.
El juliol d’enguany el governador del Banc d’Anglaterra, Mark Carney, va fer públic que el nou bitllet de 50 lliures que començarà a ser distribuït a finals de 2021 portarà la imatge d’Alan Turing: “Va ser un matemàtic excepcional, la feina del qual ha tingut un impacte enorme en la forma en què vivim avui dia; com a pare de la ciència de la computació i la intel·ligència artificial, així com a heroi de guerra, les contribucions d’Alan Turing foren de gran abast i obriren nous camins”, sentencià.
.jpg)
Alan Turing
Va néixer a Londres perquè els seus pares, Julius Mathison Turing i la seva esposa Ethel, que vivien a l’Índia —on ell treballava a l’administració colonial—, volgueren que la descendència nasqués a Gran Bretanya. A tal efecte es desplaçaren a la capital britànica. Allà va arribar al món Alan Mathison Turing el 23 de juny de 1912. Després tornaren a la colònia. Molt aviat Alan destacà per una intel·ligència fora mida: aprengué a llegir tot sol en tres setmanes, feia operacions numèriques amb una facilitat que deixava bocabadat tothom i resolia qualsevol trencaclosques davant l’estupefacció dels adults. I això amb menys de sis anys. Als deu, la família tornà al Regne Unit, on el jove seguí formant-se. Ingressà més tard en el King’s College de la Universitat de Cambrigde. Després de graduar-s’hi, es traslladà a la Universitat de Princeton, als Estats Units, on treballà amb reputats matemàtics. El 1935, en tornar al Regne Unit, va ser nomenat professor del King’s College.
Ja era aleshores un matemàtic reconegut. I només tenia 23 anys. El 1936 publicà un article que és considerat com l’origen de la informàtica teòrica. El titulà “Sobre números computables, amb una aplicació a l’Entscheidungsproblem” —nom en alemany que significa ‘problema de decisió’, un famós repte en la lògica simbòlica—, en el que definí què era computable i què no ho podia ser. Allò computable, deia, era tot el que es podia resoldre amb un algoritme o conjunt d’instruccions concretes, finites, que, mitjançant passes successives, porten fins a la solució d’un problema. La resta eren les tasques no computables.
Desenvolupant la teoria expressada a l’article, ideà la que després seria coneguda com “la màquina de Turing”, un dispositiu imaginari que podria executar qualsevol operació matemàtica resoluble a través d’algoritmes i que en cas de programar-se seria el que avui coneixem com un ordinador. És a dir, que abans de l’existència dels ordinadors, Turing teoritzà sobre la base a partir de la qual funcionarien i fins i tot va predir el problema que anomenà de “detenció” de la màquina —halting problem—, el que ara coneixem com que l’ordinador s’ha penjat.
La seva fama anà in crescendo entre la comunitat científica alhora que la seva vida privada com a homosexual es desenvolupava entre la discreció dels ambients universitaris, molt més liberals que la societat que els envoltava i, sobretot, molt més permissius que la llei, no debades aquesta orientació sexual era considerada legalment un greu delicte “contra la decència”.
La vida somreia al científic a començaments de 1939. Però al mateix temps el nazisme amenaçava la pau europea. Quan l’1 de setembre de 1939, després de la invasió nazi de Polònia, el Govern de Londres declarà la guerra a Alemanya, una de les seves primeres decisions estratègiques fou crear un servei de desencriptació per desxifrar les màquines en codi de l’enemic. A tal efecte reuní científics i personal militar a Bletcheley Park —una gran instal·lació de l’exèrcit que pren el nom de la mansió victoriana que presideix la parcel·la, localitzada a Buckinghamshire— en el que fou la seu del Servei Britànic de Desencriptació. Turing fou convocat tot d’una allà i se’l posà al capdavant de la secció coneguda pel nom de Hut 8, responsable de la criptoanàlisi naval alemanya, amb la missió de desxifrar els missatges que enviaven les màquines Enigma, que, entre d’altres missions, transmetien les ordres codificades als submarins nazis que operaven a l’Atlàntic. Eren uns moments, cal recordar, en què Gran Bretanya basava tota esperança de no ser derrotada a poder mantenir obertes les línies marítimes de transport des dels Estats Units —molt amenaçats pels U-Boots o ‘naus submarines’ alemanyes—, a través de les quals rebia material militar essencial.
L’Enigma era coneguda —en el sentit que se sabia que existia— perquè ja feia vint anys que l’havia inventada, el 1918, Arthur Scherbius (1878-1829), un brillant enginyer elèctric alemany. Tot i així, ningú l’havia aconseguida violar. Consistia en una màquina —semblant a les d’escriure— que, quan se li pitjava una tecla, aquesta era substituïda per una altra fruit de les combinacions possibles de tres rotors interns —o cinc, en alguns models— que sumaven un nombre tan alt de potencials configuracions distintes que gairebé convertien els missatges xifrats resultants en inviolables. A més, era portàtil, de manera que se la podia traginar en un avió, un cotxe, un submarí, un vaixell de superfície, una petita barca, dins un tanc... on fos. I per si faltava res, els serveis d’intel·ligència dels diferents departaments militars nazis canviaven els rotors sovint, de manera que era quasi impossible que l’enemic pogués arribar a violar la informació que transmetia l’Enigma.
Tots els científics que treballaven amb Turing començaren a intentar desxifrar-la així com sempre s’havien rebentat els codis encriptats: a través d’equacions i càlculs. I el geni també caigué en la mateixa rutina. Cosa que es demostrà inútil. Fins que un dia Turing tingué una idea: “I si per lluitar contra una màquina com és Enigma fes falta una altra màquina?”.
No fou dit i fet. Li costà fer-ho entendre a les autoritats militars, però finalment li donaren tot el que necessitava per posar en pràctica les seves teories de computació. Així creà Bombe, la màquina anti-Enigma. Amb l’ajuda del matemàtic Gordon Welchman, Turing finalitzà el seu enginy el 14 de març de 1940. Al cap de poc, els serveis d’intel·ligència britànics i, més tard també, els nord-americans disposaren d’uns dos centenars de Bombe. Així els aliats aconseguiren un avantatge estratègic essencial. Quan acabà el conflicte bèl·lic, les autoritats militars ordenaren destruir totes les màquines Bombe i mantingueren l’obligació de secret per a totes les operacions fetes per Turing i la resta de científics, una reserva legal que es va mantenir fins a finals dels anys setanta del segle passat.
Els estudis posteriors d’historiadors sobre l’impacte de la Bombe de Turing solen donar per bona la idea que fou bàsica per a la victòria aliada i que sense ella la guerra s’hauria allargat com a mínim dos anys més, amb el conseqüent suplement en vides humanes —com a mínim, uns 14 milions de morts extres, s’ha avaluat— que hauria suposat.
Després de la guerra, Turing tornà a la seva passió. Participà en diversos projectes per desenvolupar ordinadors, com l’ACE —Automatic Computer Engine—, dirigí el 1947 el Computing Machine Laboratory de Manchester, on desenvolupà un nou ordinador —el Manchester Mark I—... i no oblidà el camp de la teòrica: el 1950 publicà l’estudi Computering Machinering and Intelligence—‘Màquines de computació i intel·ligència’— en el qual establia les bases de la intel·ligència artificial i ideà una prova —coneguda com el test de Turing— per determinar si una màquina és intel·ligent o no.
Tot s’espenyà l’any 1952. Un obscur incident li destrossà la vida i, al capdavall, el portà a la prematura mort dos anys després. Segons algunes fonts, es barallà amb l’home que era la seva parella —o un amant ocasional, a parer d’altres versions— i la discussió derivà en crits, renou i cops fins que algú avisà la policia; en arribar els agents trobaren Turing tot sol a ca seva i l’acusaren d’homosexualitat. Altres fonts asseguren que fou víctima d’un robatori estrany i que quan va denunciar el fet a la policia confessà la seva condició d’homosexual i per això va ser detingut. En qualsevol cas, va ser presentat davant d’un jutge sota l’acusació “d’indecència molt greu”. El magistrat, com solia ser norma a l’època, li donà a triar entre pena de presó o, segons unes fonts, castració química o, per a unes altres fonts, ingerir una medicació que el curaria.Turing, enfonsat, optà per evitar la presó. Pareix que la química que l’obligaren a prendre li degradà molt la salut i això, afegit al fet que l’escàndol li havia fet perdre la seva carrera professional, el dugué a un estat de depressió molt profunda que el conduí a suïcidar-se amb cianur el 7 de juny de 1954. Una altra interpretació dona per fet que el verí li fou administrat a la força per mans desconegudes que responien a interessos obscurs. Quan s’anava a investigar què havia passat, el Govern ordenà tapar l’assumpte, ni tan sols se li va fer cap obituari públic, argumentant que tot el que feia referència a Turing era secret d’Estat pel seu paper durant la Segona Guerra Mundial.
Començava l’espès i llarg silenci sobre el geni