La nit d’aquest dijous ha sigut moguda a l’antiga capella de Santa Anna, que antigament pertanyia al convent de Mossèn Sorell. En aquest espai diàfan i acollidor —amb jardí interior— situat al bell mig de València, que fou convenientment dessacralitzat abans de passar a convertir-se en el local de moda Coven Carmen, el grup parlamentari socialista de les Corts valencianes ha celebrat el seu tradicional sopar de Nadal. El més tradicional i més bulliciós de tots els que organitzen els partits del Botànic, fins al punt que alguns diputats de Compromís i d’Unides Podem no s’han volgut perdre la part final —i més intensa— de la vetllada: la del karaoke.
Els karaokes de Nadal del PSPV són lisèrgics. Per qüestions de calendari, signifiquen la culminació lúdica de l’aprovació anuals dels Pressupostos, la prova del nou de qualsevol Govern, la que proporciona oxigen —ni que siga via FLA— a tots els departaments que en formen part. Quan agafen el micròfon, ses senyories s’alliberen per complet i deixen anar la seua vena més artística i desinhibida. Conten que la revelació de la temporada és Pedro Ruiz, professor d’història de la ciència i fill del rector homònim de la Universitat de València.
Hi ha una cançó kitsch de Rocío Jurado que no pot faltar a qualsevol karaoke, per molt botànic que siga. Perquè, al capdavall, el karaoke és l’art kitsch elevat al màxim exponent. El tema en qüestió es titula “Se nos rompió el amor” i és de tall més aviat apocalíptic: “Se nos rompió el amor de tanto usarlo, de tanto loco abrazo sin medidas, de darnos por completo a cada paso, se nos quedó en las manos un buen día”, diu de bon començament en referència, potser implícita, al 4 de març de 2019, el dia que Ximo Puig va signar el decret de dissolució anticipada de les Corts que feia coincidir els comicis valencians amb els del Congrés i el Senat, una decisió que va despertar la ira de Mónica Oltra i Compromís sencer. “Se nos rompió el amor de tan grandioso, jamás pudo existir tanta belleza, las cosas hermosas duran poco”, continua la lletra qui sap si evocant l’estima que imperava al primer Botànic, “jamás duró una flor dos primaveras”, prossegueix, “jamás pensamos nunca en el invierno, pero el invierno llega”. La temàtica botànico-tempestuosa resulta molt adequada, sens dubte, a l’hora de descriure el moment que travessa el pacte progressista valencià.
“Com passa a les parelles, és a partir del tercer any, després de l’enamorament inicial, quan la relació es posa a prova”, afirma una diputada de Podem incòmoda per la situació creada. Curiosament, el tercer aniversari del Botànic va coincidir amb les dues crisis estivals, bastant sorolloses, de 2018: la provocada per l’aprovació del sostre de dèficit per part del conseller Vicent Soler al Consell de Política Fiscal i Financera, i la topada entre Oltra i la titular de Justícia, Gabriela Bravo, a causa de l’anunci d’una oficina policial d’atenció a les víctimes de la violència masclista radicada a la Ciutat de la Justícia de València. “És obvi que la il·lusió inicial del Botànic ha desaparegut”, admet aquesta parlamentària podemita, “l’arribada a la Generalitat després de 20 anys de PP venia a ser com el primer amor, molt passional”. Un “experiment de democràcia plural” en què tot anava rodat. O això semblava.
Els símils amorosos traspuen una certa aroma de desencís. “La política, al capdavall, es fonamenta en relacions humanes que són més amables o menys en funció de les persones”, sosté un diputat socialista content amb la química que hi ha a les Corts però preocupat per la dinàmica en què es troba immers el Consell. “El tracte entre els tres síndics [Manolo Mata, del PSPV; Fran Ferri, de Compromís, i Naiara Davó, d’Unides Podem] és sensacional, millor que a l’etapa d’Antonio Montiel”, el primer secretari general de la formació morada.
Els problemes, en efecte, estan localitzats a l’òrbita executiva. I segons aquest parlamentari, poden resumir-se en dos. El primer és “l’excés de protagonisme que Oltra pretén donar-li a la seua Conselleria [Igualtat i Polítiques Inclusives], un pou sense fons que ha incrementat de manera descomunal el seu pressupost en detriment de mesures com el suport als cítrics o la depuració de l’Albufera i les platges, per dir-ne dues que corresponen a Compromís”. I el segon, la “magnificació de les posicions inamovibles”, amb la possible ampliació del Port de València al centre de l’huracà, un debat en què el PSPV sembla erigir-se en portaveu de l’empresariat, i Compromís, en l’adalil de l’ecologisme. “El gran drama del Botànic II és el seu conservadorisme”, afegeix el diputat socialista, “cada partit s’ha centrat a fer exactament el mateix de la legislatura passada, en lloc d’impulsar polítiques transformadores basades en la innovació, el Big Data, la intel·ligència artificial i tants avanços més”. “Alguns consellers i conselleres haurien d’haver canviat de cartera en aquest segon mandat”, remata.
“No es tracta de girar full, hi ha moltes coses importants a fer encara”, recorda una diputada de Compromís en mirar cap enrere. La taxa al sucre, la taxa turística i la severitat en el combat contra la crisi climàtic en són tres bons exemples. Ella reconeix que la coalició valencianista “ha augmentat el nivell d’exigència” en la segona legislatura i avisa que seran “insubornables” en matèries com el nou finançament o el manteniment de la gratuïtat absoluta de l’AP7 que s’estrena l’1 de gener. En contraposició, detecta que Unides Podem “ha baixat moltíssim el seu to reivindicatiu”, fins al punt de fer esment a la “pinça” que fan amb els socialistes en matèries com l’ampliació del Port i la V21, en què els percep “massa tous”. L’avançament electoral no és la causa del marcatge estret de Compromís al PSPV, assegura aquesta diputada: “Ja ho hem superat... És una qüestió merament programàtica”.
La mala digestió de Compromís
“Han superat l’avançament però no n’han digerit els resultats”, matisa un altre diputat socialista que remarca la diferència més elevada en escons —27 a 17, en lloc dels anteriors 23 a 19— que separa ara PSPV i Compromís. “Han volgut guanyar als despatxos allò que no van ser capaços de guanyar a les urnes”, apunta, “a les negociacions no assumien que tan sols disposen d’un terç dels escons del Botànic II”. “Els va costar moltíssim renunciar a una Conselleria i van escollir la de Transparència, que únicament tenia un pressupost de 60 milions i s’ha hagut de complementar amb les atribucions sonbre memòria històrica, que abans gestionàvem nosaltres”.
Aquest parlamentari resta importància a les “tensions del dia a dia” i coincideix a dir que tot plegat són desavinences de caràcter personal. “El conseller [de Compromís Rafael] Climent es troba molt més a gust amb [la socialista] Rebeca Torró que no ho estava abans amb María José Mira, cosa que evidencia que els problemes no són entre partits, sinó entre persones”. Amb tot, la negociació dels Pressupostos de 2020 ha deixat palès el rebuig de la Conselleria d’Economia, liderada per Compromís, a cedir fons en favor de la d’Innovació, que és en mans dels socialistes. Una “escalada de tensió” que es veurà “totalment condicionada” per l’èxit o el fracàs del probable Govern de coalició entre PSOE i Unides Podem a l’àmbit estatal. De qualsevol manera, aquest diputat recomana de mirar com va acabar el govern progressista a Alacant i alerta del “risc” que suposa l’ambient enrarit a ciutats com València o Castelló de la Plana, on PSPV i Compromís ja no disposen del “paraigua” que representava el Botànic. “Si els dos principals dirigents del Consell semblen enfrontats, com han de ser capaços de resoldre aquests malentesos?”, es pregunta.
“L’aprovació dels Pressupostos ens ha unit més, n’eixim clarament reforçats”, observa un diputat de Compromís que no oblida, però, la tendència del PSPV a “primar l’interès partidista propi a costa del conjunt del Botànic”. Una referència a l’avançament electoral del 28 d’abril que, als seus ulls, va quedar molt lluny d’allò que els socialistes desitjaven: “Es veien amb més de 30 escons i ens veien amb menys de 15, es pensaven que podrien decidir-ho tot de forma unilateral, i això no ha succeït”. Les expectatives incomplertes, de nou.
“La tensió s’està rebaixant bastant, hem aconseguit arribar a un acord amb el PSPV sobre l’impost de successions que setmanes enrere pareixia inviable”, exposa aquest membre de Compromís, “no volem confrontar més, sinó començar a refer ponts”. El vot negatiu de Compromís i Unides Podem a la comissió d’investigació sol·licitada per Ciutadans a fi d’estudiar el possible conflicte d’interessos de Ximo Puig en la condonació d’una part del deute que el Grupo Zeta arrossegava amb l’Institut Valencià de Finances (IVF) no va incomodar els uns i els atres. “S’havien donat prou explicacions, la comissió no tenia sentit”, addueixen a Compromís. “El PP vol embrutar l’honorabilitat del Consell i de governs municipals com el de València, en què ja s’ha demostrat que van acusar injustament [l’exregidora] María Oliver”, corroboren a Podem, que la legislatura passada sí que va debatre a fons internament la possibilitat d’obrir una comissió sobre la injecció econòmica que va rebre l’escorxador Carns de Morella en arribar Puig a la Generalitat.
Els problemes de Puig, Oltra... I Unides Podem
A banda dels afectes desgastats, Ximo Puig i Mónica Oltra s’estan enfrontant a situacions personals complicades que es traslladen a l’esfera política. Així, els negocis periodístics dels germans del president són objecte del marcatge estricte de l’oposició, que censura les ajudes públiques percebudes i ha decidit judicialitzar el tema. Pel que fa a Oltra, recentment s’ha fet pública la condemna a cinc anys de presó al seu exmarit per haver abusat sexualment d’una jove al centre de menors on treballava.
Eva Ortiz, portaveu adjunta del PPCV, va afirmar el novembre passat, des de la trona de l’hemicicle, que determinats periodistes i polítics del PSPV li havien preguntat els motius pels quals el seu partit no preguntava a Oltra sobre el cas que afectava el seu exmarit. Manolo Mata va afanyar-se a dir que es tractava d’una qüestió aliena a la faceta política de la vicepresidenta i que, per tant, no hi tenia importància. El pas de Mata per les Corts li està proporcionant unes dots de bomber que superen les que té com a advocat.
“Fa mesos que veig Oltra molt a soles”, descriu una diputada d’Unides Podem, “que [el conseller d’Educació, Vicent] Marzà no s’haja autodescartat com a possible candidat en 2023 resulta molt significatiu”. I, com que li afecta de prop, posa un altre exemple d’això: la derrota d’Oltra a la reunió executiva de Compromís que va validar l’acord preelectoral amb Més País als comicis estatals del 10 de novembre en detriment d’Unides Podem, que era la seua opció predilecta.
“Les divisions internes que abans assetjaven Podem ara habiten a Compromís”, testimonia aquesta diputada, segons la qual a la branca valenciana de la formació morada ja no hi ha “antipablistes”. “Ho estem passant malament per la poca gent que som al grup parlamentari en comparació a la legislatura anterior, però el nostre ADN es manté intacte i el partit està unit com una pinya”, assegura. L’economista Ferran Martínez, l’únic home d’un grup integrat per vuit persones, s’ha reincorporat abans de la baixa de paternitat per tal de col·laborar en el debat pressupostari.
El ben cert és que Compromís observa Unides Podem amb recel. Els veuen massa acomodats, encantats d’haver entrat al Consell i allunyats de l’esperit pseudorebel que van imprimir Montiel i Antonio Estañ. “La manca de recursos humans ens llasta una barbaritat”, opina la diputada abans referida, “un diputat del PP em confessava l’altre dia que la legislatura passada no pareixíem novells, però que ara, al Consell, sí que ens veu com uns principiants”. Els retrets de seguidisme al PSPV que determinades veus de Compromís aboquen contra Unides Podem són respostes de manera taxativa per aquesta diputada: “Prou fem d’aclarir-nos a les dues conselleries que hem assumit, la nostra gent no tenia experiència a aquests nivells i falten moltes mans”.
A Compromís, per últim, emmarquen el soroll que envolta el possible pas endavant de Marzà dins d’un “magma periodístic” que no es correspon amb la realitat. “Els mateixos que abans acusaven el Bloc de posar-se als peus d’Oltra, ara diuen que el Bloc aspira a arraconar-la”, sentencia una font del grup. Una altra, en canvi, no dubta a proclamar que “Vicent se sent lliure de les cadenes que el lligaven a Mónica”. Un Marzà “lliure i empoderat” que, no obstant, “no ho tindrà tan fàcil” per fer-se amb el lideratge de la coalició: “S’ho haurà de guanyar, tal com va haver de fer ella en el seu moment”. El procés d’elecció del president de les Corts del juny passat —en què Enric Morera va ser reelegit— va evidenciar que ella encara disposa d’una capacitat de maniobra notable, sobretot si uneix forces amb la vella guàrdia dels nacionalistes, que es troba neguitosa amb els moviments del sector jove que ara comanda el partit: el trident integrat per la coordinadora nacional, Àgueda Micó, el conseller Marzà i el síndic Ferri.
Tres opcions de futur
Al marge de les pugnes pels lideratges —Puig ha d’anunciar, en pocs mesos, si pretén continuar com a secretari general al pròxim congrés del PSPV, que previsiblement se celebrarà a les acaballes de 2020—, al si del Botànic es dibuixen, si més no, tres escenaris de futur: un de funest, un de complicat i un de benèvol.
En el primer cas, alguns no descarten un trencament abrupte si les relacions malmeses no es recomposen a mitjà termini; els socialistes fins i tot podrien governar en minoria amb el suport extern transitori del PPCV i Ciutadans, abans no es convocaren les eleccions. Un altre escenari complex remet a Galícia, on el bipartit PSdeG-BNG, presidit per la desconfiança mútua, va reeixir a esgotar la legislatura però no va renovar la confiança de la ciutadania. I una alternativa més positivista, que passa perquè s’impose l’altura de mires i perquè l’acció de govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, si fructifica la investidura, siga beneficiosa per als valencians.
“Ximo sap què significa una travessa pel desert, va fer-ne una de 20 anys i s’esforçarà a teixir de nou les complicitats”, enuncia un socialista entusiasta de Puig. “El risc que representa la dreta de PP i Vox és enorme”, afegeix. Un altre socialista, en la mateixa línia, opina que l’“ofensiva total” de l’opisició a les Corts i els tribunals “apuntalarà els fonaments ara movedissos del Botànic II”. I s’arrisca a pronosticar una data: 2021, a l’equador de la legislatura, quan “el Consell farà un impuls decisiu de cara a les següents eleccions”. Els estira-i-arronses per l’ampliació del Port, la instal·lació d’un centre comercial d’Intu a Paterna o la taxa del sucre quedarien aparcats en defensa del bé electoral comú. “Fora del Botànic hi ha un infern de color verd”, adverteix una veu amb ascendència al si del grup parlamentari Compromís. Vox és la cola Loctite que pot unir fort PSPV i Compromís i fer que la crisi entre els socis haja estat passatgera.
Mentrestant, al si del Consell, n’hi ha que comencen a detectar, per sota de Puig i Oltra, unes altres parelles a tenir molt en compte. Per exemple, la que conformen Marzà i el socialista Arcadi España, titular de Política Territorial i Obres Públiques, entestats a calmar, sigilosament, els ànims del personal. O els caràcters enèrgics de Gabriela Bravo i Mireia Mollà, la consellera d'Agricultura i Medi Ambient. Si l’operació reenamorament funciona, la cançó de Rocío Jurado podria donar pas al ball de la conga, amb tots ells enjogassats. És igual de kitsch, però bastant més alegre.