Elisabet II troba que ha envellit a l’inici de la tercera temporada de The Crown. I és cert. Però el temps no afecta la vida dins del palau de Buckingham. Tot continua igual. Mentrestant, a l’exterior, el món avança, deixant els protagonistes de The Crown desplaçats, cada cop més desconnectats del món real, vivint en una bombolla de privilegi. Aquest ha estat el tema central de la tercera temporada de la sèrie de Netflix: la incapacitat de la Corona d’adaptar-se als nous temps i el nul interès dels qui en formen part per fer que evolucioni. Això és, segurament, el que fa més mal als seguidors de The Crown. Veure com Elisabet II ha passat d’enfrontar-se a la tradició, encara que sense vèncer-la, a convertir-se en la personificació de la tradició. El canvi d’actriu, ara interpretada per una Olivia Colman que ha aportat sequedat i duresa al retrat de la monarca, serveix per marcar el punt d’inflexió del personatge, que és molt més apàtic, molt més inhumà fins i tot. Es tracta de no fer res, diu. Aferrar-se al valor simbòlic de la institució i confiar que podran mantenir els privilegis (a partir d’aquí espòilers).
The Crown
Creador: Peter Morgan
Repartiment: Olivia Colman, Tobias Menzies,
Helena Bonham Carter
Temporades: 3
Plataforma: Netflix
Però la desconnexió no és només de la reina. En Philip demostra viure en la mateixa bombolla creient que un documental ajudarà la imatge de la família reial en comptes de veure que el que farà és evidenciar que menen un estil de vida d’un luxe indignant. Aquesta és la temporada en què la sèrie ha retratat de forma més clara els excessos i el victimisme patològic de la família reial. Malgrat tot, The Crown deixa que sigui l’espectador qui jutgi els personatges. Sovint es limita a adoptar el seu punt de vista, com l’episodi en què Philip segueix l’arribada de l’home a la Lluna. La manera com demana reunir-se amb els astronautes, en els quals s’emmiralla, i com després els menysté és particularment patètica i mostra l’egoisme d’un individu que, per caprici, posa en perill el pilot del seu avió només per satisfer unes preocupacions existencials superficials, producte de la satisfacció absoluta de les necessitats bàsiques. En altres ocasions, la sèrie busca fer un retrat de contrastos. Quan desenes de nens moren a la catàstrofe d’Aberfan, potser l’episodi on més s’evidencia que viu en un món allunyat de la vida real, la sèrie mostra la fredor inhumana de la reina, que no vol visitar la zona del desastre, per després contradir-la amb una llàgrima que busca que l’entenguem.
L’únic personatge queThe Crown defensa sense matisos és Edward, adoptant com a pròpies les seves idees sobre les dificultats d’introduir progressisme a la monarquia. És una tria que busca subratllar el tradicionalisme de la reina, cada cop menys interessada en la resta del món, excepte en els seus cavalls. Episodi a episodi, de moment històric en moment històric, la sèrie combina una recreació de fets recents impecable amb l’evolució d’uns personatges que l’espectador acompanya en el seu camí cap a la irrellevància. Lentament, van caient en la decadència, la conveniència i la rancúnia, tres idees íntimament lligades. En aquest punt és fonamental el paper de tot el repartiment. No només d’Olivia Colman, també de Tobias Menzies i Helena Bonham Carter, que han aconseguit una transició suau. Però el centre continua sent la reina i la manera com busca estratègies per aparentar que és imprescindible, també en els nous temps. Per si de cas algú es pregunta si en algun moment la monarquia correrà perill de veritat, la temporada acaba amb la monarca sortint al carrer per celebrar el 25è aniversari del seu regnat: malgrat tot, quan surt de la bombolla és rebuda amb aplaudiments.