Robert Saunders, de 41 anys, ensenya Història Contemporània Britànica a la Universitat Queen Mary de Londres. El 2018 va publicar el llibre Yes to Europe! The 1975 Referendum and Seventies Britain (‘Sí a Europa! El referèndum de 1975 i el Regne Unit als anys setanta’).
—Senyor Saunders, molta gent creu que als defensors del Brexit els mou la nostàlgia d’una mena d’imperi 2.0. Vostè diu que això és un malentès. Per què?
—Alguns dels líders del moviment a favor del Brexit es consideren historiadors, per exemple Boris Johnson. Alguns han publicat assajos sobre la història britànica que es basen en concepcions del passat extraordinàriament simples i confusionàries. Fixi’s, per exemple, en el llibre, publicat recentment, de Jacob Rees-Mogg sobre personatges famosos de l’època victoriana...
—El subtítol és “Dotze titans que van forjar el Regne Unit”.
—Un llibre terrible, una obra historiogràfica realment deplorable. Els relats que hi presenta Rees-Mogg no tracten sobre un imperi armat que va triomfar perquè va sotmetre centenars de milions de persones i va saquejar una quarta part dels recursos naturals del planeta; les seves històries parlen de guerrers com el general Charles Gordon, la guarnició del qual, irremeiablement inferior, va intentar resistir al setge de Khartum el 1885 de manera gloriosa, i d’actes heroics semblants.
—Històries sobre una illa que gràcies al coratge d’homes extraordinaris va aconseguir gestes extraordinàries.
—Sí, segons aquesta lectura la nostra història és la d’un país petit que va fer grans coses al món. El Regne Unit és un outsider que contra tot pronòstic al final triomfa.
—Com a Dunkerque el 1940, quan una armada de petites embarcacions va contribuir a portar soldats britànics de tornada a casa des de les platges del nord de França.
—Aquest és el mite britànic predominant sobre la Segona Guerra Mundial, cosa estranya, ja que Dunkerque no va ser cap victòria militar clàssica. Va consistir en la retirada de les unitats britàniques del continent. Però en la memòria col·lectiva la idea és que uns britànics normals i corrents es van enfrontar triomfalment a la maquinària de guerra alemanya.
—David contra Goliat.
—I si creus en aquest mite, no tens motius per dubtar que avui dia el Regne Unit pot tornar-ho a aconseguir; sempre que el país tingui prou determinació i confiança en si mateix. És un mite còmode. A més a més, qui se’l creu no ha de reflexionar sobre el valor del colonialisme en la història britànica. Des d’aquest punt de vista el colonialisme és irrellevant, perquè l’imperi no hauria estat realment important per a l’èxit britànic.
—També inclouria la biografia que va escriure Boris Johnson sobre Winston Churchill dins aquest intent de construcció de mites britànics?
—I tant. El llibre gira entorn de la idea que la Segona Guerra Mundial a Anglaterra va estar dominada per un sol home que va tenir la valentia de creure en la victòria. Si bé molts profetitzaven que fracassaria, ell va tirar endavant i va ensenyar una lliçó millor als que dubtaven.
—Un contra tots.
—Exacte. I és obvi que Johnson sempre s’ha considerat el veritable hereu de Churchill, es considera algú que amb el mer poder de la fe pot esvair els dubtes, com els que pot comportar el Brexit respecte a les infraestructures o a les relacions comercials del país. Si consideres que creure en la força pròpia és la clau de l’èxit britànic, aleshores pots aconseguir qualsevol cosa, tant se val el que diguin els economistes o els experts en el comerç.
—Quan es va imposar aquest mite de creure que “sols som més forts”? Després de la Segona Guerra Mundial?
—Abans ja circulava, però la guerra probablement va ser el moment en què va començar la transfiguració heroica. Des d’un punt de vista històric, és un fet interessant. En vinyetes satíriques del segle XIX i de començament del XX, el Regne Unit sol ser presentat com un lleó: l’encarnació de la força. En temps d’Eduard VII, el lleó deixa pas cada cop més al buldog. Aquest animal és pesat i té unes dents esmolades, però no és ni de bon tros tan poderós com el lleó. I després, en el període d’entreguerres, la caricatura típica del britànic és, de cop i volta, l’home del carrer.
—Algú com vostè i com jo?
—No ben bé. El país és caricaturitzat com un home baixet amb bombí a qui sovint li fan la vida impossible i a qui sempre se li escapa l’autobús. Els altres països l’entabanen, i els seus representants sempre tenen menys presència física que els dels altres Estats. En aquell moment es dona forma a la idea del Regne Unit com una nació petita i maltractada. Després, el 1940, apareix la noció següent: un país petit, però magnífic.
—De tota manera, Boris Johnson ha parlat molt sovint d’imperi.
—Sí, ell és dels que es mostren molt obertament orgullosos de l’imperi. El 2002, en una columna en un diari, va dir aquella famosa frase que el problema de l’Àfrica no era que temps enrere hi haguéssim manat, sinó que actualment ja no hi manàvem gens. Però no crec que lamenti realment la fi de l’imperi. Són pocs els que ho fan. Margaret Thatcher sempre deia que l’imperi havia estat una gran cosa, però mai no va donar a entendre que aquella pèrdua li semblés dolorosa. I les paraules que fan servir ara els partidaris del Brexit per descriure el seu país són, per exemple, swashbuckler i bucaneer: ‘espadatxí’ i ‘bucaner’. Termes que no estan relacionats amb un imperi, sinó amb pirates o mariners valents que van en petites embarcacions.
—I l’imperi contra el qual lluiten aquests pirates és, des del seu punt de vista, la Unió Europea?
—Una de les idees estrambòtiques del debat del Brexit és que el Regne Unit s’ha convertit d’alguna manera en una colònia de l’imperi de la UE. Segons aquesta interpretació, en principi el Brexit no és res més que la lluita per alliberar-se d’un règim amb què temps enrere alguns països es van alliberar de les grapes de l’imperi britànic.
—Però, en canvi, va ser precisament el Partit Conservador qui durant molts anys es va qualificar com el “partit favorable a Europa”.
—De fet, abans la idea d’Europa com un imperi malèfic estava molt més estesa entre l’esquerra. Això va començar als anys seixanta i setanta en partits com el Sinn Féin i el Partit Nacional Escocès, però també al sector més d’esquerres dels laboristes. No ha estat fins recentment que aquesta concepció ha estat assumida per la dreta.
—Per què d’ençà del referèndum de la UE tanta gent parla tan sovint de l’imperi?
—Pel que jo sé, cap partidari del Brexit ha fet discursos sobre un imperi 2.0. Es tracta més aviat d’una tàctica d’atac dels defensors de la UE, amb la qual volen desacreditar els euroescèptics. Els contraris a la UE s’estimarien més eliminar del tot l’imperi de la memòria cultural britànica. Aleshores podrien deixar de reflexionar d’una vegada per totes sobre els crims comesos en aquell període de la història britànica.
—A quins crims es refereix?
—A l’esclavitud, per exemple, o a la destrucció de cultures indígenes en els anomenats territoris colonials com Austràlia o Nova Zelanda. O als camps de concentració durant la segona guerra bòer. La majoria de britànics saben que a l’Alemanya dels anys trenta i quaranta hi va haver camps de concentració, però no n’hi ha gaires que siguin conscients que a començament del segle passat hi va haver camps de concentració britànics al sud de l’Àfrica. La consciència de les cruels atrocitats de l’imperi britànic no està gaire estesa a casa nostra.
—No s’ensenyen a les escoles, aquests aspectes de la història?
—No gaire sovint. La història del comerç d’esclaus se sol presentar de manera parcial. Es recorda amb insistència que els britànics van abolir el comerç amb persones. Però que per fer-ho primer havien hagut de comerciar-hi, no s’explica tant.
—No li sembla que els països que estan presumptament al costat dels vencedors en la història, més aviat emmascaren les atrocitats del seu passat?
—Probablement és veritat que els països no estan disposats a enfrontar-se als costats foscos del seu passat fins que no han de respondre de fets tan monstruosos com els comesos per Alemanya abans i durant la Segona Guerra Mundial. Fixi’s, per exemple, en França: allà la fi de l’imperi colonial també es considera traumàtica perquè la guerra d’Algèria era un fet molt proper i va dominar molt la política interior francesa. El gran nombre de morts a la nostra excolònia de Kènia durant la lluita per la independència, a molts britànics no els revolta gaire. El país és, senzillament, massa lluny.
—Vostè diu que la idea de la petitesa està profundament arrelada a la memòria col·lectiva britànica. On en troba exemples, d’això?
—Pensi en la victòria davant l’armada espanyola l’any 1588, en l’època d’Elisabet I. Un altre exemple és el record de la batalla de Waterloo, quan les tropes britàniques van derrotar Napoleó.
—Però no ho van fer soles, sinó amb l’ajuda, entre altres, de tropes alemanyes i neerlandeses.
—Però a casa nostra no ha circulat gaire la idea que l’exèrcit prussià també hi va estar present.
—Suposem que el Brexit, més tard o més d’hora, s’acaba executant: quin paper tindrà el Regne Unit a partir d’aleshores enmig de les grans potències dels EUA, la Xina i la UE?
—Aquesta és la pregunta del milió. Un problema és que s’ha incubat l’euroescepticisme contemporani dels conservadors després de la Guerra Freda. En aquell moment semblava que les grans confrontacions per blocs s’havien acabat, que el consens de Washington garantiria el lliure comerç a tot el món i que no hi hauria amenaces de seguretat rellevants per al Regne Unit o Europa.
—La gent es pot equivocar...
—Actualment tornem a un món que s’assembla molt més al dels anys setanta i vuitanta. Hi torna a haver potències que competeixen ferotgement, que estan disposades a emprendre guerres comercials les unes contra les altres. I no està gens clar quin lloc tindrà el Regne Unit en aquest món.
—Segons la idea dels favorables al Brexit, sembla que el país estarà al costat dels EUA.
—Però actualment tenim un president nord-americà a qui no li agrada mostrar gratitud i que té una visió de vencedors i perdedors pel que fa a les guerres comercials. El Govern britànic fa quaranta anys que no signa pel seu compte un acord comercial, i la gran pregunta és si té les capacitats intel·lectuals i administratives per adoptar posicions de negociació òptimes. I això sense tenir en compte que la posició a partir d’ara serà més feble que l’actual.
—Ens tornem a trobar davant un David contra Goliat. Potser aquest relat serà més atractiu que els que ofereixen els amics de la UE.
—En realitat, molts Estats tenen grans relats per explicar la seva entrada a la UE. És un problema enorme que els defensors britànics de la UE no tinguin cap relat tan significatiu històricament. Pensem, per exemple, en els sis països fundadors: per a ells la unió va ser una manera de construir una Europa més pacífica a partir de les ruïnes del 1945. Per a Espanya, Portugal i Grècia va ser l’oportunitat de deixar enrere definitivament el període de règims feixistes i cimentar el projecte democràtic col·lectiu. Els nous membres de l’est d’Europa poden explicar com es van alliberar del vassallatge soviètic i es van poder convertir en un país autònom. El Regne Unit no ha tingut mai res comparable.
—Per això molts britànics acceptaven la pertinença a la UE com una necessitat econòmica, però res més.
—Però això amb el temps ha canviat. Abans del primer referèndum d’entrada a la UE, el 1975, molta gent destacava la funció de la UE com a projecte de pau. El símbol de la campanya pel sí va ser un colom amb els colors britànics. Als cartells hi deia: “En aquest segle quaranta milions de persones van morir en dues guerres europees. Val més perdre una mica de sobirania que un fill o una filla”. Aquest missatge va tenir un èxit enorme en la generació de la guerra.
—D’aquella generació ja no en queda pràcticament ningú.
—No queda gairebé cap generació amb unes experiències pròpies que estiguin marcades per la guerra. En comptes de records autèntics, tenen imatges exagerades sobre la guerra vistes en pel·lícules o revistes. Aquestes històries estan marcades per herois i per vencedors: transmeten la promesa d’un futur gloriós.
—Senyor Saunders, moltes gràcies per l’entrevista.
Traducció d’Arnau Figueras