El 28 de desembre de 2009, en el món de l’espectacle es va fer un silenci sobtat i sentit. Moria el cantant, actor, còmic i presentador de televisió Joan Monleón, la figura que havia captivat diverses generacions des de la Transició amb el seu humor destarifat. Deu anys després de la pèrdua, La Filmoteca de València aixoplugava aquest dilluns la preestrena del documental Monle, Món, Monleón, un recorregut testimonial dirigit per Àngel Martínez i amb guió del periodista Carles Gámez, un dels millors coneixedors de la trajectòria de l'artista. El film homenatja així un personatge que es va autodefinir com «únic i plural».
En una època de mutació política envers un sistema democràtic, Monleón va atrevir-se a desenvolupar una trajectòria artística incòmoda i, sovint, incompresa per la dreta i l’esquerra. Entre 1989 i 1992, El Show de Joan Monleón va erigir-se com un dels programes estrela d’un Canal 9 incipient. Les nits televisives eren inundades, de dilluns a divendres, per la sintonia d’A guanyar diners i la desconstrucció dels tòpics valencians. El format feia riure la gent, però també moure’s. La població s’involucrava des del plató mateix o des del sofà de casa, i aquell contacte constant feia de Monleón un personatge magnètic.
Ara, Martínez empra el programa del showman com a fil conductor del documental. Els esquetxos s’entrellacen amb les declaracions de noms destacats de la cultura, el periodisme i la política que conegueren Monleón com a persona i personatge. Ximo Puig, Eliseu Climent,Albert Boadella, Enric Benavent, Maria Consuelo Reyna, Manuel Molins o Arturo Valls són tan sols algunes de les moltes veus presents. Tot i això, el director aclaria a l’acte de preestrena que la intenció última del film és despertar l’interès d’aquells i aquelles que no van arribar a conèixer-lo. «Si hui podem gaudir de tantes llibertats, és gràcies a personatges com Monleón, que van atrevir-se a jugar-se-la en un moment en què calia guanyar-se-les», afegia Martínez.
Els qui d’ell parlen a la cinta diuen que Joan Monleón era el reflex dels vicis valencians, però també de les virtuts, i potser per això, observar la seua figura era mirar-se a l’espill. La seua obscenitat, confessen, era «una obscenitat sana que instava a la catarsi general». Com a veu d’Els Pavesos, un grup musical nascut a aquesta falla de València, Monleón mesclava sovint el surrealisme amb la coentor fallera. Conreava gèneres com la revista, el sainet i, fins i tot, l’striptease. «Tal volta no ho feia tot bé, però ho feia tot», assenyala al film la cantant Núria Feliu. I és per aquest motiu que les amistats de l’artista coincideixen a descriure’l com un «animal escènic».
El també actor de pel·lícules com Amb el cul a l’aire (1980) o Les aventures de Zipi i Zape (1981) va transgredir límits no escrits i va gaudir fent-ho, amb un desvergonyiment que ara com ara sembla gairebé impracticable. El mateix Puig critica al documental «l’arrogància pseudointel·lectual» amb què va ser valorat El Show de Joan Monleón, un programa que, a parer seu, va aconseguir que qualsevol persona, de qualsevol classe social, volgués formar-ne part. Així és com, segons Àngel Martínez, «Monleón va fer país». En aquesta línia, l’actriu Empar Ferrer, també assistent a la preestrena, aprofitava la presència del president de la Generalitat per a demanar que l’homenatge social fora el precedent d’un reconeixement institucional: «Si no reivindiquem les persones que formen el nostre patrimoni, estem renunciant a una part de la nostra identitat».
Aquest dimecres, el documental s’emetia per les pantalles de Levante TV. El disbarat i l’exageració tornaven així a les cases valencianes, aquelles que, durant tres anys, van conviure amb el creador de «les monleonetes» i «la paella-ruleta». Ara, el director de Monle, Món, Monleón, sota la proposta de la Fundació Amadeu Fabregat Mañes, ha volgut recuperar el seu llegat des d’una òptica nova: «Calia rescatar-lo, actualitzar-lo per a construir la figura polièdrica que era», manifestava a La Filmoteca. I així és com Àngel Martínez ha redibuixat, per als qui el conegueren i per als qui no, la imatge de Joan Monleón, aquell artista i orxater que, en paraules pròpies, «va voler trobar el seu lloc sense envair el dels altres».