En un matí clar i càlid de tardor, centenars de persones es reuneixen per retre tribut a la figura de Najmullah, un admirat comandant de la milícia del poble de Warduj. Ha mort mentre lluitava contra els talibans. Es diu que Najmullah mai no va mostrar cap por, que sempre va infondre valor als seus homes i que estimava els arbres per damunt de tot.
L’imam li dedica una oració fúnebre sota una noguera molt vella. Les fulles més altes de l’arbre divideixen la llum del sol en punts que centellegen.
Els familiars de Najmullah porten el cadàver mutilat en un llençol verd i el passegen pel carrer del basar de la petita ciutat, seguit per una processó silenciosa. Van fins al cementiri.
Només una petita parcel·la segueix lliure. En les dues últimes setmanes s’han afegit nou tombes més. La parcel·la prop del riu és molt valuosa, ja no en queden gaires aquí.
Quan el seguici fúnebre entra al cementiri, allà ja hi ha dos grups d’homes que caven el terra dur d’argila. Una fossa a l’esquerra i una a la dreta: una tomba per al comandant Najmullah i una altra per al combatent talibà Bahreddin, qui tenia setze anys i va morir en el mateix camp de batalla la nit anterior. Al seu enterrament només hi assisteixen un punyat de parents, que són escrutats amb desconfiança pels milicians. Malgrat tot, l’imam també li dedica una oració fúnebre.
Tots dos, el comandant que tenia poc més de cinquanta anys i el jove Bahreddin, a qui ni tan sols li havia sortit pèl a la barba, eren del mateix poble: Chakaran, que compta amb 200 famílies, totes emparentades entre elles. Tanmateix, això no va evitar que es matessin entre ells. Ni que ara siguin enterrats junts. Un a la banda esquerra, al costat del govern, i l’altre a la dreta, al costat dels talibans. Aquestes són les normes. Només hi ha un cementiri a la vall. Els homes caven amb una pressa furiosa. Entre ells es passeja l’enterrador de Warduj, qui els renya repetidament: “Feu les fosses més estretes!”.
S’ha d’escatimar espai perquè encara es necessiten més tombes. Després de l’enterrament, molts homes mantenen conversacions acalorades celebrant la llibertat de Warduj després de quatre anys sota el control dels talibans. Però quan es pregunta com de segur és el nou règim, tots mouen el cap amb preocupació. Els americans van llençar atacs aeris al principi d’aquesta ofensiva, els quals van eliminar en pocs minuts quatre posicions de metralladores dels talibans a l’accés de la vall. Si no ho haguessin fet, els islamistes no haurien estat expulsats. I certament tampoc ho haguessin aconseguit sense les forces especials afganeses de Kabul, els seus Humvees blindats i els aparells de ràdio en perfecte funcionament.
L’alliberament de Warduj es convertiria en una de les poques victòries de la guerra d’Afganistan, una guerra que ja feia molt temps que semblava interminable. La prova que un exèrcit amb mil milions de dòlars també podia guanyar. Que el Govern de Kabul i tot l’estat que creat per Occident no sempre recula davant dels talibans. I que els soldats alemanys que van perdre la vida no gaire lluny d’allà no van morir en va.
El dia anterior, el cap de la policia local va decidir aprofitar el moment i col·locar dues cadires plegables de càmping en primera línia perquè els seus visitants alemanys poguessin seure còmodament. No és perillós, “els talibans estan molt ocupats fugint de nosaltres”, assegura. Els seus cabells arrissats es balancegen com si volguessin confirmar cada paraula. Les forces del Govern afganès han estat lluitant durant setmanes per aconseguir recuperar la zona.
La nit següent, els talibans van envair una zona propera. Cap dels cinc homes que hi havia allà va sobreviure. Els talibans també van perdre tres combatents. Najmullah, el comandant, també va morir.
De fet, les lluites a Warduj entre el Govern i els talibans són normals, però no perquè es desenvolupin d’una manera tan exitosa. Els talibans conquereixen districtes i regions, els uns darrere els altres. Són expulsats durant un temps, però acaben tornant. Aquest estat sembla un vaixell que fa aigües i que s’enfonsarà tan aviat com el bombament d’aigua deixi de funcionar.
Des que Donald Trump va entrar com a president, ha anunciat repetidament la seva intenció de retirar les tropes nord-americanes desplegades a l’Afganistan durant els darrers divuit anys. En el darrer any ha permès que el seu enviat especial Zalmay Khalilzad viatgés a Qatar per negociar amb els talibans. Aquestes negociacions es van dur a terme excloent al govern del president Ashraf Ghani de Kabul, a petició dels talibans. No es pot deixar més clar qui es considera que acabarà governant.
Tanmateix, a principis de setembre Trump va cancel·lar de manera sobtada una reunió que s’hauria dut a terme a Camp David amb alts funcionaris talibans i membres del Govern afganès. Probablement, invitar els antics amfitrions d’Osama bin Laden a la residència del president d’Estats Units, precisament durant l’aniversari dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 que va dur a terme Al-Qaeda hauria estat bastant inoportú. “Ens van avisar que hi havíem d’anar amb poc temps per preparar-nos”, recorda Martin Bek, ministre d’Interior, “i de sobte ja no estàvem invitats”. Trump va posar fi a les negociacions en aquell moment, fins que pocs dies més tard va anunciar que reprendria les negociacions mentre visitava les tropes a l’Afganistan.
I ara? Què més passarà en una guerra que els Estats Units no va poder guanyar fins el 2011, quan va tenir 100.000 soldats al país, a més de tropes alemanyes i d’altres estats de la ISAF (Força Internacional d'Assistència a la Seguretat)? Els talibans tampoc no poden vèncer mentre els americans financiïn l’exèrcit afganès i intervinguin des de l’aire.
Un empat mortal. Els americans es valen de subcontractistes afganesos, forces especials i unitats especials cada cop més fortes. En conseqüència, durant el primer semestre de l’any 2019 les forces del Govern van matar més civils que els talibans i la resta dels grups insurgents. Segons l’ONU, són els causants del 52% de les 1.400 morts.
Per aconseguir un mandat més estable, el president Ghani va celebrar eleccions el 28 de setembre. Els Estats Units ja no haurien de tornar a negociar sobre el seu país amb ell. Però tal i com va passar a les darreres eleccions presidencials de l’any 2014, ell i el candidat que va quedar en segon lloc, Abdullah Abdullah, es dediquen a acusar-se mútuament de frau electoral i tots dos s’han declarat vencedors: un desastre. La Comissió Electoral nacional va garantir el 27 d’octubre que aviat es podria presentar un primer resultat. Només el 19% dels votants registrats van acudir a les urnes, un percentatge que representa menys d’un 5% de la població. Els talibans ja no necessitaven llençar cap atac perquè les eleccions semblessin inútils.
Tots els governs d’Occident que durant els darrers quinze anys s’han compromès amb l’Afganistan amb tropes i grans sumes de diners temen que es reconegui la ineficàcia de les urnes. El pla d’Estats Units preveia que un acord de Washington amb els talibans implicaria noves negociacions entre els talibans i el Govern afganès. Alhora, però, els Estats Units havien retirat del país la major part dels 14.000 soldats que hi tenien, per minar la capacitat de negociació amb qualsevol govern de Kabul.
Els governants de la capital i les potències protectores estrangeres parlen de negociacions i de la necessitat de posar fi a la guerra. Però ningú no és concret. Ningú no diu què depararà el futur d’una manera tan objectiva i concisa com l’enterrador de Warduj: “Feu les fosses més estretes!”.
Què se n’ha fet, dels mil milions que es van donar per invertir en projectes per reconstruir l’Afganistan? Què se n’ha fet, de la dècada de compromís alemany amb les províncies del nord-est que van estar sota la protecció de l’exèrcit alemany fins l’any 2014? Aquest compromís també incloïa Warduj, a la província de Badakhshan, on actualment s’estan expulsant els talibans, i Kunduz, on les tropes alemanyes van llençar un atac d’allò més tràgic. Els estrangers ja no visiten Kunduz. Els talibans, que dominen gran part de la província, també s’han infiltrat molts cops a la seva capital i fins i tot la van arribar a ocupar durant un breu període de temps.
Ningú no desembarca de l’avió Beechchraft de dinou places quan arriba a Kunduz per agafar la llançadora que condueix cap a les ciutats del nord d’Afganistan que ja no són accessibles per terra. Per tal d’arribar a la darrera ciutat raonablement segura de la zona, s’ha de volar fins a Faizabad i després conduir en direcció oest durant tres hores fins a Taloqan. La capital de la província de Takhar és, des del punt de vista afganès, una ciutat pròspera. Té un mercat bulliciós i els policies s’atreveixen a anar sols pels carrers. Després d’algunes trucades telefòniques ens dirigim a la casa de convidats del Govern provincial.
A les 5:45 del matí següent, truquen a la porta: “Vinga, a despertar-se!”. Davant hi ha el sotsgovernador de la província en pantalons de xandall, acompanyat dels seus guardaespatlles. “Els vull mostrar allò que van fer els alemanys per nosaltres, els projectes més importants. En plena llum del dia, perquè el fotògraf pugui fer la seva feina. Ràpid!”. Farid Zaki ha estat sotsgovernador de Takhar durant deu anys i és una de les poques persones del Govern afganès amb talent per la gestió.
Ens endinsem a la ciutat a correcuita i passem pel costat dels tribunals, de l’hospital i d’escoles. “Els alemanys van reconstruir o bé reparar tot això, així com les línies elèctriques i l’enfortiment dels marges del riu”. A mesura que el sol s’estén per la ciutat, el petit comboi gira cap al campus de la universitat. Allà estudien 5.000 homes i 2.000 dones i han pogut formar-se professors i professores, enginyers i juristes. Hi ha moltes coses que s’han pogut fer gràcies als diners alemanys, fins i tot una escola bressol. S’està construint l’estructura de la facultat de medicina fins i tot els divendres, el dia de descans. Zaki, qui va estudiar ciències polítiques a Bucarest, se sent orgullós de la seva ciutat. També li agradaria visitar la resta de la seva província, que va estar sota el control dels alemanys durant uns quants anys.
Tanmateix, només es troba a uns quinze minuts en cotxe del front. A un quart d’hora del progrés relatiu de la capital de província trobem cinc policies, dos homes del servei d’intel·ligència i tres de les unitats del Ministeri de l’Interior amb dos Humvees blindats amb metralladores a les afores de la ciutat de Baharak. L’últim post avançat de l’est abans de Kunduz. Els homes miren nerviosos el color verd opac dels límits del bosc. La lluita contra les tropes talibanes que volien envair Kunduz aquest setembre va durar bastants dies. Ara aquest petit grup espera la següent onada d’atacs.
Quants calculen que seran aquest cop? Arronsen les espatlles i vacil·len. “Doncs... uns 600”. El mèrit que segueixin aquí i no haguessin estat atropellats fa unes setmanes és de l’home que els va portar aquí: “el comandant Khalil”. No necessita res més que un nom de pila. El comandant Khalil és un vestigi de l’època d’abans del 2001, quan els mujahidins de l’Aliança del Nord defensaven aquí l’últim refugi que els quedava dels talibans. Un combatent acostumat a les ordres sense un lloc de treball de l’estat manté la seva milícia de 120 homes forta amb allò que guanya gràcies als cavalls de competició i a la seva capacitat de fer negocis. Aquesta tropa privada es troba a la ciutat de Taloqan, a l’espera. Van allà on els cridin.
Khalil explica la seva darrera batalla d’aquest setembre: “Durant set dies no va venir ningú a ajudar-nos, ni l’exèrcit ni els americans. Finalment vaig aconseguir que ataquessin des de l’aire! Vaig marcar la posició dels talibans amb l’aplicació Offline Maps i els la vaig enviar. Fora d’això, ningú no fa res!”. Quan se’l sent parlar, es pot entendre perquè els civils també són atacats tan sovint.
Els altres assenteixen: “Som aquí perquè vosaltres sou aquí!”. El comandant esbufega amb aprovació. Segueix enfadat des de la reunió que ha tingut fa una hora a l’oficina del governador del districte de Baharak. Allà seia ell, com si segués entre funcionaris a diari. Una mica més tard ha entrat el cap de policia del districte.
No va ser agradable sentir aquesta pregunta en presència de tots dos, però sí revelador: “Què hauria passat amb Baharak sense l’ajuda de la milícia de Khalil?”. El cap de policia es pregunta: “Aquest comandant tan venerat s’ha passat la vida en el camp de batalla i ara que tenim un enemic en comú, li estem molt agraïts!”.
La ciutat hauria caigut sense ell? “El Govern es troba darrere Baharak. Som aquí, així que la ciutat mai no caurà!”.
Uns minuts més tard, quan estava a punt de marxar, Khalil no pot controlar-se més i es dirigeix al cap de policia: “Com se t’acudeix? Tens vuit persones i em truques cada nit perquè vagi d’un costat a l’altre, d’una banda a l’altra! Qui ens té sempre un cotxe preparat? Què vol dir això que Baharak mai no caurà mentre la policia defensi la ciutat?”. L’home escridassat s’inclina formalment, li dona la raó amb un xiuxiueig i li demana amb urgència que parli més baix.
La següent inspecció a l’últim post avançat fa tornar un altre cop a la trista realitat. Ara que està furiós, Khalil vol deixar una cosa ben clara: “Si no ens haguéssiu arrabassat les armes aleshores, ara podríem defensar-nos bé!”.
Nosaltres, qui?
“Vosaltres, els alemanys! L’exèrcit alemany! Ens van desarmar el 2004. Vaig haver d’entregar 750 kalàixnikovs, un camió sencer! En aquell moment van dir que reconstruirien l’Estat i que ens protegirien des d’aleshores. Les seves forces serien les úniques que tindrien armes. I, en cas de necessitat estarien aquí, com a garantia. Els oficials alemanys em van donar fins i tot un rebut per les armes!”. Un tros de paper a canvi d’un arsenal d’armes sencer.
Malauradament, ja no sap on és el rebut.
El programa de desarmament de la ISAF va acabar fa anys amb una idea que en aquell moment tenia sentit: un Estat només pot funcionar si ostenta el monopoli de la força i si les milícies armades deixen d’existir. Aleshores la gent va esperar l’Estat, però no va arribar. De totes maneres, l’Estat mai no va ser capaç de garantir la seva seguretat. I aleshores també van marxar les tropes alemanyes, van abandonar Kunduz i gairebé tot el nord el mes d’octubre de 2013. Tanmateix, al camp Masar-i-Scharif, situat a l’oest, encara ara s’entrenen soldats afganesos.
Els talibans van tornar. De vegades han pogut mantenir-los a ratlla durant un temps, però sempre tornen.
L’últim front del nord, que ja ha estat envaït uns quants cops, està sota el poder d’un home que, amb les faccions fines i els cabells a mig encanudir, sembla més un literat que un comandant d’una milícia. Els talibans han volgut matar-lo durant més de vint anys perquè té el mateix nom que el seu venerat fundador: el mul·là Omar.
Ell no va triar pas el seu nom, murmura. Fins i tot el líder llegendari de la guerra contra els soviètics durant els anys vuitanta, Ahmed Schah Massud, en va fer broma: “En algun moment en què ja n’estava tip li vaig dir: «Crida’m amb un altre nom!». Massud em va dir que no: «Sempre seràs el nostre mul·là Omar, per vèncer l’altre mul·là Omar».
L’altre mul·là Omar, qui va fundar els talibans i va concedir asil a Osama bin Laden, va morir fa uns anys. El seu homònim encara viu. És el governador del districte on va néixer, Khwaja Ghar, des de 2006. Els talibans ocupen la meitat de la capital d’aquesta zona cada dos mesos.
Ens proposa als reporters de fer un tomb per aquesta petita ciutat. És un lloc que fa por. Ningú no riu ni assenteix mentre el mul·là Omar camina pel carrer principal ple de pols, envoltat per una dotzena d’homes armats.
La gent només parla quan no té por que algun talibà l’estigui vigilant. Els comerciants del basar expliquen que cada tarda marxen de la ciutat per passar la nit a les seves aldees. Un metge conta que una granada dels talibans va caure al costat d’una nena de sis anys, però no va explotar. “Va parar de parlar, de menjar i de beure. Fins i tot vam portar-la a l’hospital de Taloqan. Va morir allà”.
L’atac sempre comença de nit, a les dues o les tres de la matinada. Quan fa dos anys els talibans van ocupar durant un breu període aquesta zona, van cremar l’únic edifici gran on el mul·là Omar tenia una petita seu administrativa. L’edifici de maons de dos pisos havia estat antigament la casa de convidats de l’enorme filatura de cotó Spinzar, construïda als anys trenta amb l’ajuda dels soviètics. Va arribar a tenir més de 5.000 empleats de tot el nord d’Afganistan i fabricava un cotó que creix perfectament en climes secs i assolellats. Spinzar es va enfonsar durant les guerres. A Khwaja Ghar es troben les ruïnes del futur que un cop va tenir l’Afganistan.
El cap de la policia del mul·là Omar es para tímidament davant de les bigues del sostre, que estan carbonitzades i s’ensorren. Els seus homes estan lluitant en aquesta guerra: “Hem demanat ajuda al Govern una vegada i una altra. Però l’exèrcit sempre arriba tard i mai no es queda. També ens ajudaria molt tenir ulleres de visió nocturna. Els talibans tenen algunes coses; nosaltres no. En la foscor, només podem disparar guiant-nos amb l’oïda. Però lluitant així la majoria no sobrevivim”.
Almenys, assenyala, el cap de policia local ha estat destituït. Sempre havia retingut part dels diners, dels aliments i de les municions per vendre-ho al mercat negre: “Encara no coneixem al nou cap”. Però mantenen l’esperança.
En les comunicacions radiofòniques que funcionen sense descans, un guarda informa que pot escoltar les freqüències dels talibans: els seus exploradors acaben d’avisar-los que els infidels han arribat a Khwaja Ghar. Aparentment, es refereix als reporters alemanys. El mul·là Omar diu que és hora de marxar.
Ja de volta a la seguretat de Taloqan, la xarxa de telefonia mòbil s’apaga puntualment quan es fa fosc a causa d’un acord amb els talibans perquè no facin volar pels aires els posts. Ningú no pot telefonar durant la nit.
Més tard el governador de la província confirmarà que no hi ha dispositius de visió nocturna per a les forces locals. “No entren al pressupost”. Però això tampoc suposa un gran problema: “Déu ens ajudarà!”. El sotsgovernant Farid Zaki es queda petrificat en silenci. Unes quantes setmanes després, els talibans tornaran a envair Khwaja Ghar i aleshores contraatacaran. El germà del comandant Khalil serà assassinat a trets a Baharak i el mul·là Omar sobreviurà un cop més.
Ell i la seva gent lluiten una batalla perduda. Gairebé tots els comandants diuen que la guerra ha d’acabar. Les negociacions amb els talibans són l’única sortida. Malgrat tot, saben que sense els drons, sense els helicòpters i sobretot sense els diners dels Estats Units que havien finançat fins ara la major part de l’exèrcit afganès, l’Estat acabarà en la misèria.
Els governants de Kabul viuen un temps comprat que no han pagat ells mateixos. Han de salvar un Estat que es va deixar en les seves mans l’any 2001. No van guanyar aleshores ni mai no van protegir-se sols. En canvi, es troben contínuament ocupats saquejant l’Estat. Si hi hagués una doctrina elemental que regís els grups polítics, es podria dir que els talibans són l’element més complex. El seu objectiu pot ser condemnable. Però almenys en tenen un: una voluntat fèrria de recuperar el poder.
La llegenda que sovint s’ha repetit a Occident durant els últims quinze anys que diu que els talibans encara no han estat derrotats és falsa. Els talibans han tornat perquè s’ho van passar d’allò més bé lluitant contra els governs corruptes de Hamid Karzai o d’Ashraf Ghanis, contra la brutalitat dels americans i contra la presència de tropes estrangeres en general. No els importava com de bones eren les seves intencions.
Els talibans diuen que la voluntat de Déu és tornar a fer fora els estrangers que ocupen territori afganès. L’ímpetu d’aquesta història no ajuda gaire, especialment des que els talibans han canviat. Ja no cremen escoles, ni tan sols les escoles per nenes, sinó que les deixen en pau. L’Estat segueix pagant el salari dels mestres, així com el manteniment de les clíniques petites de la zona talibana.
Així com a la vall muntanyosa de Warduj s’enterra junts als oponents d’una batalla, hi ha una gran multitud d’acords que estan per sobre de la línia de batalla. Els consells d’ancians locals intervenen perquè els experts estatals puguin reparar preses d’aigua defectuoses o centrals hidroelèctriques de la zona talibana.
Ningú no sap qui tindrà el control sobre la seva zona l’any vinent o en un parell de mesos. Tot es queda en suspensió i la guerra continua.
A la vall de Warduj, la ciutat ha quedat completament alliberada dels talibans després d’unes quantes setmanes. Les botigues del carrer del basar tornen a obrir. La gent no sent un gran alleujament. Arronsen les espatlles i esperen amb cautela: Sí, el govern torna a ser aquí, però sota el control talibà les seves vides no eren gaire diferents. S’havia prohibit portar texans amb serrells, que havien estat de moda especialment entre les noies (sota el burca). Al principi havia passat el mateix amb la música, però al final va deixar d’estar prohibida. Només el perruquer diu que gairebé no ha obtingut cap benefici: “No podia afaitar barbes, ells volien que tothom es deixés créixer el pèl”.
A les serralades, però, la lluita continua. En el petit cementiri on el comandant i el talibà de setze anys van ser enterrats el mateix matí, les tombes dels partits oposats s’acosten les unes a les altres. Cada pocs dies se’n caven més, de vegades a l’esquerra i de vegades a la dreta. Cada cop les fosses són més estretes.
Traducció de Judith Gracia