Un crim, humor al punt, molt de misteri, giragonses de guió sense marejar, personatges en la cocció justa, i una crítica —que ja voldrien molts dels cineastes que van de saberuts i compromesos— a l’establishment nord-americà i a la niciesa que ha comportat l’eraTrump. En resum, això és Knives Out, la darrera petita meravella de Rian Johnson. A Looper (2012) ja transitava alegrement per un univers de referents, deixant-nos amb la convicció d’una maquinària narrativa impecable, tan a nivell íntim com d’espectacularitat. I a Star Wars VIII: Els últims Jedi (2017) va reblar el clau, tan desenfadada, sorneguera i febril, tan seriosa com per allunyar-se del cànon sense trair l’essència original. Pura convenció d’espectacle, amb ulls inquiets i amb risc, que es confirmen en aquestes més de dues hores de Knives Out, un metratge que llisca molt més àgil i desimbolt que Tonya Harding en plena audàcia.
Knives Out
Direcció: Rian Johnson
Estats Units, 2019
Durada: 130 minuts
Guió: Steven Zaillian (basat en el llibre de Charles Brandt)
Fotografia: Steve Yedlin
Música: Nathan Johnson
Repartiment: Daniel Craig, Ana de Armas, Chris Evans, Jamie Lee Curtis, Toni Collette, Don Johnson,
Michael Shannon, Christopher Plummer
Gènere: Intriga
Potser aquesta és una obra menor enmig d’aquesta trajectòria lluent, on també trobem el recordat episodi “Mosca” de la sèrie Breaking Bad. Però, si ho és —i malgrat tot—, quina exhibició de domini narratiu, de personatges i de referents. Quina manera de certificar que Johnson sap perfectament el que fa, com ho fa i com ens ho mostra, al moment just, sense perdre el control, repartint joc com un crupier temperat, amb tota la mala bava i amb una saviesa tan lúdica que fa feredat. Quina manera de deixar-nos amb un somriure que és impossible d’esborrar de la cara, en tota l’estona que dura la farsa. Quina sensació que ens llega, sobrevivint enllà del visionat, amb una agraïda sensació d’afabilitat, de no voler que s’acabi aquesta estona de felicitat i complicitats compartides, de ser a casa, en una casa feta de ficcions i intrigues, mentre contemplem la recreació d’allò que, temps enrere, ens va fer somiar que nosaltres també érem capaços de resoldre un crim, per inesperat que fos el desenllaç: Agatha Christie, Jessica Fletcher, el detectiu Colombo, l’elenc d’estrelles refulgents d’Un cadàver per postres, també el Qui?de la TV3 iniciàtica, o l’omnipresent Cluedo, en joc de taula i en el film que se’n va derivar, Clue (1985), amb guió de John Landis i dirigit per Jonathan Lynn —un servidor encara recorda la triple pirueta final amb goig— que aquí, a Knives Out, converteix l’acció, la casa i el crim en un “Cluedo vivent”, com diu un dels personatges.
I és que tot va d’això, de lligar escenes de manera sorprenent, sense passar-se de rosca. I de personatges, cadascun amb el respecte que mereix. D’entrada, Harlan Thrombey (Christopher Plummer), un cèlebre —i ric— escriptor de novel·les de misteri que apareix mort a la seva mansió, l’endemà mateix d’haver-hi celebrat el seu 85è aniversari, acompanyat de la família. Tot seguit, pel detectiu Benoit Blanc (Daniel Craig, en un registre sorprenent i que promet més festes com aquesta si el futur ho permet), que farà que la investigació agafi camins ben sinuosos fins a arribar a tocar la veritat. Tots tenen la seva part de glòria, de línia enginyosa, d’acció, de sospita: Chris Evans, Jamie Lee Curtis, Toni Collette, Don Johnson i Michael Shannon, amb esment especial per la infermera sud-americana Marta Cabrera (Ana de Armas), l’única que és incapaç de mentir, convertida en la clau de volta. És un dels grans encerts d’un Johnson que segueix en forma, disposat a viure lluny de la fanfàrria d’oblit immediat per mitjà del gust i la intel·ligència. Disposat com un enorme plaer —gens culpable—, de la primera a l’última escena.
