El passat 2 de desembre el Govern xinès anunciava que el mateix dia entrava en vigor la prohibició que els vaixells militars dels Estats Units fessin escala a Hong Kong. Era la resposta a l’aprovació, la setmana anterior, de la llei de Drets Humans i Democràcia a Hong Kong per la Cambra de Representants dels Estats Units, segons la qual l’administració de Washington podrà perseguir funcionaris xinesos per la violació dels drets humans a l’hora de reprimir les protestes —sobretot protagonitzades per estudiants— a l’excolònia britànica que des de fa més de mig any demanen democràcia. Pequín ha advertit Washington que la llei aprovada “és una violació greu de les lleis internacionals” i que pari la seva intromissió en “afers interns” de la Xina.
Els enfrontaments a Hong Kong han renovat l’atenció cap a un altre territori que Xina també considera seu, Taiwan. La tensió entre Pequín i el Govern taiwanès no ha parat de créixer en els últims anys. El règim comunista no reconeix la sobirania de l’illa, a pesar que enguany ha fet 70 anys que actua com un país independent, sota la protecció dels Estats Units, si bé és cert que només 15 Estats del món el reconeixen.
Xina perdé Taiwan
Quan l’octubre de 1949 les forces comunistes liderades per Mao Zedong acabaren de controlar militarment la Xina continental i, així, es posava fi a la llarga guerra civil, iniciada el 1927, el cap de l’altre bàndol, el de les forces armades del Partit Nacionalista Xinès o Guomindang, Chiang Kai-shek, es va fer fort, amb el seu exèrcit i uns dos milions de refugiats, a l’illa de Taiwan. Així començava l’existència d’aquest Estat estrany, que té un estatus legal internacional confús, que aspira a consolidar legalment la seva independència i que Xina amenaça d’impedir-li-ho com sigui. Segons explicava la BBC-World News el gener passat, “Xina veu Taiwan com una província separatista que, tard o d’hora, es reunificarà amb el país continental”. I, per tant, no vol ni sentir-ne a parlar, d’independència formal. Ho consideraria un casus belli. No li interessa en absolut que, tal com deia la BBC, “molts taiwanesos insisteixen que volen mantenir la seva independència de fet” i assolir el reconeixement legal del seu estatus. La tensió per aquest motiu ha anat creixent en els darrers anys entre Pequín i Taipei, la capital taiwanesa. Les autoritats del gegant comunista fins i tot han deixat clar que “no prometem renunciar a l’ús de la força” si Taiwan insisteix a voler formalitzar la seva independència.
Xina addueix que de sempre Taiwan ha estat xinesa excepte en dos breus períodes durant els quals potències estrangeres l’han controlada il·legalment. Situa en el segle III abans de la nostra era l’origen xinès de l’illa, quan una força militar pròpia l’explorà i l’annexionà. Els habitants que hi havia, tribus procedents d’Oceania, quedaren així immersos en un procés d’assimilació a la cultura xinesa. Durant el segle XVII el territori estigué sota control dels Països Baixos per 47 anys, però després Xina el recuperà, fins que el 1895 Japó —com a conseqüència de la seva victòria a la primera guerra contra els xinesos— se’l quedà sota el seu control. L’Imperi del Sol Naixent la gestionà fins que la derrota de 1945 en la Segona Guerra Mundial retornà Taiwan a control xinès.
Els aliats vencedors reconegueren a la fi d’aquell conflicte bèl·lic el govern del Partit Nacionalista Xinès o Guomindang com l’únic legítim de tota la Xina. Però en realitat les forces armades comunistes liderades per Mao Zedong, que s’hi oposaven des del 1927, cada cop guanyaven més terreny. El líder nacionalista, Chiang Kai-shek, atesa la pressió militar roja, anà concentrant forces i material militar a Taiwan, que ell considerava una mena de reserva per preparar-se per a un futur contraatac que mai no arribà. L’1 d’octubre de 1949 Mao proclamava la victòria i la creació de la República Popular de la Xina. Chiang desembarcà a Taiwan, on declarà que l’únic legítim president de Xina era ell i anuncià que aspirava a la reunificació algun dia. Sonava a paraules buides.
Taiwan, de la dictadura a la democràcia
El govern nacionalista del Guomindang s’instal·là a Taipei i governà l’illa, amb el suport dels Estats Units. Com que no reconeixia la derrota, mantingué vigent l’estat de guerra. Es tractava d’una impostura per intentar justificar la dictadura que imposà. L’estat de guerra es mantingué formalment vigent fins el 1987 i la dictadura va aguantar fins a 1991. Chiang morí el 1975 i fou substituït pel seu fill Chiang Hing-kuo que, pressionat pels Estats Units, anà introduint reformes liberalitzadores en el país al llarg del seu mandat (1975-1988). El seu substitut, Lee Teng-hui (1988-2000), també del Guomindang, fou el que convocà les primeres eleccions democràtiques, l’any 2000.
Les urnes no somrigueren al Partit Nacionalista, que perdé les eleccions davant del Partit Demòcrata Progressista. Chen Shui-bian fou el nou president i va ser reelegit el 2004. Als comicis de 2008 guanyà el Guodimdang i Ma Yin-jeou es convertí en líder del país, condició que renovà el 2012. Al cap de quatre anys, de bell de nou el Partit Demòcrata Progressista va obtenir la victòria i Tsai Ing-wen fou elegida presidenta del país.
Tsai ha hagut de fer front els últims anys a una creixent tensió amb Pequín. Lluny queden els temps de la distensió, la dècada de 1980, quan la Xina Popular encunyà allò de “un país, dos sistemes” que no sols es referia a la introducció del capitalisme tot i mantenir el règim comunista sinó que permetia suposar la unitat nacional a pesar que hi hagués territoris —Hong Kong i Taiwan— amb sistemes econòmics i polítics particulars. Fruit de les bones relacions creixents entre Pequín i Taipei, el 1991 es donà per formalment acabada la guerra civil iniciada el 1927. Fins i tot es van establir contactes duradors entre els dos governs, tot i que extraoficials.
Amb el primer triomf electoral del Partit Demòcrata Progressista, el 2000, les coses canviaren. Aquesta formació reivindica la independència formal de Taiwan. Cosa que irrita molt la Xina. El 2005 Pequín feu l’advertència oficial que no renunciava a “mesures no pacífiques” per evitar la independència formal de Taiwan.
Amb la segona administració progressistam, la de Tsai, a partir de 2016, la tensió no ha fet més que augmentar. El règim comunista ha incrementat la pressió contra el govern taiwanès de diverses maneres. Per exemple, en el terreny més simbòlic, exigeix a les gran empreses que operen a la Xina que incloguin Taiwan en les seves comunicacions —webs, correus postals i per internet...— com a part del país. Per un altre costat, en l’àmbit diplomàtic, pressiona alguns dels pocs països que reconeixen Taiwan perquè deixin de fer-ho i passin el reconeixement a Pequín com a capital d’una sola Xina. Aquesta és una qüestió molt sensible per a Taiwan, perquè el reconeixement internacional és un element primordial de la supervivència com a país fora del control comunista. El problema és que la batalla diplomàtica l’està guanyant, a poc a poc, la Xina. Quan el 1949 Chiang instal·là el seu govern a l’illa, la majoria de països occidentals li mantingueren el reconeixement com a únic legítim poder xinès. Però el 1971 l’ONU va reconèixer la República Popular de Xina i expulsà la República Xina, és a dir, la representació del govern del Guomingdang. A partir d’aleshores els suports internacionals caigueren en picat. Quedaren reduïts a una vintena que lentament han minvat fins als 16 que quedaven al setembre. I ara fa tres mesos les illes Salomó li retiraren el reconeixement i l’atorgaren a Pequín. Ja només queden 15 Estats que el reconeguin.
El futur
Si, com asseguren les enquestes, el gener pròxim el Partit Demòcrata Progressista guanya les eleccions un altre pic i Tsai continua a la presidència del país, la reivindicació de la independència continuarà essent probablement un element clau de la política de Taipei. Cosa que asseguraria una escalada de la tensió amb el règim xinès continental.
Segons publicava la BBC el gener passat, el sentiment independentista creix o, almenys, ho fa l’autoidentificació dels ciutadans com a taiwanesos en lloc de xinesos, cosa que molesta molt Pequín. Tampoc agrada gens ni mica a les autoritats comunistes que d’ençà de 2014 hagi quallat a Taiwan un moviment social i polític que protesta per la creixent influència econòmica de la Xina continental. Ara fa cinc anys aquest moviment, anomenat Girasol, va ocupar el Parlament en protesta per un tractat comercial favorable a la penetració dels interessos empresarials del règim comunista.
La tensió creix tot i que ningú vol imaginar que pugui arribar fins a l’enfrontament bèl·lic Perquè suposaria la guerra oberta entre la Xina i els Estats Units, no debades Washington és el gran aliat de Taipei —diplomàtic i militar—, més encara d’ençà que Donald Trump és l’inquilí de la Casa Blanca. De fet, Tsai fou dels primers mandataris que reberen la telefonada del nou president nord-americà, tot just després de prendre possessió del càrrec, per així deixar clars els interessos estratègics a la zona de la nova administració estatunidenca.
Setanta anys després que Chiang Kai-shek hi instaurés el seu govern del Guomindang, Taiwan encara busca el seu lloc al món. Té totes les característiques d’un Estat sobirà i independent, però a ulls de la immensa majoria del món no ho és, perquè dels 193 estats reconeguts per l’ONU només 15 —després de la pèrdua, el setembre, de les illes Salomó— li donen suport diplomàtic i el reconeixen. El seu és un estatus confús, però això no li ha impedit anar guanyant una posició socioeconòmica força bona: és la vint-i-unena economia del món i el seu deute no passa d’un terç del Producte Interior Brut que serà a finals de 2019 d’uns 500.000 milions d’euros, amb una població de 23 milions de persones. Potser per això concloïa la BBC-World News, el gener passat, que “a la majoria dels taiwanesos ja els va bé seguir com estan”