Són dos llibres en un any i se’n surt força bé escrivint. Tenia vocació d’escriptor o la situació que li ha tocat viure ha accentuat aquesta habilitat?
—No havia escrit mai cap llibre, només alguns articles. Sempre m’ha agradat llegir i, quan vaig entrar a la presó, el 2 de novembre de 2017, vaig començar a prendre apunts i notes sobre el que estava vivint. Ho feia per no oblidar detalls i per marcar-me una rutina. Finalment, per recomanació i insistència d’alguns amics, les notes van derivar en un llibre.
—El seu últim llibre, com l’anterior, és un conjunt de reflexions i vivències durant el seu període a la presó fins que es publica la sentència. Si haguera de rescatar un moment durant aquest temps a Soto del Real i a Lledoners, amb quin es quedaria?
—És difícil quedar-se amb un únic moment, però de segur que els records que més conservaré són positius. Probablement em quedaria amb el que representa la descoberta d’un món desconegut, la solidaritat i la humanitat que hi vaig trobar i alguns dels companys amb qui he compartit aquest temps a la presó.
—Abans d’anar a Soto del Real vostè va ser un dels protagonistes de la vaga de fam. Després d’haver patit l’experiència, la tornaria a repetir si la situació així ho requerira?
—Abans d’iniciar una vaga de fam n’has d’estar molt segur, t’has de preparar mentalment, has de saber per què la fas i quins són els objectius que persegueixes. Requereix una preparació personal i has de tenir un suport extern. És una forma de protesta extrema, que pot tenir conseqüències sobre la salut i no es pot ni improvisar ni frivolitzar. M’estimaria més no haver-ho de repetir, però no puc descartar-ho si hi hagués un motiu clar. L’experiència de la vaga de fam va significar un aprenentatge d’autocontrol.
—Pel que fa a la tornada a Madrid, a Soto del Real, explicava al llibre el fred que passaven a les cel·les. Aquest ha estat el centre penitenciari amb pitjors condicions pel qual ha passat?
—Des del punt de vista de les condicions de vida, sens dubte. El fred que vaig passar durant gairebé un mes va ser molt intens. Durant les hores que estàvem tancats a la cel·la, es feia molt difícil llegir o escriure. Omplíem ampolles amb aigua molt calenta per escalfar el llit. Els efectes de la calor duraven el temps que duraven, després t’havies d’espavilar com podies.
—Allà es va trobar amb Luis Bárcenas i Rodrigo Rato. Com va ser la relació amb ells? Van mirar d’aproximar-se a vostès? O no coincidien?
—Rato i Bárcenas van ser de les primeres persones que vaig saludar en entrar al mòdul. Al mòdul de Madrid, hi convivíem amb una setantena de persones. Dins la presó tots som iguals i el tracte amb els presos sempre ha estat cordial. Amb Rato i Bárcenas comentàvem el dia a dia del judici, parlàvem de política o de qualsevol tema d’actualitat. Els dies que no teníem judici coincidíem durant els àpats o al pati. La relació va ser sempre cordial i educada. Bárcenas coneix bé els Pirineus i acostumàvem a parlar de muntanya.
—El judici és descrit per vostè de manera exhaustiva. Els testimonis i els seus relats el van molestar, en ocasions, bastant. Aquells testimonis no eren vistos per televisió quan declaraven, el tribunal ho va impedir. Vostè que els va poder veure, quina actitud tenien? Anaven espantats? Amb respecte? Fatxendes? Indiferents?
—El nivell de molts dels policies i guàrdies civils que van venir a declarar era més aviat baix. Tots venien amb la lliçó ben apresa i venien a repetir com un lloro el que els van dir que diguessin. Quan la Fiscalia els convidava a parlar i explicar com havien viscut l’1 d’octubre, es deixaven anar sense cap mena de rubor. Van ser els dies en què vam sentir aquelles afirmacions com ara “la situación era peor que en el País Vasco” o “gritaban: os vamos a matar, Gora ETA!”. Anaven introduint conceptes com les cares d’odi, el clima de violència insurreccional... per tal de conduir el tribunal cap a un escenari de rebel·lió. Alguns comandaments que van declarar tenien clarament una actitud força fatxenda i provocativa. També hi va haver alguns declarants que van ser objectius, una minoria, però van explicar els fets amb honestedat i sense afegir-hi cap valoració personal.
—També parla al llibre de Luciano Varela, un jutge amb fama de progressista que, pel seu comportament, no ho semblava gaire. Hi ha qui diu que va ser ell qui va impedir una sentència per rebel·lió, atès que Manuel Marchena volia unanimitat i ell hauria emès vot particular. Després del que va veure, s’ho creuria?
—El que va passar mentre deliberava el tribunal ho desconec. És cert que Luciano Varela era etiquetat com a progressista. En l’àmbit judicial, aquest concepte es podria qualificar d’indeterminat. El que sí que vaig apreciar és que Varela era escoltat i respectat pel conjunt de magistrats i especialment pel president del tribunal. Durant el judici no se n’estava de fer-li comentaris i suggeriments al jutge Marchena quan es produïa alguna qüestió d’ordre. Un altre fet destacat és que no reprimia els signes de desaprovació quan escoltava algun comentari que no li plaïa. Un dia, en Josep Rull va fer un tuit queixant-se d’això. Des d’aquell dia, Varela va canviar d’actitud i més tard se’n va excusar. Podria ser que Varela fos un dels magistrats que descartés la rebel·lió i fins i tot penso que n’hi podria haver més d’un.
—El major Trapero va fer una declaració molt transcendental durant el judici. Ha mantingut contacte amb ell en algun moment des que va entrar a presó?
—No he mantingut cap contacte amb el major Trapero des del 27 d’octubre de 2017. Tenint en compte la nostra situació judicial, és un fet normal.
—Vostè parla de les seues respostes a l’interrogatori del fiscal Javier Cadena. M’ha sobtat que no esmentara el moment en què el fiscal li preguntava per si els exconsellers substituïts al juliol de 2017 s’havien expressat contra el referèndum i vostè, que respon que no —argumentant que tots ells van votar l’1 d’octubre—, provoca riures a la sala i Marchena hi ha d’intervenir.
—L’interrogatori del fiscal Fidel Cadena va tenir molts moments curiosos. Cadena ja m’havia interrogat durant la fase d’instrucció i va variar molt poc respecte a l’interrogatori que va plantejar al judici. Sincerament, esperava que fos més incisiu i que aportaria nous arguments per reforçar la tesi de la Fiscalia. L’exemple que vostè cita és interessant. El relat que pretén construir és que el canvi de Govern del mes de juliol es deu al fet que els consellers cessats no compartien l’estratègia del president Carles Puigdemont. Si això era cert, per què tots aquests consellers voten en el referèndum de l’1 d’octubre? Malgrat la claredat de l’exemple, la sentència manté que el meu nomenament suposava un canvi d’estratègia respecte a la seguida pel meu predecessor [Jordi Jané] al capdavant del Departament d’Interior. Cadena va fregar el ridícul amb algunes expressions, com quan diu que la lletrada de l’administració de justícia ha d’abandonar el Departament de Vicepresidència fugint pels terrats de Barcelona. Li vaig haver d’explicar que va marxar acompanyada a través d’un pati interior de l’Eixample, accedint a una finca contigua i saltant un mur d’1,20 metres d’alçària.
—El seu advocat, Xavier Melero, va ser dels més escoltats durant el judici. La seua defensa, tècnica, va ser força aplaudida, tot i que el resultat va ser el mateix que el dels altres advocats. En canvi, ha rebut crítiques per haver considerat que, malgrat tot, el judici va ser just. Vostè també ho pensa?
—El Xavier Melero va fer una molt bona feina de defensa. Els seus arguments van en la mateixa línia que els d’Amnistia Internacional. Personalment ho veig diferent. Si bé és cert que el Tribunal Suprem, en la fase oral del judici, va intentar ser molt escrupolós quant a les formes per por de les futures accions de la justícia europea, hi ha algunes actuacions que des del meu punt de vista són denunciables. La més evident és haver impedit el principi de contradicció entre els testimonis, no haver pogut contrastar les declaracions dels policies amb els vídeos que portaven les defenses. Aquest seria un exemple, i n’hi hauria d’altres. Tampoc podem oblidar les irregularitats que es produeixen en la fase d’instrucció, que també forma part del judici. Per tant, penso que hi haurà arguments suficients per actuar davant la justícia europea.
—He de preguntar-li per les eleccions municipals de Barcelona, on vostè va concórrer com a cap de llista de Junts per Catalunya. El va decebre Ada Colau, fent servir els vots de Manuel Valls per ser investida?
—Crec que molta gent va quedar sorpresa i decebuda quan, no sent la llista més votada, Colau accedia a l’alcaldia gràcies als vots de Ciutadans. És una contradicció més respecte al discurs que fa. No es poden donar lliçons ètiques i després caure en aquestes incoherències. El discurs de Ciutadans respecte als presos polítics, al referèndum, a l’aplicació del 155 és diàfan i per a Colau això no ha estat un obstacle per comptar amb els seus vots.
—Vostè parla obertament de la continuïtat de Colau a l’alcaldia com “una operació d’Estat”. En té proves?
—És tan senzill com repassar els mitjans de comunicació dels dies següents a les eleccions municipals. Sectors del poder econòmic i mediàtic que tant havien criticat Colau, de cop i volta la veuen com la solució per impedir que Barcelona sigui governada pels independentistes. Les pressions que rep Colau, la venda mediàtica que es fa de l’acord, fins i tot la satisfacció que expressa el regidor del PP, Josep Bou, el dia de la investidura, són exemples que ajuden a entendre que s’estava davant una operació política que tenia com a principal objectiu impedir que hi hagués un alcalde independentista a Barcelona.
—També parla de Barcelona, la seua ciutat, i cita espais com ara el mercat de la Llibertat, l’Escola Jujol, el mercat de Sant Antoni, el de la Boqueria... Si s’haguera de quedar amb un lloc concret de Barcelona, quin seria?
—M’és impossible citar-ne un de sol. La gràcia està en la diversitat i varietat dels espais i aquest és un element fonamental a preservar. Triar un lloc concret va en funció del moment i de l’estat d’ànim.
—Pel que fa a les vivències a la presó, em criden l’atenció dues coses. Una, Paulino, el rector errejonista. Ell mateix trenca el mite de l’hostilitat generalitzada a Madrid amb l’independentisme català. Ho ha notat, això, amb més gent?
—Sí, no és un cas excepcional. Evidentment, no puc dir que hagi conegut molts casos, però el del pare Paulino no és únic. Recordo que a missa em trobava amb una monja que sempre es va mostrar molt afectuosa i que em deia que pregava per nosaltres. També he trobat alguns funcionaris o fins i tot policies que sempre van tenir un comportament molt correcte. Malauradament, també hem trobat persones que no han dissimulat la seva hostilitat contra nosaltres.
—L’altre és el moment en què la resta de presos brinden per vostès i asseguren que són innocents. Vostès han polititzat, amb voluntat o sense, les presons per les quals han passat?
—El que ha passat és que la gent ens ha conegut tal com som, sense el filtre de les televisions i dels mitjans de comunicació. Molts mitjans espanyols ens han deshumanitzat, ens han presentat davant la societat com a veritables delinqüents. Quan això es repeteix cada dia és molt difícil abstreure’s de les etiquetes i no caure en el refús. Quan funcionaris, policies, reclusos ens han conegut i han parlat amb nosaltres, s’han adonat que la imatge que ells tenien no s’ajustava a la realitat. Recordo que el dia que marxava de Soto del Real, un funcionari que acostumava a tenir una actitud provocadora es va acomiadar de mi dient-me que guardaria un bon record de la nostra relació i em va regalar un llibre.
—Una última pregunta. Diu que està “convençut que només avançarem com a país i com a societat a través del diàleg i del consens”. Aquesta reflexió està bastant generalitzada entre l’independentisme, però l’enfrontament de relat entre Junts per Catalunya —almenys una part important de l’espai— i Esquerra Republicana fa ubicar aquest argument més en la gent propera a ERC que no al seu espai, JxCat, que sovint aposta més per la polarització i per la unilateralitat, sempre respectant la democràcia. Què pensa d’aquestes dues darreres estratègies —polarització i unilateralitat— i li fa mal o bon efecte que alguns companys seus les facen seues?
—A mi em preocupa que l’independentisme no sigui capaç de tenir una estratègia d’acció comuna. Mentre s’imposin les lògiques de partit per sobre del país, serà difícil avançar. Sincerament crec que hi ha més coses que ens uneixen que no ens separen i que moltes vegades les divergències es deuen a diferències personals i no ideològiques. Això hauria de ser superable, ens ho exigeix la gent. Cal fer un exercici de responsabilitat i deixar-nos de mirar de reüll.