Qui viatja aquests dies per Zimbàbue experimenta què és un Estat en desintegració. De fet, el país és ric en recursos naturals i terra fèrtil, i temps enrere havia estat un dels graners de l’Àfrica. Però ha estat saquejat diverses vegades: primer pels senyors colonials britànics; des de la independència, el 1980, per Robert Mugabe i el seu govern corrupte; i, quan a final del 2017 el dictador va ser derrocat després de gairebé quaranta anys, va imperar un quant temps l’esperança. Amb el nou president, Emmerson Mnangagwa, molta gent creia que finalment Zimbàbue es recuperaria. Però amb el temps el país ha descendit a un estat pitjor que amb Mugabe.
A Chegutu, una petita ciutat cent quilòmetres al sud-oest de la capital, Harare, s’ha interromput el servei d’electricitat. També s’ha tallat el subministrament d’aigua. Un vespre de tardor uns botiguers estan asseguts a la vorera a la llum d’espelmes. Un jove prim demana caritat, una mica de pa. En un bar de mala mort uns homes ofeguen les penes en chibuku, cervesa de mill. A la gent se li nota la lluita diària per la supervivència.
Sunday Maranda, de 35 anys, és un dels pocs homes de Chegutu que té una feina segura. Treballa de camioner per a l’empresa minera Afrochine, un negoci conjunt amb inversors xinesos. Maranda assenyala el seu lloc de treball, una planta siderúrgica que s’alça enmig de la selva com un cub gegant. “Carbó, ferro, níquel, crom, liti: els estrangers agafen tot això de la nostra terra, i els nostres polítics cobdiciosos hi guanyen. Ells venen la nostra terra i nosaltres continuem sent pagesos pobres”, diu l’home.
De l’eufòria que va apoderar-se dels ciutadans després de la deposició del president Mugabe ja no en queda res. La gent està desesperada, enrabiada; molts no protesten només perquè tenen por de les accions del nou règim. Nou de cada deu persones no tenen feina fixa; segons càlculs de l’ONU, de 17 milions d’habitants 5,5 corren el risc de passar fam. I entre dos i tres milions han abandonat el país buscant una vida millor.
Christian Mashita, de 28 anys, i la seva colla busquen or. Amb pic i pala esberlen el sòl a cops, emplenen sacs de plàstic amb terra i se l’emporten fins al riu Tsambe, als afores de la localitat de Penhalonga, a la frontera amb Moçambic. Allà renten el metall preciós, una feina cansada sota el sol abrasador.
“Els dies bons això reporta al nostre sindicat fins a cinquanta dòlars nord-americans”, diu Mashita. Al “sindicat” hi participen quinze joves; l’extracció d’or és la seva única font d’ingressos. Abans encara hi havia feina a la mina d’or del costat, cogestionada per un consorci rus. Els russos se’n van anar quan les mines ja no van rendir més. Hi van deixar un desastre mediambiental.
El sòl i l’aigua estan contaminats amb cianur, diu Mashita, les vaques que han begut dels rius es moren. Ell va fugir cap a aquesta zona fa deu anys, després que l’exèrcit zimbabuès va obtenir el control dels jaciments de diamants a la seva regió natal, Marange. Aleshores els soldats van disparar des d’helicòpters de combat contra la gent que buscava diamants. Van morir més de 200 persones.
Marange és un exemple de l’autoenriquiment de les elits polítiques i militars. Del negoci dels “diamants de sang” presumptament també se’n beneficiava Perrence Shiri, un dels cosins de Mugabe. El 2008 Shiri era comandant de les forces aèries. Actualment ocupa el càrrec de ministre d’Agricultura. Els jaciments de diamants estan, igual que abans, tancats hermèticament. Hi ha testimonis oculars que parlen de camps de presoners en què els treballadors forçats són fuetejats i torturats.
No fa gaire el cap de l’Estat, Emmerson Mnangagwa, va fer caure un membre corrupte del govern per presentar-se com una persona sense màcula. Durant dos mesos l’exministra de Treball va estar tancada en una presó d’alta seguretat perquè suposadament havia desviat 95 milions de dòlars del fons de pensions de l’Estat. Actuava segons la màxima –d’abans i d’ara– de l’elit que ocupa el poder: governar i robar.
A la mina de Mashita aquesta tarda apareixen tres senyors amb camisa blanca ben planxada. CID, Criminal Investigation Department. Una unitat especial de la policia que sovint actua amb tanta brutalitat com els serveis secrets estatals, els CIO. “Ells només s’enduen la seva part”, xiuxiueja un dels miners. Extreure or privadament és il·legal; els homes són expulsats si no subornen els agents. “Però com a mínim no ens maten com a Marange”, diu Mashita.
Un dissabte de setembre: funeral de Robert Mugabe, que vuit dies abans ha mort en un hospital de Singapur, lluny de la pàtria, sol i amargat. L’estadi nacional d’Harare té capacitat per a 60.000 espectadors, però està ple fins a un terç, a tot estirar. A la capital no hi ha gaire gent que estigui de dol pel vell dèspota. Les joventuts del partit canten cançons chimurenga, cançons de batalla del temps de la guerra de l’alliberament. Cap a dos quarts de dotze, mentre es vetlla el taüt amb el cadàver de Mugabe, hi ha un silenci estrany als voltants.
Mugabe va començar sent un llibertador, però aviat es va transformar en un malèfic dictador que feia empresonar, torturar i assassinar adversaris. L’any 2000, a 4.000 agricultors blancs els van expropiar les terres i se’ls va expulsar violentament. En molts casos van quedar-se els seus béns no pas negres sense terra sinó ministres, veterans de guerra i cacics del partit, per davant de tots Mugabe i la seva esposa Grace. Pocs anys després d’aquell gran robatori la producció agrícola de Zimbàbue va desplomar-se. Prop de 300.000 pagesos van perdre la feina; aquells homes eren l’única font d’ingressos per a 1,5 milions de familiars.
En el seu discurs al funeral, el president Mnangagwa declara el difunt, malgrat tot, heroi nacional; tot i haver estat ell qui va orquestrar el derrocament de Mugabe. Dues setmanes més tard, la família del mort es venjarà per aquest rèquiem hipòcrita: no permeten que el cap d’Estat assisteixi a l’enterrament de Mugabe al seu poble natal, Kutama.
La nit posterior al funeral oficial per a Mugabe, el metge Peter Magombeyi alarma els seus amics: ha estat segrestat per tres homes, comunica per WhatsApp. Magombeyi és el president de l’Associació de Metges d’Hospital, i ha advertit reiteradament de les condicions insuportables de les clíniques públiques.
Sovint s’acaben els medicaments, ja que els metges i el personal sanitari, amb uns salaris miserables, roben les provisions que reparteix el Ministeri de Sanitat i les venen a pacients adinerats, segons relata una infermera: “Als nostres hospitals es mata els pacients”.
Si bé el cap d’Estat Mnangagwa ja havia estat ministre de Seguretat amb Mugabe, els diplomàtics occidentals veien en ell un reformador després del canvi de règim del 2017. Després d’una visita llampec a Harare, el comissari del Ministeri d’Exteriors alemany per a l’Àfrica fins i tot va tuitejar l’eslògan del règim: “Zimbàbue està obert a les empreses”.
Amb el temps s’ha demostrat que Mnangagwa senzillament continuava les pràctiques autoritàries del seu predecessor. Segons dades de l’organització Human Rights Watch, aquest any ja han estat segrestats més de cinquanta activistes i crítics amb el règim; molts han estat greument maltractats i en alguns casos ni tan sols se’n té cap pista.
“Amb Mnangagwa vam caure del foc a les brases”, diu l’exministre d’Educació, David Coltart, que fa d’advocat a Bulawayo, la segona ciutat més gran del país. La misèria econòmica, les penúries de la població, les violacions dels drets humans: amb Mnangagwa tot ha empitjorat encara més. “Aquest any a la nostra ciutat hem vist com els soldats abatien i violaven persones innocents”. En l’era Mugabe també es cometien atrocitats, però pràcticament mai a les grans ciutats. “Hem derrocat un tirà, però la tirania s’ha quedat”.
Peter Magombeyi és alliberat cinc dies després. Diu que els seus botxins el van torturar amb electroxocs. En canvi, un diari fidel al règim afirma que el seu segrest ha estat un muntatge per fer quedar malament el govern.
Clement Mujazi, de 47 anys, va hissar l’estripada bandera nacional a mig pal després de la mort de Mugabe, perquè no se sap mai. Gestiona un alberg a les Eastern Highlands, una de les àrees més maques de Zimbàbue. Però amb prou feines té clients, el turisme se n’ha anat en orris.
Mujazi intenta mantenir el negoci com sigui per alimentar la família. Fa deu anys la depreciació ja es va menjar tots els seus estalvis; en la fase final la taxa d’inflació era de la inconcebible xifra de 79.600 milions % al mes: el segon valor més alt registrat mai en la història de l’economia. Mujazi tenia uns 20.000 dòlars nord-americans al compte. “Després el banc em va comunicar per mail que només tenia vuitanta dòlars”.
Ara s’obre pas la següent hiperinflació, la taxa ja ha tornat a enfilar-se a més d’un 700% anual. “Quan aconsegueixes diners, has de gastar-los immediatament, perquè, si no, l’endemà els preus s’han doblat”, diu Mujazi.
Sugate Takawira, de 38 anys, va sentir de cop i volta un soroll inquietant, semblava com un tro llunyà que s’acostava de pressa. Ell i la seva esposa Kuda van poder saltar per la finestra a l’últim moment, abans que una allau sepultés la seva cabana; per als seus dos fills, que dormien a l’habitació del costat, l’ajuda va arribar massa tard. “El cadàver de la nostra filla de sis anys, Takunda, el van trobar l’endemà al matí a la vall”, diu Takawira. La cerca de Boniface, el fill, la va deixar córrer al cap d’uns quants dies.
Actualment, l’est de Zimbàbue encara pateix les conseqüències del cicló Idai, ocorregut al març. Prop de 250.000 persones van perdre les seves pertinences, i no se sap quantes van morir per aquella catàstrofe natural.
“A vegades penso que el nostre país està maleït”, diu Takawira. L’home mostra el lloc on hi havia casa seva amb el corral de gallines; la seva família vivia d’un petit negoci de cria d’aus. Excava per trobar restes de les seves possessions, però l’Idai ho va destrossar tot.
Des de fa vuit mesos Takawira i la seva dona s’allotgen en un campament d’acollida a la ciutat de Chimanimani, a la tenda número 1. “Sense les organitzacions internacionals estaríem perduts, perquè el nostre govern s’ha oblidat de nosaltres”, diu l’home. No tan sols n’és incapaç, sinó que no té la voluntat d’ajudar els ciutadans en situació d’emergència, critica Takawira. Els funcionaris corruptes desfalquen les donacions, desapareixen les ajudes i es podreixen tones d’aliments.
Als Takawira no els queda més remei que ajudar-se ells mateixos. A Chimanimani es posa de manifest la capacitat de resistència dels zimbabuesos, una habilitat apresa durant els anys de dictadura i escassetat, una força per suportar les condicions més desfavorables. Sugate Takawira ha construït un corral amb restes d’escombraries al costat de la tenda i torna a vendre gallines. Tira endavant com sigui; de fet, no havia cregut mai que amb el president Mnangagwa la situació milloraria.
Traducció d'Arnau Figueras