Als 20 anys, Pep Cortés (Alcoi, 5-V-1945), va iniciar la seua carrera artística. Des de llavors s'ha repartit, fifty-fifty, entre el món dels actors i el dels directors de teatre, però el 1988 li ha inclinat la balança cap a la interpretació. Pep Cortés és el comissari de la comèdia Pels pèls en el muntatge que ha fet el Teatre Estable del País Valencià i que ha dirigit Pere Planella. Pels pèls, després de l'èxit aconseguit a la ciutat de València, recorre ara totes les comarques del país.
—Pep Cortés és dels pocs actors que no han fugit del país per a poder fer teatre, i Les institucions valencianes passen del teatre?
—Repartir el pastís econòmic és sempre polèmic, però els milions són imprescindibles perquè el teatre aconseguesca una estructura estable. Jo, en tot cas, no critique que hi haja massa milions, sinó l'ús que se'n fa. Les institucions aposten per un teatre de prestigi, de qualitat, i el resultat són muntatges grandiloqüents, en què portar gent de fora es fa imprescindible. A l'altra cara de la moneda, hi ha els actors valencians que, quan volen fer teatre de qualitat, han d'anar a morir a Madrid o Barcelona.
—Muntatges grandiloqüents que, a més, no ixen de la ciutat de València.
—Hi ha un desequilibri evident entre el teatre que es fa a la ciutat, finançat per les institucions, i el teatre independent de la resta del País Valencià. A la ciutat, els grups de comarques estem vetats i quan volem representar alguna obra, ens hem de pagar el lloguer de la sala, cosa que provoca una dissociació increïble que fa que la capital no siga la nostra capital. València és una cosa diferent del país, perquè alguns muntatges del Centre Dramàtic de la Generalitat, com ara El Saperlón, La Marquesa Rosalinda o L'home, la bèstia i la virtut, no han eixit de la ciutat.
—Els ajuntaments tampoc semblen gaire seduïts peI teatre.
—Sí, és així, els ajuntaments, oblidant que la cultura produeix riquesa, no programen teatre, però ni la televisió ni el cinema poden substituir-lo. El teatre és menys broma del que sembla i tots, tots els pobles haurien de tenir el seu propi grup per a muntar espectacles basats en la seua realitat quotidiana. Si això s'oblida, van per mal camí.
—Aquest panorama tan trist no ha fet, però, que a Pep Cortés li faltara feina.
—Porte vint-i-cinc anys en aquest món, però només en fa dos que visc del teatre i, si no ho he deixat tot, és perquè sempre
he sentit la necessitat de fer teatre per damunt de tot i partint de la realitat més immediata, sense buscar res a fora. Això m'ha permès fer iQui vol un miraclet? de Dario Fo, La Visanteta de Favara amb Boadella, dirigir La Cassola d'Alcoi i moltes coses més.
—Ara, però, Pep Cortés és el comissari Romero en la comèdia americana Pels pèls. iCom es troba Pep Cortés fent de comissari?
—Pels pèls està tenint un èxit increïble. Estem demostrant que es pot fer teatre en català i guanyar diners, i això no és massa habitual al País Valencià. Pel que fa al meu paper, sóc com una espècie de moderador de la història, si fa no fa com la Mayra Gómez Kemp en l'Un, dos, tres i això és molt agraït perquè estàs en contacte amb el públic.
—Hi ha algun paper que Pep Cortés voldria fer per damunt de tot?
—El de la mateixa vida.