A les tanques superiors de l’estadi Ciutat de València —el “temple del sentiment del futbol mundial”, tal com l’ha rebatejat el periodista Carlos Ayats— es poden llegir algunes de les frases que defineixen l’esperit del Llevant Unió Esportiva.
“L’equip dels valencians”, resa una d’elles. Van idear-la quan l’equip tenia abundància de jugadors casolans i el pas del temps li ha proporcionat un altre significat. A banda de ser l’equip degà de la ciutat, encara és propietat dels valencians, a diferència del veí noble, més guardonat i ben posicionat però amb el 81% de les seues accions en poder d’un magnat de Singapur anomenat Peter Lim que ni tan sols es pren la molèstia de presenciar algun partit al Mestalla.
Un altre dels emblemes llevantinistes està escrit en castellà. “Qué grande es ser pequeño”, diu amb un excés de modèstia. Perquè el Llevant ja no és aquell equip que patia pels camps de fang de la segona divisió B, aquell que jugava partits de tercera contra el Torrent o l’Ontinyent i que amb prou feines tenia 3.000 socis, la majoria dels quals envellits. Avui és un club amb una massa social que supera les 21.000 ànimes i que ha rejovenit moltíssim l’edat mitjana dels seus aficionats. Un equip que li ha guanyat al Barça tres dels últims quatre partits disputats al coliseu granota i que l’any passat també va vèncer al camp del Reial Madrid no pot ser tan menut. No ho és.
A un equip petit, de fet, no li cabria un cor tan gran com el del Llevant, líder absolut de la lliga espanyola en matèria d’inclusió social i un dels referents europeus. Aquest vessant solidari és obra de Vicente Herrero, Tatón, qui va impulsar diverses disciplines d’esport adaptat al si del club a través de la fundació Cent Anys. Una dècada més tard, l’empenta inicial ha servit per trencar barreres i aportar molta autoestima —molta felicitat— a centenars i centenars de persones. Retocant mínimament el “se sent, es nota, València és granota” que Pau Ballester —l’animador de l’estadi, percussionista de La Capella de Ministrers i del grup Amores— entona tres vegades seguides un minut abans de l’inici de cada partit, ben bé es podria afirmar que “se sent, es nota, la solidaritat és granota”.
Perquè el principal galàctic del Llevant no és José Luis Morales, conegut amb el malnom del Comandante i que algú, amb més gràcia, va preferir dir-li “el Messi dels pobres”. Tampoc no ho és José Gómez Campaña, un d’aquells futbolistes de qualitat excelsa que justifiquen el preu de l’entrada. Ni Aitor Fernández, el porter revelació del campionat en curs, que la temporada passada, amb els seus guants, va salvar l’equip del descens en un partit a vida o mort a Girona.
Els veritables cracs del Llevant no signen autògrafs ni fan rodes de premsa ni tenen cotxes espectaculars ni visiten cada cinc dies la perruqueria més cool de la ciutat. Els veritables cracs són Marcos, àlies Marquitos, un xic entranyable amb síndrome de Down que presumeix de la seua “zurda de oro”; o el xiquet Andreu, que juga a futbol amb caminador i que, després de recitar les afeccions físiques que pateix, expressa un “he tingut sort, estic bé”; o Gabi, una persona totalment dependent que arrossega una malaltia degenerativa i, no obstant això, s’ha tret una carrera, prepara un doctorat i juga a hoquei adaptat la mar de bé; o Josep, qui comparteix equip amb ell; o Víctor, un altre futbolista que ha aconseguit esquivar els entrebancs que li ha posat la vida amb un esperit de superació encomiable, fins al punt de disputar un Mundial.
I després hi ha els galàctics, aquells que han arribat a competir i triomfar als Jocs Paralímpics, com ara David Casinos, llançador de pes i de disc que va guanyar quatre medalles d’or a Sidney 2000, Atenes 2004, Pequín 2008 i Londres 2012, i una de bronze a Rio de Janeiro 2016; o el ciclista Ricardo Ten, un nadador reconvertit a ciclista que va penjar-se una medalla d’argent i una altra de bronze a Atlanta 1996, dues d’or a Sidney, una d’or i una altra de bronze a Pequín i un setè metall, novament de bronze, a Londres; o Mónica Merenciano, una judoka paralímpica invident tres vegades medallista a Atenes, Pequín i Londres.
‘Gallina de piel’
Marcos, Andreu, Gabi, Josep, Víctor, David, Ricardo i Mónica són vuit dels deu protagonistes de Maneras de vivir, documental que ens trasllada a la seua quotidianitat. A la seua dura però —gràcies a l’esport— satisfactòria realitat. Una hora que posa la gallina de piel, que diria Johan Cruyff, qui va militar fugaçment al Llevant l’any 1981 després del seu pas pel Barça i la lliga dels Estats Units.
El treball en qüestió porta el segell de Barret Cooperativa, productora valenciana que és sinònim de qualitat i que és autora, entre d’altres joies, de L’estratègia del silenci, un excel·lent reportatge que detalla el modus operandi que van seguir els dirigents del PP per reduir a la insignificança el terrible accident de metro ocorregut a València el 3 de juliol de 2006, en què van perdre la vida 43 persones i en què 47 més van resultar-ne ferides. Jordi Évole va sentir-se atret per la història i va dedicar un espai del programa Salvados a la gestió de la tragèdia, programa que seria mereixedor d’un premi Ondas. El periodista va voler compartir la distinció amb la productora valenciana.
Dani Palau, un dels membres de Barret, pensava que les seccions d’esport adaptat del Llevant UE també eren dignes d’un bon documental. Ell mateix, als seus 33 anys, forma part de l’equip de futbol de paràlisi cerebral adquirida. Com a conseqüència d’una complicació en la cesària per què va nàixer, sempre ha tingut problemes per caminar. Ho fa amb dificultat, de puntetes, però això mai no li ha impedit de destacar als terrenys de joc. Quan disputava partidets amb els amics de Meliana (Horta) i més endavant, quan s’hi ha dedicat més a fons. Amb els primers gaudia cada dissabte fins que, a l’adolescència, va comprovar que no podia córrer tant com ells. Aleshores va decidir-se a buscar un equip d’esport adaptat i va adreçar-se a la federació espanyola, per bé que la resposta va ser decebedora: al País Valencià, no n’hi havia cap. Això sí, van dir-li que hi havia un torneig a la cantonada i que, si li interessava, podia inscriure-s’hi com a jugador de la selecció autonòmica madrilenya. Pensat i fet, va contestar que sí. Era febrer de l’any 2012.
L’experiència va ser meravellosa. El mes següent van convidar-lo a participar a un campionat de futbol-7 que també se celebrava a Madrid i en què va tornar a reeixir. A la final, en què van guanyar sis a tres, hi va anotar un hat trick. “Quan ho recorde, encara m’emocione, mai no he sigut de marcar gols”, explica amb un nus a la gola. Aquella exhibició li va valer el salt a la selecció espanyola, que poc després tenia programat un triangular amistós a Ibi (Alcoià). Dani va arribar a competir al mundial d’Argentina de l’any 2017.
A nivell de clubs, però, no va poder jugar prop de casa fins que el Rayo Ibense va oferir-li’n l’oportunitat. Prop de casa, relativament. Acompanyat de tres companys de València, Alfafar i Xàtiva els quals recollia amb el seu cotxe, es desplaçaven a Ibi una vegada al mes. I si hi havia partit a Extremadura, a Extremadura que se n’anava amb el seu vehicle propi, sense guanyar un euro i abonant el cost de la benzina de la seua butxaca.
Fins que l’any 2017, per fi, la fundació del Llevant va crear la secció de Paràlisi Cerebral (PC), que se sumava a la d’EDI (discapacitats intel·lectuals), en vigor des de 2012. El canvi va ser radical. Amb el Llevant, els trajectes ja es feien amb autobús i els entrenaments passaven a ser dos per setmana. “La resta d’equips ens envegen bastant”, explica Dani, “ells, en el millor dels casos, van en furgoneta”. I és que els desplaçaments són per tot l’Estat: l’Hèrcules disposa d’un equip de futbol adaptat, el Rayo Vallecano també... Però ni de lluny no reben l’atenció que reben els del Llevant. I una vegada al mes els acompanya a l’entrenament un jugador de la primera plantilla masculina o femenina, o de l’equip de futbol sala. Es tracta de fer pinya. De sentir a flor de pell l’orgull granota, un altre lema insigne de l’entitat.
Alba Blasco, de 20 anys, és l’altra persona que, amb Dani, completa les 10 històries que conté el documental. És de Torís, a la Ribera Alta, i en fa sis que pertany al club. En total, les seccions d’esport adaptat del Llevant apleguen 177 membres. Ella també s’entrena dues vegades a la setmana i participa a la Lliga Genuine, organitzada per la Lliga de Futbol Professional (LFP). “Jugar a futbol és una teràpia, em relaxa molt, em fa autocontrolar-me”, comenta. “Ens motiva jugar a futbol, ens fa sentir-nos com qualsevol altre, però, sobretot, més que a competir, ens ensenyen a gaudir”, somriu.
Alba confessa que va plorar molt durant l’estrena del documental, que va tenir lloc dimarts passat al Palau de Congressos de València amb la presència de les autoritats polítiques, la directiva del club i els jugadors i jugadores professionals de totes les seccions. Un acte d’afirmació granota, de connexió amb les arrels, que coincidia amb la celebració del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. “Alguns de nosaltres hem passat quatre o set anys tancats a casa, sense eixir-hi, i el Llevant ens ha donat l’oportunitat de fer allò que ens agrada més, jugar a futbol”, continua ella, “amb menys diners que molts altres clubs, es preocupen bastant més de la gent que tenim algun tipus d’incapacitat”. En el seu cas, per culpa d’un cromosoma “tallat al revés, amb un filet solt”, pateix un trastorn compulsiu que li provoca problemes en la parla. “No vaig aprendre a llegir i a parlar fins molt més tard que la gent de meua edat”, diu, “li ho he d’agrair al col·legi Virgen de la Esperanza”, un centre d’educació especial de titularitat pública ubicat a Xest (Foia de Bunyol).
“Pense jugar molts anys a futbol, el futbol ho és tot per a mi”, assegura, “ma mare ja n’està una mica farta, però em va molt bé, quan jugue a futbol sóc feliç, el futbol, per a mi, és la felicitat”. I no ho fa gens malament: acaba de rebre el premi E-Woman a la millor futbolista revelació de la lliga. Un reconeixement que fa extensible “als meus entrenadors i els meus companys i companyes, sense els quals no hauria estat possible”.
“No era fàcil triar les persones que havien de protagonitzar el documental”, subratlla Vicent Peris, el seu director. “Teníem clar que Marcos en seria un, però era complicat d’escollir-hi la resta, perquè al darrere de tots hi ha una història molt potent”, afegeix. El projecte va prendre cos la primavera de 2017 i ha vist la llum ara. Acumula més de 70 hores de rodatge condensades en un any i que han quedat reduïdes a una de sola. “Més enllà d’enorgullir els aficionats del Llevant, ens agradaria que servira per a obrir-li els ulls a la resta de clubs”, sosté, “alguns dels quals disposen de molts més diners”. Dani Palau també anhela que el Llevant siga “imitat” per altres equips de primera i segona divisió. Tots dos es queden amb dues de les frases amb què David Casinos —“amb ben poc, en fan molt”— i Ricardo Ten —“açò ho fa el Llevant, ningú més”— sintetitzen l’esforç de l’entitat per l’esport adaptat.
El documental ha rebut el premi del públic del festival Inclús de Barcelona, ha estat reconeguda com la millor pel·lícula del festival de cine discapacitat de Collado Villalba (Madrid) i recentment també ha estat distingit amb el premi a millor projecte cinematogràfic paralímpic del certamen italià Overtime.
Uns trofeus que són per a Barret però que, en el fons, també són per al Llevant. Un equip humil, que remunta els seus orígens als barris marítims de València i que a poc a poc es desempallega de l’estigma de club “forjado en el yunque de la adversidad” que ja fa dècades va encunyar el periodista Paco Gandia.
Mentre pugna perquè la Federació Espanyola de Futbol li reconega la Copa de l’Espanya Lliure de 1937, l’anomenada Copa de la República, el Llevant va acumulant reconeixements diversos per la seua tasca social. Perquè, efectivament, se sent, es nota, la solidaritat és granota.