Una anècdota divertida, i sembla que real, explica que un investigador nord-americà aterrà un dia a l’aeroport de Frankfurt i, sense més, agafà un taxi i li digué al conductor: “A l’Escola de Frankfurt”. L’home es pensava que existia físicament una cosa així a la ciutat de Frankfurt, seu avui del Banc Central Europeu i d’una Fira del Llibre —la Frankfurter Buchmesse— d’abast mundial. El taxista, evidentment, posà uns ulls com taronges.
No, no existeix una Escola de Frankfurt amb una concreció material. Existeix com un corrent teòric enormement influent, nucleat al voltant d’alguns pensadors tan significatius, en l’actualitat, com Jürgen Habermas o Axel Honneth. I els seus deixebles i seguidors, que són nombrosos. Existeix també com un esperit, com una subcultura —podríem dir— del pensament crític europeu i nord-americà, com un ferment crític de la societat establerta que es caracteritza per integrar coneixement de la realitat (d’ací la importància del concepte “recerca social”), l’assumpció del llegat filosòfic occidental i l’enllaç amb la problemàtica marxista.
L’origen de la Teoria Crítica (el corrent teòric de l’Escola de Frankfurt) es remunta a 1923 —en plena República de Weimar— quan es va crear l’Institut für Sozialforschung com un institut de recerca independent però associat a la Universitat de Frankfurt, que arribà a tenir edifici propi (destruït durant la guerra). La base econòmica provenia de la donació del pare de l’impulsor i ànima del projecte, Felix Weil, que era un comerciant de cereals establert a l’Argentina que havia fet una fortuna amb l’exportació de blat a Europa. Felix Weil aconseguí el finançament escaient i la Universitat acceptà assumir l’Institut de Recerca Social, però n’havia de ser el director un catedràtic de la Universitat. El primer fou Carl Grünberg, un marxista austríac de tall més aviat clàssic. Arran de la seua mort, a finals del 1927, el va succeir Max Horkheimer. La prehistòria de l’Institut se situa en una “Setmana de treball marxista” que es va celebrar el 1922 amb la participació de Georg Lukács, Karl Korsch, Friedrich Pollock, Karl August Wittfogel i Felix Weil, entre altres. La preocupació central era superar productivament l’escissió del moviment obrer alemany entre socialistes i comunistes i actualitzar el marxisme com a eina d’anàlisi. La recerca pretenia copsar la situació i la història del moviment obrer i estudiar l’experiment soviètic, particularment la planificació de l’economia. Però també revisar les bases teòriques del marxisme. I com a tema molt central, analitzar la dinàmica del capitalisme i l’abast de la tendència a la crisi. S’adreçava el capitalisme a l’esfondrament com a efecte de les seues tendències inherents? Un tema que assolí gran vigència arran de la crisi econòmica de 1929 i la depressió subsegüent.
L’Escola de Frankfurt aniria evolucionant. Hi ha un trànsit entre els anys 20 i els anys 30 (d’exili a França, de primer) i els anys 40 (exili als Estats Units). Reflexió sobre les causes del fracàs de la revolució a Alemanya i Europa Occidental en general, sobre el perfil inquietant de l’evolució a l’URSS i, sobretot, a partir d’un determinat moment, de les causes i conseqüències de l’ascens del feixisme i la seua capacitat de penetració social, així com de l’antisemitisme.
El primer número de la Zeitschrif für Sozialforschung —la gran revista de l’Escola de Frankfurt, publicat encara a Alemanya el 1932— és eloqüent pel que fa a l’arc d’interessos: Max Horkheimer hi escriu sobre ciència i crisi, Friedrich Pollock sobre la situació del capitalisme i les perspectives d’una economia planificada, Erich Fromm sobre psicologia social, Henryk Grossmann sobre el problema de la transformació valors-preus en Marx, Leo Löwenthal sobre situació social de la literatura, Theodor Adorno sobre situació social de la música. A partir de 1933 la revista es va publicar ja a París, amb peu d’impremta de la Librairie Félix Alcan. Encara en una segona resurrecció es publicà a partir de 1939 als Estats Units, i en anglès.
La paràbola de l’Escola de Frankfurt és il·lustrativa, com poques, del destí dels innovadors en el camp del pensament. Relativament marginal en l’època de Weimar, rebutjada per elitista i no compromesa (en termes de política de partit) a partir d’un cert moment, des dels sectors més identificats amb l’ortodòxia (com per exemple Bertolt Brecht), l’aportació i la influència posterior d’aquests teòrics ha estat decisiva. Adorno, Horkheimer, Pollock, Löwenthal, Marcuse, Wittfogel, Grossmann, Fromm, Walter Benjamin, Siegfried Kracauer, Franz Borkenau i molts altres, més enllà de la proximitat o la llunyania respecte del nucli central, i de l’evolució posterior de cadascú, conformen un dels estols més brillants —no cal dir-ho— del pensament contemporani. Del qual encara es poden aprendre moltes lliçons.
Bàsicament, l’ampliació del ventall d’interessos i la fugida d’ortodòxies estèrils. L’atenció a les aportacions de les diferents disciplines —l’apartat de ressenyes de la revista esmentada és exemplar en aquest sentit— per incorporar-les a un pensament molt més complex, que al seu torn inclouria nous focus d’interès —l’autoritarisme, l’estructura familiar, la formació de la personalitat autoritària, el prejudici, etc.— més enllà de les dades o les inflexions de la base econòmica. Aquest èmfasi en la superestructura, en la psicologia de masses, en la cultura, és un tret clau de l’Escola de Frankfurt, com ho seria també, a la seua manera, d’un altre pensador de característiques molt diferents, com Antonio Gramsci. Les limitacions del marxisme mecanicista típic de la Segona Internacional i el fracàs del marxisme voluntarista i activista, que s’estavellà contra la dura realitat d’una societat endarrerida com la russa, i que donà lloc a un despotisme inassumible, serien també elements que cal considerar molt en primera línia en la gènesi i el desenvolupament de l’Escola de Frankfurt.
La preservació malgrat tot de l’esperit crític, és a dir, d’un nucli de pensament emancipador en continuïtat amb el gran llegat del marxisme i també d’altres corrents pre i postmarxistes, així com la trobada amb les ciències socials i la recerca empírica sense caure en l’empirisme, són un altre tret distintiu d’un pensament que és, encara, esperonador.