Quan el 30 de gener de 1933 el president Hindenburg va nomenar AdolfHitler canceller de la República de Weimar, en un intent de trencar el bloqueig polític que havia portat a la convocatòria de dues eleccions parlamentàries l’any anterior, la majoria d’analistes no van pas augurar-li un mandat llarg. Al capdavall, Hitler esdevenia cap d’un Govern dividit i mancat de majoria parlamentària, el quinzè canvi de canceller que s’esdevenia en els catorze anys de vida de la inestable Alemanya d’entreguerres.
Arribada l’hora del seu suïcidi, el 30 d’abril de 1945, Hitler havia governat Alemanya durant més de dotze anys, en onze dels quals amb el poder absolut i il·limitat que li donava la seva doble condició de canceller i Führer en un règim de partit únic. El país havia crescut militarment i econòmica fins a dominar —a còpia d’invasions i d’agressions en una espiral de menyspreu sens fi per qualsevol dret o norma internacional— la major part de l’Europa continental, abans d’ensorrar-se sota el pes de la mobilització aliada en la mena de guerra de dos fronts que tantes tràgiques reminiscències portava als alemanys prou adults per haver viscut l’anterior conflagració mundial.
Més que qualsevol altra cosa, la destrucció de vides humanes és el que va marcar el III Reich. Les xifres de baixes de la Segona Guerra Mundial, particularment al front oriental —vint-i-cinc milions de soviètics morts, set milions d’alemanys, sis milions de polonesos i deu milions de civils en l’àrea de front que comprenia Polònia, Ucraïna, Bielorússia, els Països Baixos i l’occident rus— eren estremidores en tots els casos, però d’una manera especial per als jueus. Si bé és cert que l’espiral dels racismes i del menyspreu més absolut per la vida i la dignitat humana va colpir tots els col·lectius, només per a ells s’havia preparat una “solució final” que preveia, en la seva planificació el gener de 1942, l’execució d’onze milions de persones que incloïen habitants de llocs tan diversos com Anglaterra, Finlàndia, Portugal o Turquia, i que no era més que la mostra més extrema d’una estigmatització salvatge que havia precedit de molt la guerra. Mentre les forces aliades penetraven Alemanya i descobrien els camps de l’horror, anava fent-se evident que més de la meitat dels objectius numèrics del pla macabre nazi havien quedat assolits.
L’Holocaust ha deixat una ferida profunda en la història de la humanitat. Tan grans i inqüestionables van ésser els crims i la destrucció que els acompanyava que els europeus van enterrar de llur discurs alguns termes que havien estat habituals fins al moment. Per començar, va generar-se una onada de simpatia cap al poble jueu, ben aprofitada pel lideratge sionista en aquells anys de lluita per la independència, i l’antisemitisme va desterrar-se als espais marginals de l’extrema dreta extraparlamentària en la major part del món occidental. Les societats també van fer-se més sensibles al racisme i solucions prou freqüents en moments anteriors (i fins i tot, cal afirmar-ho, en els anys de la immediata postguerra) com les neteges ètniques van passar a ésser gradualment condemnades. La fi de la segregació racial al sud dels Estats Units a la dècada dels seixanta o l’ensorrament del règim d’apartheid a la Sud-àfrica dels anys noranta poden veure’s en part com a ecos llunyans d’aquesta mateixa empenta, malgrat que la crisi de Ruanda i les guerres de l’antiga Iugoslàvia demostressin que les flames de l’odi restaven somortes i eren ben susceptibles de revifar en les circumstàncies adients.
Aquesta qüestió torna l’atenció a l’adveniment de Hitler el 1933 i a l’execució ponderada, freda i calculada de la seva estratègia flagrantment antisemita. Sovint l’antisemitisme s’assimila amb l’Holocaust, que al seu torn s’explica per l’arribada al poder del nacionalsocialisme. I bé prou que és així, però convé recordar que Hitler havia escrit a bastament sobre els seus propòsits en una obra, Mein Kampf, àmpliament difosa abans no arribés al poder (240.000 exemplars venuts), i això no va ésser obstacle perquè destruís en menys d’un any el règim multipartidista democràtic de Weimar i comencés a implementar legislació antisemita des del primer minut. Ni en aquell moment ni més tard, a mesura que els excessos van anar fent-se evidents fins per a les ànimes més mel·líflues, no va haver-hi ningú que fos capaç d’aturar-lo.
És bo que tinguem present l’inquietant precedent de 1933, evidència de la fragilitat de les democràcies i de la capacitat d’ideologies indesitjables de capgirar drets i principis que semblen irreversiblement adquirits, quan se’n donen les circumstàncies adequades. I aquestes circumstàncies són gairebé sempre un esdeveniment que genera un empitjorament del nivell de vida i una frustració difícil de canalitzar (en aquell cas, la depressió econòmica iniciada amb el crash borsari de Wall Street d’octubre de 1929) en un marc general en què certes idees tòxiques circulen i són susceptibles d’ésser cregudes per una part significativa de la població (en aquella saó, l’antisemitisme i la Dolchstosslegende que no deixava d’ésser-ne una grollera manifestació).
Examinem-ho amb una mica més de detall. L’antisemitisme havia estat un fenomen molt arrelat a Europa des dels temps medievals. Socialment separats de les poblacions gentils pel fet de viure en barris propis i practicants d’una religió que duia l’estigma d’haver instigat l’assassinat de Jesucrist, era fàcil convertir-los en l’enemic quan calia un boc expiatori a qui culpar de les circumstàncies difícils, ja fos per una mala collita, un brot de pesta o la comissió d’un crim del qual se’n desconegués l’autoria. Més endavant, la preferència dels jueus —que per experiència s’estimaven més professions intel·lectuals que no els lliguessin a una terra de la qual potser haurien de marxar corrents en el moment més inesperat— per la dedicació professional a certs oficis i la limitació que el pecat d’usura imposava als cristians els va generar fama d’escanyapobres i d’insensibles a qualsevol altre valor que no fos el del diner. I més endavant encara, la presència d’un col·lectiu cosmopolita i ben relacionat amb les jueries d’altres països va ésser vist com una amenaça en una època d’auge dels nacionalismes excloents que demanaven una lleialtat absoluta i única a la pàtria.
Alemanya no havia estat més antisemita que la França de Dreyfus o que la Rússia dels pogroms de 1881, però compartia amb la resta d’Europa aquest llast centenari. Els motius havien anat variant, però dos elements es mantenien immutables: la tendència a reagrupar la societat a l’entorn d’un “ells i nosaltres” en què els jueus sempre eren els “ells” i la burda manipulació dels fets —quan calia per mitjà de mentides descarades— per fer quadrar aital narrativa. Sense aquest substrat arrelat fins al moll de l’os de la societat cap demagog, per més carismàtic i convincent que fos, per més desesperació que hi hagués, no hauria pogut arribar on va arribar Adolf Hitler.
A aquest substrat s’hi havien afegit, al llarg del segle XIX, idees que sovint van ésser acceptades també per l’acadèmia i la intel·lectualitat, que de vegades van transcendir les mateixes fronteres alemanyes i que, malgrat no semblar tan amenaçadores en el moment, a la llarga van ésser un pas necessari per a la legitimació de l’antisemitisme popular i la seva transformació en el programa nacionalsocialista. Penso aquí en Fichte i la seva creença en la puresa alemanya en comparació de la decadència de les races llatines; en Hegel i la supremacia absoluta de l’Estat (Hegel influenciaria Bismarck i Hitler, és clar, però també Marx); en Treitschke i la consideració de la guerra com a expressió més alta de l’home i raó d’ésser d’Alemanya; en Nietzsche i la concepció d’un superhome guerrer que menyspreava la democràcia, els parlaments i la caritat cristiana indicadora de debilitat; en Wagner i les òperes militars amb al·lusions a la tradició germànica i als seus déus ancestrals. No tots van ésser alemanys: l’infame Assaig sobre la desigualtat de les races humanes va escriure’l el francès Gobineau i la consideració de la raça ària com a motor de la història en antagonisme constant amb la raça jueva va ésser una idea de l’anglès Houston Chamberlain. Tampoc no era d’ells tota la culpa: els nazis van manipular conscientment llurs missatges per amplificar-los i distorsionar-los en benefici propi. Però tots ells van fer afirmacions insostenibles a ulls d’avui i de les quals va arribar el dia que el món va haver de pagar-ne un preu molt alt.
A la República de Weimar hi havia, doncs, un “marc general en què certes idees tòxiques circulaven i eren susceptibles d’ésser cregudes”. Lamentablement tampoc no van faltar-hi l’“empitjorament del nivell de vida” i la “frustració difícil de canalitzar”. Les dues circumstàncies provenien de la misèria generada per la Primera Guerra Mundial, la humiliació de la derrota i les duríssimes condicions imposades a Versalles pel que feia al pagament de reparacions, així com d’una recaiguda en la crisi econòmica a partir de 1929. Mal que era clar que l’exèrcit alemany havia estat derrotat —l’armistici havia estat sol·licitat a instàncies de l’Estat Major, que també havia recomanat acceptar el Tractat de Versalles perquè no hi havia perspectives realistes de derrotar els aliats si es reprenia la confrontació— els cercles extremistes van difondre ben aviat que la derrota es devia a una conspiració de la rereguarda, la “llegenda de la punyalada a l’esquena” o Dolchstosslegende. Amplificada per sectors de la dreta política i de l’estament militar que van donar-li crèdit a gratcient de la seva falsedat, aquest relat va ésser ben acollit per una població acostumada a sentir de les maldats del col·lectiu que hauria apunyalat els soldats, la identitat del qual haurà estat endevinada pel lector abans i tot d’analitzar la il·lustració, publicada a l’Arbeiterzeitung de Viena en una data tan primerenca com el 26 de març de 1919. Confrontada a un exèrcit hostil, amb una cultura democràtica a les beceroles, llastada per un substrat que afavoria el supremacisme i el militarisme i sentida com una imposició dels guanyadors de la guerra, la República de Weimar va poder encara així estabilitzar-se i superar el caos de la immediata postguerra, però el crash borsari de 1929 i la crisi subseqüent, amb la fallida dels principals bancs i la generalització de l’atur, van ésser massa. La visió curtterminista dels partits democràtics, l’emergència d’un demagog determinat i particularment habilidós i la senilitat del president de la República van ésser circumstàncies addicionals que van empènyer cap al desastre. Queden per a la posteritat les conseqüències d’haver permès la generalització i legitimació d’un relat fictici i corrosiu, lliçó valuosa en els nostres temps de la postveritat.