Després de l’accés al poder del feixisme italià, el 1922, van ser molts els que van pensar que aquest fenomen nou i desconegut podria explicar-se, entre altres coses, per l’endarreriment que patia la societat italiana respecte a altres països més avançats. I, aparentment almenys, no podria haver-hi una diferència més gran en termes de modernitat de la que hi havia entre Itàlia i Alemanya. Perquè tota visió, per superficial que fos, podria conduir fàcilment a la conclusió que el feixisme difícilment podria arrelar, i menys triomfar, en una societat com l’alemanya. Alemanya no sols era el país més avançat d’Europa des del punt de vista econòmic, era també el més modern en termes d’estructures i hàbits socials; culturalment, poc havia d’envejar a altres societats. Tant en la literatura com en la pintura, tant en l’arquitectura com en el terreny del pensament i en tants altres aspectes, com ara el cinema, era una de les més importants referències de la cultura moderna. Políticament, la Constitució de Weimar, amb tots els seus defectes, podia considerar-se un model de Constitució democràtica. A principis dels anys 20, a Munic, s’hi va poder constatar el fracàs d’una pàl·lida imitació de la Marxa sobre Roma i encara que en les eleccions presidencials de 1925 va haver-hi un clar gir a la dreta amb el triomf de Hindenburg, fins a 1930 el partit dels feixistes alemanys, l’NSDAP d’Adolf Hitler, semblava fregar la marginalitat electoral. Per si no n’hi havia prou, l’Alemanya de Weimar acollia els partits obrers més poderosos. No hi havia partit socialdemòcrata al món més fort que l’alemany, ni cap organització comunista equiparable —al marge de l’URSS, és clar— al KPD.
I, no obstant això, el 1930 el partit nazi va emergir amb un alt percentatge dels vots i al juliol de 1932 es va erigir, amb un 37,4% dels vots, en el primer partit d’Alemanya. Arribat al poder, va destruir la democràcia alemanya a una velocitat de vertigen sense trobar grans resistències en el camí, i ràpidament es van posar les bases d’un Estat totalitari, inspirat en el feixista italià. És a dir, van aconseguir en mesos, i d’una manera força més radical, allò que als seus inspiradors originals els havia costat pràcticament una dècada.
Com es podia entendre tot això? No és estrany que moltes de les explicacions de l’època —i posteriors— tendissin a donar la volta al que assenyalàvem més amunt. En primer lloc, per a uns, pròxims a l’enfocament de la modernització en les seves diverses variants, la societat alemanya no era tan moderna com semblava. Ho era, sí, potser en el pla econòmic, però no en el social o el polític: Alemanya hauria perdut pautes essencials de la modernitat, no hauria tingut una revolució burgesa, els sectors de procedència feudal, els terratinents, continuarien detenint un poder social extraordinari i la burgesia mateixa s’hauria feudalitzat en bona mesura. Amb unes tals bases, la democràcia de Weimar podria considerar-se poc menys que condemnada des del principi. I la cosa no canviaria si es desplaçava el focus, com farien els marxistes, cap al capitalisme, el gran capital, el capitalisme monopolista: com a enemic de la democràcia i el moviment obrer, el gran capital hauria estat el gran responsable de la destrucció de Weimar i de l’ascens d’un partit nazi, al qual hauria finançat generosament. Es podia posar l’èmfasi, doncs, com farien molts liberals i futurs adeptes de les teories del totalitarisme, en les conseqüències corruptores en el pla moral de la Gran Guerra i l’arribada de la societat de masses. Des d’aquesta perspectiva seria una societat formada per individus aïllats i atomitzats la que hauria quedat presa —manipulada i terroritzada— d’una elit totalitària, la nazi.
Si alguna cosa caracteritza aquestes explicacions, afirmades progressivament com les grans teories del feixisme, és la seva propensió al traç gruixut, a l’absència de matisos; la seva simplificació en l’enfocament de problemes extraordinàriament complexos; la seva tendència a fer responsable del feixisme a gairebé tot o tots abans que els mateixos feixistes, que els mateixos nazis. Certament, la historiografia ha vingut a corregir d’unes dècades ençà els apuntats reduccionismes: es torna a subratllar la modernitat substancial de la societat alemanya, per recordar, això sí, que aquesta modernitat podia portar al màxim les contradiccions econòmiques, socials, culturals i polítiques, i que, a més, la modernitat pot conduir tant a la democràcia com a la seva destrucció. D’altra banda, s’ha constatat que els nazis constituïen un moviment social i polític autònom, que no eren criatures del gran capital —o dels poders feudalitzats— i que, si van col·laborar amb aquests sectors socials fins al final, no ho van fer per convertir-se en uns obedients subordinats. També la idea dels alemanys aïllats i manipulats per elits marginals ha deixat pas a una imatge molt més complexa: els alemanys normals i corrents tenien els seus propis interessos i, amb totes les contradiccions que es vulgui, la seva pròpia racionalitat. Lluny de constituir una elit poc menys que alienígena, els nazis van poder penetrar en les anomenades societats intermèdies —recreatives, esportives, musicals, veïnals…
Una primera reflexió podria fer-se a la llum del que hem exposat. I és que segurament caldria posar el focus no tant en els grans processos —revolucions burgeses, gran capital, societat de masses…— com en el període concret, el qual hem decidit anomenar guerra civil europea; i, en particular, en la cadència de l’auge i la caiguda de les democràcies. Perquè en aquest terreny s’oblida massa sovint que la crisi de les democràcies dels anys 30 no ho era d’unes democràcies tradicionals, entre altres coses perquè les democràcies no existien o n’hi havia només unes quantes abans de la Gran Guerra. De manera que el que cal constatar és que la democràcia arriba a la major part dels països europeus arran d’aquest conflicte. No sols la democràcia, sinó també el socialisme reformista, la socialdemocràcia, arriben a posicions de poder després de la Gran Guerra i arran de la contesa. I, en fi, és amb la Gran Guerra i en aquest marc on apareix com a desafiament formidable el comunisme, la revolució social.
Res d’això no és gratuït: si hi ha revolució democràtica, apareixeran de seguida els enemics de la democràcia, que poden ser vells reaccionaris, antics conservadors o fins i tot liberals convençuts que la democràcia és el contrari del liberalisme. És a dir, hi ha poderosos sectors polítics i socials que són enemics de la democràcia per se i que es mostraran molt disposats des del principi a aprofitar totes les possibilitats que se’ls ofereixin per limitar-la, fer que reverteixi o simplement destruir-la. No menys hostils, quan no virulentes, seran les reaccions contra el reformisme social, contra els socialistes en el govern, les polítiques socials del qual seran aviat condemnades gairebé com a tiràniques, contràries a les necessitats de l’economia o simplement coadjuvants en la destrucció d’aquesta, tot això amb un protagonisme especial dels grans poders econòmics. Tampoc per aquest cantó es faran escarafalls davant qualsevol política que pugui marginar els socialistes o afeblir fins a l’extrem els sindicats obrers. L’amenaça comunista va poder funcionar, en fi, com a element de cohesió per a les diverses dretes que van voler ajuntar en una de sola les amenaces per a un món que desapareixia amb passes de gegant.
Però, com dèiem més amunt, no es pot ignorar que els grans protagonistes del feixisme van ser els mateixos feixistes, que els grans protagonistes del nacionalsocialisme van ser els nazis. Per això és essencial que ens preguntem ara el perquè del fet que una força extraordinàriament minoritària al llarg dels anys vint es convertís en el formidable vendaval dels anys trenta. La resposta més plausible és la que ens remet a la noció d’una crisi total com a acumulació de crisis.
Crisi total i crisi nacional, en primer lloc. Com se sap, a Alemanya la Gran Guerra va despertar totes les esperances i va comportar les decepcions i els esquinçaments més grans. La derrota, amb la revolució de novembre, fomentaria la llegenda sense fonament de la punyalada per l’esquena. Però, més enllà d’això, el tractat de Versalles, amb el que va tenir d’humiliació del sentiment nacional, va reforçar aquests esquinçaments i va lacerar el prestigi d’una república que es considerava còmplice, tant com els seus principals protagonistes, fossin socialistes o liberals. L’ocupació del Ruhr per francesos i belgues va portar al límit el sentiment d’humiliació nacional amb l’agreujant que la hiperinflació que es va disparar llavors va arruïnar els petits estalviadors i la misèria es va ensenyorir dels sectors populars urbans. Va ser aquesta la primera crisi catastròfica per a una població que venia d’experimentar el terrible trauma de la Primera Guerra Mundial.
Crisi extremada, doncs, a principis dels anys 20. I no es pot obviar això quan ens aproximem a l’efecte de la Gran Depressió dels anys 30. Perquè, en efecte, de crisis econòmiques amb efectes econòmics i socials devastadors, especialment per a les classes populars, n’hi va haver als EUA, Dinamarca o Suècia. I, no obstant això, aquesta crisi no va conduir, tot al contrari, a la destrucció de la democràcia. De manera que cal tenir en compte que l’experiència vital per a molts alemanys no va ser la d’una crisi econòmica devastadora sinó de dues, la qual cosa ben bé podria fer una sensació de totalitat indefugible.
Hem deixat per al final un factor fonamental en l’ascens dels nazis. Tal és que, pràcticament sense interrupció des de les grans demostracions d’entusiasme amb l’inici de la Gran Guerra, amplíssims sectors de la població alemanya havien arribat a viure, a experimentar, la vida política, a adquirir un protagonisme al qual ja no estaven disposats a renunciar. Ja no concebien la idea de “tancar-se a casa”, just el que d’alguna manera hauria agradat a reaccionaris, conservadors i fins i tot liberals.
És des d’aquesta conjunció de paràmetres que cal entendre la crisi final de la República de Weimar. Els enemics de la democràcia i el socialisme es van mostrar especialment eficaços a l’hora de laminar la república. El 1930 el partit socialista va haver d’abandonar el Govern assetjat per la dreta econòmica i política; els governs posteriors van virar cada vegada més a la dreta, es començava a governar al marge del Parlament; un autèntic cop d’estat de Von Papen a Prússia va servir per consumar l’expulsió dels socialdemòcrates de tota posició de poder. El món dels negocis, el gran capital, va bolcar la pràctica totalitat dels seus suports econòmics, no als nazis, sinó als partits de la dreta conservadora i reaccionària. Entre totes aquestes dretes, la política, l’econòmica i la social, havien aconseguit reduir la democràcia parlamentària a la seva mínima expressió; és a dir, s’havien mostrat summament eficaços en el seu quefer antidemocràtic.
Però llavors es va plantejar el problema, el mateix que a Roma onze anys enrere: tot avanç en el procés de destrucció de la democràcia havia anat acompanyat inexorablement de la pèrdua de vots dels partits de la dreta burgesa i del —ja vist— correlatiu devessall de vots cap als nazis. Tan disposats a aniquilar la República de Weimar com aquells partits burgesos, els nazis van reeixir a presentar-se com a enemics de la revolució comunista, certament, però també com l’antítesi popular i revolucionària dels seus, a vegades aliats, a vegades rivals, conservadors o reaccionaris. Sobretot, van canalitzar la voluntat de protagonisme polític actiu d’amplíssims sectors de la població.
A l’altura de gener de 1933, just quan els nazis acabaven de perdre vora tres milions de vots, al president de la República, Hindenburg, i al seu entorn, en el qual no faltaven reaccionaris de tots colors, terratinents prussians, industrials i militars, els quedaven poques alternatives de govern. Podien recórrer a la via del cop d’Estat, però això era summament inviable en una societat àmpliament mobilitzada i polititzada i amb dos grans partits de masses, comunistes i nazis, radicalment oposats a aquesta alternativa. Podien, clar, tornar a donar la mà als socialdemòcrates i els sectors més moderats del partit catòlic, però llavors, per a què haurien servit tots els afanys precedents i la voluntat destructiva? I podien, al capdavall, obrir-se a la perspectiva d’integrar els plebeus nazis en el Govern, pensant que se’ls podria vigilar, domar i, tal vegada, en algun moment posterior, acomiadar.
Això darrer és el que van fer. Com vora deu anys enrere havien fet els seus homòlegs italians, les classes dominants, les dretes socials, econòmiques i polítiques havien preferit lliurar el poder als feixistes abans que fer revertir les derives i involucions antidemocràtiques. Aquesta va ser la seva responsabilitat. També el seu llegat més durador?