La història de la ciència-ficció catalana és totalment irregular i capritxosa, amb uns clàssics oblidats; més ciència que ficció; poques —però dignes— obres veritablement literàries i escassa capacitat d’innovar.
Sobre aquest paisatge agrest i semidesèrtic s’abraona ara una allau de neu provinent d’Andorra i anomenada Consciència (Empúries, 2019). La seva autora es diu Teresa Colom (la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1973), procedeix d’un gènere fantàstic amb aires gòtics, i presenta una novel·la més literària i filosòfica que èpica i aventurera (en termes televisius, més Black Mirror que Star Trek), però amb intriga, suspens i missatges xifrats, com les antigues novel·les d’espies. I s’inventa un món nou bastit sobre la immortalitat de les consciències.
Consciència
Teresa Colom
Editorial Empúries
Barcelona, 2019
210 pàgines
En un món postapocalíptic —que l’autora fa que s’ensorri en quatre pàgines d’impacte—, la Laura Verns contracta un servei de neurotraspàs perquè, en morir, la seva ment sigui abocada a un sistema informàtic. Vint anys després, un visitant l’alerta que la seva vida corre perill, una amenaça anònima per raons desconegudes —més enllà d’una anomalia en el seu sistema d’emmagatzematge que desperta suspicàcies en l’empresa on va contractar el neurotraspàs.
Amb aquesta trama de fons, Colom mostra la nova societat que s’ha creat després de dos fets tan colpidors com l’apocalipsi del mon animal i vegetal —al contrari de les prediccions científiques, a la Terra només sobreviuen els humans— i la capacitat d’encapsular digitalment les “vides de continuació”· Teresa Colom desplega tot el nou univers que s’ha creat a partir del món agonitzant, amb grans ciutats protegides sota escuts atmosfèrics, una mena d’hivernacles dins dels quals plou sempre.
D’altra banda, la immortalitat de la ment genera canvis socials, econòmics i morals que l’autora presenta acríticament per convidar a la reflexió: el negoci del neurotraspàs queda, lògicament, circumscrit a un oligopoli de tres empreses que fan i desfan sense tenir en compte gaire cosa més que els seus interessos. Les religions, a pesar d’haver-se resolt —si més no, parcialment— la qüestió de la immortalitat, revifen i guanyen nous seguidors i noves competidores.
Però allà on Teresa Colom vol burxar, la nafra on vol ficar el dit, és més íntima, la que relaciona cos i ment; la que diferencia, o no, ment i ànima. Consciència explica amb més detall com els primers experiments amb el neurotraspàs no van funcionar perquè la ment, d’alguna manera, enyora el cos. Això, a la novel·la, es resol amb la teoria de la Racionalitat Alliberada de Bibi Louie, que Colom inventa, i descriu, així: “La teoria de Louie era que hi havia d’haver part de la ment que se n’anés amb el cos quan morís. Va fer el paral·lelisme amb una extremitat gangrenada, tot i que, en el cas de la ment, el risc provenia del seu lligam emocional amb el món en què havia viscut”.
Colom inventa aquests conceptes i els barreja amb altres de científics, com el connectoma —el mapa de connexions de les neurones al cervell—, amb un resultat que rarament grinyola. Només una exòtica fe en la humanitat fa que Colom s’arrisqui amb una improbable reacció política a l’apocalipsi: “Es van convocar reunions d’emergència entre experts, empresaris i mandataris polítics per aturar el caos de manera efectiva i convèncer la població que no arribaria a passar fam. No es podia perdre temps i en aquestes cimeres intensives a ningú se li va acudir malbaratar un minut a fer aportacions estèrils”.
En la presentació de Consciència l’autora explicava que no havia arribat a la ciència-ficció amb la intenció de fer una novel·la del gènere sinó que el tema del qual volia parlar (la vida d’una consciència independent del cos) l’obligava a parlar d’una tecnologia que encara no existeix i, per tant, l’encaminava cap a la ciència-ficció. Volia parlar sobre el cos i la ment de la mateixa manera que n’havia parlat en alguns contes deLa senyora Keaton i altres bèsties (Empúries, 2015), com el del nen que naix amb una peülla de porc en compte de mà o la petita que es converteix en balena.
Colom —que ve de la poesia i s’ha fet gran amb els contes— torna a les seves dèries, o obsessions, que són, sens dubte, el millor adob per a la seva imaginació. I per a la dels seus lectors.