Una parella de classe alta contracta una mainadera perquè tingui cura del seu nadó. La noia, que arriba a la casa una nit plujosa, es troba amb una amabilitat excessiva, gairebé fregant l’histrionisme. Li ensenyen el lloc on es quedarà a viure i li presenten la criatura. El primer gir ve quan el pare va a buscar el nadó i el treu del bressol agafant-lo pels peus, clavant-li un cop al cap amb la barana. Sense immutar-se. Perquè el que té a les mans no és un nadó: és un nino reborn. Vet aquí el primer gir de la sèrie Servant. El primer gir de molts. Perquè aquesta nova sèrie que Apple TV+ ha estrenat amb el segell de M. Night Shyamalan (que n’ha dirigit dos episodis) i guió de Tony Basgallop, sembla més preocupada per fer girs que sorprenguin que per explicar una història. I això que tenen en mans un material interessant. Els ninos reborn són reproduccions realistes de nadons que en teràpia es fan servir per pal·liar el sentiment de pèrdua d’un fill, com per exemple si es produeix una mort prematura. És el cas de la parella protagonista: ella fa veure que el nadó és real; ell li segueix la veta perquè el nino ha estat l’única manera de treure-la a ella de la crisi. Però i la mainadera? Què li sembla el fet d’haver de cuidar un nino? Doncs li sembla bé. No només això, sinó que també fa veure que és real. Segon gir. I encara en falta un tercer abans que acabi el primer episodi.
Servant
Creador: Tony Basgallop
Repartiment: Lauren Ambrose, Toby Kebbell,
Nell Tiger Free
Temporades: 1
Plataforma: Apple TV+
El problema de Servant és que no està interessada a explorar el dol, i com pot arribar a distorsionar la percepció de la realitat de qui el pateix, ni tampoc el patiment d’una parella que ha perdut un fill. No està, per tant, a l’altura del tema de la seva història. El que podria haver estat una exploració interessant de les dificultats de la parella protagonista en una situació com aquesta, esdevé únicament una excusa per generar un imaginari pertorbador (el nino reborn es fa servir amb la intenció que sigui inquietant) i crear un misteri que s’allargui episodi rere episodi. La conseqüència principal d’aquest enfocament és la figura de la dona que ha perdut el fill, el patiment de la qual es tracta d’una manera tan simple que acaba fent de dona boja en el marc d’una sèrie de terror. En conseqüència, la interpretació que en fa Lauren Ambrose no té res a veure amb la complexitat del seu personatge a Six Feet Under. Al seu costat, Toby Kebbell fa cares sofertes i, sense que sigui intencionat, provoca que imaginem com seria aquesta història si fos un episodi de Black Mirror.
Seria més interessant i, sobretot, menys evident en el seu intent per generar mal rotllo en els espectadors. La sèrie ataca per tots els flancs: banda sonora de violins estridents, plans curts per generar claustrofòbia, detalls en els plans escabrosos, etc. Fins i tot fan que la mainadera fabriqui una mena de creus que semblen haver sortit deThe Blair Witch Project i que aparentment formen part d’un ritual. Tot plegat pot arribar a ser força absurd, però això no impedeix a Servant un to pretensiós. Vol ser Sharp Objects quan s’assembla més aThe Sinner. Com aquesta última, pot arribar a enganxar malgrat tot, perquè l’encadenament de girs de guió, que cauen en el moment just per mantenir l’expectativa, fa que vulguis saber què passarà després. Amb tres episodis vistos en el moment d’escriure aquesta crítica ja us avanço que després passen moltes coses, algunes de sorprenents, moltes d’inversemblants, unes quantes de genuïnament angoixants, però cap que ens porti en lloc interessant perquè, en realitat, Servant no té res a dir.