El diferencial entre el vot de Podem a les Illes i en el conjunt de l’Estat espanyol és positiu a favor de la formació a Balears de manera continuada des de 2015 i, a més, s’està consolidant com una de les característiques fonamentals d’aquesta formació. Així és, Podem a les Illes treu més bon resultat que la seva mitjana estatal. Encara més: la balear és la comunitat autònoma on aquest diferencial és més gran, amb prou diferència sobre la resta de casos. Dit d’una altra manera: Podem ha arrelat a l’arxipèlag més que a qualsevol altra banda.
Es tracta d’una característica important que, tanmateix, en el discurs de Pablo Iglesias i de la resta de dirigents estatals de la formació mai no es posa en valor. Si han de fer menció d’un exemple de Govern de coalició amb el PSOE sempre és el País Valencià. Si han de treure pit per algun resultat electoral, en troben sempre algun que no sigui el balear. Si s’han de referir a la relació interna entre les diferents famílies del partit, parlen de per tot excepte del que passa a Balears. Quan s’esdevenien els enfrontaments entre Iglesias i Íñigo Errejón en cap ocasió miraren cap a Balears com a exemple per superar la divisió...
Per descomptat que, quan els seus líders de Madrid aterren a Palma, aleshores sí que parlen de les bondats del pacte d’esquerres illenc, de com funciona el partit a les Illes... però sempre és per a consum intern, regional, i quan tornen a Madrid se n’obliden. Allà mai posen d’exemple la formació baleàrica. A pesar que l’èxit electoral morat a l’arxipèlag ha consolidat, com s’ha dit, un diferencial positiu amb relació a la mitjana estatal que sembla lògic que hagués de ser motiu d’orgull.
Els diferencials
El diferencial entre el vot d’una formació en una comunitat autònoma determinada i la seva mitjana estatal permet visualitzar —en forma de punts percentuals— el grau l’arrelament del partit en qüestió en tal territori.
Si s’observen els diferencials en el quadre adjunt, relatius al comportament electoral de les quatre grans forces estatals el passat 10 de novembre, s’obtenen a primera vista algunes conclusions importants.
La més òbvia és que la clau estatal del vot marca decisivament el comportament electoral pertot arreu excepte al País Basc i Catalunya. Són els dos territoris on, al marge d’altres consideracions, el sufragi indica a les clares l’existència d’un cos polític respectiu diferent de la resta. Molt diferent, per cert. Dels quatre grans partits espanyols, a Catalunya només un, el PSC-PSOE —fent abstracció, per a l’anàlisi present, que són formacions diferents i sobiranes, tot i que aliades— supera, de poc, el 20% dels sufragis, presentant un diferencial negatiu amb relació a la mitjana estatal de 7 punts percentuals i mig. Ja no parlem dels diferencials del PP (-13,4) o de Vox (-10,7). Encara més significatius són aquests diferencials al País Basc, on el PSOE ni tan sols arriba al 20% dels vots, amb 8,9 punts per sota de la seva referència espanyola, mentre que el diferencial del PP hi cau fins a 11,9 punts i Vox 12,7.
Per una altra banda, el quadre del diferencial de vot del 10 de novembre passat indica el grau d’arrelament de les diferents opcions a cada territori. Aquells que s’estimen més ignorar la importància del vot neofeixista al País Valencià i a les Illes convindria que atenguessin al fet preocupant que, respectivament, està 3,4 i 2 punts per sobre de la mitjana espanyola. Això, per força, significa que aquest sufragi, pel motiu que sigui, està arrelant en els dos cossos electorals inclús més del que ho fa de mitjana a tot l’àmbit estatal i fins i tot més —o com a mínim per l’estil— de com ho fa en alguns territoris de l’Espanya profunda. No hi ha estudis, encara, de la caracterització del vot Vox a cada territori, però segons ha pogut saber aquest setmanari se n’està realitzant un amb relació a Palma que es publicarà aviat i que mostrarà el grau de nocivitat potencial que per al futur té l’èxit d’aquest sufragi.
A efectes de la present anàlisi, la dada més rellevant que aporta el quadre adjunt és el cas de Podem a les Illes. Així és, cap altre territori mostra un comportament tan positiu per al vot lila com el baleàric. No és res de nou. Ja va passar el 2015, en el moment de la irrupció de Podem, quan al conjunt de l’Estat es va quedar amb un 20,6% dels sufragis i a Balears va sumar el 23%: 2,4 punts percentuals per sobre. Com que no hi havia precedents, ningú va atendre gaire al fet. Però al cap de mig any, a les eleccions de juny de 2016, la candidatura lila a l’arxipèlag va fer un espectacular 25,2% quan la mitjana estatal fou del 21,1%: 4,1 punts per sobre. Casualitat? Doncs no ho pareix si s’atén al fet que a les urnes a Corts de l’abril d’enguany Podem va sumar en el conjunt el 14,3% i a les Illes el 17,8: 3,5 de diferència a favor del vot a l’arxipèlag. La tendència quedà confirmada el passat 10 de novembre: el 12,8% assolit en el conjunt per Pablo Iglesias va quedar 5,3 punts percentuals per sota del resultat de Podem a Balears: 18,1% dels vots.
Quatre ocasions en què el comportament electoral mostra un diferencial positiu i creixent --entre el mínim de 2,4 punts i el màxim de 5,3-- no és cap casualitat. El que mostra l’evolució és la consolidació d’un fet electoral únic a tot l’Estat espanyol. La decadència electoral aparent d’Iglesias no afecta la seva marca baleàrica. A les Illes Podem manté un grau de suport molt alt i cada cop està més per sobre de la seva referència estatal. Per què ? Què està passant?
Podem Balears
“És important, i jo diria que fonamental, per explicar el que passa amb Podem a les Illes, el fet que la seva direcció ha apostat per la moderació, això és un element cabdal a l’hora d’explicar l’èxit de la formació a Balears”, assegura el sociòleg Antoni Tarabini, president de la Fundació GADESO (Gabinet d’Estudis Socials). “No hi ha cap dubte que la direcció ha sabut atreure cap a la seva marca electoral tot el conjunt de vot tradicionalment dispers i molt divers que en unes altres èpoques havia anat a altres formacions o a l’abstenció, un vot que prové del món ecologista, esquerrà, pacifista, feminista, etc., i que Podem a les Balears ha imantat”, assevera el psicòleg social Gonzalo Adán, director tant de l’Instituto Balear de Estudios Sociales (IBES) com de Sociométrica --dos instituts demoscòpics, el primer d’àmbit balear i el segon de tot l’Estat--. Per la seva banda, el politòleg Eli Gallardo coincideix en essència amb els altres dos experts quan assegura que “el cicle de creixement de Podem a partir de 2014 [a les eleccions europees d’aquell any] va crear un moviment d’arrossegament [en els següents comicis], i va activar un vot que abans no participava”, cosa que explica, a parer seu, els èxits electorals d’aquesta formació a les Illes.
Resulta curiós, explica Gallardo, que una formació com Podem obtingui tan bons resultats quan els últims anys ha sofert “una clara crisi de lideratge” a les Illes, “amb les batalles internes de Jarabo i Camargo, així com amb l’expulsió de Huertas i Seijas [dues diputades expulsades el 2017], cosa que els fa perdre un missatge diferent al dels socialistes”. Però per a Tarabini és justament això el que “li dona un plus, a la direcció actual, d’imatge de moderació que no tenia Camargo, de no fer por” que li permet “recollir vots que abans havien anat a l’abstenció o a d’altres formacions com Més o el PSOE”.
En què consisteix aquest aparent miracle assolit per l’actual direcció de Podem a les Illes? Doncs sobretot en haver trobat un camí conjunt per als pablistes i antics errejonistes per oposar-se en bloc als anticapitalistes de Camargo i vèncer-los en el congrés balear de 2017. I això no ha passat enlloc més. Potser és justament per aquesta raó que la direcció d’Iglesias recela d’alguna manera de la cúpula illenca, com si fos un exemple inconvenient? Si més no, és pertinent plantejar l’interrogant. En qualsevol cas, el que està fora de tota interpretació, i que per tant són dades objectives, és que, al contrari dels auguris dels més radicals, Podem compta per èxits les concurrències a urnes posteriors al congrés de fa dos anys: les d’abril, maig i novembre d’enguany, amb un diferencial positiu creixent entre el vot a l’arxipèlag i l’estatal.
L’originalitat de la direcció lila a les Illes es forjà a partir del congrés de Vista Alegre II, a Madrid, quan el sector de Pablo Iglesias va agranar el d’Íñigo Errejón. La cara institucional més important del partit a Balears ara, Juan Pedro Yllanes, aleshores era diputat al Congrés i s’havia significat com un destacat errejonista, cosa que li va merèixer les amenaces expresses del fundador de Podemos i amic d’Iglesias, Juan Carlos Monedero, justament per ser crític amb el líder. A l’altra diputada per les Illes d’aleshores, Mae de la Concha, se la considerava neutral en la guerra entre els dos bàndols. Al mateix temps, a les Illes, qui era llavors el secretari general del partit, Alberto Jarabo, d’orientació pablista, portaveu del grup al Parlament balear, s’oposava a tota la resta de diputats del grup parlamentari (sis) que s’enquadraven en el sector anticapitalista —el president de la Cambra en aquell moment, Balti Picornell, inclòs— que volien imposar una línia d’oposició al Govern de Francina Armengol molt més dura –al qual la formació donava suport extern.
Amb vista al congrés balear del partit, previst per a octubre de 2017, tot indicava que el sector més radical, l’anticapitalista, liderat per Laura Camargo, guanyaria si els altres seguien dividits tal com havia passat a Vista Alegre II. Així ho varen entendre pablistes, errrejonistes i neutrals. En efecte, tant Yllanes com De la Concha i Jarabo convergiren per evitar que Camargo es convertís en la nova líder orgànica. El pacte illenc entre els que a Madrid s’escorxaven es veié agraciat amb l’èxit: De la Concha fou la candidata elegida per oposar-se a Camargo i la va vèncer per 94 vots: 751 contra 657. En cas que les divergències que existien a Madrid s’haguessin repetit a les Illes, de segur que Camargo hauria guanyat el congrés. Tanmateix, no fou així. Jarabo, Yllanes i De la Concha saberen sumar i, així, agafaren el poder orgànic.
Aquesta aliança a la balear —de la qual a Madrid Iglesias ni Errejón volgueren prendre exemple— “ha estat la principal raó per a l’èxit de Podem” a les eleccions posteriors, a parer de Tarabini. Per què? Doncs sobretot perquè “pel fet de no ser percebuts com a radicals, al contrari de Camargo, una part del vot al PSOE i, més encara, la part de sufragis més esquerrans de Més se n’ha anat cap al partit morat. És molt rellevant que quan Més ha optat pel segell més nacionalista, sobiranista o independentista, aliant-se amb ERC (a les últimes generals) sigui quan ha fet el pitjor resultat d’ençà de 1989, només un 4%, i això és degut a la fuga de vots esquerrans cap a Podem que, així, augmenta el seu diferencial positiu amb relació a la mitjana de vot nacional de Podemos”, diu Tarabini.
Per la seva banda, Gonzalo Adán posa el focus sobre el PSIB, a l’hora d’explicar el bon resultat de Podem. “El PSOE balear és diferent del PSOE d’altres territoris, aquí està llastat pel seu component més nacionalista, que fa que la marca no pugui enlairar-se tant com en altres bandes, aquí no pot assolir els nivells de vot que registra en altres comunitats autònomes. I si aquest sufragi no va a parar al PSOE pel seu nacionalisme tampoc pot anar, per la mateix raó, com és lògic, a Més, perquè és un votant —sobretot a Eivissa i a Palma— que és castellanoparlant, al qui no agrada gens mi mica el nacionalisme i, per tant, si vol participar votant esquerra només li queda una opció: Podem”.
El politòleg Gallardo no està del tot d’acord amb l’explicació que donen els altres dos experts. Sense negar el que és obvi, com és el bon resultat a Balears de Podem, troba que el factor primordial que ho explica “és l’augment de participació que es dona sempre a les generals amb relació a les locals i autonòmiques i el fet, sobre això, que a Balears es vota molt en clau estatal” i com que, a pesar de tot, “Pablo Iglesias continua essent el gran reclam” de Podem, aleshores la seva figura “determina que a les generals a Balears compti [el partit] amb més suports” que als altres tipus de comicis, si bé accepta que el diferencial illenc amb relació a la mitjana estatal és imputable “a factors propis”.
Tarabini insisteix en que “la imatge de moderació del tàndem Yllanes - De la Concha és la clau de l’èxit diferencial a Balears. No descart en absolut, si hi ha finalment govern de coalició a Madrid, que Iglesias a la fi segueixi l’exemple illenc, en el sentit de moderació, com a forma d’intentar aturar la sangria de suports que està sofrint el partit morat a nivell estatal”