Tres homes seuen en un edifici en ruïnes. Només es mantenen dretes les parets exteriors i el sostre està destrossat. Porten roba blanca de cotó i barrets de palla i fumen cigarrets despreocupadament. El terra fangós que s’alça davant d’ells està cobert de planxes de metall amb relleus.
Aquests homes són colonialistes britànics que trien el seu botí després de la devastadora campanya contra el regne de Benín. La foto, que data de l’any 1897, probablement va ser feta a la capital de Benín, que en aquell moment es trobava derruïda. Aquesta imatge es pot veure en un gran mural del Museu Nacional de la Ciutat de Benín, una metròpoli del sud de Nigèria on actualment hi viuen milions de persones.
En aquest museu s’exposa una selecció representativa dels béns culturals que van sobreviure al gran saqueig del regne d’aquella època: talles de vori, caps d’avantpassats, campanes d’altars, màscares de dansa, tambors de fusta, planxes de metall que representen al rei, al carnisser de palau, als botxins o a Ogiuwu, el déu de la mort. En una vitrina podem trobar la peça més bonica de tota l’exposició: el bust de la reina mare, Iyoba, amb la inconfusible corona de bec de pollastre que la distingeix de totes les dones de l’imperi. En un dels famosos bronzes de Benín més importants, hi trobem un conjunt de més de mil peces de metall format principalment per busts i relleus que antigament adornà el palau del rei.
“Lamentablement, però, només és una rèplica de guix. L’original es troba en una col·lecció a Berlín”, diu Theophilus Umogbai, un conservador del museu de 55 anys. “La majoria dels nostres tresors culturals robats han acabat a Anglaterra i Alemanya”.
Els caps de bronze eren especialment sol·licitats a Europa. La seva qualitat estètica va sorprendre tant als experts que van creure que havien estat fets per artesans estrangers i no pas africans. El famós explorador Leo Frobenius va considerar-los obra dels antics déus grecs de l’extinta Atlàntida. “Els europeus no creien que poguéssim tenir aquestes habilitats perquè pensaven que érem uns simis primitius i salvatges”, diu Umogbai.
Al final del recorregut de l’exposició, en senyal de protesta es col·loca davant del mural que mostra els tres saquejadors britànics i pregunta: “Qui són els bàrbars? Nosaltres, o els blancs?”.
Des que va aconseguir la independència l’any 1960, Nigèria ha exigit la devolució dels objectes. Malgrat tot, durant molt temps les autoritats responsables han dit que no a les investigacions o ni tan sols han respost. “Però ja no ens diran que no tan fàcilment”.
Els nigerians no són els únics que reclamen aquesta restitució. Altres excolònies africanes com Namíbia, Ghana o Kènia també volen que se’ls retorni la majoria dels béns robats. L’intel·lectual senegalès Felwine Sarr va escriure en el seu innovador llibre Afrotopia que la lluita dels conqueridors europeus pels recursos del continent havia donat peu a un dels majors saquejos culturals de la història de la humanitat. De fet, hi ha milers i milers d’objectes, cranis i ossos que han servit per a la investigació ètnica, com ara objectes rituals, altars ancestrals, màscares, trons, instruments musicals, ceràmica, joies, utensilis i armes tradicionals.
Les qüestions que s’estan debatent són de molta envergadura. No només per als africans que es preocupen per la seva pròpia història, per recordar els seus orígens i tots els segles que se’ls va negar aquest dret. També per als europeus. Quan es tracta d’unificar la humanitat, no hi ha res en què creguem més fermament que en el poder de la cultura. Però i si els museus on expliquem la història són plens d’objectes robats? I si els objectes culturals estan bruts de sang? I si el colonialisme no és un capítol del passat llunyà, sinó un capítol que s’estén fins al present? I si quan es parla amb algú “d’igual a igual”, tal com Angela Merkel va prometre als caps de govern africans a la cimera de Berlín sobre Àfrica, no només es parla sobre “ajudes i inversions” utilitzant paraules boniques, sinó també sobre retornar allò que els avantpassats s’emportaren de manera il·legal?
La devolució dels tresors culturals s’ha convertit en una polèmica política que està tensant les relacions entre els governs africans i els europeus. L’intens debat sobre el Fòrum Humboldt de Berlín està dominat per la qüestió de la gestió de les col·leccions no europees. El president francès Emmanuel Macron va anunciar al novembre de 2017 que el seu país retornaria totes les obres d’art africanes robades en un termini de cinc anys. “El patrimoni africà no ha de ser presoner dels museus europeus”, va piular el palau de l’Elisi a Twitter. Ara, els bronzes de Benín podrien convertir-se en un precedent per als futurs acords de restitució.
Un dels objectes robats que va arribar a l’Imperi Alemany de manera tortuosa fa més de cent anys es troba a Hamburg. Té el número d’inventari C289 i forma part de la col·lecció de l’antic Museu Etnològic: un bronze de Benín del s.XVI, que en realitat és de llautó, que pesa 10 kg i mostra el rei amb dos cortesans.
Barbara Plankensteiner, directora de l’ara Museu de Rothenbaum de Cultura i Art del Món, sent un afecte especial per la peça. Va fer transportar aquesta planxa a la seva oficina en forma de loft i col·locar-la sobre vellut negre. L’etnòloga de 56 anys és una de les persones que millor coneix l’art beninès de tot el món. L’any 2007 va organitzar una exposició amb peces extraordinàries d’aquest antic regne. Té un paper clau en el Grup de Diàleg de Benín, un comitè d’experts d’Europa i Nigèria que negocien les condicions marc per arribar a acords sobre els béns robats.
“Aquí el rei seu al tron, però els seus acompanyants el sostenen amb els avantbraços. Això significa que ningú no pot governar sense el suport del poble, ni tan sols l’Oba -el rei- de Benín”. Plankensteiner s’inclina sobre l’obra d’art: el governant porta la túnica ritual de corall, una sivella de cinturó amb motius de cocodril i sosté un martell a mà com a símbol de la seva dignitat. Hi ha gravades fulles que simbolitzen el déu del mar, i a l’esquerra i a la dreta, rere el governant, trobem els caps de dos comerciants portuguesos a qui els Obes agraïen les seves riqueses des que van realitzar un intercanvi amb ells al s.XVI.
El museu de la ciutat de Benín també té algunes planxes de ferro fos que representen comerciants portuguesos com homes prims amb una barba punxeguda, gipons i barrets amb plomes que utilitzaven com a mitjà de pagament les manilles, uns braçalets fets de coure i llautó.
Però si recorrem la col·lecció amb Theophilus Umogbai pot ser que, tot d’una, l’espai de l’exposició se sumeixi en la foscor. Els llums s’han apagat i el soroll de l’aire condicionat ha cessat. “Una apagada”, diu el conservador. “Aquests problemes serveixen d’excusa per impedir la repatriació”. Sovint es diu que els africans no tenen museus propis, que no poden conservar adequadament els objectes de valor o que aquests objectes serien robats perquè les col·leccions estarien mal assegurades.
Una de les sèries de robatoris més espectaculars va tenir lloc entre l’any 1993 i el 1994 a la ciutat nigeriana Ile-Ife. En aquell moment, van desaparèixer un bon nombre de bustos de terracota i llautó, els quals probablement van ser venuts per empleats. Un any després, la sala principal del museu seguia tenint un aspecte lamentable: un de cada dos pedestals de la paret on havien estat col·locades les obres mestres estava buit. “Són excuses barates”, diu Umogbai. “Sempre hi ha un Judes entre dotze deixebles. Mai no s’ha robat res del nostre museu”.
Durant segles, els governants del poble Edo, una ètnia africana distribuïda principalment pel sud-oest de Nigèria, havien sabut mantenir la seva independència i havien intercanviat esclaus, pebre i vori per metalls, grans de vidre i armes europees. El rei era adorat pels seus súbdits com un déu, governava sobre una cort ben jerarquitzada i comptava amb una gran confiança històrica en la seva persona. Als europeus també se’ls permetia quedar-se a la zona de palau, però no se’ls permetia evangelitzar. El poderós Oba no era cap príncep pastor retrògrad, ni tampoc des del punt de vista europeu. Al voltant de la capital del seu imperi hi havia un mur d’argila vermella de ni més ni menys que 16.500 km, el treball de terra més llarg fet per l’ésser humà. Avui, només uns pocs turons i algunes valls cobertes de vegetació són testimonis d’aquells temps.
Al segle XIX, el déu Oba va entrar en conflicte amb el gran Imperi Britànic i com que Portugal va prohibir el tràfic d’esclaus, els ingressos van desaparèixer. L’any 1892 el governant es va sentir obligat a signar un acord de lliure comerç amb els britànics. Tanmateix, no va pensar a atenir-se a la lletra de l’acord. Va continuar imposant aranzels duaners i això va donar un bon pretext als amos colonials per enviar una expedició punitiva a la ciutat de Benín al gener de 1897. Però els guerrers d’Oba van exterminar els invasors i només haurien sobreviscut la batalla dos europeus i vint africans.
Al febrer d’aquell any, Londres va enviar una nova tropa de 1.200 homes fortament armats amb metralladores modernes Maxim, sota el comandament de l’almirall Harry Rawson. La seu reial d’Edo seria arrasada i Oba, penjat.
Durant dies, els soldats van cremar casa per casa, van destruir l’exèrcit reial i van capturar innumerables béns culturals. La reina Victòria va felicitar-los pel triomf. Les peces més boniques van ser reservades per a ella i la resta van ser enviades al Museu Britànic i repartides entre els soldats.
“Fins on sabem, els reis Obes només regalaven bronzes en comptades ocasions i de cap manera negociarien amb ells”, explica Barbara Plankensteiner. La nostra planxa tampoc no hauria arribat mai a Hamburg si els britànics no haguessin envaït el regne de Benín”.
No està clar com va arribar l’objecte C289 a la ciutat hanseàtica. En aquella època, els britànics van subhastar molts bronzes a museus, col·leccionistes d’art i comerciants europeus. Possiblement també a un comerciant d’Hamburg que es deia John Lembke, ja que va enviar cartes a la ciutat de Benín.
“L’estudi de la procedència” és la disciplina científica que busca l’origen i les circumstàncies de les adquisicions dels béns culturals. “És el nostre deure esbrinar d’on provenen exactament les peces i com van arribar al nostre poder”, diu Plankensteiner, la directora del museu. Legalment no hi ha cap motiu per reclamar-les, el dret als béns ha prescrit. Però moralment, la seva opinió és categòrica: “Aquestes coses no ens pertanyen. Són tresors robats”.
“Però algunes obres de l’art de Benín han de seguir sent visitades a Europa, especialment ara. Els nostres socis nigerians també comparteixen aquesta opinió perquè demostren que l’Àfrica de l’Edat Mitjana ja tenia sistemes estatals complexos i una producció artística d’alta qualitat, igual que Europa”, diu la directora.
L’antic Benín també va ser un imperi bèl·lic que saquejava els pobles veïns i comerciava amb esclaus, i per això es diu que alguns d’aquests pobles van observar el declivi de l’Imperi d’Edo amb maliciosa alegria. Però aquest capítol fosc del passat va ser reprimit o oblidat. A la sucursal mig abandonada de la Biblioteca Nacional de Nigèria, situada a la ciutat de Benín, només hi ha un únic llibre sobre la història d’Edo.
No gaire lluny del museu, en un taller del carrer Igun, les màquines esmoladores grinyolen fins a trenc d’alba. Els forns lluen incandescents i el terra fangós és ple d’encenalls de metall. Una dotzena d’artesans poleixen peces de llautó en brut, donen forma a models de cera o d’argila i perforen, cisellen i poleixen altres objectes. La tècnica per fondre el bronze, “el procediment de la cera perduda”, va sorgir probablement al segle XII. En aquell moment només se’ls permetia utilitzar-la a l’Iguneromwon, el gremi de bronzers escollit personalment pel rei. Actualment aquest tipus de producte es fabrica per al mercat turístic.
“Són totes gairebé iguals”, diu l’artista Enotie Ogbebor, assenyalant les figures del rafal que estan col·locades com un exèrcit de soldats fets de llauna. “Això és perquè a les noves idees els manquen els models autèntics”. El robatori d’art del segle XIX va crear una escletxa en la comprensió de les tradicions pròpies. “Podem veure les conseqüències d’això si ens imaginem què hagués passat si al públic europeu li haguessin arrabassat les obres de Miquel Àngel o Picasso durant segles. Els britànics van fer precisament això, aquí. Ens van aïllar de la nostra pròpia història cultural”.
És important saber que el poble d’Edo no percep els objectes com a obres d’art, sinó com un mitjà per descobrir la seva pròpia cultura, ja que expliquen la seva història. Un sistema de símbols, que registrava esdeveniments especials, processos bèl·lics o rituals, va substituir a la tradició escrita. A la cadira amb què es va enviar a l’exili el rei que havia estat enderrocat pels britànics, hi ha pictogrames tallats a la fusta que només l’exiliat podia desxifrar. Aquests símbols, que els etnòlegs comparen amb els emojis de l’era digital, servien per informar-lo de la situació de la seva pàtria.
L’artista Ogbebor, un home gegantí amb una veu estentòria, aconsella el governador de l’Estat d’Edo sobre les qüestions de la restitució. Creu que a Europa hi ha molts més objectes valuosos a part dels 3.500 o 4.000 que es van robar del Regne de Benín.
“Però no podem veure’ls perquè només uns quants de nosaltres tenen visat”.
El príncep Gregory Akenzua es mostra contundent en aquest mateix punt. Com a membre de la família reial, representa a Ewuare II, l’actual Oba, en el Grup de Diàleg de Benín. Aquest professor de medicina té un posat greu i vesteix una túnica tradicional d’home, una Babanriga d’un color gris clar entreteixida amb fils platejats.
“Encara esperem una disculpa oficial pel robatori d’art, però això no és determinant”, diu Akenzua. El pas més important per curar les ferides històriques és més aviat la restitució dels bronzes. El rei ja havia escollit ubicar-los en un museu nou i els arquitectes ja havien esbossat alguns dissenys.
Fins ara, les grans paraules de Macron han estat a penes seguides per fets, diu Akenzua. “A les negociacions, cada cop es parla més de préstecs o de desplaçaments i cada cop menys de restitució”.
Al març els ministres del govern alemany, els ministres de cultura dels estats federats i algunes associacions locals van presentar els “fonaments per al tractament de les col·leccions amb contextos colonials”, que demostren que les institucions alemanyes no van al gra en aquestes qüestions. Amb un argot burocràtic i desagradable, l’administració alemanya va recomanar que se separés “els fets d’aquest cas” dels “tràmits dels béns culturals obtinguts a causa de la persecució nazi”. Tot i que el document mostra una “voluntat general de repatriació”, vol que els “intents per trobar solucions” s’integrin en una “cultura comuna de la memòria postcolonial”.
Aquestes paraules buides també es poden escoltar en el debat sobre el Fòrum Humboldt a Berlín, on s’exhibeixen objectes amb “context colonial”, entre els quals s’inclouen alguns dels bronzes més magnífics de Benín. Es vol mostrar els tresors etnològics de tot el món sota l’etiqueta de “patrimoni humà compartit”, amb una nova visió universal que venci el supremacisme eurocentrista.
Nigèria pensa que ha descobert les intencions que amaguen aquestes declaracions. “La veritat és que dieu que heu de conservar tantes peces de la col·lecció com sigui possible”, diu Aiko Obobaifo, de 62 anys, “perquè teniu por que els vostres preciosos museus etnològics es buidin si us veieu obligats a retornar-ho tot”.
Obobaifo, secretari a l’Institut d’Estudis Beninesos, està creant un arxiu digital sobre la història d’Edo. És l’únic interlocutor de la ciutat de Benín que critica no només les estratègies dilatòries dels europeus, sinó també la poca qualificació dels seus compatriotes. “Tenim molts pocs experts que puguin manipular els béns culturals de manera competent. Els nostres museus són administrats per funcionaris que no en tenen ni idea. Em preocupa què passarà amb els objectes quan tornin a casa”.
Aiko Obobaifo sospita que aquestes paraules podrien reforçar els europeus escèptics i immediatament deixa clar: “No cal dir que volem que se’ns retornin tots els botins; són propietat nostra i què fem amb ells és assumpte nostre”.
Traducció de Judith Gracia Castells