Això que les exposicions tinguessen un himne al·lusiu era un costum repetit arreu. L'Exposició Regional Valenciana del 1883 ja en tingué un, amb música de Salvador Giner i lletra —castellana— de Teodor Llorente.
Aquesta era la norma. Un grup de «patricis», sovint doblats de comerciants o de llauradors, tenien la gran idea: «ara farem una exposició, que serà molt millor que la de...» qualsevol altra població. Feien la crida, obres, invitacions i consultes. Barrejaven el mostrari de la producció d'hortalisses amb una mica d'art i de cultura decorativa. Es feien un jaqué, compraven roba bona per a l'element femení de la família i ja podia començar l'exposició.
Després hi havia compres i vendes. O bé s'hi perdien diners, com va passar amb l'Exposició Regional Valenciana del 1909. Algú patia les conseqüències econòmiques del fracàs, però no hi feia res: l'exposició, sempre magnífica, s'havia efectuat i passava als annals de la localitat com una gran iniciativa, a repetir passats uns anys, quan la memòria del desgavell econòmic s'hagués mig perdut.
L'himne de Serrano i Thous
Per a l'exposició del 1909, el promotor, Tomàs Trénor i Palavicino, encarregà a Josep Serrano, llavors resident a Madrid, la música de l'himne corresponent. La lletra, a Teodor Llorente. Després d'algunes vicissituds, la lletra anà a càrrec del periodista i autor escènic Maximilià Thous.
El resultat, que s'estrenà el 22 de maig d'aquell any, fou del gust d'Alfons XIII, d'Antoni Maura, de Tomàs Trénor i de molts altres assistents. Al diari Las Provincias, la peça no va agradar tant. Així, en l'anuari del periòdic trobem aquesta desqualificació evidentíssima: «La letra de este himno se encomendó al insigne Llorente; pero el músico (Serrano), más habituado sin duda al género zarzuela, hubo de encargar a don Maximiliano Thous el texto sobre el cual escribió su música. Este Himno es de caràcter popular, por lo cual trascendió muy pronto a la masa del vulgo, y en toda la ciudad se cantó a penas estrenado. La parte de arte verdaderamente profundo (de l'Exposició) se inauguró con los conciertos Lassalle.»
L'himne començà a rodar i l'any 1925, governant a Madrid el dictador Primo de Rivera, l'Ajuntament de València proposà que fos proclamat «himne regional». L'alcalde d'Alacant va acceptar. El de Castelló —Salvador Guinot— hagué de transigir a acceptar-lo també, malgrat la seua opinió contrària.
Al maig d'aquell any i a la plaça de bous de València, dins de les anomenades «festes de maig», tingué lloc l'acte titulat «Consagración del Himno Regional».
Aquest és l'origen de la composició que ara es vol oficialitzar com a representativa de la «Comunitat Valenciana», el producte d'una exposició deficitària i d'un acte de la dictadura de Primo de Rivera.
El valencianisme, en contra
Des del principi, els grups valencianistes estigueren en desacord amb l’Himno de la Exposición. Si, en principi, no podien veure que servís per a cap altre objecte que el que l'havia produït, quan comprengueren que hi havia interès a exagerar-ne l'abast, reaccionaren en contra.
Gent tan diversa com Carles Salvador, Josep Maria Bayarri, Juli Just, Gaietà Huguet, Francesc Carreresi de Calatayud, Artur Perucho o Emili Gómez Nadal manifestaren opinions francament desfavorables, que, en ocasions, arribaven a ser cruels.
Així, Enric Duran escrivia en Pàtria Nova, el 1923: «Amb una composició intitulada València, canta! el mestre Serrano ens ha donat la tercera edició d'eixe tríptic deplorable —castellà i dolent— que comença amb l’Himno de la Rxposición i tingué la seua reincidència en la Canción del Soldado.»
En 1925, quan es féu la declaració d'Himno Regional; diversos valencianistes de prestigi, junt amb blasquistes, socialistes i demòcrates independents, publicaren una Protesta contundent, unida a articles coincidents en diaris d'Alacant i Castelló.
«L'Himno de la Exposición —deien— és notòriament inferior a les més fluixes composicions dignes d'ostentar una representació; afirmem que no pot ser un símbol líric de València».
Per aells, la música mancava d'inspiració. La lletra era «un conjunt de tòpics» que produïen «en comptes d'unció, un gest d'hilaritat o de vergonya».
Per la seua part, el musicòleg Eduard Ranch escrivia: «Versos de circumstàncies, els del senyor Thous, no poden omplir la intensitat d'una valencianitat futura que els bons valencians han de desitjar superior a la que avui limita pràcticament l'ideal i la cultura de tants paisans nostres».
La demostració més evident d'aquest refús és el fet que des de i valencianisme hi hagué distintes iniciatives per aconseguir un himne més vigorós i més representatiu. Així, Vent de ponent(1917), de Santiago Cebrian Ibor, o Cançó de lluita, escrit durant la Segona República per Thous i Llorenç, amb música de Miquel Asensi. Si el primer proclamava «Vent de Ponent marcix la collita / Vent de Ponent lo cor debilita / i el nafra i el crema, gelat o brusent», el segon deia «Ajuntem-nos que ja ha arribat l'hora / de ser lliures i ser valencians».
Les noves promocions nacionalistes, després de la guerra, impulsaren una composició tradicional, La Muixeranga d'Algemesí, com a himne. Aquest impuls ha arribat fins ara mateix i probablement s'estendrà cap al futur.
«Ès una broma macabra»: entrevista amb el nét de Maximilià Thous
«Em sembla una broma macabra que siguen justament les forces que el perseguiren i el destrossaren, en tots els aspectes, les que ara reivindiquen l'esperit i l'obra del meu avi, Maximilà Thous. Quan acabà la guerra, li llevaren el càrrec a l'Ajuntament de València, després d'una depuració política, li embargaren els drets d'autor i el sotmeteren a tota mena de rigors. Si, després d'haver conegut la postguerra, amb tota la persecució dels valors valencians, Maximilià Thous hagués viscut i hagués d'escriure, ara, un himne per a aquesta 'autonomia" —malgrat tot—, estic segur que hauria fet una lletra ben distinta.»
Albert Thous, cinquanta- tres anys, net de Maximilià Thous i Orts, fill del poeta Maximilià Thous i Llorenç, és un testimoni excepcional sobre els últims anys de vida del seu avi —que morí a València el 1947—. Empresonat el seu pare —que fou membre del Partit Valencianista d'Esquerra—, Albert visqué dia per dia els esforços del seu avi per a traure la família dels greus problemes que patien i recollí les seues opinions. Posteriorment, Albert Thous jugà un bon paper en el desvetlament de noves promocions nacionalistes al País Valencià, abans del 1961, en què marxà a Suïssa.
«El meu avi, l'afalagava, sens dubte, l'èxit que l’Himno tingué (en tota la documentació que en conserve, se l'anomena «de la Exposición» o «a València»; mai «de València»). Però, de fet, ell havia escrit una lletra eventual.
L'encarregat d'escriure-la era Teodor Llorente. Thous es limità a fer un text perquè Serrano pogués compondre'n la música, mentre Llorente feia els versos. Per a facilitar les coses, em sembla, seguí punt per punt els conceptes que Llorente havia exposat en el seu Discurs d'Elx.
«Fins i tot en reproduïa paraules. I es pot assegurar que, si hagués hagut de fer una lletra pròpia, el meu avi no tenia necessitat de recórrer a idees alienes, perquè li'n sobraven.» Féu, així, una lletra eventual, però Llorente, a la fi, no complí l'encàrrec i aprovà la lletra de Thous, que fou la que quedà.
Albert Thous pensa que entre el destí primer de l'Himno i aquest que ara es pretén hi ha una desproporció monumental: «És com si li haguessen encomanat un sainet i ara volguessen utilitzar-lo com a drama.»
D'altra banda, Maximilià Thous, «que no fou mai un polític actiu ni milità en cap partit, posà el seu nom, en diverses ocasions, al servei del valencianisme polític, presentant-se com a candidat a eleccions municipals, primer amb la Joventut Valencianista i després per la Unió Valencianista». De la mateixa manera que «fou un firmant de les Normes Ortogràfiques de 1932, perquè tenia molt clar l'origen de la nostra llengua i de la nostra cultura».
Thous orientava bona part dels seus esforços cap a la creació d'una base cultural valenciana. «Amb moltes de les seues obres teatrals, que tractà de fer dignes, enmig del que era el gènere ací; amb el cine —com ha recordat recentment a la televisió Ricard Blasco—; amb l'intent de crear un Museu d'Etnografia i Folklore.»
Albert Thous pensa que «una altra broma macabra» és que determinats grups, «que en els anys 70 semblava que se sumaven en alguna mesura a la nostra lluita nacionalista i adoptaven com a propis els nostres símbols, ara els hagen abandonats a canvi de no res». O que «els qui ara ocupen llocs importants en el partit del poder —i recorde ara Alfons Cucó, que estava amb nosaltres des del principi— ho hagen cedit tot, que hagen consentit que arribem al moment present en què sembla que no tenim més camí queofrendar nuevas glorias a España».