Els veïns del Raval han guanyat la partida al poderós Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). El nou Centre d’Atenció Primària (CAP) del Raval Nord s’instal·larà a la capella de la Misericòrdia, tot i que inicialment l’Ajuntament la va cedir al MACBA per la seva ampliació. És l’última victòria. La primera es podria considerar, probablement, la de la Societat Cooperativa Torre Baró, que va aconseguir que Renfe fes un baixador al barri, el 1949. En aquell moment encara no existien, com a tals, les associacions de veïns però Torre Baró se’n va sortir amb la seva reclamació molt abans de ser el barri populós que és ara. És clar que en aquell moment van haver de pagar de la seva butxaca bona part del baixador.
Gairebé trenta anys després, el 1978, els veïns de Torre Baró protagonitzarien una protesta més contundent perquè els autobusos arribessin al barri, que l’Ajuntament de Barcelona considerava massa costerut i ple de revolts per als autocars. Un conductor d’autobús veí de Torre Baró, Manuel Vital, va segrestar un vehicle articulat de l’empresa municipal, un 47, i va recórrer els carrers del barri —mentre els veïns li donaven suport acompanyant-lo dins o fora del bus— per demostrar que l’entramat de carrers no era un obstacle real. Vital va ser detingut i acusat de segrest però sis mesos després el recorregut de la línia 47 es va allargar fins a Torre Baró.
Roda el món i torna al Born
És impossible entendre la Barcelona contemporània, especialment des de la restauració de la democràcia el 1978, sense conèixer l’abast de les mobilitzacions veïnals i els èxits que se li poden atribuir, des de les protestes per aconseguir un semàfor en una zona perillosa fins al fre a l’especulació en zones com el Parc Pegaso o les lluites pel Born, el Mercat de les Flors, el Port Vell, les platges del Poblenou, el parc de l’Escorxador i més d’un centenar de places o edificis singulars escampats per tots els barris. En el seu moment, fins i tot el solar que avui ocupa el MACBA va ser una reclamació dels veïns del Raval, que exigien la Casa de la Caritat i altres equipaments per al barri. L’alcalde Pasqual Maragall va respondre a les queixes dels veïns amb l’anunci de la construcció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) a la Casa de la Caritat i la compra de la fàbrica dels Fills de Miquel Mateu —a tocar de la Caritat— per construir-hi, precisament, el MACBA.
El CAP a la capella
La capella de la Misericòrdia, una església situada al davant del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), al carrer Montalegre de Barcelona, va ser cedida a aquest museu el 2013 perquè pogués ampliar les seves instal·lacions. En tres anys, el MACBA no va tirar endavant cap projecte —fins i tot el seu director, Bartomeu Marí, va qualificar-ho d’“ambició” tot reconeixent que “no hi havia pressupost”— i l’any passat l’Ajuntament va decidir cedir-lo al CatSalut per l’ampliació del CAP del Raval, que ara es troba en l’antic Dispensari Antituberculós, les dependències del qual estaven envellides i sense condicions d’accessibilitat. Aquesta opció tenia el suport decidit d’un nombrós grup de veïns associats a la plataforma CAP Raval Nord Digne però va despertar la ira del MACBA, el seu patronat i alguns intel·lectuals perquè el museu ja comptava amb la Misericòrdia per fer-ne una ampliació i ubicar-hi “exposicions temporals i usos polivalents, cosa que” permetria “guanyar 2.000 m2 de superfície expositiva”.
La solució final proposada aquest novembre per l’Ajuntament ha estat instal·lar el CAP a la capella de la Misericòrdia —una victòria per a la lluita veïnal— i permetre l’ampliació del MACBA en detriment d’un bocí de la veïna plaça dels Àngels, edificant un nou espai museístic davant de la façana gòtica lateral del convent dels Àngels.
La victòria de la plataforma CAP Raval Nord Digne és l’enèsima victòria de la lluita veïnal barcelonina, que va nàixer tímidament als anys seixanta —sota l’amenaça de la dictadura—, es va fer molt gran als setanta, vuitanta i noranta i, a pesar d’una certa relaxació, no ha deixat de sumar batalles en el segle XXI.
De bon començament, el germen de les associacions de veïns va sortir de forma paral·la als barris —amb caràcter obrer i antifranquista— i als carrers comercials del centre —amb un caràcter més burgès, per tal de reclamar una millor il·luminació nadalenca. Per aquesta obsessió amb les bombetes elèctriques, en aquell moment, a aquestes associacions de carrer se’ls va dir bombillaires. Òbviament, aquests van anar perdent pes dins de les associacions de veïns en benefici de les més obreres. Les primeres, abans de la legalització d’aquestes associacions, havien nascut en un nucli barraquista de Montjuïc, Jesús i Maria, el 1962; al Camp de la Bota (1964) i a Poblenou, dues simultàniament: l’Associació de Veïns del Sud-oest del Besòs i l’Associació de Veïns de la Maresma.
Els grups d’esquerra aviat van defensar que la seva feina començava als barris. Tant la Força Socialista Federal com Comissions Obreres (nascuda a Sants el 1964) tenien teoria i pràctica sobre el creixement als barris: els primers en deien Acció Política de Barris; els segons, Comissions Obreres de barri. Posteriorment Bandera Roja i el PSUC competirien per ser majoritaris en les associacions de veïns. L’historiador —i ex-cap de llista dels Comuns— Xavier Domènech responia així a la pregunta de si són separables en els orígens el moviment obrer i el veïnal: “Difícilment, ja que ambdós sorgien dels mateixos llocs. Un no s’entén sense l’altre. Certament el moviment obrer era més fort al principi, ja que tenia la seva base i el seu límit en la classe, i en aquest sentit els primers passos del moviment veïnal els hem de cercar en el moviment obrer”.
En les dècades següents, les associacions van créixer adobades, primer, per l’al·lèrgia a la política municipal de Josep Maria Porcioles; després, per la ma esquerra de l’alcalde Socias i, finalment, per les possibilitats que oferien els ajuntaments democràtics.
El fenomen no ha estat privatiu de Barcelona, evidentment. Per esmentar només els casos més coneguts, a València, el col·lectiu Salvem el Cabanyal va aturar la prolongació de l’avinguda Blasco Ibáñez que pretenia enderrocar bona part d’aquell antic barri del Poble Nou de la Mar, municipi fagocitat per València el 1897. A Palma, els veïns van defensar i salvar el Parc de la Mar, on l’Administració volia construir un pàrquing. I al llarg de tota la costa, les lluites veïnals, molt o poc tenyides de verd ecologista, han evitat, entre altres coses, la urbanització dels Aiguamolls, a l’Empordà; Cala Mondragó, a Mallorca, i la construcció d’un camp de golf a la marjal de Gandia (Safor).
La 101 victòria a Barcelona
La batalla que els veïns del Raval han guanyat en el cas de la capella de la Misericòrdia podria ser, com a mínim, la número 101 de la història de les associacions de veïns. El periodista Marc Andreu va fer un llistat de totes les fites assolides amb la pressió veïnal i en va identificar cent a la seva tesi doctoral i en un llibre publicat per la revista Carrer, 1970-2010 40 anys d’acció veïnal (col·lecció Quaderns de Carrer, 5, FAVB-Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, 2010). Andreu, de fet, agrupa alguns dels èxits dels veïns per arrodonir les xifres i, per exemple, compta com a una sola les “quatre escoles públiques” de primària que els veïns de les Corts van aconseguir pressionant l’Administració amb la recollida de signatures, la presentació de propostes alternatives i actes de tota mena. D’aquesta manera el barri de les Corts té set escoles de primària, quatre de les quals (Ausiàs March, Barcelona, Les Corts, Ítaca) l’Ajuntament tancava, enderrocava o no volia construir.
I no són les úniques de Barcelona que els veïns es van guanyar a pols. Fent un recompte dels èxits veïnals llistats per Andreu, dues escoles més (Escola Fort Pienc i Escola Pegaso), tres instituts d’ensenyament secundari (Vall d’Hebron, Ferran Tallada i Salvador Espriu) i diverses llars d’infants s’han construït —o restaurat— gràcies a les protestes.
Però les xifres són més aclaparadores encara si parlem de centres cívics i biblioteques: 21 i 10, respectivament, s’han acabat obrint perquè la pressió dels veïns va aturar l’enderrocament d’un edifici singular o va obligar l’Ajuntament a fer-se propietari d’antigues fàbriques o solars que ja eren cobejats per constructors i/o especuladors urbanístics.
Un cas paradigmàtic és el de la Casa Golferichs, un exemple reeixit de modernisme de l’arquitecte Joan Rubió i Bellver (Reus, 1870-Barcelona, 1950), deixeble d’Antoni Gaudí. El Xalet, com es coneix popularment aquest edifici entre els seus veïns de Gran Via amb Vilamarí, va ser venut el 1972 a l’empresa Núñez y Navarro, que pretenia enderrocar-lo i fer-ne pisos. No era el primer cas d’un bé patrimonial que s’enderrocava sota la mirada passiva de la dictadura de Franco, l’alcaldia de Porcioles i les actives excavadores de l’empresa de Josep Lluís Núñez: cinc anys abans s’havia enderrocat la Casa Trinxet, obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, i també va ser Núñez i Navarro l’empresa constructora. De la Casa Trinxet, situada al carrer Còrsega, a prop de Balmes, no van deixar pedra sobre pedra tot i que tenia, al menjador, pintures murals del gran Joaquim Mir, que era nebot del propietari.
Els veïns de la Casa Golferichs no van voler que es repetís la història i van aconseguir aturar l’enderrocament durant la dictadura, el 1973. Però encara els va caldre insistir durant anys per garantir que esdevindria un nou equipament per al barri. El 1978, aprofitant que Josep Lluís Núñez es presentava per primera vegada a la presidència del Futbol Club Barcelona amb el lema “Soci, la clau la tens tu. Obre el club”, els veïns van iniciar una campanya paròdica per salvar la Casa Golferichs: “Núñez, la clau la tens tu. Obrim el xalet!”.
El nou president del Barcelona va cedir l’any següent, el 1979, però no va tancar la venda del Xalet a l’ajuntament fins el 1984. Onze anys de lluites per aturar l’enderrocament i cinc més d’espera fins que la Casa Golferichs va obrir, el 1989, com a Centre Cívic.
Com la Casa Golferichs, es van salvar i transformar en Centre Cívic un palau gòtic urbà del centre (el Pati Llimona) o un altre d’aïllat a l’antiga rodalia de Barcelona (Torre Llobeta, a Nou Barris); torres amb jardins, com Vil·la Cecília (Sarrià); masies com Can Castelló (Sant Gervasi) i antigues fàbriques com la Catex (Can Felipa, al Poblenou), La Sedeta (Sagrada Família), La Farinera del Clot o Can Saladrigas (Poblenou). En altres casos, la fàbrica ha estat enderrocada però en l’antic solar que ocupaven s’ha aixecat un centre cívic nou de trinca. És el cas de l’Ateneu Fortpienc a l’antiga illa de la fàbrica Fichet, per exemple.
En moltes d’aquestes indústries s’han creat també biblioteques. És el cas del Vapor Vell, una fàbrica tèxtil emblemàtica de Sants que els veïns volien convertir en equipaments públics. En contra de la seva voluntat, el 1976 Rumasa —el gegant empresarial de Ruíz Mateos— va comprar el Vapor Vell per fer-ne un centre comercial i l’oportunitat veïnal sembla perduda. Però el 1983 la famosa expropiació de Rumasa torna a situar la fàbrica entre els edificis sense propietari. Un llarg historial de protestes, recollides de signatures i, fins i tot, una acampada (novembre de 1985) permeten que, primer, s’inclogui el Vapor Vell en el catàleg de monuments històrics i, després, el 1989, s’aprovi un pla que hi destina una biblioteca i una escola.
No tot han estat victòries. El mateix volum de 1970-2010. 40 anys d’acció veïnal també inclou un capítol, de la periodista María Eugenia Ibáñez, sobre les batalles perdudes del moviment. Entre els més destacats hi ha el Pla Caufec —que va aconseguir un increment de 200.000 metres d’edificabilitat entre Barcelona i l’Hospitalet per al constructor Sanahuja—; la Ciutat Judicial; la construcció d’Heron City sobre sòl públic; l’Hotel Miramar —de luxe i amb més edificabilitat—; la requalificació de l’estadi de Sarrià; el Fòrum 2004 (“Gran inversió en espais buits”) i l’Hotel Vela, que està construït en terreny marítim-terrestre i directament incompleix la llei de Costes.
Des de les seves finestres, i per tot el litoral en direcció nord, s’albira, com a contrast, un dels grans èxits del moviment veïnal i municipal: el rescat del mar, la recuperació del litoral i l’accessibilitat a tots els ciutadans. Dit en paraules de Manuel Vázquez Montalbán: “La socialització del mar és l’única conquesta real d’esquerres d’aquesta ciutat”. •