Hi ha una vida que no acostuma a sortir a les pel·lícules. I molt menys encara d’aquesta forma tan sòbria, tan continguda, tan respectuosa amb el personatge des d’on tot gravita, sense caure en la temptació del patiment sensacionalista. La hija de un ladrón, debut en el llargmetratge de Belén Funes, reprèn els personatges de Sara a la fuga (2015), curt on la protagonista s’escapava del centre d’acollida on vivia per trobar un pare absent, tan invisible per ella com ella ho és per a la societat.
La hija de un ladrón
Direcció: Belén Funes
Espanya, 2019
Durada: 102 minuts
Guió: Belén Funes i Marçal Cebrian
Fotografia: Neus Ollé
Repartiment: Greta Fernández, Eduard Fernández,
Àlex Monner, Frank Feys
Gènere: Drama social
Passats els anys, la Sara (Greta Fernéndez) és una jove mare soltera que intenta agafar les regnes d’una vida precària i sense perspectives, en un barri de l’àrea metropolitana. El seu pare, en Manel, mai hi ha estat, per acció o omissió, i ella decideix demanar la custòdia del seu germà petit, malgrat tot: viu en un pis tutelat pel serveis socials, té un nadó al seu càrrec, té un amor no correspost —el pare del seu fill, en Dani (Àlex Monner)—, i va de feina en feina, a la recerca d’una somiada estabilitat laboral i vital. Així és la vida de la Sara, del 96, de futur incert i amb un fill a qui no talla les ungles, sinó que les hi mossega. És la vida d’aquella gent a qui no surt res bé, desclassats i oblidats, a la intempèrie d’un món que no està fet ni pensat per a ells.
El gran encert de Belén Funes (directora i guionista) i de Marçal Cebrian (coguionista) és fer avançar amb molt bon rumb aquesta història sobre una realitat que també mereix ser rescatada de l’oblit. I se’n surten amb nota, signant un dels debuts cinèfils més interessants de l’any, amb bona mà, mirada pulcra i un discurs madur, no disposat a abaratir la vàlua que té. Amb una direcció conscient i continguda que no pot defugir referents inqüestionables del cinema social —sobretot els germans Dardenne i la seva Rosetta (1999), tan revinguda en l’omnipresència de la protagonista en cada pla, en l’expressivitat del desconcert, en aquella càmera que sempre la segueix mentre deambula, viu, s’enfada o estima—, lligada als mecanismes que han mogut a cineastes com Isaki Lacuesta o, més lluny en intencions, Ken Loach, extraient-ne la part més pamfletària i cridanera.
Un cinema on la veritat és tan aclaparadora que no cal maquillar-la, amb una grandiosa Greta Fernández, capaç de conduir-nos a través de l’expressió per un torrent emocional, a l’altura d’actrius que porten molts més anys de batalla a les espatlles, demostrant pes i fondària, present i un futur reservat entre els grans noms, com el d’Eduard Fernández, pare també a la vida real, que torna a fer-ho, amb aquell posat de persona normalíssima per a qui actuar sembla tan fàcil com fer un badall.
Un duel de com lliscar per aquest món com el que són, peces ínfimes d’un engranatge que els esclafa. Persones corrents: “Soc normal”, diu la Sara quan l’entrevisten per una feina, després de demanar-li que es defineixi. O com al judici —memorable escena final—, quan li pregunten que digui com és el seu germà: “És una persona normal, com jo”. D’un cinema normal, que ens mostra la vida normal de gent normal, que fa que tot sigui, al seu punt, extraordinari.